1984
Primera Part » II
Pàgina 5 de 33
II
Mentre posava la mà a la balda, va veure que s’havia deixat el diari obert a la taula. Hi havia escrit allò de FORA EL GRAN GERMÀ amb lletres prou grosses per ser llegibles des de l’altra banda de l’habitació. Era una estupidesa inconcebible haver-ho fet. Però va adonar-se que fins i tot en el seu pànic, no havia volgut fer malbé aquell paper com de nata tancant el llibre mentre la tinta encara fos humida.
Va contenir la respiració i va obrir la porta. Instantàniament va envair-lo una càlida sensació d’alleujament. Una dona pàl·lida, envellida, amb els cabells esbullats i la cara arrugada era a fora.
—Camarada! —va començar a dir la dona amb una mena de veu lúgubre i planyívola—, t’he sentit arribar. Que et va bé, de venir-me a fer un cop d’ull a l’aigüera de la cuina? Se m’ha embossat i…
Era la senyora Parsons, esposa d’un veí del mateix replà («senyora» era un tractament desterrat pel Partit, se suposava que tractaves tothom de «camarada», però amb algunes dones es feia servir instintivament). Era una dona d’uns trenta anys però semblava més vella. Feia la impressió de tenir pols en les clivelles de la cara. Winston va seguir-la pel corredor. Fer nyaps reparadors com aquell era una molèstia gairebé diària. Les Mansions Victòria eren cases velles, construïdes cap a 1930, i estaven caient a trossos. El guix queia constantment del sostre i de la paret, les canonades rebentaven després de cada glaçada, la teulada degotava cada cop que hi havia neu, la calefacció normalment funcionava a mig gas, si no era que l’havien tancada per economitzar. Les reparacions, tret de les que et podies fer tu mateix, havien de ser aprovades per remots comitès que sovint retardaven fins a dos anys la simple substitució d’un vidre trencat.
—Per descomptat que l’hi demano perquè en Tom no és a casa —va fer la senyora Parsons vagament.
El pis dels Parsons era més gran que el de Winston i estava deteriorat d’una manera diferent. Tot semblava trencat i regirat, com si acabés de visitar-los un animal enorme i violent. Per terra hi havia diversos estris esportius —estics d’hoquei, guants de boxa, una pilota de reglament, pantalons a l’inrevés— i a la taula hi havia un munt de plats bruts i quaderns escolars desgastats per l’ús. A les parets, unes pancartes escarlata de la Lliga Juvenil i dels Espies i un gran cartell amb el retrat de mida natural del Gran Germà. Es percebia l’usual ferum de col bullida comuna a tot l’edifici, però superada per una pudor més forta de suor, la qual —un se n’adonava des de la primera ensumada, tot i ser difícil de dir per què— era d’una persona que no es trobava present en aquell moment. En una altra habitació, algú amb una pinta i un tros de paper higiènic intentava d’acompanyar la música militar que encara brollava de la telepantalla.
—Són els nens —va dir la senyora Parsons tot llençant una mirada d’angoixa cap a la porta—. Avui no han sortit. I no cal dir que…
La dona tenia el costum d’interrompre les frases a la meitat. La pica de la cuina era gairebé del tot plena d’aigua bruta i verdosa que encara pudia pitjor que la col bullida. Winston va agenollar-se i va repassar el sifó del desguàs. No li agradava gens fer feines manuals ni ajupir-se, ja que en aquella postura sempre li agafava tos. La senyora Parsons se’l va mirar, desemparada:
—Si en Tom fos a casa ho arreglaria en un moment. Li agraden aquestes coses. Té molta traça en les manualitats. En Tom és…
Parsons era company de Winston al Ministeri de la Veritat. Era un home d’una estupidesa paralitzadora, gras, però actiu, una massa d’entusiasmes imbècils que no es qüestionava res, un d’aquells devots infatigables, dels quals depenia l’estabilitat del Partit encara més que de la Policia del Pensament. Amb trenta-cinc anys, acabava de sortir a la força de la Lliga Juvenil. I abans de ser admès en aquella organització, havia aconseguit estar-se en la dels Espies un any més de l’edat reglamentària. Al Ministeri treballava en un lloc secundari per al qual no calia gens d’intel·ligència, però, d’altra banda, era una figura important del Comitè Esportiu i de tota la resta de comitès dedicats a organitzar excursions col·lectives, manifestacions espontànies, campanyes proestalvi i activitats voluntàries en general. T’informava, amb orgull tranquil i entre xuclades de pipa, que havia fet acte de presència cada vespre al Centre de la Comunitat durant els darrers quatre anys. Una fortíssima ferum de suor, una mena de testimoni inconscient de la seva energia vital, el perseguia allí on anés, i fins i tot es quedava darrere seu quan ja se n’havia anat.
—Que té una clau anglesa? —va dir Winston mentre tocava el tap de la junta del sifó.
—Una clau anglesa? —va fer la senyora Parsons, i tot seguit es va quedar quieta—. Doncs no ho sé. Potser els nens…
A l’habitació del costat se sentien trepitjades fortes i més trompetades fetes amb la pinta. La senyora Parsons va portar-li l’eina. Winston va fer rajar l’aixeta i va extreure amb fàstic el pegot de cabells humans que havien embossat la canonada. Va netejar-se els dits amb aigua freda tan bé com va poder i va tornar a l’altra habitació.
—Mans enlaire! —va cridar una veu salvatge.
Un noi de nou anys, maco i d’aspecte rude, havia sorgit de darrere la taula i amenaçava Winston amb una pistola automàtica de joguina mentre la seva germana petita, d’un parell d’anys menys, feia el mateix gest amb un tros de fusta. Tots dos anaven vestits amb pantalons curts blaus, camises grises i mocadors vermells al coll. Era l’uniforme dels Espies. Winston va aixecar les mans per damunt el cap, però amb un cert neguit. Trobava tanta maldat en el comportament del nen que, tot plegat, no li semblava un joc.
—Ets un traïdor! —cridava la criatura—. Ets un delinqüent mental! Ets un espia d’Euràsia! Et mataré, et vaporitzaré, t’enviaré a les mines de sal!
De sobte, tant el nen com la nena van començar a saltar al seu voltant cridant: «Traïdor!», «Delinqüent mental!». La nena imitava tots els moviments del seu germà. Tot plegat feia una mica de por, una cosa així com els jocs dels cadells de tigre quan pensem que ben aviat esdevindran devoradors d’homes. Hi havia una mena de ferocitat calculadora en la mirada del petit, un desig evident de clavar una bona patacada a Winston, de fer-li mal, i la consciència de trobar-se ja molt a prop de ser prou gran per fer-ho. «Quina sort que la criatura només tingui a la mà una pistola de joguina!», va pensar Winston.
La mirada de la senyora Parsons anava nerviosament dels fills a Winston i d’aquest als fills. A la saleta, on la llum era millor, Winston va adonar-se amb interès que, de fet, en les arrugues de la dona hi havia pols.
—Fan tant d’enrenou… —va dir ella—. Estan decebuts perquè no poden anar a veure com pengen aquells. Segur que és per això. Jo no els hi puc pas portar, estic massa enfeinada. I en Tom no tornarà de treballar a temps.
—Per què no hi podem anar, a veure com els pengen? —va cridar el nen amb aquella veu tremenda.
—Volem veure com els pengen! Volem veure com els pengen! —cantava la nena petita tot saltant.
Uns quants presoners eurasiàtic, culpables de crims de guerra, serien penjats al parc aquell vespre, va recordar Winston. Aquest fet solia donar-se un cop al mes i era un espectacle popular. Els nens sempre demanaven molt d’assistir-hi. Winston va acomiadar-se de la senyora Parsons i va dirigir-se a la porta. Però tot just havia fet sis passes quan alguna cosa va tocar-lo al coll per darrere, un cop agut i dolorós, com si li haguessin aplicat un ferro roent. Va girar-se a temps de veure com la senyora Parsons arrossegava el fill des del replà. El nen s’estava guardant un tirador a la butxaca.
—Goldstein! —va cridar el petit mentre la porta es tancava darrere seu. Però el que més va espantar Winston va ser la mirada de terror i desprotecció en el rostre gris de la senyora Parsons.
De nou al seu pis, va passar ràpidament per davant de la telepantalla i va tornar a seure a la tauleta sense deixar de fregar-se el coll. La música de la telepantalla s’havia aturat. Una tallant veu militar estava llegint, amb una mena de brutal complaença, una descripció de l’armament de la nova fortalesa flotant que acabava de ser ancorada entre Islàndia i les illes Fèroe.
Amb aquelles criatures, va pensar, la dissortada dona devia dur una vida terrorífica. Un any més o dos, i els seus fills estarien vigilant-la nit i dia a l’espera de descobrir-hi símptomes d’heterodòxia. Gairebé tots els nens d’avui en dia eren horribles. El pitjor de tot era que, per mitjà d’organitzacions com la dels Espies, es convertien sistemàticament en petits salvatges ingovernables, gens tendents a rebel·lar-se contra la disciplina del Partit. Al contrari, adoraven el Partit i tot el que s’hi relacionava. Les cançons, les desfilades, les pancartes, les excursions col·lectives, la instrucció militar amb fusells de joguina, cridar eslògans, l’adoració del Gran Germà… Per a ells tot era com una mena de joc fabulós. Tota la seva ferocitat revertia enfora, contra els enemics de l’Estat, contra els estrangers, els traïdors, els sabotejadors i criminals del pensament. Era gairebé normal que persones de més de trenta anys tinguessin por dels seus propis fills. I amb molta raó, ja que no passava una setmana sense que el Times publiqués un paràgraf descrivint com alguna d’aquelles petites serps tafaneres —la denominació utilitzada generalment era «heroi infantil»— havia sentit a casa alguna frase compromesa i havia denunciat els seus pares a la Policia del Pensament.
La molèstia provocada pel projectil del tirador li havia passat. Winston va agafar la ploma mig temorenc, demanant-se si seria capaç de trobar més coses per escriure al diari. De sobte va començar a pensar de nou en O’Brien.
Anys enrere —quant de temps?, potser set anys—, Winston havia somiat que caminava per una habitació fosca. Algú assegut al seu costat li havia dit quan passava: «Ens trobarem al lloc on no hi ha foscor». L’hi havien dit amb molta calma, gairebé amb indiferència —una afirmació més que no pas una ordre. Ell havia continuat caminant. I el curiós era que sentint-les al somni, aquelles paraules no l’havien impressionat gaire. Tan sols va ser més tard i gradualment quan van començar a agafar significat. Ara no podia recordar si va ser abans o després de tenir el somni quan havia vist O’Brien per primer cop, i tampoc no podia recordar quan havia identificat aquella veu com la d’O’Brien. Però, tanmateix, era indubtablement O’Brien qui li havia parlat enllà de la foscor.
Mai no havia estat capaç d’estar segur —ni tan sols no podia estar-ne després de la trobada fugaç de mirades d’aquell matí de si O’Brien era un amic o un enemic. Tampoc no li importava gaire. Hi havia entre ells un vincle de comprensió més important que l’afecte o el partidisme. «Ens trobarem al lloc on no hi ha foscor», li havia dit. Winston no sabia què significava, allò, però sí que, d’una manera o altra, sabia que esdevindria realitat.
La veu de la telepantalla va fer una pausa. Un toc de trompeta bonic i clar va sorgir enmig de l’aire estancat. La veu va continuar en to grinyolant:
«Atenció! Atenció, si us plau! Ens acaba d’arribar una llampnotícia del front malabar. Les nostres forces han aconseguit una gloriosa victòria al sud de l’Índia. Estic autoritzat a dir que l’acció a què em refereixo ens pot aproximar bastant al final de la guerra. Vet aquí la llampnotícia…».
«Males notícies», va pensar Winston. «Ara, segur, després de la descripció repugnant de l’anihilament de tot un exèrcit eurasiàtic, amb xifres fabuloses de morts i presoners…, vindrà l’anunci que, a partir de la setmana que ve, reduiran la ració de xocolata de trenta grams a vint».
Winston va tornar a fer un rot. L’efecte de la ginebra estava perdent força i es trobava aixafat. La telepantalla —potser per celebrar la victòria, potser per ofegar el record de la xocolata perduda— va llençar els acords d’«Oceania, tota per a tu». Se suposava que havia d’escoltar-lo dret. Li era igual, en aquella posició era invisible.
«Oceania, tota per a tu» va acabar i va donar pas a una música més lleugera. Va dirigir-se cap a la finestra sempre donant l’esquena a la telepantalla. El dia encara era fred i clar. En algun lloc, lluny, va esclatar una bomba coet amb un espetec sord i prolongat. Avui en dia, cada setmana, a Londres, en solien caure unes vint o trenta.
A baix, al carrer, el vent continuava sacsejant d’una banda a l’altra el cartell on la paraula SOCANG apareixia i desapareixia. Socang. Els principis sagrats del Socang. Novaparla, pensardoble, la mutabilitat del passat. A Winston li semblava que recorria boscos marins, sota el mar, perdut en un món monstruós on ell mateix era el monstre. Estava sol. El passat era mort, el futur era inimaginable. Com podia estar segur que ni tan sols un ésser humà viu li fes costat? I com podia saber si el domini del Partit no duraria per sempre més? Com a resposta, els tres eslògans de la blanca façana del Ministeri de la Veritat van recordar-li que:
LA GUERRA ÉS PAU
LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE
LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA
Va treure una moneda de vint-i-cinc cèntims de la butxaca. Allà, també, en lletres petites i clares, els mateixos tres eslògans i, al revers de la moneda, el cap del Gran Germà. Fins i tot des de la moneda, els seus ulls et perseguien. A les monedes, als segells, a les portades dels llibres, a les pancartes, als pòsters i als paquets de cigarretes, pertot arreu. Sempre els ulls vigilant-te i la veu que t’envoltava. Desperts o adormits, treballant o menjant, en un interior o a l’exterior, al bany o al llit, no es podia escapar. Res no et pertanyia tret dels pocs centímetres cúbics de l’interior del teu crani.
El sol havia fet el seu recorregut i la miríada de finestres del Ministeri de la Veritat, en les quals ja s’havia apagat la llum, semblaven les tètriques espitlleres d’una fortalesa. Winston va angoixar-se davant aquell enorme volum piramidal. Era massa forta per ser presa a l’assalt. Ni un miler de bombes coet no podrien abatre-la. Va tornar a preguntar-se per a qui escrivia el diari. Per al passat, per al futur, per a una època imaginària. I davant seu no hi havia mort, sinó anihilació. El diari quedaria reduït a cendres i ell a vapor. Només la Policia del Pensament llegiria allò que hagués escrit abans de fer-ho desaparèixer de l’existència i fins i tot de la memòria. Com podies apel·lar al futur quan ni una sola petja teva, ni tan sols una paraula anònima, un gargot en un paper, sobreviuria físicament?
Van sonar les catorze a la telepantalla. Havia d’anar-se’n al cap de deu minuts. Calia ser de tornada a la feina a les catorze trenta. Curiosament, li va semblar que els tocs de l’hora l’animaven. Era un esperit solitari pregonant una veritat que no sentiria mai ningú. Però com més temps proclamés aquella veritat, d’una manera intangible, la continuïtat no es trencaria. I seria així, no pas pel fet de ser escoltat sinó pel fet de no perdre el seny, que es podria continuar transmetent l’herència humana. Va tornar a la taula, va sucar la ploma i va escriure:
Per al futur o per al passat, per a un temps en què pensar sigui lliure, en què els homes siguin diferents els uns dels altres i no visquin sols… Per a un temps en què la veritat existeixi i allò que s’hagi fet no pugui ser desfet:
Des de l’època d’uniformitat, des de l’època de solitud, des de l’època del Gran Germà, des de l’època del pensardoble… Records!
Després d’allò, Winston va adonar-se que ja era mort. I només li va semblar en aquell instant, ara que començava a ser capaç de formular els seus pensaments, que havia fet la passa definitiva. Les conseqüències de cada acte estan incloses en l’acte mateix. Va escriure:
El crimpensar no implica la mort; el crimpensar ÉS la mort.
Ara que ja s’havia reconegut com a home mort, va esdevenir molt important de continuar viu tant com pogués. Tenia dos dits de la mà dreta tacats de tinta. Era exactament un d’aquells detalls que et podien trair. Qualsevol fanàtic tafaner del Ministeri (probablement una dona, una com la dels cabells sorrencs o la dels cabells foscos del Departament de Ficció) podia començar a demanar-se per què havia estat escrivint durant el temps del dinar, per què havia fet servir una ploma de les antigues i què havia estat escrivint…, i després deixar caure algun suggeriment en el lloc més apropiat. Va anar al bany i es va fregar amb compte la tinta amb aquell sabó fosc i aspre que esgarrapava la pell com un paper de vidre i que era, per tant, ideal per a aquesta finalitat.
Va guardar el diari al calaix. Era completament inútil pretendre amagar-lo; però almenys podia saber si n’havien descobert l’existència o no. Un cabell agafat entre les pàgines fóra massa obvi. Amb la punta d’un dit, va recollir una partícula de pols que pogués ser identificada i va dipositar-la sobre una cantonada de la coberta, d’on hauria de caure si es remenava el llibre.