2014
Capítol 5. Condicionants davant la sobirania » Marc territorial de la sobirania catalana
Página 41 de 47
M
a
r
c
t
e
r
r
i
t
o
r
i
a
l
d
e
l
a
s
o
b
i
r
a
n
i
a
c
a
t
a
l
a
n
a
La possibilitat d’una consulta popular, el 2014, a Catalunya, concebuda per ser duta a terme en el territori actual de la Generalitat, a propòsit del seu futur estatus polític, ha de tenir, necessàriament, conseqüències a la resta de l’espai nacional. Tan sols falten dues legislatures per a aquesta data i, lògicament, en funció de quina sigui l’evolució politicoelectoral del País Valencià i la de les Illes Balears, les repercussions poden ser ben distintes. En la hipòtesi de repetir-se la majoria actual, resultat de l’aliança de forces progressistes i nacionalistes, es consolidaria l’actual govern balear de progrés, sobretot si aquesta majoria s’assolia amb un bloc parlamentari més nombrós i confortable que el del 2007.
Si al llarg d’aquesta legislatura es van produint avenços significatius en el procés de construcció nacional a les Balears i també la intensificació de la col·laboració amb les institucions de la resta de territoris de llengua catalana, el paisatge n’és un. Però si resultés que el partit majoritari en l’aliança governamental, a Palma, es desvinculés de qualsevol projecció en clau nacional des de la realitat balear, podria aleshores acabar fent pinya, de fet, amb la dreta espanyola i coincidint amb aquesta en una actitud bel·ligerant contra el procés sobiranista a Catalunya, tot mantenint les Balears al marge de la participació dels beneficis d’aquest procés, en una mena de blindatge polític aïllacionista.
L’escenari més favorable a les tesis sobiranistes requereix la consolidació d’un tercer espai politicoelectoral, diferenciat de l’esquerra i la dreta d’obediència estatal, i que s’expressi en clau nacional. Aquest nou espai només pot créixer a partir dels altres dos i, per la singularitat sociològica balear, ha de ser percebut com a «molt de s’illa», de cada illa, naturalment, prioritzant-ne els projectes que resolguin les seves necessitats i expectatives. I haurà de tenir un compromís inequívoc amb la defensa del territori, el medi ambient i un desenvolupament sostenible i, alhora, estar situat en l’espai progressista, però sense estridències, extremismes, ni radicalitats de cap tipus, manifestant-se sempre amb un format de la màxima modernitat possible, si és que aspira a representar un espai social ampli i divers.
Al País Valencià les possibilitats d’implicació o sintonia amb la iniciativa són ben distintes si va augmentant la intensitat de l’eix València-Madrid, com ha passat aquests darrers anys, fins a culminar en la conversió de València en una mena de barri marítim de la capital d’Espanya, o bé si és l’eix València-Barcelona, en realitat tot l’eix mediterrani, el que s’implementa, mitjançant infraestructures del transport ferroviari i per carretera, acords entre organitzacions empresarials, etc. Crec que, pel que fa a la consulta del 2014, és més important aquest factor que no pas el d’un relleu al govern de la Generalitat, relleu que, sens dubte, hauria d’influir-hi positivament, tot i que, ara, el canvi d’eix pot tenir més transcendència encara que el canvi de govern. Un element significatiu del nivell i ritme del procés de presa de consciència nacional al País Valencià, els propers anys, serà sens dubte el grau de consolidació que tinguin les opcions que s’expressin en clau nacional i la solidesa dels ponts que, a través d’aquest espai polític, puguin haver-se establert amb el Principat i les Balears.
No és gens fàcil, però, que, en només sis anys, la situació hi estigui ja prou madura per plantejar-hi, en l’àmbit institucional, alguna acció directament relacionada amb el procés en marxa a Catalunya. Perquè això fos possible, hauria d’haver-hi una gran pressió social, pressió que ara és del tot impensable sense la implicació activa del món empresarial. Per exemple, si a les Balears, la dimensió escandalosa i insostenible del decalatge fiscal arriba a crear en l’empresariat la noció de crisi econòmica a la vista i, doncs, la necessitat inajornable de fer-hi front amb una sortida satisfactòria.
Les opcions nacionals a les Balears i al País Valencià hauran de demostrar la seva capacitat d’abandonar clixés obsolets del segle XX, reforçar el caràcter transversal del seu projecte polític i donar resposta satisfactòria a les demandes i als interrogants de tots els sectors de la societat i no sols de la minoria més conscienciada nacionalment. Caldrà, per tant, convèncer amb arguments pràctics, quotidians i comprensibles, no pas amb un discurs essencialista, amplis sectors que, fins ara, han fet confiança electoral i política a la dreta i a l’esquerra estatals. A les Balears, posem per cas, hi ha una enorme quantitat de vots i de capital polític que ara es mou a l’entorn del PP i que, en unes condicions més favorables, podria anar evolucionant fins a reivindicar el propi dret a decidir. El PSOE, al seu torn, es beneficia de ser el referent «possible» de l’esquerra, malgrat que, per exemple al país Valencià, la seva trajectòria hagi estat, en general, profundament decebedora per als interessos nacionals.
És impensable, doncs, en les circumstàncies actuals, la convocatòria d’una consulta popular, en format sobiranista, que abraci la totalitat de territoris de llengua catalana, al sud dels Pirineus, de manera simultània, ja que, per a això, es requereix una majoria governamental que en sigui partidària i aquesta ara no hi és. El 2014 es planteja, doncs, amb el territori del Principat de Catalunya com a marc legal de consulta, atès que és aquí on el context polític i nacional té un nivell de desenvolupament que el fa més apropiat per a la celebració d’una consulta d’aquestes característiques.
Però la simple convocatòria de la consulta ja té un valor positiu en ella mateixa, per tal com permet de visualitzar que, amb unes institucions europees consolidades, és possible un procés obertament sobiranista, en plena Unió Europea. En cas de victòria del referèndum a Catalunya, això esdevindria un autèntic al·licient fora del Principat, sobretot per a les Balears, un veritable revulsiu estimulant que hauria de permetre plantejar-hi una consulta que ja hauria de poder incloure, almenys, aquestes tres possibilitats: federació amb Catalunya, federació amb Espanya o independència dintre d’Europa.
En cas que el referèndum a Catalunya no obtingués la majoria favorable a les tesis sobiranistes, ja s’hauria obert un camí, inimaginable fins aquell moment. A les Balears o al País Valencià es podria fer el referèndum o no, però ja ens trobaríem davant d’un precedent democràtic que modifica, absolutament, el concepte d’allò que és possible i el que no. Tant un resultat advers com un de favorable poden tenir la força suficient per desencadenar un canvi substancial en el panorama polític de fora del Principat, amb l’adopció de dinàmiques nacionalment positives en aquests territoris.
Eventualment, no és descartable la generació de conflictivitat entre els sectors espanyolistes més agressius i hostils a tota reivindicació nacional o bé a qualsevol plantejament sobiranista, sectors sòlidament instal·lats i organitzats a València i, a un nivell molt menor, a Mallorca. Caldria cercar mecanismes de seriositat i responsabilitat que en minimitzen al màxim tot impacte negatiu, sabent, però, que el procés començat a Catalunya, impecablement democràtic, organitzat per un govern legal i legítim, amb l’aval d’un Parlament i per mandat d’aquest, comportaria un canvi de percepció de l’independentisme entre la gent «d’ordre» i acceleraria l’obertura de consciències entre aquells ciutadans que participen, espontàniament, d’un independentisme de butxaca i que simpatitzen amb el sobiranisme pràctic, simplement perquè garanteix una vida millor per a tothom. Un procés sobiranista pacífic i reeixit, al Principat, no hi ha dubte que podria obrir portes a un procés de confluència nacional entre aquest territori, el País València i les Balears, des de la realitat i l’especificitat de cadascun dels tres territoris històrics.
Per a qualsevol independentista de fora del Principat, el full de ruta cap a la sobirania nacional ha de concretar-se, necessàriament, en aquests quatre passos successius: convocar consultes populars sobre l’estatus polític futur de cadascun d’aquests territoris, obtenir una majoria democràtica a les urnes favorable a la sobirania, federar-se políticament amb Catalunya i constituir una república federal, realment federal, en el si de la Unió Europea. La unitat nacional, doncs, com a punt d’arribada i no com a punt de sortida, l’edifici comú bastit lliurement des de baix, des dels fonaments, i no com a imposició des de les altures de les direccions d’uns partits o, directament, des de Barcelona.
Abans d’arribar aquí, però, el projecte nacional en aquests territoris ha de situar en un segon terme la dimensió més essencialista, simbòlica o romàntica i centrar-se en una proposta estrictament pràctica, utilitarista, de guany general per a tothom. Per a això cal modernitzar el discurs polític i complementar el clàssic eix ideològic de contraposició dreta-esquerra amb l’eix dependència-independència, subsidi obligatori de l’estat-capacitat d’iniciativa de la societat, visió provinciana i subordinada de la política-visió nacional no acomplexada del present i de les possibilitats de futur.
D’altra banda, l’estat de Catalunya hauria de poder adoptar cap als ciutadans dels altres territoris de la mateixa àrea lingüística, en el futur, mesures que afavorissin un estat d’opinió que fos favorable a convertir el que és l’actual nació cultural, en la mentalitat d’una minoria il·lustrada i conscienciada, en
també una nació política, útil i necessària per a la majoria dels seus habitants. Aquestes mesures podrien tenir alguns paral·lelismes amb les preses, per exemple, en altres indrets, com ara Irlanda, on el marc institucional vigent en aquella República concedeix el passaport a aquells ciutadans dels sis comtats del nord, sota la legalitat britànica, que així ho sol·liciten. Aquests, a més, si bé no disposen del dret a vot en el territori de la República, ja que no hi resideixen, sí que, en canvi, poden ser elegits per als diversos càrrecs del sistema polític irlandès, a tots els nivells. Seria aquesta una manera efectiva de concebre la totalitat de territoris lingüísticament catalans també com a espai polític potencial i possible, lògicament si així ho manifesten democràticament la majoria dels que hi viuen. La identitat catalana, concebuda com a suma de la seva pròpia pluralitat interna, es trobaria així territorialment definida.