1984
Primera Part » V
Pàgina 8 de 33
V
Molt profundament sota terra, en una cantina de sostre baix, la cua del dinar avançava a poc a poc. La sala, eixordadorament sorollosa, ja era força plena. Des de les graelles, rere el taulell, arribava l’aroma de l’escudella, amb una mena d’olor metàl·lica que els vapors de la ginebra Victòria no podien esvair del tot. A l’altra banda de la sala hi havia un petit bar, una simple cavitat a la paret, on es podia comprar ginebra a deu cèntims el glop doble.
—Precisament l’home que estava buscant —va fer una veu a l’esquena de Winston.
Es va girar. Era el seu amic Syme, que treballava al Departament de Recerca. Potser «amic» no era exactament la paraula. Avui en dia no es tenien amics, només camarades: però hi havia camarades la companyia dels quals era més plaent que la d’altres. Syme era filòleg, un especialista en novaparla. De fet, era un més de l’enorme equip d’experts compromesos en la compilació de l’onzena edició del Diccionari de novaparla. Era prim, més petit que Winston, amb cabells foscos, ulls grossos i sortints, alhora melancòlics i burletes, que semblaven acostar-se’t a la cara mentre parlava amb tu.
—Et volia preguntar si havies aconseguit cap fulla d’afaitar —va dir.
—Ni una! —va respondre Winston amb una mena de precipitació culpable—. No n’hi ha enlloc.
Tothom demanava fulles d’afaitar. Actualment en tenia dues sense usar que amagava com un tresor. N’hi havia hagut una gran mancança uns quants mesos enrere. En un moment donat podies trobar-te que les botigues del Partit no podien subministrar articles de primera necessitat. Unes vegades eren botons, d’altres llana per sargir o cordons per a les sabates. Només podies aconseguir-ne recorrent més o menys furtivament al mercat «lliure».
—Fa sis setmanes que faig servir la mateixa fulla —va afegir falsament.
La cua va fer una altra passa endavant. Quan van aturar-se, va girar-se i va observar Syme de nou. Cadascú agafava una greixosa safata metàl·lica d’una pila de l’extrem del taulell.
—Vas anar a veure penjar els presoners, ahir? —va dir Syme.
—Vaig estar treballant —va respondre Winston amb indiferència—. Ja ho veuré al cine, suposo.
—Un substitut no gaire escaient —va fer Syme.
Els seus ulls burletes van repassar la cara de Winston. «Et conec», semblaven dir. «Puc veure-hi, a través teu, sé molt bé per què no vas anar a veure com penjaven els presoners». Des d’un punt de vista intel·lectual, Syme era verinosament ortodox. Podia xerrar amb una repugnant i morbosa satisfacció dels raids aeris sobre pobles enemics, dels processos i confessions dels crimpensadors, de les execucions als soterranis del Ministeri de l’Amor. Parlar amb ell implicava un gran esforç per apartar-lo de temes com aquests i fer-lo interessar en qüestions tècniques de novaparla, en les quals tenia autoritat i era interessant. Winston va girar el cap una mica de biaix per evitar que l’escrutessin aquells ulls grossos i foscos.
—Va ser una bona execució! —va fer, consirós—. Penso que la va aigualir el fet que els lliguessin els peus. M’agrada veure’ls espeternegant. I sobretot, al final, traient tota la llengua fora, blava, d’aquell blau intens i brillant. És un d’aquells detalls que m’atrau.
—El següent, si us plau! —va cridar el prole de davantal blanc amb el culler a la mà.
Winston i Syme van empènyer les safates per sota la reixa. Van abocar-hi la ració corresponent al dinar, un cassó metàl·lic ple de guisat rosa grisós, una llesca de pa, un tros de formatge, una tassa de cafè Victòria sense llet, i una presa de sacarina.
—Hi ha una taula lliure allà baix, sota la telepantalla —va dir Syme—. Agafem una mica de ginebra, de camí…
Van servir-los la ginebra en tasses de porcellana sense nansa. Van continuar a través de la sala plena a vessar i van descarregar les safates en una taula de tapa metàl·lica, en una cantonada de la qual algú havia vessat una mica de guisat, uns grumolls líquids fastigosos que semblaven vòmits. Winston va alçar la seva tasseta de ginebra, va aturar-se un instant per preparar-se i va fer-se anar avall d’un glop aquella beguda de gust oliós. Quan va haver-se eixugat les llàgrimes dels ulls, de sobte va adonar-se que tenia gana. Va començar a empassar-se cullerades plenes de guisat, en el qual, enmig de l’aiguabarreig general, suraven fragments rosats esponjosos que eren probablement un succedani de carn. Cap dels dos no va tornar a parlar fins a haver buidat els seus cassons. A la taula situada a l’esquerra de Winston, una mica més endarrere, algú xerrava ràpidament i sense parar, una molesta xerrameca gairebé igual que el clacar d’un ànec i que sobresortia per damunt de la remor general de la sala.
—Com va el diccionari? —va preguntar Winston alçant la veu per damunt del soroll.
—A poc a poc —va respondre Syme—. Estic treballant els adjectius, és fascinant.
Només esmentar-li la novaparla es va il·luminar de cop. Va apartar el cassó a un costat, va agafar la seva llesca de pa amb una mà tota delicada i el formatge amb l’altra i va abocar-se damunt la taula per poder parlar sense cridar.
—L’onzena edició serà la definitiva —va dir—. Estem emmotllant el llenguatge a la seva forma final. La forma que tindrà quan tothom no parli res més. Quan ho hàgim acabat, la gent com tu haureu de tornar a aprendre’l. Deus pensar, diria, que la nostra feina principal és inventar paraules noves. Gens ni mica! Al contrari, en destruïm piles i piles, centenars, cada dia. Estem descarnant el llenguatge fins a arribar a l’os! L’onzena edició no contindrà ni un sol mot que pugui esdevenir obsolet abans del 2050.
Va mossegar el pa amb gana i va empassar-s’ho en dos temps per poder continuar parlant amb una mena de passió pedant. La seva cara estreta i fosca es tornava animada, els ulls abandonaven l’expressió burleta i creixien, somiadors.
—La destrucció de paraules és una cosa bonica. Evidentment, l’esbandida més gran es dóna en els verbs i en els adjectius, però hi ha centenars de noms que també poden ser prescindibles. No es tracta només dels sinònims, sinó també dels antònims. Després de tot, quina justificació té una paraula que és simplement la contrària d’una altra? Una paraula conté en ella mateixa la seva oposició. Agafa «bo», per exemple. Si tens un mot com ara «bo», quina necessitat hi ha de tenir-ne un altre com ara «dolent»? «Nobò» ens farà el mateix servei. Millor, perquè n’és exactament el contrari, cosa que l’altre no. O també, si vols reforçar el significat de «bo», quin sentit té posseir una tirallonga sencera de paraules vagues i inútils com ara «excel·lent» i «esplèndid» i totes les que s’hi assemblen? «Plusbò» en cobreix el significat; o «dobleplusbò» si ho vols encara més fort. No cal dir que ja les fem servir, aquestes paraules, però en la versió final de novaparla, no n’hi haurà cap més. Al final, la noció sencera del que és bo i dolent es cobrirà amb només sis mots, en realitat, només amb un. No en saps veure la bellesa, Winston? Va ser una idea original del G. G., és clar —va afegir després de rumiar-s’ho una mica.
Una mena d’insulsa avidesa va travessar el rostre de Winston quan va sentir l’esment del Gran Germà. Tot i amb això, Syme va detectar-li de seguida una certa falta d’entusiasme.
—No tens un afecte real per la novaparla —va fer gairebé trist—. Fins quan hi escrius, encara penses en vellaparla. He llegit algun dels escrits que fas per al Times de tant en tant. Són prou bons, però només tradueixes. En el fons del cor prefereixes ser fidel a la vellaparla amb totes les seves vaguetats i inútils significats confusos. Sabies que la novaparla és l’única llengua del món amb un vocabulari que disminueix cada any que passa?
I tant que ho sabia, Winston. Va somriure, va suposar que simpàticament, perquè no es refiava del que pogués dir. Syme va mossegar un altre tros de carn, va mastegar-lo ràpid i va continuar:
—No t’adones que tot l’objectiu de la novaparla és estrènyer el nivell del pensament? Al final, farem que el crimpensar sigui literalment impossible perquè no hi haurà paraules amb les quals poder-lo expressar. Cada concepte que es pugui necessitar serà expressat amb exactament un sol mot, amb el seu significat principal rígidament definit i tots els seus significats secundaris suprimits o oblidats. En l’onzena edició ja no som gaire lluny d’arribar-hi. Però el procés haurà de continuar durant molt de temps, fins i tot després que tu i jo hàgim mort. Cada any, menys i menys paraules, i el nivell de consciència cada cop més petit. Tampoc ara, evidentment, no hi ha cap raó per cometre crimpensar. És una simple qüestió d’autodisciplina, de control de la realitat. Però al final, ni tan sols això ja no serà necessari. La Revolució serà completa quan el llenguatge sigui perfecte. La novaparla és el Socang i el Socang és la novaparla —va afegir amb una mena de satisfacció mística—. No se t’ha acudit mai que pels volts del 2050, com a molt tard, no existirà ni un sol ésser humà viu que pugui entendre una conversa com la que estem tenint ara mateix?
—Tret dels… —va començar Winston tot dubtós, i es va aturar.
Havia estat a punt de dir «tret dels proles», però es va contenir, no estava segur del tot que aquest comentari fos ben ortodox. Syme, tanmateix, va endevinar què era.
—Els proles no són éssers humans —va dir sense gens de tacte—. Cap al 2050, més aviat, probablement, haurà desaparegut del tot el coneixement real de la vellaparla. Tota la literatura del passat s’haurà destruït. Chaucer, Shakespeare, Milton, Byron, existiran tan sols en versions de novaparla, no simplement transformades en alguna cosa nova sinó actualitzades en versions contràries a allò que eren abans. Fins i tot canviarà la literatura del Partit. I també els eslògans. Com podríeu tenir un eslògan com ara «la llibertat és esclavatge» quan el mateix concepte de llibertat s’haurà abolit? Tot l’ambient al voltant del fet de pensar serà diferent. En realitat no existirà el pensament tal com ara l’entenem. «Ortodòxia» vol dir «no pensar», que no cal pensar. «Ortodòxia» vol dir «inconsciència».
«Un dia d’aquests», va pensar Winston amb una sobtada i profunda convicció, «vaporitzaran Syme, és massa intel·ligent. Veu les coses massa clar i parla massa planerament. Al Partit no li agraden gens, aquestes persones. Un dia desapareixerà, ho duia escrit a la cara».
Winston va acabar-se el pa i el formatge. Va girar una mica la cadira per beure’s el seu bol de cafè. A la taula de l’esquerra, l’home de la veu estrident continuava xerrant inexorablement. Una jove que potser era la seva secretària i que seia donant l’esquena a Winston se l’escoltava i semblava estar d’acord amb tot el que deia. De tant en tant, Winston captava comentaris com ara «Penso que té tota la raó, estic completament d’acord amb vostè» pronunciats amb una ximpleta veu femenina plena de joventut. Però l’altra veu no s’aturava ni un instant, fins i tot quan la noia parlava. Winston coneixia l’home de vista; tot i amb això, el que en sabia era que ocupava un lloc important en el Departament de Ficció. Era un home d’uns trenta anys, amb una gola molt musculada i una boca ampla i bellugadissa. Va sacsejar el cap enrere una mica i a causa de l’angle amb què seia les seves ulleres van captar la llum i van oferir a Winston dos discs blancs en comptes d’ulls. El més horrible era que del raig de sons que li brollaven de la boca era gairebé impossible distingir-ne ni un sol mot. Només un cop Winston va captar-ne una frase, «eliminació total i absoluta del goldsteinisme», llençada molt ràpidament i, tal com semblava, d’una sola peça, com una línia sòlida de linotipista. La resta era tan sols una mena de remor, un claca-claca-claca d’ànec. A més a més, tot i no poder sentir en aquell moment el que deia l’home, no tenies cap dubte del tema de conversa. Devia estar denunciant Goldstein i demanant mesures més dures contra els crimpensadors i els sabotejadors, devia estar fulminant amb dicteris les atrocitats de l’exèrcit eurasiàtic, devia estar lloant el Gran Germà o els herois del front malabar, no hi havia diferència. Fos el que fos, podies estar ben segur que cada mot pronunciat seria ortodòxia pura, Socang pur. Mentre observava aquella cara sense ulls amb la barra movent-se ràpidament amunt i avall, Winston va tenir una sensació curiosa, va semblar-li que l’home no era humà, sinó una mena de ninot. No era pas el seu cervell, que el feia parlar, sinó la seva larinx. El que sortia d’ell eren mots, però no formaven un parlament en el sentit estricte de la paraula; era un soroll pronunciat inconscientment, com el clacar d’un ànec.
Syme s’havia quedat silenciós un moment i feia dibuixos amb el mànec de la cullera a les restes del guisat. La veu de l’altra taula continuava cloquejant amb rapidesa, fàcilment audible tot i el xivarri dels voltants.
—Hi ha una paraula en novaparla —va dir Syme— que no sé si coneixes: «ànecparlar», clacar com un ànec. És un d’aquells mots tan interessants que tenen dos significats contraris. Aplicat a un oponent és insultant, aplicat a algú amb qui estàs d’acord, és una lloança.
Sense cap mena de dubte, va tornar a pensar Winston, Syme seria vaporitzat. Va pensar-hi amb una mica de tristor, tot i ser ben conscient que Syme el menyspreava, que no li queia bé i que era ben capaç de denunciar-lo com a crimpensador si trobava una bona raó per fer-ho. Hi havia alguna cosa subtilment errònia en Syme. Tenia unes quantes mancances: discreció, prudència, una estupidesa que el pogués salvar. No podies pas afirmar que fos un heterodox. Creia en els principis del Socang, venerava el Gran Germà, es posava content amb les victòries, detestava els herètics i no era mera sinceritat sinó una mena de zel infatigable, un desig d’estar al dia en informació, que no posseïen els membres normals del Partit. Però sempre semblava arrossegar un aire vague de mala reputació. Deia coses que era millor que no fossin dites, havia llegit massa llibres, sovintejava el Cafè del Castanyer, cau de pintors i músics. No hi havia cap llei, ni tan sols no escrita, que prohibís de sovintejar el Cafè del Castanyer. Però era un lloc que, d’alguna manera, portava mala sort. Els antics i desacreditats líders del Partit van fer-lo servir per reunir-se abans de ser finalment purgats. Es deia que s’hi havia vist el mateix Goldstein, anys, dècades enrere. El destí de Syme no era gens difícil de preveure. Però era un fet que si Syme ensumava, ni que fos durant tres segons, la naturalesa de les opinions secretes de Winston, el delataria instantàniament a la Policia del Pensament. Tractant-se d’això, qualsevol altre faria el mateix, però Syme més que ningú. No n’hi havia prou amb el zel. L’ortodòxia implicava la inconsciència.
Syme va mirar amunt.
—Ara arriba Parsons —va dir.
Alguna cosa en el to de veu semblava afegir: «Aquest tros d’idiota». Parsons, el veí de replà de Winston a les Mansions Victòria, de fet estava obrint-se pas a través de la sala. Era un home de mitjana edat amb cabells clars i cara de granota. Als trenta-cinc anys ja començava a tenir sacsons de greix al coll i a la cintura, però es bellugava de manera àgil i juvenil. La seva aparença era la d’un noiet que havia crescut massa corpulent, encara més quan, tot i vestir les granotes reglamentàries, era gairebé impossible no veure’l portant els pantalons curts blaus, la samarreta grisa i el mocador vermell nuat al coll dels Espies. Contemplant-lo sempre veies la imatge d’uns genolls amb clotets i d’uns avantbraços rodanxons amb mànigues arromangades. De fet, Parsons sempre es posava els pantalons curts durant les excursions col·lectives o qualsevol altra activitat física que li donés l’excusa per fer-ho. Va saludar-los amb un alegre «Hola! Hola!» i va seure a la taula deixant anar una intensa ferum de suor. Duia la cara, tota rogenca, perlada de gotes humides. La seva capacitat de suar era extraordinària. En el Centre Comunitari sempre podies saber quan hi havia anat a jugar a ping-pong per la mullena del mànec de la pala. Syme havia tret un tros de paper on hi havia una llarga columna de mots i l’estava repassant amb un llapis-tinta entre els dits.
—Mi-te’l, treballant a l’hora de dinar i tot —va dir Parsons fent un cop de colze a Winston—. Tot un savi, eh? Què és el que hi tens, aquí, nano? Una cosa una mica massa complicada per a mi, oi? Smith, nano, t’estava buscant. És per la contribució que t’has descuidat de fer-me.
—De quina contribució em parles? —va dir Winston, suposant que es tractava de diners. Gairebé una quarta part del salari personal havia de ser cedit per a donacions voluntàries, les quals eren tan nombroses que es feia difícil de no perdre’n el compte.
—La de la Setmana de l’Odi. Fem la col·lecta casa per casa. Sóc el tresorer del nostre bloc. Estem realitzant un esforç extraordinari per tenir a punt un espectacle formidable. Creu-me, no serà pas per mi, si les velles Mansions Victòria no tenen el millor equip de banderes de tot el carrer. Em vas prometre dos dòlars.
Winston va trobar i lliurar un parell de bitllets rebregats i greixosos, i Parsons va apuntar-s’ho a l’agenda amb la seva polida cal·ligrafia d’ignorant.
—Per cert, nano —va dir—, m’han dit que el meu xicot et va disparar amb el tirador, ahir. Ja se’n va endur una de bona, per això. De fet, vaig dir-li que si hi tornava, li llençaria el tirador.
—Em sembla que estava una mica neguitós perquè volia anar a l’execució —va fer Winston.
—Ah, bé, és el que jo penso, això em diu que anem pel bon camí, oi? Tots dos són una mica entremaliats, però també ben espavilats. No pensen més que en els espies. I en la guerra, és clar. Saps què em va fer, la nena, dissabte passat, quan el seu grup era d’excursió cap a la banda de Berkhamsted? Va aconseguir que l’acompanyessin dues nenes més, es van esmunyir fora de la colla i van estar-se tota la tarda seguint un home estrany. No van perdre’l de vista durant dues hores a través del bosc i llavors, quan van arribar a Amersham, van delatar-lo a la policia.
—Per què van fer-ho, això? —va demanar Winston, una mica despistat. Parsons va continuar triomfalment:
—La meva nena estava segura que es tractava d’un agent enemic. Podria haver-se llençat en paracaigudes, per exemple. Però fixa’t què els va cridar l’atenció, nano: què és el que penses que va posar-les sobre la pista en primer lloc? Van adonar-se que l’home calçava unes sabates molt estranyes. Deia que mai no havia vist ningú amb unes sabates com aquelles. Per tant, hi havia moltes probabilitats que es tractés d’un estranger. Gens malament, per a una criatura de set anys, eh?
—Què se’n va fer, de l’home? —va preguntar Winston.
—No en tinc ni idea, evidentment. Però no em sorprendria gens que… —Parsons va fer el gest de dur-se un rifle a l’espatlla i va fer petar la llengua per imitar el tret.
—Bé —va dir Syme una mica abstret sense aixecar la vista del seu tros de paper.
—És clar que no ens podem arriscar a donar-los gens d’avantatge —va concedir Winston tot submís.
—El que vull dir és que estem en guerra —va fer Parsons. Com si en fos una confirmació, un toc de trompeta va arribar des de la telepantalla que tenien just al damunt. De tota manera, en aquest cas, no es tractava pas de l’anunci d’una victòria militar, sinó simplement d’un comunicat del Ministeri de l’Abundància.
«Camarades!», va cridar una veu jove i ressonant. «Atenció, camarades! Tenim notícies glorioses per a vosaltres! Hem guanyat la batalla de la producció! Hem completat la informació relativa a tots els béns de consum i ens assenyalen que el nivell de vida ha pujat no menys d’un vint per cent respecte a l’any passat. Per tot Oceania, aquest matí hi ha hagut manifestacions espontànies i irreprimibles dels treballadors, marxant en desfilada des de les fàbriques i les oficines amb pancartes pels carrers proclamant la seva gratitud al Gran Germà per la vida nova i feliç que el seu savi lideratge ens permet de gaudir. Vet aquí una mostra de les xifres definitives…».
L’expressió «la nostra vida nova i feliç» se sentia sovint. Era una de les favorites del Ministeri de l’Abundància. Parsons, captivat pel toc de trompeta, seia mentre escoltava amb una mena de solemnitat badoca, amb una mena d’idiotesa edificant. No podia comprendre les xifres però estava segur que, molt o poc, havien de ser causa de satisfacció. S’havia tret de la butxaca una enorme pipa pudent que encara era mig plena de tabac recremat. Amb la ració de tabac situada a cent grams setmanals era impossible d’omplir una pipa fins dalt de tot. Winston estava fumant una cigarreta Victòria que mantenia en posició horitzontal amb molt de compte. La nova ració no es distribuiria fins a l’endemà i només li quedaven quatre cigarretes. En aquell moment havia tancat l’orella als sorolls més llunyans i escoltava el que rajava de la telepantalla. Aparentment, hi havia hagut manifestacions d’agraïment al Gran Germà per haver incrementat la ració de xocolata fins a vint grams per setmana. I només el dia abans, va reflexionar, s’havia anunciat que la ració seria reduïda a vint grams setmanals. Era possible d’empassar-s’ho tan sols vint-i-quatre hores després? Doncs sí, s’ho van empassar. Parsons ho va fer fàcilment, amb la idiotesa d’un animal. La criatura sense ulls de l’altra taula va empassar-s’ho fanàticament, apassionadament, amb un desig furiós de descobrir, denunciar i vaporitzar qualsevol que suggerís que la setmana anterior la ració era de trenta grams. Syme —d’una manera més complexa, que implicava pensardoble— també s’ho va empassar. Es trobava Winston, doncs, tot sol en la possessió de la memòria?
Les estadístiques fabuloses continuaven rajant de la pantalla. En comparació amb l’any anterior hi havia més alimentació, més roba, més cases, més mobles, més cassoles, més benzina, més vaixells, més helicòpters, més llibres, més nadons —més de tot tret de malalties, delinqüència i bogeria. Any rere any i minut rere minut, tot i tothom es disparava cap amunt. Tal com Syme havia fet abans, Winston va agafar la cullera i va començar a remenar enmig dels grumolls mig vermellosos escampats al llarg de la taula. N’extreia una veta tota llarga i hi feia dibuixets. Meditava amb ressentiment sobre la textura física de la vida. Sempre havia estat així? Havia tingut sempre aquest gust, el menjar? Va fer un cop d’ull al voltant, per la cantina, una sala baixa de sostre i plena de gom a gom, amb parets brutes pel contacte d’innombrables cossos, amb taules i cadires metàl·liques fetes malbé, situades tan juntes que quan seies tocaves els colzes del veí. Culleres tortes, safates abonyegades, tasses blanques escrostonades, totes les superfícies olioses, brutícia a totes les esquerdes, i una pudor agra composta de ginebra dolenta, cafè dolent, guisats metàl·lics i roba bruta. Sempre hi havia una mena de protesta a l’estómac i a la pell, una sensació que t’havien privat d’alguna cosa a la qual tenies dret. Era cert que no tenia records de res que fos gaire diferent. En qualsevol temps passat que pogués recordar acuradament no hi havia hagut mai gaires aliments, no havia tingut mitjons o roba interior que no fossin plens de forats, els mobles sempre havien estat mal acabats i miserables, les habitacions mal escalfades, el metro ple a vessar, les cases caient a trossos, el pa negre, el te una raresa, el cafè de gust indefinible, les cigarretes insuficients; res que fos barat i abundós tret de la ginebra sintètica. I tot i que, no cal dir-ho, allò empitjorava com més vell et feies, no era un senyal que aquell no era l’ordre natural de les coses, si el cor se t’emmalaltia per la incomoditat, la brutícia i les mancances, pels hiverns inacabables, per la rigidesa dels mitjons, pels ascensors que no funcionaven mai, per l’aigua freda, el sabó aspre, les cigarretes que es desfeien a miques i pels aliments de gustos dolents i estranys? Com podies tenir el sentiment que allò era intolerable si no era que una mena de memòria ancestral et recordava que les coses havien estat diferents?
Va mirar de nou al voltant. A la cantina, tothom, prop seu, era lleig. I hauria continuat sent lleig fins i tot vestit d’una altra manera, sense la granota blava d’uniforme. A la part més llunyana de la sala, assegut tot sol en una taula, un home baix que s’assemblava curiosament a un escarabat bevia un cafè. Els seus ullets llançaven mirades desconfiades a banda i banda. Si no anaves amb compte, que fàcil que era de creure, pensava Winston, que existia —i fins i tot predominava— el tipus físic ideal definit pel Partit: joves alts i musculats i noies de pits petits, tots rossos, vitals, bronzejats, despreocupats. En realitat, almenys pel que podia jutjar, la majoria de gent de la Franja Aèria 1 era baixa, morena i amb tendència a la malaltia. Era curiós com proliferaven en els ministeris individus com aquell, semblants a un escarabat: homes baixos i estúpids, que s’engreixaven molt aviat, de cames curtes, moviments malgirbats i rostres grassos, d’ulls petits i inescrutables. Era la mena de persona que semblava florir millor sota el domini del Partit.
El comunicat del Ministeri de l’Abundància va acabar amb un altre toc de trompeta que va donar pas a una música lleugera. Parsons, farcit de vague entusiasme pel bombardeig de xifres, va treure’s la pipa de la boca.
—Enguany han fet una bona feina, al Ministeri de l’Abundància —va dir amb un cop de cap tot saberut—. Per cert, Smith, nano, suposo que no deus pas tenir cap fulla d’afaitar que em puguis deixar, oi?
—Cap ni una —va fer Winston—. Estic fent servir la mateixa des de fa sis setmanes.
—Ah, molt bé. Només era una pregunta.
—Ho sento.
La veu d’ànec de la taula del costat, silenciosa temporalment durant el comunicat del Ministeri, va tornar a començar, tan fort com abans. Per alguna raó, Winston va trobar-se pensant en la senyora Parsons, amb els cabells esbullats i la pols ficada a les arrugues de la cara. Al cap de dos anys, els seus fills la denunciarien a la Policia del Pensament. La senyora Parsons seria vaporitzada. Syme seria vaporitzat. Winston seria vaporitzat. O’Brien seria vaporitzat. A Parsons, per contra, no el vaporitzarien mai. A l’individu sense ulls amb la veu d’ànec no el vaporitzarien mai. Als homes petits semblants a un escarabat que corretejaven atrafegats pels corredors laberíntics dels ministeris, tampoc no els vaporitzarien. I a la noia de cabells foscos, la noia del Departament de Ficció, tampoc no la vaporitzarien mai. Li semblava saber intuïtivament qui sobreviuria i qui s’hi quedaria. Tot i amb això, no era fàcil explicar què calia fer per sobreviure.
En aquest moment va ser arrossegat violentament fora del seu somieig. La noia de la taula del costat s’havia girat en rodó i se l’estava mirant. Era la noia dels cabells foscos. L’observava de reüll, però amb una intensitat curiosa. En el precís instant que va captar-li la mirada, va desviar-la de nou.
Va començar a suar-li l’esquena. Una horrible glopada de terror va travessar-lo de cap a peus. Se’n va anar de seguida però va deixar-li una mena de neguit impertinent. Per què l’estava mirant, la noia? Per què no deixava de seguir-lo? Dissortadament, Winston no era capaç de recordar si ja hi era, en aquella taula, quan havia arribat, o bé havia vingut més tard. Però el dia anterior, n’estava segur, durant els Dos Minuts d’Odi, la noia havia segut a la cadira situada immediatament darrere seu quan no hi havia una necessitat aparent per fer-ho. Probablement, el seu objectiu real era escoltar-lo per tal d’assegurar-se que cridava prou fort.
Va tornar al seu pensament inicial: no creia que ara per ara, la noia formés part de la Policia del Pensament, però aleshores encara era pitjor, ja que els espies afeccionats eren els més perillosos. No sabia quant de temps havia estat mirant-lo, però com a mínim, calculava que uns cinc minuts, i era possible que els seus trets no haguessin estat del tot sota control. Era terriblement perillós deixar que els pensaments se te n’anessin, vagarosos, quan et trobaves en un lloc públic o dins el radi de la telepantalla. El més petit pensament et podia dur la ruïna: un tic nerviós, una mirada inconscient d’ansietat, un costum de xerrotejar per a tu mateix, qualsevol cosa que comportés el suggeriment d’una manca de normalitat, de tenir alguna cosa a amagar. En qualsevol cas, mostrar una expressió impròpia a la cara (semblar incrèdul quan s’anunciava una victòria, per exemple) ja era, per si mateix, una infracció punible. Fins i tot hi havia una paraula en novaparla per denominar-ho: «caracrim».
La noia va tornar a donar-li l’esquena. Comptat i debatut, potser no li estava anant realment al darrere, potser era una coincidència, que s’hagués assegut tan a prop seu dos dies seguits. La cigarreta se li havia apagat i va apuntalar-la amb compte al caire de la taula. Ja acabaria de fumar-la després de treballar, si aconseguia que el tabac no se li tornés a escampar. Segur que la persona de la taula del costat era un espia de la Policia del Pensament, i encara més segur, a ell al cap de tres dies se l’endurien als soterranis del Ministeri de l’Amor, però no hi havia cap raó per malaguanyar una punta de cigarreta. Syme va doblegar el seu tros de paper i va fer-lo lliscar a la butxaca. Parsons s’havia posat a xerrar una altra vegada:
—T’he parlat mai, nano —va dir tot rosegant el canó de la pipa—, de quan els meus fills van calar foc a la faldilla d’una vella del mercat perquè van adonar-se que embolicava salsitxes amb un cartell del Gran Germà? Van avançar furtivament fins a darrere seu i van encendre-l’hi amb una capsa de llumins. Van rostir-la de mala manera, em penso. Són ben entremaliats, eh? Però més espavilats que un gínjol! Avui en dia reben un entrenament de primer nivell, als Espies, millor fins i tot que el de la meva època. No diries mai quina és l’última cosa que els han proporcionat… Trompetes d’orella per escoltar a través del forat dels panys! La meva nena va portar-ne una a casa l’altre vespre. Va provar-la a la porta de la nostra saleta i va calcular que hi podia sentir el doble que si ficava al forat només l’orella. Per descomptat, és tan sols una joguina… Però almenys, els serveix per tenir bones idees, oi?
En aquell moment la telepantalla va deixar anar un xiulet penetrant. Era el senyal de tornar a la feina. Tots tres homes van posar-se drets per afegir-se al garbuix de gent que es dirigia als ascensors. El tabac que quedava dintre la cigarreta de Winston va caure tot per terra.