2014
Capítol 3. Camins per a la sobirania » El federalisme espanyol, missió impossible
Pàgina 22 de 47
E
l
f
e
d
e
r
a
l
i
s
m
e
e
s
p
a
n
y
o
l
,
m
i
s
s
i
ó
i
m
p
o
s
s
i
b
l
e
Els darrers anys, entre els sectors autoconsiderats progressistes tant catalans com espanyols s’ha posat de moda el pensament únic de la doctrina cridada a resoldre el «problema català» i algun altre i tot, de passada. Es tracta de l’anomenat federalisme, el mot màgic que omple tertúlies, articles als diaris i llibres sencers, amb reflexions teòriques, algunes de gran interès intel·lectual i polític. Asseguren els experts que es tracta de la solució més adequada per articular institucionalment la plurinacionalitat de l’estat espanyol i que només aquesta fórmula podria actuar, efectivament, com a desllorigador de l’actual atzucac.
Durant el període republicà dels anys trenta, Espanya ja va tenir la possibilitat de vertebrar-se a partir d’una estructura federal, aprofitant el canvi de règim, però va deixar perdre aquella oportunitat. Curiosament, les reflexions teòriques a l’entorn del federalisme acostumen a silenciar un detall pràctic fonamental: el federalisme, qualsevol federalisme del tipus que sigui, no té cabuda legal en el marc de la Constitució espanyola, de tal manera que l’únic esment que se n’hi fa és, precisament, per prohibir-lo, tal com estableix amb claredat el seu article 145, que prohibeix taxativament la federació de comunitats autònomes, malgrat que un manifest unitari català, de caràcter ideològicament molt transversal, intentà evitar-ho poc abans del referèndum constitucional del 1978.
En realitat, aquella prohibició no era altra cosa que un article pensat per impedir que un dia, si així es decidia democràticament, es poguessin federar el Principat, les Balears i el País Valencià, encara que fos en el marc inqüestionable de l’estat espanyol. El problema era i és el nostre, els Països Catalans, i no pas Navarra i Euskadi, ja que el marc legalment vigent, de forma nítida, en preveu la possibilitat d’una confluència institucional i fins i tot la integració territorial entre ambdós ens politicoadministratius.
Defensar el federalisme en abstracte, com a remei miraculós de tots els mals, com continuen fent avui tant polítics, com periodistes, com acadèmics, és vendre fum, per més que sigui fum federal, si no es planteja que per arribar, realment, a un horitzó federal, la modificació de la Constitució n’és un requisit indispensable. Aquesta condició sine qua non acostuma a ser obviada i mai no s’explica a l’opinió pública, obertament, a través de quin procediment miraculós es pretén arribar a una modificació tan i tan profunda de l’estat espanyol, ni menys encara quins són els subjectes de la federació, és a dir, qui s’ha de federar amb qui. Es federaran comunitats nacionals o bé regionals? Tothom es federarà amb tothom, comunitats autònomes, províncies, ciutats nord-africanes? Es federaran Galícia, el País Basc i Navarra, el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, amb els territoris de llengua castellana? Algú sap com anirà la cosa?
La història dels darrers segles demostra, sense embuts, com totes les propostes innovadores per articular l’estat espanyol des d’una perspectiva diferent a la unitària i centralista, totes, han sortit sempre de Catalunya. Un destacat polític espanyol, socialista, em va reconèixer fa uns anys que, «això del
federalisme», tan sols s’ho creien, de debò, els catalans, amb valencians i balears, bastants bascos, alguns madrilenys i para de comptar. Les àrees més urbanes, doncs, de la geografia estatal. Fora de l’àmbit cultural català, per tant, el federalisme té un nivell tan elevat de simpatia i complicitat com l’hi té el respecte pel dret d’autodeterminació dels pobles.
El federalisme, a Espanya, té partidaris en els rengles de l’esquerra que recull l’herència comunista, ara francament molt minoritària, tot i que els que més ostentació discursiva en fan són els socialistes, els quals, malgrat haver governat Espanya durant divuit anys, no han federalitzat absolutament res, ni una mica de RTVE, ni una companyia de la guàrdia civil, ni un tros d’exèrcit, ni mitja dotzena de vagons de Renfe amb uns quants metres de via per anar tirant, ni un parell de sales del Senat o una saleta del Congrés dels Diputats, ni un bocí del Tribunal Constitucional, ni una porció del Consell General del Poder Judicial, ni una sola dependència diplomàtica, res. Absolutament res. Poca credibilitat federal, doncs, per a aquells que tenen comitès
federals i executives
federals al seu partit, més com a coartada doctrinal que com a exponent pràctic d’una convicció sincerament assumida. Així doncs, si els federalistes no federalitzen res, qui és que ha de federalitzar alguna cosa, a Espanya?
Es parla del federalisme, lamentablement, amb una certa alegria conceptual. Es tracta, més aviat, d’un federalisme de boca, retòric, portàtil, d’aquells que fan
progre i assabentat del tema, però sense la més mínima conseqüència pràctica. Lògicament, un federalisme que no federi res no és res. No és federalisme, si no té cap aplicació concreta en l’àmbit institucional, polític, simbòlic, judicial, constitucional, diplomàtic, cultural, lingüístic, en defensa i seguretat, etc.
Tot fa creure, per tant, que a l’hora de la veritat
federal només es tractaria de procedir a un simple maquillatge institucional que permetés passar de l’estat de les autonomies al suposat estat federal, amb la mateixa frivolitat amb la qual es va passar de reconèixer els drets de les anomenades «nacionalitats històriques» a la generalització de l’autonomia per a tothom, per als que l’havien demanada i que ja l’havien tinguda, però també per als que mai no se’ls havia ni tan sols ocorregut que en poguessin arribar a tenir ells mateixos.
Seria la segona part del «cafè per a tothom», ara, però, en versió
federal. Es tractaria, per aclarir-nos, de passar de comunitats autònomes a comunitats federades? Estats federats, potser? L’estat murcià es federaria amb el de Cantàbria, aquest amb la Rioja i així anar fent, fins arribar a disset, més Ceuta i Melilla? De tant inimaginable esdevé, clarament, del tot impossible. El federalisme espanyol és un federalisme impossible, perquè no existeix, ni ha existit mai al llarg de la història. A Espanya, a més, ningú no el vol de debò.
El federalisme, tot federalisme, exigeix vocació federal, cultura federal, estil federal, pràctica federal i, també i no és poc, tradició federal. I les tradicions ni s’inventen de cop, ni s’improvisen en un tres i no res, ni, menys encara, s’imposen per llei. Si en algun indret de l’actual estat espanyol hi ha de bon de veres tradició federal, és aquí, fins al punt que ha constituït, històricament, un dels senyals d’identitat del pensament polític progressista. Els republicans federals del segle XIX, tan presents encara en la memòria popular d’algun indret del país, com ara l’Empordà, són un referent identitari de l’esquerra catalana i, en la història dels nostres partits democràtics, hi figura de forma destacada la Unió Federal Nacionalista Republicana. El bo i millor del catalanisme va pouar en el federalisme: Valentí Almirall, J. A. Clavé, J. N. Roca i Farreras, Pere Coromines, Jaume Carner, Rovira i Virgili…
L’apòstol indiscutible del federalisme a l’estat espanyol, precisament, no va ser altre que el català F. Pi i Margall, el primer, el pare, el fundador pròpiament dit. El darrer ha estat un altre català: Pasqual Maragall. De Margall a Maragall, tots dos catalans. Tots dos teoritzant o fent propostes per a una idea impossible. Intentant organitzar Espanya de manera diferent, però, en realitat, fent-ho des de «fora» d’Espanya, sense tenir en compte que l’Espanya real, l’autèntica, amb denominació d’origen, l’Espanya de matriu cultural castellana, no estava per gaires romanços, ni per cap aventura que comportés la més lleu modificació de l’
statu quo existent.
No podia permetre que uns altres, de fora estant, pretenguessin que els fessin cas a propòsit de com havien d’organitzar ells el seu estat, l’estat espanyol. Per això la via federal espanyola és inviable, perquè allà no hi té partidaris, en tot cas no suficients per disposar d’una massa crítica apreciable, capaç de vertebrar estats d’opinió amb la pretensió d’esdevenir majoritaris, a la societat, a la política i a les institucions.
Espanya no és Bèlgica, amb unitats de l’exèrcit estructurades a partir dels grups culturals i lingüístics existents en aquell estat. I amb l’equilibri permanent entre les presidències de les dues cambres parlamentàries, i els tribunals constitucionals i tots els organismes de l’estat, curosos perquè ni flamencs ni valons usurpin, en cap moment ni en cap instància comuna, el monopoli de l’estat a favor d’uns o altres i amb el paper de la corona realment «supra» els diversos grups i…, Espanya no és Bèlgica. Ni és Suïssa, on tothom parla diverses llengües, un indret on la diversitat lingüística és viscuda amb naturalitat i percebuda com una cosa positiva, com un valor cultural, i no pas com una nosa, una tragèdia o una provocació permanent. Espanya és el que és i és com és i no vol ser una altra cosa, perquè això ja li va bé. És l’únic que li va bé i, a l’entorn d’aquesta realitat, no hi ha cap negociació possible, ni plantejable, ni imaginable. Si està més que demostrat que allà no en volen ni sentir a parlar, per què som nosaltres els que, incomprensiblement, ens entestem encara a insistir en una missió impossible?
Propostes federals imaginatives, com la de situar a Barcelona el Senat espanyol, van ser immediatament rebutjades i fins i tot ridiculitzades, ja que això hauria significat la visualització d’una territorialització del poder que Espanya no vol de cap manera. Una cosa similar ha ocorregut a les corts espanyoles, en reivindicar-hi els parlamentaris independentistes l’ús oficial de la llengua catalana, davant la negativa reiterada dels grans grups polítics espanyols a acceptar qualsevol canvi en l’estatus de monopoli exclusiu de l’oficialitat del castellà, que és el que sempre hi ha hagut.
Aquest espanyolisme naïf d’alguns catalans, aquesta voluntat ingènua d’arreglar Espanya, aquest intent gairebé implorant, patètic, ridícul, de voler ser Espanya, de formar part d’Espanya, amb la pretensió, a més, de tenir-hi un lloc a la cabina de comandament de la nau, s’ha estavellat un cop i un altre contra les roques de la intolerància, l’uniformisme i el centralisme ciclopis. No hi ha res a fer que no sigui canviar de nau, de mar i de port de destí. Qualsevol altra ruta està condemnada al naufragi, de sempre, i això ja se sap abans de salpar. El pròxim vaixell que noliegem ha de ser nostre del tot, des del número identificador de l’embarcació, fins a la bandera que hi onegi. I si hem de compartir amb algú la cabina de control, aquest «algú» no pot ser altre que la Unió Europea, no pas Espanya.
Els territoris de llengua catalana són els únics en tot l’estat espanyol que parteixen d’una experiència no ja federal, sinó confederal, com va ser l’existència de la confederació catalanoaragonesa en el seu moment. No té trellat esperar, sobtadament, comportaments federals de pobles que no han conegut mai cap etapa de la seva història amb aquesta organització política, ni han heretat, en conseqüència, una certa tradició cultural federal, per subterrània o fragmentària que sigui. La simple idea de pacte entre iguals, entre pobles lliures que acorden compartir sobirania des del respecte a la diferència, i no pas des de l’hegemonia, la imposició o la submissió, és incompatible amb la idea d’estat espanyol que continua sent amplíssimament majoritària a l’Espanya d’avui, una idea basada sempre en el centralisme uniformista i radial, amb un únic centre a la capital de l’imperi: Madrid.
El federalisme català sempre ha reivindicat un estat propi i, sovint, ha obert la porta a una entesa ibèrica, Portugal inclòs, sense hegemonies ni paternalismes. El model espanyol, però, en el millor dels casos, si mai ha estat formulat, no va més enllà d’un simple canvi de nom, de manera automàtica, d’autonomia a federació, sense més. En realitat, no tenien per què adoptar una estructura federal, per a ells, si no volien. Potser ens hauríem pogut federar amb l’Espanya de les autonomies i ells, interiorment, estructurar-se com creguessin oportú, segons el seu criteri. Però no crec que ni ara, ni mai, el tema els hagi interessat gaire. Pensar en una solució federal, en el marc estatal espanyol, és una via morta i enterrada, picar en ferro fred, aigua en un cistell.
La història europea més recent demostra, d’altra banda, que els estats federals plurinacionals, fins i tot després d’unes dècades d’existència, han anat fracassant estrepitosament, l’un rere l’altre. És el cas de l’URSS, de Iugoslàvia o de Txecoslovàquia, ja desapareguts tots ells com a elements subjectes de dret, tots els quals han deixat pas a la creació de nous estats nacionals plenament sobirans, a partir dels integrants inicials de la federació. En l’actualitat, a ningú no se li escapen les enormes dificultats que comporta mantenir la continuïtat institucional i la viabilitat política d’estats plurinacionals com el Canadà o Bèlgica, els darrers baluards que els últims nostàlgics del federalisme impossible s’obsessionen a fer brandar en l’aire.
En el primer cas, l’opció sobiranista del Quebec es manté sempre latent, a l’espera de les condicions adequades per a la convocatòria d’un tercer i definitiu referèndum que en faci irreversible l’accés a la sobirania. En el segon, la situació ha evolucionat cap a una estructura amb molt de poder real per als territoris federats i l’afluixament de vincles comuns d’interconnexió entre aquests, amb la sensació de trobar-se instal·lats en un carreró sense sortida permanent, sense solució possible.
El federalisme exterior, el federalisme que es proposa lligar nacions diferents en una comunitat de vida política, a l’interior d’un mateix estat, s’ha anat revelant com a difícilment sostenible en els nostres dies. Ben diferents són els exemples de federalisme interior, aquell federalisme que es proposa d’articular diferents territoris, fins i tot diferents estats, però d’una sola nació, la mateixa, com és el cas d’Alemanya, Suïssa, els Estats Units d’Amèrica del Nord o els Estats Units Mexicans.
Per això no té gaire sentit comparar Catalunya amb Baviera o Califòrnia, com si el nostre cas fos el seu i la seva situació la nostra. Baviera i Califòrnia són, són vistes i volen ser, alemanya i nord-americana, respectivament. Comparteixen la mateixa llengua, la mateixa cultura i els mateixos referents comuns, als quals no volen renunciar perquè són els seus, són tan seus com en són també dels altres alemanys o nord-americans. És possible que es tinguin per uns alemanys diferents o per uns nord-americans diferents, però alemanys i nord-americans, al capdavall. Res a veure, doncs, amb el cas català. Per aquest motiu, si hem de pensar en algun tipus de federalisme, val més que pensem en el nostre, en el que ens pugui convenir, d’acord amb les nostres necessitats, la nostra cultura i la nostra història, és a dir, si així fos democràticament acceptat, pels altres territoris de llengua catalana.
Un federalisme a l’espanyola no ens convé, perquè ni el volen a Espanya, ni és federalisme, encara que l’anomenin així. Aquest és un projecte de passat, que en el passat tampoc no va poder ser. Si parlem de federalisme, fem-ho de debò, en clau de futur, com una contribució catalana a l’Europa de demà. Federals, sí, però no de l’Espanya impossible d’ahir i d’avui, sinó de l’Europa possible i federal de demà. No té cap sentit que continuem gastant energies en un projecte de passat, impossible (la federació espanyola), sinó que cal que esmercem tots els nostres esforços en un projecte de futur, possible (la federació europea).