2014
Capítol 5. Condicionants davant la sobirania » Actituds davant el país: autoflagel·lació, autoodi i autoestima
Pàgina 35 de 47
A
c
t
i
t
u
d
s
d
a
v
a
n
t
e
l
p
a
í
s
:
a
u
t
o
f
l
a
g
e
l
·
l
a
c
i
ó
,
a
u
t
o
o
d
i
i
a
u
t
o
e
s
t
i
m
a
Una panoràmica per la Catalunya contemporània, en particular per les darreres dècades, ens permet d’identificar-hi, a grans trets, tres actituds col·lectives amb relació al propi país, al voltant de les quals s’aplega el comportament de bona part dels integrants de la societat catalana: autoflagel·lació, autoodi i autoestima.
L’autoflagel·lació
Qualifico d’autoflagel·lació aquella actitud que consisteix en una mena de derrotisme emocional, de pessimisme gairebé estructural, de desànim col·lectiu, de catastrofisme permanent, sense altre marge que no sigui la desesperança, l’absència d’horitzons, les portes tancades a qualsevol sortida digna i reeixida per al país. Aquest comportament apocalíptic, entestat a veure, sempre i només, la part buida de l’ampolla, s’expressa sovint a través de la crítica negativa sistemàtica en totes direccions, contra el govern i la seva manca de valentia, contra l’oposició i la seva falta d’idees, subratlla la inutilitat de la política, acusa la societat civil d’acomodada, tot està sempre malament i tothom incompleix els seus deures patriòtics… I, ben sovint, amb un discurs amanit amb una conyeta fàcil i autosuficient, particularment desqualificadora dels qui intenten llançar la pedra més lluny, que amaga, probablement, la pròpia condició de derrotat, d’algú que ha llançat la tovallola i es veu incapaç, personalment, de modificar una situació de fracàs que assumeix ja com a irreversible.
Aquesta mena de masoquisme nacional, amb força més partidaris del que pugui aparentment semblar, té una enorme capacitat d’autodestrucció i es fonamenta en un discurs melancòlic, nostàlgic d’un passat idíl·lic que figuradament va ser milloc. És el discurs del catalanisme romàntic, de la Catalunya víctima, de la queixa, del desamor, de l’enemic exterior culpable de totes les malvestats imaginables. La realitat és que aquesta Catalunya no crea adeptes sinó vençuts, no atreu sinó que alça una tanca de rebuig, perquè no disposa de cap element de seducció, ni emocional, ni pràctic.
És un discurs fet sovint per gent patriota de bona fe, però no condueix enlloc més que no sigui a la frustració, perquè no proposa alternatives, sinó que nega la virtualitat de les que puguin existir i l’esforç dels que intenten construir-ne, tot creant un estat d’opinió absolutament desmobilitzador, perquè al final acaba parlant d’un país que no existeix, incapaç d’engrescar ningú i pel qual ja no val la pena lluitar. I això sí que produeix fatiga. 1, el que és pitjor, l’autoflagel·lació no assumeix mai responsabilitats, perquè carrega sempre els neulers als altres, siguin aquests els altres compatriotes o els de fora. Molts catalanistes sincers arriben a trobar un cert plaer i tot en aquestes pràctiques nacionalment autolesionadores.
Després de la caiguda de Barcelona, el 1714, apareixia a Londres el llibre en anglès titulat
La deplorable història dels catalans. I el 1862, el títol de la primera novel·la de la Renaixença, obra d’Antoni de Bofarull, era premonitori d’aquesta actitud:
L’orfeneta de Menàrguens o Catalunya agonitzant. Semblava insuperable, però no. Els anys trenta, en època de plenitud nacional, esplendor cultural i democràcia avançada, dos dels títols més destacats de la nostra bibliografia eren
Catalunya, poble dissortat i
Catalunya, poble decadent. Fins i tot Rovira i Virgili evocava, en prosa, «una pàtria, víctima d’una reiterada dissort històrica», mentre anys més tard, en vers, Salvador Espriu, cantava la seva «pobra, bruta, trista, dissortada pàtria». I ara mateix acaba d’aparèixer
Un país tan desgraciat, un interessant llibre de memòries, escrit des del catalanisme liberal.
El nostre cas és ben bé un miracle, perquè ningú no s’apunta a una pàtria tan vulnerable i fràgil, a un país tan inconsistent, que agonitza de manera permanent d’ençà de dècades. No és atractiu per a ningú pertànyer a una identitat permanentment amenaçada, a la defensiva. Ningú no vol pertànyer al bàndol dels perdedors. Ni ningú es decideix a utilitzar un idioma que tothom proclama, als quatre vents, que està en regressió, que cada dia assegurem que s’està morint, que va de mal borràs, que no serveix per a res, per més que el parlin més de nou milions d’europeus, s’ensenyi en 162 universitats arreu del món, sigui la desena llengua que més tradueix del món, figuri entre els cent idiomes més parlats del planeta, cada any s’hi editin vora 9.000 títols i es tracti de l’única llengua amb un domini propi a Internet: .cat. En fi, la gent el que volem és viure i viure bé, guanyar, triomfar, vèncer… I, sincerament, després de tants anys d’estar agonitzant, potser ja ha arribat el moment que ens donin l’alta.
L’autoodi
Molt més reduït quant al nombre de practicants, l’autoodi acostuma a afectar persones d’un cert estatus intel·lectual, d’un cert nivell sociocultural, procedents originàriament del món de les esquerres, en la seva majoria. Es caracteritza per una incomoditat obsessiva amb el país i amb qualsevol cosa que s’hi relacioni, amb una hipercrítica rebentaire contra el que és d’aquí, contra qualsevol iniciativa, projecte o proposta que sigui d’aquí o que hi neixi, amb un menyspreu quasi malaltís davant tot allò que sigui català. Hi ha gent a qui no agrada ser el que són, d’on són o d’on poden ser si volen. Això en el millor dels casos, perquè en els altres es redueix al més gran dels menyspreus i desconsideracions cap a Catalunya, sobrevalorant les coses positives d’altres latituds, de vegades simples mediocritats, instal·lats en un fals cosmopolitisme de «ciutadans del món», sense arrels, que, de fet, quasi sempre acaba volent dir sense arrels catalanes, però, això sí, amb una vocació espanyola contundent, per acció o per omissió.
Aquest comportament compta amb banderers destacats entre alguns professors universitaris, periodistes i gent del món diguem-ne «intel·lectual», «artístic» o «progre», molt ben rebuts i promocionats per certs mitjans de comunicació espanyols, tant a Espanya com a Catalunya, i que tenen la simpatia, significativament, tant de l’Espanya més tronada com d’alguns sectors de la progressia hispana. Molts d’ells acostumen a adoptar un posat d’arrogància intel·lectual que és, sovint, una barreja de decepció i insatisfacció personal en no sentir-se prou valorats per les administracions i la societat catalana, convençuts com estan que haurien de tenir un paper públic molt més rellevant que el que tenen, una consideració social superior a aquella que gaudeixen o bé que la seva obra hauria d’aconseguir un èxit comercial a l’escena o en el rànquing de llibres més venuts, molt per sobre del que en realitat obtenen.
Els seus protectors espanyols els acostumen a presentar com a víctimes indefenses i innocents d’una tan cruel com fictícia persecució catalanista, segons la qual el segon idioma més parlat del món, present en tres continents, oficial en vint estats membres de les Nacions Unides, veuria en perill el seu futur, fregant-ne la desaparició, no pas en el propi territori, sinó a Catalunya, i per part d’un idioma encara avui minoritzat, absent de tots els organismes internacionals!
Acostumen a reduir la personalitat nacional catalana, la seva llengua i la seva cultura, a un simple folklore provincià de poca volada. Bel·ligerants amb elements tradicionals de la cultura nacionalpopular, com ara els castells o les sardanes, que els provoquen una irritació dermatològica indescriptible, són particularment comprensius i fins i tot fervents partidaris de tota mena d’expressions culturals populars de qualsevol indret, a propòsit de les quals els manquen paraules per remarcar-ne l’autenticitat, originalitat o vistositat, amb l’únic requisit que no siguin catalanes.
Especialitzats en l’atac arrogant a la cultura catalana, no tenen inconvenient a extasiar-se davant la primera xavacaneria que arribi de qualsevol lloc, sobretot de qualsevol lloc de llengua espanyola. Així, mentre el que és català és carrincló, vulgar, tronat, antiquat, tancat i passat de moda, el que procedeix d’altres indrets és característic, interessant, ètnic, antropològic, curiós, autèntic, bella manifestació de la cultura popular, encara que a cops sigui d’un primitivisme senzillament bèstia.
En l’autoodi, protagonitzat per individus a qui sap greu ser catalans o, potser, també per persones que no es creuen que mai en seran vistos del tot, en aquest comportament carregat de complexos diversos i frustracions variades, buscant, buscant bé, és freqüent que hi aparegui algun factor de procedència que és el factor desencadenant de la incomoditat. Sigui per motius de pertinença a un determinat estatus socioeconòmic (o molt alt o molt baix, ja que mentre als uns els fastigueja ser fills de l’alta burgesia, als altres els mortifica reconèixer que a casa es guanyaven la vida treballant en una porteria de l’Eixample barceloní), o bé per l’origen geogràfic, cultural o lingüístic que, amb una visió ètnica i antiquada dels fenòmens nacionals, els fa autoexcloure de la possibilitat d’incorporar-se al projecte català.
Fins i tot podríem detectar-hi, entre alguns dels noms més coneguts de l’autoodi (hi ha cognoms que delaten), la pertinença a nostradíssimes nissagues catalanes col·laboracionistes amb el franquisme, que van enriquir-se amb la dictadura i durant la dictadura, amb familiars directes culpables d’haver delatat alguns demòcrates, catalanistes i republicans, davant les autoritats falangistes que acompanyaven l’exèrcit d’ocupació i que dictaren sentències de mort o de presó contra les persones denunciades.
Enlluernats, beneficiats o elogiats per Madrid, sectors dirigents de la política, l’economia o la cultura, a Catalunya, han adoptat una actitud lamentable de menysteniment metòdic de les coses pròpies i de sobrevaloració de tot allò que pogués agradar allà, en un gest majúscul de provincianisme servil. Embadocats davant qualsevol mitjania procedent del Cinca enllà, bavacaiguts davant un grapat de famosos hispànics d’estètica casposa, atents al respir més lleu de polítics espanyols de quarta regional, el nivell desproporcionat del seu autoodi els ha dut a pensar Catalunya en clau de petitesa i Espanya com a sinònim de grandesa.
Lamentablement, també en els rengles d’algunes formacions polítiques convencionalment situades a l’esquerra i en els sindicats de la mateixa orientació ideològica, s’hi senten veus que delaten la seva incomoditat davant la cultura catalana, la llengua, determinats aspectes de l’imaginari col·lectiu o la simple representació simbòlica nacional. De tant en tant salta algun tic d’irritació, de vegades per aspectes francament irrellevants, però que delata una hipersensibilitat desmesurada amb relació a l’univers nacionalitari català, tic espontani que mai no s’ha produït, ni es produeix, pel que fa al corresponent espanyol, ni a cap altre.
No recordo cap declaració o posicionament públic de certs polítics o sindicalistes catalans, que hagin estat prou valents davant el més fort, el nacionalisme espanyol, que per a ells sembla que ni tan sols existeixi. Per exemple, criticant per ridícules les dimensions desproporcionades de la bandera espanyola de la madrilenya plaça de Colón, els comentaris exaltats, xovinistes i racistes d’alguns periodistes esportius de Madrid quan juga la selecció espanyola, la catalanofòbia present a la majoria de mitjans de comunicació espanyols amb intensitats variables, les mil argúcies tècniques que han de fer a les televisions per incloure les Canàries, Ceuta i Melilla en el mateix mapa del temps que la península ibèrica —encara que sigui situant-les just sota de les Balears—, el vassallatge acrític, hiperprotector i adulador amb relació als membres de la família reial espanyola o bé el rol estratègic de la cabra de la legió… Si no en diuen res, i mai no en diuen res, és que mai no tenen res a dir-hi. O sigui que els deu semblar normal o, senzillament, no s’hi atreveixen. Amb Espanya, no gosen i callen. Amb Catalunya, tothom s’hi veu amb cor. Fins ara…
Mentre, el seu silenci còmplice amb el nacionalisme espanyol els duu, a la pràctica, a actuar més com a agents de la unitat d’Espanya que com a motors de justícia social i igualtat d’oportunitats. S’atrinxeren en la defensa d’un estat en relació al qual, significativament, una gran part de la societat catalana ja ha saltat el mur del silenci, la por i la timidesa, i ha decidit defensar els seus interessos, contra, precisament, aquest estat. Molta d’aquesta gent és votant d’aquestes forces polítiques o té vinculacions amb aquestes centrals sindicals i no comprenen com és que els «seus» no estan, obertament, al seu costat, encapçalant la revolta civil. Quins interessos defensen, doncs?, es demanen legítimament. Bé podria passar que, un dia, per por de no erosionar partits, centrals sindicals o governs pretesament «amics», a qui de debò afectés l’erosió fos precisament a ells.
L’esquerra federalista catalana ho va passar molt malament durant la llarga travessia del desert, mentre governava el nacionalisme autonomista. I va cometre un error terrible que, en part, alguns dels seus representants continuen cometent avui encara: identificar catalanisme amb CiU, arribar a creure que el país, la llengua, la cultura (l’alta i la popular), la història, la bandera eren propietat del catalanisme que representava el centredreta català i que li pertanyien en règim d’exclusivitat. En comptes de criticar el caràcter conservador de les polítiques del govern convergent, que és allò que havien d’haver fet com a força d’esquerres, el combatien no per dretà, sinó per catalanista. No és, doncs, que CiU s’apropiés del país i del seu univers simbòlic —que, en part, ho va intentar i aconseguir—, sinó que l’esquerra federalista catalana, bàsicament el PSC, l’hi va regalar per omissió, deixadesa i incomoditat.
Renunciant a fer una oposició des de l’esquerra, a un govern que no n’era, va optar per confrontar-s’hi pel seu caràcter de govern catalanista, amb la qual cosa és evident que, al catalanisme, només se’l pot combatre des de… l’espanyolisme! El que haurien hagut de fer és construir una alternativa d’esquerres, però inequívocament catalanista, bastir una proposta de país, nacional, des de l’esquerra. Renunciant-hi, queia de ple en el parany, i no feia res més que reforçar el caràcter nacional de CiU, cedir-li el monopoli del país per miopia política. Encara en l’actualitat hi ha qui continua associant tota mostra natural, serena, espontània, de catalanitat només amb el catalanisme autonomista. Tot i així, dos governs seguits d’esquerres, a Catalunya, han dut a posicions més nacionals, en els discursos i en les polítiques, forces polítiques habitualment més distants de l’univers nacional.
És obvi que un país, una llengua, uns símbols nacionals no poden mai ser d’una part de la nació (un sol partit), sinó de tota la nació sencera, ja que, altrament, ja no serien nacionals. Omplir de contingut nacional l’univers simbòlic català no vol dir altra cosa que transversalitzar-lo de dalt a baix. Catalunya ens pertany a tots, als de dretes i als d’esquerres, als catalanistes i als que no en són. Com França, Espanya o Alemanya, amb la totalitat del seu univers nacional de referències, no són de cap partit en exclusiva, sinó de tots els integrants de les respectives comunitats nacionals.
L’ecologisme miop
Una certa variant naïf, de bona fe, probablement inconscient, d’aquest autoodi és l’ecologisme miop, cal reconèixer que no exclusivament català, però sí que també català. Està del tot compromès, sovint gairebé amb la pròpia vida, en la defensa de balenes, papallones i rèptils en perill d’extinció, en indrets allunyats de la geografia universal, o bé implicat a garantir l’existència futura de tota mena de plantes exòtiques i assegurar el manteniment de microclimes singulars. Paradoxalment, però, no és prou sensible davant les llengües i cultures també amenaçades que, això no obstant, té a prop seu, però que li costa de veure just davant mateix dels ulls, o de sentir a tocar de les orelles, dia rere dia.
Segons When Languages Die, és més elevat el nombre de llengües vives que es troben en veritable perill d’extinció, que no pas d’éssers vius que tenen a sobre l’amenaça real de desaparèixer. Mentre sembla que es trobarien en aquesta situació el 5% dels peixos, el 8% de les plantes, l’11% dels ocells i el 18% dels mamífers, hi hauria força més del 40% de les llengües actualment existents que tindrien, també, la sentència de mort a punt de ser executada. No deixa de sorprendre no pas la reacció comprensible de defensa de tota la flora i tota la fauna de la terra, però sí, en canvi, una tan modesta sensibilitat davant d’una de les principals aportacions de l’espècie humana a la cultura, al llarg de la història, probablement la més important de totes: les llengües.
De les més de 6.000 llengües que hi ha al món, en l’actualitat, pràcticament la meitat es troben en perill real de desaparició, segons la UNESCO, i moltes d’elles s’hauran quedat sense cap parlant en un període breu de temps, cosa que ja ocorre ara mateix, ja que cada quinze dies hi ha una llengua que es mor, perquè ja no té ningú que la parli. I amb la llengua es mor també un patrimoni cultural, una visió del món, una història, una forma característica, única, insubstituïble, d’expressar emocions, sentiments i vivències. A cada llengua perduda, és el conjunt de la humanitat que hi surt perdent i que va empobrint-se cada cop més.
L’autoestima
L’autoestima és aquella actitud tranquil·la i realista davant el país, que procura conèixer-ne el passat, que no n’amaga els errors ni en dissimula els defectes, però que, sobretot, s’estima Catalunya i no li fa cap vergonya reconèixer-ho, ni li produeix cap esforç el fet de verbalitzar-ho. Com a actitud, procura accentuar positivament i valorar constructivament totes les possibilitats que tenim, com a nació i com a societat, de no passar desapercebuts per la història de la humanitat i, fins i tot, té la gosadia d’aspirar a exercir-hi un paper capdavanter en alguns àmbits. Des de la derrota, la queixa i el menyspreu ni s’avança ni es construeix. Des de la voluntat tenaç de progressar és evident que sí. I tota autoestima comença sempre per l’autorespecte. Si els catalans no respectem Catalunya amb la nostra actitud i les nostres afirmacions, no és imaginable esperar que ho facin els de fora i a fora.
Des de les primeres formulacions, el catalanisme, el patriotisme dels catalans, ha mirat sempre el seu món: el món sencer. I hi ha buscat el seu propi lloc. Res més allunyat que el catalanisme del provincianisme cultural, de l’autisme polític, del separatisme de la resta de l’univers, perquè el patriotisme dels catalans és cosmopolita per naturalesa i de naixement. Sempre hem tingut un ull dintre i l’altre fora, mirant què hi passava. Viatgem per tot arreu i anem on anem, fins i tot en els llocs més remots del món, sempre hi trobem algun català, fent-hi turisme, treballant-hi, cooperant, investigant. Sabem idiomes, un parell ja com a punt de partença, manifestem curiositat per l’exterior i ens sentim atrets i còmplices d’allò que és diferent. En nacions de dimensions com la nostra existeix una situació d’obertura mental i d’amplitud d’horitzons, resultat de la consciència serena de la pròpia magnitud, infinitament més elevada que la que s’acostuma a trobar en països que compten els habitants per desenes de milions i els quilòmetres quadrats per desenes de milers, pel cap baix.
Tenim una cultura de la solidaritat profundament arrelada en els hàbits col·lectius de la nostra gent i que fa miques tots els tòpics espanyols, perversos i falsos, tots els prejudicis convencionals sobre nosaltres. Quan la resta dels europeus observaven avergonyits el drama dels Balcans i tots assistíem, impotents, al genocidi contra el poble bosnià, davant la passivitat internacional, Catalunya va reaccionar com ningú més va fer-ho enlloc del món i aquella tragèdia va generar un ressò solidari extraordinari, una implicació activíssima de molta gent, a tall individual i mitjançant entitats, que ha lligat vincles personals per sempre.
Una solidaritat, a més, que es manifesta també a través de tota mena d’associacions de suport a totes les causes considerades nobles i destinada a aquells països i gent que creiem que se’n fan mereixedors: Sàhara, Palestina, Israel, Nicaragua, Cuba, el Kurdistan, etc., al costat d’organitzacions similars, d’idèntica motivació solidària, també presents arreu del món (Unicef, Amnistia Internacional, SOS Racisme, Greenpeace…). Les maratons de TV3 assoleixen un èxit increïble, en xifres absolutes i no pas proporcionals al pes demogràfic de l’àrea catalana, molt clarament per sobre de campanyes semblants en televisions veïnes. La societat catalana, mobilitzada a l’entorn d’una causa solidària, recapta molts més diners que la de països amb una població molt i molt superior a la nostra.
L’existència d’una Catalunya solidària, oberta, internacionalista, és un tret col·lectiu del qual ens hem de sentir orgullosos perquè és l’expressió d’un comportament nacional que sempre ha estat present a la nostra societat: l’interès per l’exterior. Ara mateix, Catalunya és el vintè país del món en importància, d’entre la llista de països donants de la FAO, amb l’objectiu de combatre la pobresa i la misèria arreu del món. Potser per aquest motiu, Barcelona és la seu dels ens subestatals que col·laboren en els objectius del mil·lenni fixats per les Nacions Unides, i altres organismes internacionals es plantegen també la possibilitat de fixar-hi la seva seu.
Els països d’abast reduït, en població i territori, som conscients de la migradesa del nostre àmbit en el context mundial i sabem que el món comença a casa nostra, però que no hi acaba. La curiositat pel que passa fora del propi país, la preocupació per aprendre idiomes, l’interès per viatjar per altres latituds, la simpatia cap als grups ètnics o nacionals minoritaris o en conflicte, la tendència a identificar-nos amb les persones o col·lectius que apareixen com a diferents o més petits que els majoritaris són hàbits i valors ben comuns entre nosaltres i que Rovira i Virgili ja va batejar com a «universalisme de les petites nacions», fa més de vuit dècades. Llàstima, tanmateix, que cert cosmopolitisme
progre hagi confós l’interès pels altres, la simpatia per la diferència, la complicitat amb certes causes col·lectives amb el desinterès per nosaltres, l’antipatia per la nostra diferència com a poble i l’autoodi amb la nostra causa nacional.
Som molt més
ciutadans del món molts catalans que no pas molts britànics, nord-americans, espanyols o francesos, precisament perquè som nosaltres els que sentim la necessitat de treure el nas fora de nosaltres mateixos. I, ben sovint, tenim un coneixement del món, de
tot el món, superior al seu, instal·lats com estan en una ignorància notable d’allò que no és el seu entorn més immediat, el qual acostumen a limitar només al seu propi país i a reduir la rica diversitat de llengües i cultures, patrimoni positiu de tota la humanitat, únicament a la seva llengua i a la seva cultura. Tant és així que una porció no negligible de naturals dels països esmentats són analfabets en tots els idiomes dels cinc continents, llevat del seu propi idioma. Des del seu tancament mental en la seva única llengua coneguda, instal·lats en el monolingüisme, pretenen sovint teoritzar amb autoritat sobre el bilingüisme i donar lliçons de cosmopolitisme multilingüe a altres països.
El nostre patriotisme sempre ha estat modern, segons els paràmetres de modernitat de cada època. I ha de continuar sent-ho. No és que mirem cap a Europa. És que som Europa des dels nostres orígens. Per això fa segles que ens acostem tant com podem als països occidentals, democràtics, endreçats. Volem ser com ells, però a la nostra manera: holandesos, anglesos, finlandesos, però a la catalana, amb un projecte de futur, de normalitat nacional, de modernització permanent, expressat amb formes pròpies.
Pertanyem a una societat que disposa d’un sistema de valors que, al llarg de la nostra història, ha fet gran aquest país. Parlo del valor del treball, l’ètica de la responsabilitat, la creativitat, el rigor, el talent, la imaginació, la seriositat, la feina ben feta, la constància, la capacitat de risc, l’autoexigència, l’esforç, la iniciativa de la gent, l’estalvi, l’empenta emprenedora, la cultura industrial, per crear riquesa i benestar. Som un país d’actitud liberal davant la vida i d’esperit obert. I això ens allunya de l’autoritarisme polític i l’estatisme intervencionista, potser com a fragments minúsculs d’una vella memòria llibertària mai no estroncada del tot. Ja en el seu moment, Catalunya va ser capdavantera al sud d’Europa en fer la revolució industrial, tot abocant les seves millors energies en un projecte modernitzador que va ser el primer catalanisme.