2014
Capítol 3. Camins per a la sobirania » Gradualitat i construcció d’espais
Pàgina 20 de 47
G
r
a
d
u
a
l
i
t
a
t
i
c
o
n
s
t
r
u
c
c
i
ó
d
’
e
s
p
a
i
s
Bandejada la via insurreccional, en qualsevol de les seves modalitats, el procés democràtic cap a la sobirania serà això, un procés, més accelerat o més lent, però procés. Tot fa pensar que no es produirà cap canvi sobtat, radical, d’un dia a l’altre. Per aquest motiu haurà de ser, necessàriament, gradualista, guanyant terrenys nous per part de Catalunya, fins a fer-los irrecuperables per l’estat espanyol i, alhora, continuar avançant cap a altres objectius superiors. En qualsevol de les modalitats democràtiques i pacifiques per les quals s’opti, hi haurà d’haver gradualitat de totes passades, sense oblidar, però, que, de vegades, en la història dels pobles, hi ha factors imprevistos i imprevisibles que poden accelerar-ne el procés. Tant poden ser deguts a causes que es produeixin en l’escena internacional i que acabin tenint una influència directa sobre el país, com també circumstàncies estrictament de caràcter intern, domèstic, nacional, que, de sobte, com la pedra tirada en la placidesa de les aigües del llac, va adquirint unes dimensions creixents que ja no la fan controlable, perquè esdevé inaturable.
Espais de sobirania
A les acaballes del franquisme, quan la llibertat encara no havia arribat, però s’albirava, es parlava de la necessitat de crear «espais de llibertat» que fossin veritables escletxes obertes en els murs de la dictadura. No eren espais legals, de dret, sinó de fet, guanyats a pols, amb valentia i convicció, sense complexos, ni pors, ni ambigüitats, cada dia: reunions, conferències, aplecs, declaracions, concentracions, manifestacions, articles… Qui més qui menys, tothom anava eixamplant els forats i engrandint les esquerdes d’allò que semblava fet d’una solidesa indestructible. Els uns miraven de cua d’ull els altres, amb complicitat, mentre la llibertat anava guanyant posicions, fins a fer-les irreversibles. La imatge de la manifestació de Sant Boi, el dia de la festa nacional, encara abans de les primeres eleccions, n’és un bon exemple, com n’és l’enderrocament progressiu del mur de Berlín, a mans de la gent, ja que en ambdós casos el protagonisme resideix en el poble, que desborda, sense por, les possibilitats del marc legal vigent en aquell moment, perquè se sap protagonista del seu destí.
Ara no es tracta de recuperar la democràcia dels drets individuals, sinó d’exercir la democràcia dels drets col·lectius, tot anant guanyant «espais de sobirania», de preservar àmbits de decisió catalana a les intromissions i ingerències externes, per part de l’estat i els seus organismes i serveis. La intervenció de l’estat en aspectes essencials de la nostra quotidianitat impedeix que, de Catalunya estant, tinguem les mans lliures i la capacitat de maniobra suficient per adoptar les polítiques que més s’adeqüin a les nostres necessitats i planificar també els nostres projectes de futur, sense sotmetre’ns a aquelles prioritats alienes que no coincideixen amb les nostres. Aquestes no són altra cosa que una llosa, un obstacle, una barrera que ens impedeix d’adoptar les decisions que ens interessen, les que considerem més oportunes per poder viure millor, amb una mirada més optimista amb vista al futur i amb més confiança cap a nosaltres mateixos.
El marc legal vigent a Catalunya des del 9 d’agost de 2006 atribueix a la Generalitat un ventall de competències que, segons l’exemple, poden ser competències exclusives, compartides o bé executives. En uns casos, el nostre govern té la competència de fer lleis respecte de cada tema, d’aprovar reglaments o bé la funció d’executar-ne les disposicions legals corresponents. Tant se val: es tracta de convertir cadascun d’aquests espais de decisió catalana en espais de sobirania. De sobirania catalana, naturalment: de la cultura als horaris comercials, de l’agricultura al turisme, de l’administració pública pròpia a joventut, de les polítiques de gènere a l’esport, d’indústria a emergències i protecció civil, de consum als transports, de les denominacions d’origen a l’habitatge, de l’educació al règim local, de la sanitat a les fires, de la seguretat a les obres públiques, de la recerca al joc, de les relacions amb les confessions religioses a les caixes d’estalvi, del marc laboral a la pesca, de la declaració de béns d’interès cultural als serveis socials, del medi ambient a la universitat, de la cultura cívica a l’aprenentatge d’idiomes, de la televisió a la ràdio, entre tants i tants altres dominis.
Tinguem la responsabilitat que tinguem, aquesta l’hem de convertir en totalment nostra per la pràctica, amb caràcter irreversible, i hem de fer impossible que hi penetri ningú que no sigui el govern dels catalans, tant pel que fa a la Generalitat com a l’administració local, un àmbit aquest darrer on també els espais de sobirania poden tenir-hi un paper notable per ser-hi desenvolupats. No es tracta únicament d’exercir les nostres competències plenament, fins al límit legal màxim, en tot moment, sinó de fer-ho alhora amb tota decisió i de fer-ho bé.
Però també cal forçar fins a l’extrem la imaginació, la interpretació audaç i creativa de la legalitat vigent, amb la capacitat de llegir-la i aplicar-la a favor nostre. Més enllà d’allò que diu la llei, hi ha també allò que la llei no diu i, doncs, no prohibeix ni impedeix que sigui dut a la pràctica. Per exemple, enlloc no és escrit que en el domini radioelèctric no puguem tenir l’audàcia d’aplicar polítiques pròpies, imaginatives, en el camp del cable o bé d’Internet. I de fer les coses ben fetes, amb intel·ligència i habilitat, de manera que no diguem blat fins que aquest no sigui al sac i ben lligat: el domini .cat és una bona mostra del que dic.
L’adopció d’instruments de sobirania no hauria de relacionar-se només amb l’exercici d’un poder polític autònom, no dependent, «sobirà», perquè aquesta circumstància només acontentaria els patriotes ja convençuts. I amb aquests tots sols no n’hi hauria prou. Cal aconseguir que els espais de sobirania siguin identificats per tothom com espais d’eficiència, de benestar, d’utilitat, és a dir, que es revesteixin amb el valor afegit de l’excel·lència i que, a més de ser competitius amb els de l’estat, els superin en qualitat perquè siguin millors que aquests.
Mentre un ministeri del govern espanyol del mateix ram que una conselleria nostra funcioni millor, de forma més eficient i ràpida que el departament corresponent de la Generalitat i sigui percebut així per la gent, l’espai de sobirania no haurà aconseguit plenament el seu objectiu. Quedarà tan sols com una vel·leïtat politcoidentitària amb la qual es trobarà còmoda únicament una part de la societat, però no el seu conjunt o la immensa majoria d’aquesta.
Del que es tracta, precisament, és que els espais de sobirania funcionin tan bé que siguin vistos com a imprescindibles, que ningú no s’imagini que se’n pugui prescindit, perquè això perjudicaria la seva qualitat de vida. L’adhesió social, la complicitat civil, la identificació de la gent amb els espais de sobirania, doncs, s’aconseguirà, fonamentalment, per l’interès i el prestigi. I el manteniment del nivell de vida assolit per aquesta «sobirania» ja formarà part de la nova identitat guanyada a pols per tots els catalans, d’origen o de destí.
Espais d’afirmació
Els espais de sobirania corresponen a les institucions de caràcter públic (Generalitat, ajuntaments, diputacions, consells comarcals, mancomunitats de municipis, universitats, cambres de comerç i els diferents consorcis públics, entre altres), als organismes col·lectius, doncs. Paral·lelament a aquests, però, els ciutadans també han d’assumir la seva implicació activa i positiva que els permeti de contribuir, de manera individual, al procés de sobirania del seu país. Hi tenen l’oportunitat personal, intransferible, participant, des de la quotidianitat, en la construcció d’
espais d’afirmació.
Hi ha tot de situacions en les quals podem contribuir, a tall personal, en la creació d’espais on puguem afirmar què som i què volem, generalment sense vulnerar cap llei, ni cap norma legal, però sí utilitzant amb imaginació l’ampli marge de possibilitats que ens duu el dia a dia, en àmbits no estrictament oficials. En realitat, es tracta de comportar-nos i actuar amb normalitat absoluta, com si ja fóssim independents. Per exemple, són centenars de milers els catalans que, cada any, fan les seves vacances fora de Catalunya. Tenen, aquí, l’oportunitat d’ajudar a posar el país en el mapa, en el moment de fer constar el seu país d’origen o de residència, la seva nacionalitat, en els diversos tràmits oficials o paraoficials que potser hauran de fer en arribar a l’indret de destí: omplint els fulls d’inscripció a l’hotel, en fer la reserva d’una excursió, contestant enquestes pel carrer, en les adreces de les cartes o postals que s’envien des de l’estranger, en la facturació d’equipatge, responent amb la identitat catalana en ser preguntats per l’origen en qualsevol circumstància, etc.
En tots aquests casos, «català/na» o «Catalunya» han de poder aparèixer-hi amb normalitat. Així ajudem al nostre coneixement internacional, de forma desacomplexada, com també interessant-nos en museus, excursions o visites guiades per si hi ha material en català, rètols en la nostra llengua al costat d’altres, o bé professionals capaços d’atendre en català els milers de turistes que cada any els visiten. Com és lògic, si ningú no ho reclama, mai no es fan passos en aquest sentit, de fora estant. Afirmar-nos com a catalans, amb naturalitat, de manera amable, és una forma de fer que al món se’ns vagi coneixent, molt més que no pas ara ens coneixen. Sense moure’ns de casa, per exemple, aquests espais d’afirmació hem de poder guanyar-los a Internet, on la presència catalana ja és ben sòlida.
O bé demanant a les llibreries d’aquí guies en català sobre els diferents països que podem estar interessats a visitar, exhibint amb naturalitat, però sense caure en l’exageració, el nostre repertori simbòlic, com passa a la majoria de països, etc. I retolant en català els comerços i establiments de tot tipus oberts al públic. I incorporant aquest idioma en l’etiquetatge multilingüe de productes de consum, fent-hi constar «Catalunya/Catalonia» com a nom del país on la mercaderia en qüestió s’ha produït, elaborat o imprès, amb tanta naturalitat com els escocesos fan constar als ulls de tot el món, sense complexos, que el seu whisky es fa a Escòcia. L’inventari d’oportunitats és realment inesgotable i de segur que tots serem capaços de saber trobar, sense estridències, els nostres propis i particulars espais d’afirmació.
Espais de complicitat
Mentre els
espais de sobirania només poden ser construïts pel sector públic i els
espais d’afirmació depenen, directament, dels individus, els
espais de complicitat podem anar-los fent des de tot arreu. Es tracta d’anar bastint, amb tota mena de gestos, una relació de complicitat amb tots els altres països del món i amb els seus habitants i organitzacions, a partir d’elements molt i molt diversos. Ajuntaments, empreses privades, universitats, governs, clubs esportius, sindicats i patronals, partits polítics, acadèmies, entitats culturals, organitzacions no governamentals de cooperació al desenvolupament, ajuda humanitària i construcció de pau, confessions religioses, col·legis professionals, etc. tenen la possibilitat d’establir tota mena de lligams amb socis corresponents d’altres països del món, començant lògicament pel propi govern de la Generalitat.
Aquestes vinculacions poden expressar-se per la via de l’agermanament, la col·laboració, la signatura d’acords o convenis, l’organització d’esdeveniments conjunts o simultanis, l’intercanvi d’experiències i de personal i un ampli ventall de treball compartit que, en molts casos, ja es ve duent a terme d’ençà de molts anys. Tant les relaciona oficials de les diferents administracions, com les comercials, professionals, esportives, culturals, solidàries o d’altra mena han de perseguir l’objectiu de fer present Catalunya a la resta de països del món, tot subratllant la personalitat nacional de la societat catalana i aquells aspectes que puguin ser més atractius, propers o bé útils als socis de les altres nacions.
Es tracta d’una inversió imprescindible en clau de futur, de manera que, en el moment en què el poble català i el seu govern prenguin la decisió de fer el salt a la sobirania, amb caràcter irreversible, el nostre país compti fora amb aliats, amb còmplices o, si més no, amb agents internacionals que no siguin bel·ligerants amb nosaltres, perquè ja hagin estat prèviament neutralitzats, per la via del treball conjunt. Més enllà de l’acció pública exterior catalana, els 107 casals catalans de què disposa la comunitat catalana arreu del món, així com les 162 universitats on s’ensenya català en els cinc continents són un instrument insubstituïble de difusió de la realitat catalana i de creació, manteniment i renovació d’espais de complicitat, com en poden ser també les diferents xarxes empresarials catalanes implantades en diferents països.
Cal recordar que la pressió duta a terme
in situ, en alguns països europeus i d’Amèrica del Nord, per part de les diàspores, molt potents i organitzades, originàries de països de l’antiga URSS i de l’ex-Iugoslàvia, a favor del reconeixement de la seva independència, van ser fonamentals en aquells primers moments tan decisius en el naixement de nous estats. Empresaris, intel·lectuals, professionals, polítics, ciutadans ja d’aquests estats occidentals, van mobilitzar-se, a l’hora de la veritat, per fer valer la seva influència, en defensa dels drets de la seva nació d’origen, tant sobre el govern del país d’acollida i residència, com sobre l’opinió pública respectiva.
Ara mateix tenim ja un nombre no negligible de persones influents arreu del món, en àmbits diversos, que, tot i no ser catalans, manifesten una clara simpatia pel nostre país, que ens coneixen bé i que ens visiten sovint: polítics i antics polítics en actiu, escriptors, actors i actrius, músics, arquitectes, esportistes, empresaris, simples turistes d’altres països, etc. Es tracta d’identificar-los, de tenir-los informats, de tractar-los acuradament, amb les màximes atencions possibles cap a ells, perquè la seva atracció per Catalunya els converteixi en còmplices actius de la nostra causa nacional, que puguin sortir a parlar a favor nostre quan convingui o, en el pitjor dels casos, que en puguem neutralitzar l’opinió, de manera que no sigui desfavorable, públicament, als nostres interessos.