2014
Capítol 1. Estat per a Catalunya: del cor al cap » L’independentisme adolescent
Pàgina 7 de 47
L
’
i
n
d
e
p
e
n
d
e
n
t
i
s
m
e
a
d
o
l
e
s
c
e
n
t
L’absència d’una estratègia democràtica per arribar a la construcció de l’estat nacional propi —amb una elaboració mínimament detallada dels passos imprescindibles a fer i dels procediments a emprar— explica, en part, per què l’independentisme, com a opció politicoelectoral clarament identificable, encara no té la força i la solidesa adequades. Per què, doncs, encara no hem arribat mai al 20% dels sufragis i com és que no hem sobrepassat amb escreix aquest percentatge, després de més de tres dècades d’eleccions lliures, amb posterioritat a la dictadura franquista.
En realitat, la història de l’independentisme contemporani és, en moltes etapes, la memòria d’una opció poc política, curulla d’escissions grupusculars i conspiracions de poca volada. És a dir, tot un univers indesxifrable de sigles, sovint amb una pràctica marginal i una estètica antisistema, molt influïda per l’esquerra
abertzale basca o fins i tot per les èpoques més dures del Sinn Féin irlandès o el nacionalisme cors, que l’han allunyat de la cultura de govern i de la vocació de majoria social. El llenguatge habitual d’aquest independentisme ha pouat molt en la retòrica anticolonialista i utilitza, sovint, uns recursos expressius bel·licistes, d’un resistencialisme militarista, més propi d’altres latituds i èpoques, cosa que ajuda a fer-lo aparèixer com a extraterrestre per a la majoria de la població catalana, és a dir, del tot incomprensible i allunyat de la seva quotidianitat.
La temptació intermitent de la violència, a més, ha acabat perjudicant-ne també la credibilitat i frenant-ne la complicitat social, així com el fet que l’horitzó d’una Catalunya independent no sols mai no hagi figurat en els projectes estratègics i en els programes electorals de les forces polítiques majoritàries —la sociovergència—, sinó que hagi estat explícitament descartada, rebutjada i, en ocasions, fins i tot ridiculitzada per aquestes. Això sí, pel que pugui ser, es tolera que les organitzacions juvenils respectives reclamin la independència o defensin l’autodeterminació, ni que sigui la del Sàhara, no fos cas que un dia…
En l’actualitat, però, comença a haver-hi un percentatge molt notable, com més va més, de catalans favorables a la independència, en un volum francament superior a aquells que es reclamen independentistes, tal com revelen darrerament totes les enquestes. És a dir, hi ha més gent que volia independència de Catalunya que no pas gent que es considera ella mateixa independentista, que se’n sent, que se’n diu.
La paradoxa és tan interessant com, en certa manera, prou comprensible. El món de l’independentisme, els independentistes, en la línia que apuntàvem abans, ha estat freqüentment associat a radicalitat, extremisme, marginalitat, no tocar de peus a terra, irrealisme, inconsistència, immaduresa, exotisme, excentricitat, perifèria, inestabilitat… Però la necessitat de transgressió, pròpia de molts dels independentistes habituals, no cal que fereixi, irriti o desagradi la majoria, Tan sols cal que sorprengui i que ho faci agradablement, amb gestos i iniciatives que siguin imaginatius, originals, creatius, simpàtics, si cal fins amb sentit de l’humor i, de manera molt particular, que creïn complicitats molt àmplies, no pas oposicions molt generals.
És indubtable que la «forma» també és part del «fons» i certes pràctiques marginals (cremar banderes, llibres o fotos, gent encaputxada, cares tapades, pintades a qualsevol lloc, destrosses incíviques en el mobiliari públic, en edificis oficials o en propietats privades, crits insultants o amenaçadors, etc.) espanten més que no pas atreuen i, en lloc de sumar, resten, perquè expulsen tota aquella part de la societat catalana —la immensíssima majoria— a qui mai de la vida no se li acudiria de comportar-se així i a qui repugnen o esgarrifen aquestes actituds, perquè no són les seves i, justament per això, mai no les adoptarien, ni les reconeixerien com a pròpies, perquè adopten un format expressiu dur, agressiu, de confrontació innecessària. Si l’independentisme fos «això», és normal que hi hagi tanta gent que no vulgui ser independentista, que no vulgui ser com els independentistes, però sí que, en canvi, vulgui la independència.
La mala forma, doncs, perjudica el bon fons, el radicalitza, el marginalitza, el minoritza. La radicalitat formal i expressiva de certs independentistes és un torpede a la línia de flotació de l’independentisme. Sovint fa tot l’efecte que, en cas de disparar-lo els adversaris de la sobirania catalana, no ho farien millor, no serien tan destres en l’encert del tir, ni en l’èxit de la punteria. Aquesta dimensió formal de l’independentisme, marginal, radical, extremista, convenientment elevada a la categoria d’altaveu permanent de la «causa» pels mitjans de comunicació dependentistes, unionistes, genera una incomoditat que violenta bona part de la ciutadania, a aquella que
també vol la independència. Però, sobretot, tanca les portes de bat a bat a aquells sectors socials susceptibles d’interessar-se per l’horitzó final que plantegen els independentistes, aquells que
encara no volen la independència i, probablement, ni els ha passat mai pel cap que la puguin voler algun dia, que els pugui interessar o que els pugui afectar positivament en algun àmbit de la seva vida personal.
Crec que podem parlar, clarament, d’un independentisme adolescent, precisament perquè és un independentisme immadur, incapaç d’entendre que els projectes només són nacionals quan tenen darrere seu la majoria de la nació i no tan sols una part d’aquesta, per més conscienciada que sigui, convençuda que n’estigui i per més autoconsideració d’avantguarda que pugui tenir d’ella mateixa. S’és
nacional, realment, quan es té la capacitat de representar la majoria de la nació i establir-hi una complicitat intensa amb els seus interessos, els seus referents i les seves emocions, fins al punt d’esdevenir-ne icona simbòlica, instrument polític i altaveu social. Però la nació no pot mai ser confosa amb la part més nacionalment activa o llampant d’aquesta, sigui al carrer, sigui a Internet.
En realitat, l’objectiu de l’independentisme català no és altre que posar fi a l’etapa de dependència política d’Espanya i això ja és prou contundent per reforçar la proposta amb elements que en subratllin, encara més, de manera estrident, el caràcter irreversible de la iniciativa, la seva radicalitat, doncs. Es tracta, ni més ni menys, que el que va ser un dels imperis colonials més importants de la història, en l’actualitat membre de ple dret de les Nacions Unides i estat integrant de la Unió Europea, accepti un dia, amb normalitat absoluta, com si res, la secessió d’una part del seu territori, precisament aquella que fa la contribució fiscal més gran a l’erari públic estatal, entre altres aportacions valuoses…
En conseqüència, si el fons ja pot aparèixer com a «radical» davant de molts ulls, no cal que el radicalitzem més encara amb la forma, perquè aleshores, tot convertint la independència nacional en un objectiu ultraradical del dret i del revés, de fet el condemnem a ser un objectiu impossible, és a dir, inviable per marginal. Els que volem un estat per al nostre país hem de ser moderats en la forma i «radicals» només en el contingut, pel contingut mateix, perquè l’objectiu proposat —la construcció d’un estat— ja n’és prou, de radical, en la mesura que significa un canvi realment radical —fins a les arrels— en l’
statu quo polític actual.
Passar d’un independentisme marginal, adolescent i radical, a un independentisme de masses, de majoria social, madur, modern, útil i atractiu, vol dir avançar en paral·lel amb l’extensió de la consciència nacional, amb el reforçament de la idea de país, tot facilitant la identificació amb Catalunya, com a primer referent, de totes les persones que hi viuen. És qüestió, doncs, de passar del cor al cap, de la minoria a la majoria, dels marges exteriors a la centralitat amplíssima del mig.
Per aquest motiu no es tracta, per tant, de radicalitzar més la consciència nacional d’aquells que ja en tenen, en una mena de competició infantil sobre la dimensió del propi independentisme a veure qui la té més grossa, sinó d’ampliar-la a tots aquells que encara no en tenen ni poc ni gens. Jo no vull la independència només per als independentistes. Jo vull la independència per a Catalunya, per a tots i cadascun dels éssers humans que l’habiten i no sols per a uns quants. Jo vull la independència
nacional, de tota la meva nació, de la totalitat del meu país, d’«aquesta pàtria tan petita que la somio completa», en paraules de Joan Oliver.
M’agradaria il·lustrar-ho, si se’m permet, amb una anècdota personal. Fa uns anys vaig dinar amb el ministre espanyol de l’Interior, al menjador privat del seu departament a la capital d’Espanya. Va ser una conversa interessant, fins i tot un xic morbosa per la llunyania ideològica dels protagonistes, el context de la trobada i el motiu de l’àpat, conversa amanida també amb alguna seqüència sorprenent i inesperada. Desenvolupada en un context d’absoluta correcció formal i fins i tot d’afabilitat personal, en un moment determinat el ministre en qüestió va demanar-me: «
Pero tú, que eres una persona culta, formada, con experiencia política y que ya no eres una criatura, ¿tú realmente eres independentista-independentista?». Lògicament, en aquell context, trobant-me en terreny «enemic», vaig haver de confessar-li la veritat: «Doncs, no. No sóc independentista-independentista. En realitat, només sóc independentista. Amb una vegada ja en tinc prou…», vaig etzibar-li, irònicament.
Si l’independentisme es reduís a una expressió juvenil, fins i tot estrictament generacional, no tindria cap futur, perquè, llei de vida com és, després de l’adolescència i la joventut ve l’adultesa i la maduresa. Si l’independentisme fos tan sols cosa de joves d’edat, no tindria futur, sinó només present. Sense els joves no hi ha futur per a l’independentisme, però només amb els joves, tampoc. Els joves arriba un dia que deixen de ser-ne i es fan grans i, doncs, deixen, modifiquen, alenteixen, conviccions que els caracteritzaven quan n’eren. I el seu lloc és ocupat, automàticament, per uns altres, igualment joves i generalment també radicals en les formes.
Aquest independentisme adolescent, però, afecta gent de totes les edats, no necessàriament només joves. En aquest cas, la intensitat patriòtica no és menor a la de les generacions inferiors, però, en canvi, malgrat l’edat i el que se suposa que hauria de ser l’experiència de la vida, hi ha la mateixa cultura prepolítica, antigovernamental i extrainstitucional, més pròpia de l’adolescència militant. Fa tot l’efecte que aquest independentisme s’ha establert, amb comoditat, en actituds hipercrítiques per sistema, amb pràctiques d’oposició i resistència, allunyades totalment del sentiment de la majoria de la gent, que allò que vol i valora és poc soroll, cap aventura i que li resolguin els problemes.
L’independentisme no pot ser, no és, un moviment consignista en estat d’agitació permanent i al qual sembli plaure més anar a la contra que a favor, criticar abans que construir, qüestionar el que els altres fan des del govern, o des de llocs clau de la societat, abans que assumir responsabilitats. Per a l’independentisme adolescent, l’objectiu central és situar-se en estat permanent d’autoafirmació independentista, ser més independentistes que ningú i ser-ho sempre i en tot lloc. N’hi ha que no s’adonen que l’independentisme no és més que un període provisional, transitori, i que l’objectiu no pot ser altre que deixar de ser independentistes perquè, finalment, ja hem aconseguit el que volíem: ser independents.
Amb tota la bona fe del món, n’hi ha que asseguren, amb rotunditat: «Jo seré independentista tota la vida, em moriré independentista». Doncs, jo no, espero que no, treballo perquè això no em passi, sinó ben al contrari. Seria un fracàs personal, però també col·lectiu, una derrota nacional anunciada, un derrotisme de país absolut, que tinguéssim tan poca confiança en la capacitat del poble català per aconseguir la plenitud dels objectius nacionals, que haguéssim de ser tota la vida independentistes, en comptes de treballar perquè els nostres fills i els nostres néts fossin, al seu torn, tota la vida independents i també en fóssim nosaltres, tota la vida que ens resta per endavant.
La raó de ser política de la meva vida, com a català nacional, com a ciutadà amb sentiment, consciència i voluntat de pertinença a una nació determinada, la catalana, és aconseguir que aquesta nació sigui independent, no pas que jo em declari independentista tota la vida. Jo no vull ser independentista, el que vull és ser independent. Com a català, doncs, aspiro a posar fi a la discriminació política que pateix el meu país, a la manca d’eines per aconseguir que el poble català tingui una vida més digna, més culta, més lliure, més saludable, i m’esforço perquè tingui allò que ja tenen els altres: un estat, el seu estat. L’independentisme només interessa els independentistes. La independència interessa, convé i és positiva per a tothom. En certa manera, doncs, no sóc independentista, sinó més aviat
estic independentista.
Ser expressa una identitat permanent, definitiva, per sempre.
Estar, en canvi, és un estadi, una etapa, un període que ha de deixar pas a una situació, aquesta sí, irreversible i amb desig de perdurabilitat.
Passar de la minoria a la majoria, de la perifèria política a la centralitat, de la radicalitat a la normalitat és la batalla fonamental que ha de guanyar l’independentisme polític. L’assignatura que el sobiranisme ha d’aprovar amb nota alta, per convèncer sectors socials molt més amplis que els actuals, és la de la credibilitat com a força de govern, capaç d’inspirar confiança, seguretat i imatge d’estabilitat, interès i utilitat pública, davant la pròpia societat. No és en radicalitat o independentisme que hem de competir amb ningú, sinó amb rigor i seriositat amb tothom. Si, realment, volem passar de l’independentisme a la independència, aquesta és la batalla que cal guanyar i no cap altra.
Cada gest estrident, immadur o incomprensible, ens allunya de la independència. Cada gest seriós, rigorós, útil, ens hi acosta. No hi ha més realitat que aquesta i, com més trigui l’independentisme a adonar-se’n, més trigarà la independència a arribar. L’independentisme ha de ser amable, amical, atractiu, competent, constructiu, democràtic, inclusiu, modern, obert, optimista, pacífic, positiu, seductor, sensat, seriós, simpàtic, útil. Només així podrà interessar la majoria de la societat catalana i no, com ara, exclusivament a una part reduïda d’aquesta.