2014
Capítol 5. Condicionants davant la sobirania » Espanya i Catalunya: separació de béns, divorci, veïnatge
Página 40 de 47
E
s
p
a
n
y
a
i
C
a
t
a
l
u
n
y
a
:
s
e
p
a
r
a
c
i
ó
d
e
b
é
n
s
,
d
i
v
o
r
c
i
,
v
e
ï
n
a
t
g
e
Els adversaris de la independència de Catalunya, tant a l’interior del país com a Espanya, alcen com a estendard de les seves posicions contràries a la independència tot un seguit d’arguments de caràcter socioeconòmic, amb l’objectiu de presentar com a inviable la creació de l’estat de Catalunya. Introdueixen la inquietud entre la ciutadania tot apel·lant a la no-sostenibilitat econòmica del projecte i el possible augment de desigualtats socials, per la manca de fons estatals espanyols, i els interrogants que podrien plantejar-se en el període de transició a la independència, sense estalviar-se referències a una hipotètica inestabilitat política. Superior quant a la seva maldat a les set plagues d’Egipte, si haguéssim de fer-los cas, resulta, però, que els seus arguments no se sostenen per enlloc i que l’única inestabilitat política seria només la que podria venir originada per la seva acció d’hostilitat desestabilitzadora.
Justament, en un altre capítol, ja he fet notar com, en general, els estats més pròspers econòmicament, amb unes polítiques socials més avançades i amb una superior qualitat de vida democràtica són estats corresponents a països d’unes dimensions humanes similars a les de Catalunya. En un món globalitzat, on el mercat és el món, tot el món, i no tan sols el veí, l’obertura mental, l’agilitat, la flexibilitat i l’adaptabilitat al mercat mundial són instruments d’èxit i garantia de confiança en el futur. I Catalunya està en condicions d’aprovar aquesta assignatura, perquè els sectors emprenedors catalans ja fa molts anys que fan els deures i els fan bé.
Precisament, han estat capaços de fer-los, malgrat tots els entrebancs posats per l’estat espanyol: manca d’inversió en infraestructures, espoli fiscal, etc. D’altra banda, la superació de l’escandalós dèficit fiscal que pateix el nostre país per part d’Espanya, des de temps immemorial, assegura encara més la viabilitat econòmica de la sobirania, a mitjà i llarg terminis. Ens caldrà, això no obstant, dotar-nos d’estudis rigorosos i ben documentats científicament, per recolzar els nostres arguments sobre fonaments sòlids i incontestables.
Al costat del sistema impositiu propi de la República de Catalunya, el nou estat també disposarà, en un primer moment, dels mitjans procedents del Regne d’Espanya, a partir del repartiment dels recursos fins aleshores comuns. Juntament amb la resituació dels membres de la funció pública espanyola en territori català, la divisió dels actius pot ser, sens dubte, un dels aspectes més controvertits en les negociacions per a la separació política, administrativa i jurídica, entre Espanya i Catalunya, també des d’un punt de vista merament tècnic.
Malgrat el llarg inventari de desafeccions, ressentiments i diferències mútues, és evident que Espanya i Catalunya han anat construint i acumulant un patrimoni conjunt, al llarg del temps, que en el moment del divorci ha de ser repartit amb criteris justos i encertats. Si no hi ha acord entre les dues parts, haurà d’intervenir en l’afer el dret internacional per assolir una solució adequada amb relació als béns acumulats i als deutes contrets a través del temps, que tingui en compte l’esforç fiscal dut a terme per Catalunya, que ha anat directament a les arques espanyoles, i el pes demogràfic català en el context del Regne d’Espanya.
Entre els actius materials que han anat integrant el patrimoni estatal espanyol i que caldria repartir entre els dos estats, o bé traspassar directament a l’estat català, hi ha elements molt diversos, sense sortir de Catalunya, com ara els paradors nacionals, el servei públic de correus i telègrafs, la xarxa ferroviària, els equipaments militars, policials i dels serveis d’intel·ligència, els ports i aeroports, els parcs nacionals, les instal·lacions de RTVE, els edificis civils, les empreses i societats estatals, les reserves d’or o bé, ja a l’exterior, les seus diplomàtiques espanyoles arreu del món. Tenint en compte la secular situació d’espoli fiscal que ha patit Catalunya, no tindria gaire sentit la pretensió que la nova República hagués de fer-se càrrec del possible deute espanyol quan, fins al moment de la separació, aquesta hagués contribuït de forma clarament desproporcionada a la constitució dels actius espanyols.
Si el divorci, la capacitat de poder posar fi a la convivència conjunta, és reconegut entre les persones, a causa de la disparitat de caràcters i d’interessos, i, en l’actualitat, forma part del paisatge normal de les societats modernes, també hauria de poder-ho ser en allò que es refereix als pobles. Quan es constata que no té cap sentit continuar compartint un estat, amb pugnes permanents i malfiances constants entre els pobles que l’integren, l’obstinació a mantenir una convivència artificial és negativa per a tothom i aleshores s’imposa el divorci. La independència política, però, no implica, de cap manera, l’aïllament de la resta del món, sinó, ben contràriament, la possibilitat de relació amb tots els pobles de la terra, directament, sense intermediaris innecessaris, com ara ocorre.
Catalunya i Espanya, Espanya i Catalunya, sabran viure bé com a bons veïns i ser capaços d’afrontar, conjuntament, els reptes, els problemes i les oportunitats que puguin afectar-los. La pràctica totalitat d’afers que tenen en comú tots dos països europeus no són, de fet, exclusius d’ells, ja que els comparteixen també amb altres estats europeus o bé mediterranis. Estic convençut que tots hi sortiríem guanyant, cadascú a casa seva i tots a la mateixa Unió Europea, de manera que tindríem una millor relació com a veïns lleials i col·laboradors, que no la que hem tingut fins ara, al llarg de la història, compartint pertinença a l’estat, però no pas titularitat o propietat d’aquest i, encara menys, complicitats, emocions i sentiments.