2014
Capítol 4. Els reptes de la sobirania » Del fre del país petit a la grandesa del petit estat
Pàgina 31 de 47
No ha d’estranyar ningú, per tant, que el nombre d’estats independents estigui proliferant i que ningú no estigui en condicions de fixar-ne el límit. En acabar la Segona Guerra Mundial, l’ONU només tenia quaranta-cinc estats membres. Disset anys més tard, el 1962, coincidint amb la descolonització francesa, ja en tenia 126 i, ara mateix, hi ha 192 estats independents i sobirans representats, directament, a les Nacions Unides, la majoria d’ells, com ja hem fet observar, més petits que Catalunya.
Com a país, ens interessa de fer aquesta pedagogia a nivell general de la Unió Europea, però sobretot també davant d’aquells estats mitjans i petits que són membres de la UE i que són els nostres potencials aliats de futur, en la voluntat de reequilibrar el poder en el si de la UE, democratitzar-la més i millor i fer-la més propera a la gent. Una Europa en la qual quan es parli de respecte a la diversitat aquesta no es limiti tan sols als estats existents actualment, sinó que inclogui també la diversitat de països i pobles, tant si són estats com si no en són, i així mateix de llengües i de cultures. Aquesta ambició no pot correspondre mai a una província, a una colònia, a un simple territori descentralitzat, a cap país amb la mirada petita i frenada, sinó només a aquells pobles que aspiren a tenir tota l’obertura mental i la grandesa política de qui vol ser estat, estat petit, però estat al capdavall.