2014
Capítol 2. Raons per a la sobirania » Voluntat democràtica
Pàgina 15 de 47
V
o
l
u
n
t
a
t
d
e
m
o
c
r
à
t
i
c
a
Deu fer ja més d’una trentena d’anys que la revista espanyola
Cuadernos para el diálogo va publicar un monogràfic dedicat a la cultura catalana que incloïa una pregunta adreçada a alguns dels escriptors catalans més destacats del moment: «
¿Por qué escribe usted en catalán?», demanaven. La revista era un exemple excel·lent de certa Espanya liberal, amb voluntat de ser comprensiva amb les coses catalanes i de formes educades, però la pregunta era senzillament insultant. A ningú no se li acudiria mai de preguntar a un escriptor espanyol per què escriu en la seva llengua; ni a un italià, en italià o bé per què un d’anglès ho fa en la seva i no pas en una altra. Però a un escriptor català, sí. Potser perquè, fins ara, amb els catalans tothom s’hi ha vist amb cor.
Salvador Espriu, poeta, va contestar amb una resposta llarga, argumentada, rigorosament documentada, curulla de bona voluntat, esperit dialogant i bones dosis de pedagogia. Bé… L’assagista multiús valencià Joan Fuster, en canvi, va ser més concís en la resposta i tot fa pensar que més entenedor: «Escric en català perquè em dóna la gana». Justa la fusta! Quan algú fa les coses perquè sí, perquè vol, perquè li dóna la gana de fer-les, sense necessitat d’argumentacions erudites, explicacions justificatòries o ànims pedagògics, expressa la seva decisió d’actuar lliurement, d’acord amb els criteris que considera oportuns. Tira, doncs, pel dret, només en funció dels seus interessos i no actua a partir de prejudicis o determinis que puguin no complaure l’interlocutor. Quan això és tot un poble qui ho fa, aleshores la voluntat col·lectiva esdevé la màxima expressió de la democràcia.
Cap poble no es converteix en un poble lliure contra la seva voluntat. Només són lliures, sobirans, independents, els pobles que volen ser-ne. I aquesta voluntat, expressada democràticament i pacíficament, al segle XXI, en plena Europa, no hi ha armes capaces d’abatre-la. Avui, no. Fa només unes dècades, encara sí. I aquesta és justament la nostra gran força, la força de la voluntat. «Catalunya serà el que vulgui ser», assegurava en un discurs al Parlament de Catalunya, començats els noranta, Felip de Borbó. «Catalunya serà el que vulgui ser», reblava el clau el president de la Generalitat en l’al·locució de la festa nacional, el 2007. Doncs ara ha arribat l’hora de voler ser estat. Estat com els altres.
Aquesta és, segons el meu parer, la raó fonamental per a la sobirania de Catalunya: voler-la, voler-la i prou. Acompanyada d’aquesta raó, totes les altres esmentades anteriorment, qualsevol de les altres, separadament, més d’una o bé totes, tenen sentit i viabilitat. Però sense aquesta, no. La voluntat és l’únic requisit indispensable perquè un poble vulgui ser també estat. Construir la voluntat d’estat, i aconseguir que aquesta voluntat sigui socialment, políticament i electoralment hegemònica, ha de ser la tasca fonamental a què hem d’abocar-nos els sobiranistes conscients, els pròxims anys.
Perquè no n’hi ha prou considerant que tenim dret a la sobirania, si no som capaços de transformar el dret a la sobirania en voluntat de sobirania. No n’hi ha prou pensant que una Catalunya sobirana garantiria millor la normalitat de vida, d’ús i de futur per a la llengua catalana, si no volem també que aquesta Catalunya sobirana arribi, gràcies al nostre esforç i implicació personal. No n’hi ha prou creient que en una Catalunya independent viurem millor, si no volem, de debò, viure millor i, doncs, si no ens impliquem personalment per tal que aquesta Catalunya independent arribi.
Res no ens vindrà fet, si no som nosaltres qui ho fem. Si la voluntat democràtica resulta ser la condició necessària per a la sobirania i, per tant, també per a tot el contrari, cal entendre que avui Catalunya és dependent perquè vol ser-ho i, per tant, accepta, potser amb resignació i amb impotència, totes les conseqüències negatives que, en tots els terrenys, comporta la dependència, és a dir, admetre com a normal que d’altres decideixin per tu. Tenia raó, en aquest sentit, M. Iceta quan assegurava que si Catalunya no és independent és perquè no ho vol. Continuarà tenint-la quan, més endavant, afirmi que si Catalunya és independent és perquè ho ha volgut.
Com tota obra humana, les nacions neixen, moren, es transformen, s’eixamplen, s’empetiteixen i, a vegades, també reviscolen quan tothom les donava per mortes. A hores d’ara m’interessa ben poc el debat nacionalitari a propòsit de què és una nació, què és allò que fa que un poble sigui nació i què no. Vistes, llegides i patides la rica diversitat de definicions de nacions, al llarg de la història, m’he arribat a fer la meva pròpia composició de lloc, la meva pròpia definició «laica», no sacralitzada, ni nacionalista, de nació, com un espai compartit d’interessos, referents, complicitats i emocions amb el qual un col·lectiu humà s’identifica, sobre un territori concret.
Però, justament per no atribuir cap dimensió sobrenatural, religiosa, essencialista, a la idea de nació, crec que no és pas el fet que siguem una nació allò que ens legitima per voler ser un estat. Considero que el més important per ser estat és voler-ho ser, tant si s’és nació com si no se n’és. Dit d’una altra manera, Catalunya pot voler ser un estat encara que no fos una nació. Si ho és, doncs millor, perquè facilitarà les coses a nivell d’explicació davant la comunitat internacional. Però de ben poc ens serviria ser una nació si no volguéssim ser un estat.
Tradicionalment, es pensava que la nació precedia l’estat. Fins i tot que primer calia conèixer bé la història del país, gràcies a això s’adquiria la consciència de nació, amb la llengua, la cultura, la iconografia col·lectiva i, finalment, just al final del procés, ja amb tota la nació homogeneïtzada, venia el plantejament a propòsit de l’estat com un dret nacional lògic, natural i legítim. Atesa la situació de la societat catalana actual, estic convençut que arribarà abans l’estat que la nació, com ja vaig sostenir per primer cop, el 1992, a Terrassa, en les Jornades sobre el Nacionalisme Català a finals del segle XX. Avui hi ha més catalans que creuen que, per sortir dels problemes actuals, necessitem un estat, que no pas catalans que pensen que som una nació. Molts dels que no veuen Catalunya com a nació no saben que ho som, no tenen gaire interès a esbrinar-ho i fins i tot no els treu gaire el son el caràcter nacional de Catalunya, perquè el resultat d’aquesta discussió identitària no els sembla determinant per arribar al cap del carrer: l’estat.
Des de la nació, allò que es planteja és el dret a l’estat. Des de la societat, la necessitat de l’estat, amb dret o sense, sent nació o bé no sent-ne. Per a la nació es tracta d’un dret nacional. Per a la societat, d’una necessitat social. La primera acostuma a vincular la independència amb la identitat i gira els ulls cap al passat, per trobar-hi la raó que li doni una cobertura argumental sòlida i la justifiqui. La segona la vincula amb l’interès i mira el futur, que és allà on troba la força del destí comú lliurement escollit. Però mentre no tothom té la mateixa nació d’origen, tothom pot tenir el mateix estat de destinació a l’horitzó. L’únic que no tenim en comú és el passat, perquè en tenim de diferents, en conviuen de diversos, aquí. En canvi, al marge de quin sigui el nostre passat i quina la nostra geografia de la nostàlgia, si volem podem tenir un futur comú, perquè aquest és del tot obert i el podem construir tots, tal com ens convingui. Només depèn de nosaltres mateixos. Per a alguns, doncs, la nació és el punt de sortida. Per a tots, contràriament, pot ser el punt d’arribada.
Si unes persones que viuen en un territori determinat, prenent com a motor la defensa dels interessos materials comuns, reivindiquen l’estat, és legítim que ho facin, siguin o no nació. Però si aquestes persones pertanyen a un territori reconegut com a diferent dels del seu entorn, amb una altra llengua i cultura, una estructura socioeconòmica distinta, un sistema propi de partits polítics, uns valors compartits, una determinada visió del món i una certa capacitat d’emocionar-se davant d’uns estímuls simbòlics específics, això deu ser una cosa així com una nació i és evident que hi ajuda. I que hi ajuda molt. De cara endins i, encara més, de cara enfora, perquè t’estalvia explicacions excessives i fatigants, per a qui les diu i per a qui les ha d’escoltar.
La reivindicació política, per motius econòmics, sobre una base nacional identificable —sigui aquesta conscient o no per part dels seus habitants—, fa molt més planer el camí cap a la plena sobirania. Si al dret defensat pels uns, s’hi afegeix la necessitat formulada pels altres, i es té la capacitat de saber-ho articular tot plegat en un únic estat d’opinió generalitzat, que culmini en una proposta politicoelectoral que sigui realment hegemònica, d’això se’n diu majoria social democràtica. Imprescindible per guanyar…, en democràcia! I això és el que ens proposem d’aconseguir al nostre país, amb els catalans d’origen i els d’adopció, al marge del passat amb el qual s’identifiqui cadascú. L’important, per edificar un estat, no és pas d’on venim, sinó on volem anar. És això el que, de debò, compta, a l’hora de la veritat. I no existeix projecte nacional més modern, més profundament democràtic, que aquell que es basa en la voluntat dels homes i dones disposats a compartir-lo.