2014
Capítol 3. Camins per a la sobirania » L’autodeterminació, un dret democràtic
Página 21 de 47
L
’
a
u
t
o
d
e
t
e
r
m
i
n
a
c
i
ó
,
u
n
d
r
e
t
d
e
m
o
c
r
à
t
i
c
La tradició autodeterminista catalana
Les tesis del president nord-americà W. Wilson, el 1918, defensant el dret a l’autodeterminació de les nacions, integraven els famosos catorze punts per a la reconciliació civil i la reconstrucció democràtica d’una Europa que sortia d’una guerra que n’havia de modificar, profundament, els límits fronterers. La repercussió de les seves posicions, al nostre país, va ser colossal.
La Veu de Catalunya va publicar, íntegrament, el seu discurs davant el Congrés nord-americà i moltes poblacions, com Montblanc, li van dedicar el nom d’un carrer, mentre l’ajuntament de Barcelona el nomenava «ciutadà d’honor». Sembla que, fins i tot, es va arribar a entrevistar amb una delegació catalana a París, a qui hauria promès complicitat si hi havia un projecte sobiranista clar a Catalunya.
Com ja assenyalà E. Ucelay da Cal, malgrat que, en aquells moments, el món vivia l’impacte de la revolució soviètica, tingué molt més ressò, a casa nostra, Wilson que no pas Lenin, de qui encara no es coneixia aquí el text
El dret de les nacions a l’autodeterminació (1914), ja que el marxisme hi tenia una penetració lenta i marginal. Així i tot, cal tenir present l’existència d’un comunisme nacional, favorable al dret d’autodeterminació, el Partit Comunista Català (1928), de Jordi Arquer (
Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas), els membres del qual anaren confluint, majoritàriament, al Bloc Obrer i Camperol (1930) i després al Partit Obrer d’Unificació Marxista (1935), amb noms com ara Andreu Nin (
Els moviments d’emancipació nacional) i Joaquim Maurín (
Les tres etapes de la qüestió nacional).
El dret a decidir disposar d’un estat per a la nació catalana i, encara més, a reivindicar-ne la necessitat com a objectiu, ha tingut al nostre país una tradició identificable, tot i que ha anat canviant la seva pròpia definició terminològica i, com en tots els altres processos d’emancipació nacional arreu del món, sempre ha començat sent una opció minoritària que ha hagut de combatre l’opinió dels propis compatriotes que consideraven que es tractava d’un projecte que no era ni possible ni desitjable. Nacionalistes radicals al principi, nacionalistes intransigents més endavant, separatistes fins als anys trenta del segle passat, independentistes amb l’FNC i el PSAN i més tard amb NE i ERC, sobiranistes avui, alternant-ho amb la denominació anterior. El cert és que des de Josep Narcís Roca i Farreras, el catalanista d’esquerres que, al segle XIX, va teoritzar abans que ningú, al nostre país, sobre el dret d’autodeterminació i la necessitat d’un estat per a Catalunya, fins als nostres dies, existeix una línia de continuïtat que no ha estat mai interrompuda, ni tan sols en les circumstàncies polítiques més adverses, que no han estat pas escasses.
Francesc Macià, en constituir el primer partit independentista català de la història, la Federació Democràtica Nacionalista (1919), ja apel·lava al «dret dels pobles a disposar de si mateixos», dret que va tenir sempre una acollida fervorosa al potent Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). Aquest principi va ser el senyal d’identitat d’Estat Català i els nombrosos col·lectius independentistes que, a recer seu, es van estendre entre la diàspora catalana d’Amèrica al llarg dels anys vint. En destaquen Cuba amb J. Conangla i Fontanilles i els diferents clubs separatistes catalans; l’Argentina, amb Pere Seras i el seu Comitè Llibertat, així com H. Nadal i Mallol i la revista
Ressorgiment; Xile, amb el Comitè de Publicitat Catalana, de Josep Abril i Llinés (
Queremos a Cataluña libre y soberana, no esclava de Castilla) i, ja a la dècada següent, també amb Nosaltres Sols, de Daniel Cardona, i el Partit Nacionalista Català, dels germans Xammar.
De fet, el 1928, a l’Havana, la Constitució provisional de la República Catalana, adoptada en el Congrés constituent del Separatisme Català, on s’aprovà la creació de l’efímer Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, proclamava en el seu article primer: «El poble de Catalunya, en l’exercici del dret immanent que li correspon de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en Estat independent i sobirà».
La reivindicació d’aquest dret i el «reconeixement de les petites nacionalitats», en expressió habitual a l’Europa d’entreguerres, figura en el cos doctrinal dels diversos grups republicans de l’època, com el Bloc Republicà Autonomista o el Partit Republicà Català. Aquests i altres grups van aplegar-se a ERC el 1931, van proclamar la República Catalana i promogueren l’Estatut de Núria, aprovat massivament en referèndum el 2 d’agost d’aquell any, en el bellíssim preàmbul del qual s’especificava, precisament, que es partia del «dret que té Catalunya, com a poble, a l’autodeterminació», dret que, en el debat estatutari a Madrid, Humbert Torres i M. Carrasco i Formiguera van invocar en les seves intervencions parlamentàries. Fins i tot sectors destacats de l’església catòlica catalana, com ara el canonge Carles Cardó, asseguraven a propòsit del debat estatutari: «L’única actitud cristiana de l’estat és el reconeixement lleial del dret de Catalunya a l’autodeterminació».
El dret a l’autodeterminació era compartit per totes les forces que van confluir, al juliol del 1936, en la creació del Partit Socialista Unificat de Catalunya —Unió Socialista de Catalunya de M. Serra i Moret (
Ciutadania catalana) i Rafael Campalans (
El socialisme i el problema de Catalunya)—, Federació Catalana del PSOE, Partit Comunista de Catalunya i l’independentista Partit Català Proletari, els dirigents del qual, Jaume Compte i M. Gonzàlez Alba, van morir en els Fets d’Octubre del 34, defensant l’estat català. El líder d’aquest nou espai, Joan Comorera (
La nació en la nova etapa històrica), va ser-ne un defensor i teoritzador, igual que altres comunistes, com Miquel Ferrer o el valencià Emili Gómez Nadal. El pes de la doctrina leninista i estalinista en la política d’aquells anys i, dintre d’aquesta, l’autodeterminació com un dret «inalienable i imprescriptible», expliquen per què la facultat dels pobles a decidir el seu futur era vista com a inqüestionable en les organitzacions marxistes, ja que formava part del corpus central de la seva ideologia.
Al llarg de la dictadura franquista, els partits que procedien del període republicà —ERC, UDC, POUM, PSUC— van continuar fent costat a aquest dret i el mateix van fer sigles noves que s’incorporaven al combat democràtic i nacional contra el feixisme, com ara el Moviment Socialista de Catalunya (1940) i el Front Nacional de Catalunya (1944), a l’interior, i també el Moviment Social d’Emancipació Catalana (1940), creat a l’exili mexicà, i la Unió dels Catalans Independentistes (1944), amb doble seu mexicana i cubana (
Cataluña acusa. Un problema de derecho internacional).
El 1945, el Consell Nacional Català presentava una apel·lació a l’ONU on afirmava: «Els catalans volen que llurs drets de nació siguin reconeguts, per tal que Catalunya, per l’autodeterminació, pugui lliurement unir-se a la reorganització política de la Península». A Mèxic, el 1966, el mateix organisme hi acordava una declaració de drets de la nació catalana, referida al conjunt dels Països Catalans, on deia: «La Nació Catalana és l’única font de poder per disposar d’ella mateixa i decidir el seu futur: la seva llibertat i el seu govern. Aquest és el fonament del seu dret a l’autodeterminació».
Sorgit de l’FNC, amb una orientació socialista revolucionària i independentista, també el PSAN (1968) assumia el dret del poble català a decidir. El Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, amb un discurs nou, influït pel maig del 68, la independència algeriana i altres processos de descolonització, va ser l’espai referencial bàsic per a tota una sèrie de dirigents independentistes durant anys, del qual van sortir, d’una manera o d’una altra, bona part dels diferents grups posteriors, sense modificar l’adhesió inqüestionable a l’autodeterminació: PSAN-provisional, Independentistes dels Països Catalans, Moviment de Defensa de la Terra o Catalunya Lliure.
No és gens estrany, doncs, que quan es creà l’Assemblea de Catalunya (1971), com a plataforma unitària de la democràcia catalana contra el franquisme, s’agrupés al voltant d’un programa de quatre punts mínims que representava els principis compartits per tothom. Per exemple: «El restabliment dels principis i institucions configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació». Quatre anys més tard, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya reivindicava també l’Estatut, «com a primer pas en l’exercici concret del dret a l’autodeterminació» i, amb relació al País Valencià i les Balears, hi defensava el dret a trobar «la solució adient mitjançant la voluntat lliurement expressada pels seus habitants».
A l’octubre del 1975, el text conegut com a Estatut d’Elx, promogut per sectors nacionalistes i progressistes valencians, començava així: «Com a primer pas en el camí vers l’autodeterminació, el País Valencià es dóna el present Estatut per a la regulació de la seua vida política, dins el marc de l’Estat espanyol». Al febrer següent, al monestir mallorquí de Cura, els organismes unitaris de l’oposició democràtica dels Països Catalans acordaven un manifest favorable al «dret d’autodeterminació de tots els pobles de l’Estat espanyol». I, al mateix indret, al febrer del 1977, s’hi feia conèixer un avantprojecte d’Estatut, dit de Cura, que afirmava: «Les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i altres de menors, en exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles, es donen el present Estatut per a la regulació de la seva vida política i administrativa».
L’autodeterminació formava part del programa democràtic català de mínims i n’era tan essencial i tan irrenunciable com l’amnistia, el dret de reunió, manifestació i associació, o la llibertat d’expressió, de manera que cap demòcrata conscient no podia prescindir de cap de les reivindicacions democràtiques bàsiques ja que, en la cultura política del moment, això hauria comportat la mutilació de la democràcia que es reclamava. Per això, els partits nous que es formaven aleshores, com Convergència Democràtica de Catalunya (1974) o el Partit Socialista de Catalunya, tant el PSC-Reagrupament com el PSC-Congrés (1976), incloïen aquest dret amb tota naturalitat en les seves declaracions de principis i documents polítics.
El PSC-C, per exemple, considerava que «l’exercici del dret d’autodeterminació és una exigència inalienable i imprescriptible», i arribaven a compromisos tan específics com aquest: «Partint del caràcter permanent del dret a l’autodeterminació, els socialistes potenciarem un procés obert d’alliberament nacional». Malgrat la força d’aquesta tradició autodeterminista, però, en el debat constitucional al Congrés dels Diputats espanyol, el 1978, ja només ERC i un diputat socialista, ex-FNC, van votar-hi a favor…
Això no obstant, el 1985, des del Ciemen s’impulsava una Conferència de Nacions Sense Estat que proclamava «la legitimitat de cada nació d’autodeterminar-se». Al desembre del 1989 el Parlament de Catalunya aprovava «la no-renúncia al dret d’autodeterminació», a partir de la resolució d’ERC, per iniciativa de l’autor d’aquest llibre, que la va redactar, i que va prosperar, entre la majoria convergent, gràcies als bons oficis de Max Cahner. D’altra banda, al desembre del 2000, més de 3.000 persones destacades de la societat catalana signaven el «Manifest pel diàleg, la pau i la llibertat», en el qual el dret a l’autodeterminació era recuperat, desacomplexadament, com a element imprescindible en la solució pacífica dels conflictes nacionals.
Pel que fa al sistema actual de partits polítics, ERC, com a formació independentista, defensa des de la seva fundació el dret a l’autodeterminació de forma inequívoca. El preàmbul de l’Estatut de Núria, ja esmentat, n’és un bon exemple, al qual cal afegir la seva declaració ideològica en vigor, quan es refereix al «dret d’
autodeterminació, és a dir, el dret de qualsevol nació a decidir lliurement el seu futur polític, i a organitzar-se en termes d’igualtat amb la resta de nacions del món, mitjançant la creació d’un estat o qualsevol altra estructura juridicopolítica pròpia. Aquest dret és imprescriptible i es fonamenta en postulats previs a tota norma jurídica positiva». I les seves joventuts, les JERC, al desembre del 2006, en el document «Superem la constitució: autodeterminació», proclamaven que: «El dret a l’
autodeterminació és una necessitat democràtica. […] L’estat espanyol no serà una democràcia completa fins que no sotmeti a la voluntat de la ciutadania dels diferents pobles de l’estat si volen continuar formant-ne part o volen esdevenir estats independents».
Unió Democràtica de Catalunya, en el seu segon congrés nacional (1933), aprovava: «Com a nació, Catalunya mereix el respecte al seu dret d’
autodeterminació i al reconeixement del ple exercici de la seva sobirania». La identificació tradicional d’aquest partit amb el dret dels pobles a decidir ha estat renovada, recentment, en un nou congrés en situar-lo com una de les dues raons de ser de la formació, en referir-se a «l’assoliment de la plenitud nacional de Catalunya en exercici del dret inalienable i natural a l’autodeterminació dels pobles» (2005). Les seves joventuts, a més, es manifestaren, en el marc de les eleccions europees, contràries a «un text constitucional que no accepti la realitat dels pobles d’Europa i el dret a l’autodeterminació». El posicionament és ben lògic, tenint en compte que la Unió de Joves, en el 12è congrés nacional, assegurava: «Lluitem per la recuperació dels drets nacionals de Catalunya, en un Estat propi dins la Unió Europea, en el marc d’uns Països Catalans lliures» (2004).
Convergència Democràtica de Catalunya, al seu torn, en el seu 13è congrés (2004), afirmava amb claredat: «El dret a l’autodeterminació de les nacions és innegable; per tant, defensarem la ineficàcia jurídica de tota restricció legal que limiti l’exercici lliure d’aquest dret». Les referències a aquest dret sovintegen en les diferents ponències que hi foren aprovades, en considerar «l’autodeterminació com a dret fonamental dels pobles», assegurar que el partit «no permetrà cap escenari de relació Catalunya-Espanya que no reconegui el dret d’autodeterminació», o bé comprometre’s dient que «CDC estudiarà la possibilitat de proposar, al poble de Catalunya, la declaració unilateral democràtica i pacífica de l’exercici del dret inalienable a l’
autodeterminació».
La Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), segons el posicionament aprovat al juliol del 2007, «treballa per assolir la llibertat i igualtat de Catalunya amb la resta de pobles sobirans del món, a través de l’exercici del dret d’
autodeterminació». I reblen el clau tot afirmant que «l’evolució històrica ha portat a encadenar sinònims del més abstracte a la concreció. Successivament, Congrés rere Congrés, es parla de construcció nacional, llibertat, anar més enllà, generació llibertat, Catalunya Sobirana, Autodeterminació, fins a l’explicitació de l’independentisme de l’organització que en conceptes moderns preferim denominar sobiranisme».
Iniciativa per Catalunya, en la seva 5a Assemblea Nacional (1998), recollint la millor tradició del PSUC en aquest àmbit, acordava: «La sobirania de Catalunya resideix en el seu poble, que té el dret al ple exercici de l’
autodeterminació. La capacitat de tot poble del món de decidir sobre el seu propi destí suposa un dret inalienable», amb altres esments reiterats sobre la matèria, com ara el «reconeixement del dret a l’autodeterminació, com a forma d’exercici de la sobirania dels pobles».
I els Joves d’Esquerra Verda, vinculats a ICV, sostenen que: «Les nacions que formem part de l’Estat Espanyol hem de poder gaudir de la possibilitat d’optar entre diferents maneres de relació mútua. Mentre el dret a l’
autodeterminació sigui negat, l’Estat seguirà comptant amb un dèficit de legitimitat. És per això que Joves demanem l’exercici del dret esmentat. Els catalans i les catalanes hem de tenir la capacitat de decidir, en qualsevol moment, sobre el futur del nostre país».
Pel que fa a l’altra tradició democràtica catalana, la socialista, les Joventuts Socialistes de Catalunya, amb motiu dels trenta anys del retorn de la democràcia, al juny del 2007, reclamaven «una revisió tranquil·la i serena d’aquells temes que no van ser presents: la monarquia, la revisió dels crims contra la humanitat del règim, el dret d’
autodeterminació dels pobles i el reconeixement de milers d’homes i dones que van lluitar per la llibertat i la democràcia». El PSC actual, com a tal, no defensa el dret a l’autodeterminació entre els seus principis polítics, sinó que està «pel reforçament de la identitat específica de Catalunya i pel reconeixement efectiu, en tots els àmbits, dels drets nacionals que li pertoquen: un programa polític de reformes que permetin avançar en la realització d’aquests objectius». Considerant que Catalunya ja es va autodeterminar en aprovar la Constitució espanyola (1978) i l’Estatut d’Autonomia (1979), s’oposà a la resolució de desembre del 1989 del Parlament, així com a la seva inclusió en l’Estatut vigent en l’actualitat, per més que alguns dirigents sí que en siguin partidaris, a tall individual.
En conclusió, quatre de les formacions juvenils del sistema de partits catalans, sobre un total de cinc, són partidàries del dret d’autodeterminació per a Catalunya. Totes, doncs, llevat de las Nuevas Generaciones del Partit Popular. Sols aquest darrer partit, el PP, juntament amb el PSC, no n’és favorable. En el cas del partit conservador espanyol, perquè no reconeix l’existència de drets democràtics col·lectius, a l’interior de l’estat espanyol. En el segon cas, pel fet de considerar que aquest és ja un dret que Catalunya ha exercit, allunyant-se així de la doctrina progressista tradicional que li atorgava la condició de dret «imprescriptible», és a dir, de dret permanent, sense data possible de caducitat.
L’autodeterminació i els organismes internacionals
Des de l’esclat de la Segona Guerra Mundial fins als nostres dies, s’han adoptat nombrosos acords i declaracions per part dels organismes internacionals, sobretot l’ONU, amb relació a l’autodeterminació. Convé destacar, però, que, contràriament al que és una opinió àmpliament estesa, a partir de tòpics convenientment establerts i ben assentats en una tradició conformista, l’autodeterminació dels pobles, després de la Primera Guerra Mundial, era un dret l’exercici del qual es pensava tan sols per resoldre el problema de les nacions europees que no disposaven d’un estat propi.
En cap cas, doncs, es considerava que els destinataris i protagonistes d’aquest dret podrien ser els pobles colonitzats, ja que a aquests no se’ls considerava prou preparats per regir la seva pròpia vida col·lectiva, responsabilitat que es reservava als estats europeus colonitzadors, vistos com a únics titulars del concepte de civilització. No és, doncs, fins als anys quaranta que el dret va sent progressivament invocat com a instrument emancipador dels pobles colonials, fonamentalment d’Àfrica i d’Àsia.
El 1941, els països aliats anaven signant, progressivament, en la seva oposició a l’Eix nazifeixista, la Carta de l’Atlàntic, en la qual es reconeixia el «dret a la lliure determinació dels pobles» i el respecte pel seu «dret a escollir la forma de govern sota la qual vulguin viure». El 1945, a la Carta fundacional de l’Organització de Nacions Unides, tots els estats membres es comprometien a «fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi d’igualtat de drets i al de lliure determinació dels pobles».
En la Resolució 1514 de l’ONU, de 14 de desembre de 1960, coneguda com a «Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials», s’establia el dret a l’autodeterminació per a tots «els països i pobles colonials» i per als «pobles en lluita contra una dominació estrangera». Igualment, els pactes internacionals relatius als drets humans, tant el de drets civils i polítics, com el de drets econòmics, socials i culturals, tots dos del 1966, es referien de forma concreta, en el seu article primer, a l’autodeterminació, en aquests termes: «Tots els pobles tenen dret a disposar d’ells mateixos. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i fixen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural».
El contingut d’aquest dret és encara més precisat a la Resolució 2625 de l’ONU, de 24 d’octubre de 1970, anomenada «Declaració relativa als principis del dret internacional relatius a les relacions amistoses i a la cooperació entre els estats», en la qual s’afirma: «En virtut del principi d’igualtat de drets i d’autodeterminació dels pobles, inserit a la Carta, tots els pobles posseeixen el dret de determinar lliurement, sense interferències externes, el seu estatut polític i a cercar el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i tots els estats tenen el deure de respectar aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta».
A la Conferència de Seguretat i Cooperació a Europa, celebrada el 1975 a Hèlsinki, el dret d’autodeterminació va ser novament codificat i pres com a base per al desenvolupament de les relacions amistoses entre estats. Així, les actes finals de la Conferència interpretaven el principi de la igualtat dels pobles i el seu dret a l’autodeterminació com el dret a determinar el seu estatut polític interior i exterior, sense intervenció estrangera, i tan sols excloïen el canvi de fronteres quan aquest es produïa per mitjans violents. D’altra banda, la Declaració Universal dels Drets dels Pobles, del 4 de juliol de 1976, més coneguda com a «Carta d’Alger», proclamava en el seu article cinquè: «Tot poble té el dret imprescriptible i inalienable a l’autodeterminació. Ell determinarà el seu estatus polític amb llibertat i sense cap ingerència exterior».
Al seu torn, l’article 72 de la Constitució de l’URSS, així com l’article 3 de la Constitució iugoslava, reconeixien el dret de secessió per a les repúbliques federades. Tot i així, a l’hora de la veritat, l’estat soviètic i el iugoslau no van dubtar a utilitzar la violència i a desfermar la guerra contra els legítims drets democràtics, constitucionalment reconeguts pel marc legal on s’integraven, dels països bàltics i balcànics, que volien alliberar-se del jou de Rússia i de Sèrbia. La descomposició de l’URSS i la de Iugoslàvia, la seva reacció de força desproporcionada i la vulneració evident de la seva pròpia llei fonamental posen dubtes més que seriosos sobre la utilitat real d’incorporar el dret d’autodeterminació a la constitució de l’estat al qual pertany la nació que vol segregar-se’n i, encara més, sobre la credibilitat dels estats pel que fa a la seva voluntat real de respecte al marc legal del qual ells mateixos s’han dotat.