1984
Segona Part » I
Pàgina 13 de 33
I
Era mig matí i Winston havia sortit del seu cubicle per anar al lavabo.
Una persona sola venia cap a ell des de l’altra punta d’aquell llarg i il·luminat corredor. Era la noia dels cabells foscos. Havien passat quatre dies d’ençà que havien coincidit aquell vespre davant de la botiga d’objectes de segona mà. Mentre se li acostava va veure que la noia duia el braç dret en cabestrell. A distància no te n’adonaves perquè era del mateix color que la granota. Probablement s’havia aixafat una mà mentre manipulava un dels grans calidoscopis en els quals «es feien més durs» els arguments de les novel·les. Era un accident habitual al Departament de Ficció.
A uns quatre metres de distància, la noia va ensopegar i va caure de cara a terra. Va fer un crit agut de dolor. Havia caigut just sobre el braç ferit. Winston va aturar-se en sec. La noia s’havia aixecat una mica i estava de genolls. La cara se li havia posat d’un color groc lletós, cosa que li feia contrastar més que mai el vermell dels llavis. Els ulls van clavar-se en els de Winston amb un gest de súplica, que semblava més de por que no pas de dolor.
Una emoció curiosa va remoure el cor del noi. Davant d’ell hi havia un enemic que l’hauria volgut matar. Davant d’ell, també, hi havia un ésser humà adolorit i potser amb un os trencat. Instintivament, ja havia començat a avançar cap a ella. En el precís instant que l’havia vista caure sobre el braç embenat, havia sentit el dolor com si fos en el seu propi cos.
—S’ha fet mal? —va dir.
—No és res. El braç… Estaré bé de seguida.
Parlava com si el cor li anés a cent. Estava realment molt pàl·lida.
—No s’ha trencat res?
—No. Estic bé. Durant un segon fa molt de mal, no és res. —Va allargar-li la mà lliure i va ajudar-la a aixecar-se. Ja li havia tornat una mica el color i feia molt més bona cara—. No és res —va repetir breument—. Ha estat una bona sentida al canell. Gràcies, camarada!
I d’aquesta manera va continuar caminant en la direcció en què anava tan lleugera com si realment no hagués passat res. Tot l’incident no havia durat més de mig minut. Impedir l’aparició dels propis sentiments era un hàbit que havia adquirit l’estatus d’instint. I en qualsevol cas, havien estat tota l’estona exactament davant de la telepantalla. Tot i amb això, havia estat molt difícil no trair-se amb una sorpresa momentània, perquè en els dos o tres segons en què ell va estar ajudant-la a aixecar-se, la noia li havia fet lliscar una cosa a la mà. Que ho havia fet expressament era inqüestionable. Era una cosa petita i plana. Mentre traspassava la porta del lavabo va posar-s’ho a la butxaca i ho notava amb la punta dels dits. Era un tros de paper doblegat.
Mentre va ser a l’urinari va provar, passant-se’l entre els dits, de desplegar-lo. Va tenir la temptació momentània d’entrar en un dels vàters i llegir-lo immediatament. Però, tal com sabia bé, hauria estat una bogeria de les grosses. Enlloc com dins dels vàters per estar segur de ser vigilat contínuament.
Va tornar al seu cubicle, va seure, va treure el tros de paper i va deixar-lo com per casualitat entre els altres de la taula. Va posar-se les ulleres i va acostar-se el parlascriu. «Cinc minuts», va dir-se, «com a mínim, cinc minuts!». El cor li bategava al pit amb un soroll esfereïdor. Sortosament, la feina que estava enllestint era mera rutina, la rectificació d’una llarga llista de números no necessitava una gran atenció.
Fos el que fos, el que hi havia escrit al paper havia de tenir alguna mena de significat polític. Pel que podia veure, hi havia dues possibilitats. Una, la més probable, era que la noia era una agent de la Policia del Pensament, tal com ja es temia. No sabia per què la Policia del Pensament decidia de lliurar els seus missatges d’aquesta manera. Potser tenien les seves raons. El que hi havia escrit al paper podia ser una amenaça, una citació judicial, una ordre de cometre suïcidi, alguna mena de trampa. Però hi havia una altra possibilitat més bèstia que anava creixent dintre seu tot i que intentava en va de suprimir-la. Era que el missatge no provingués de la Policia del Pensament sinó d’alguna mena d’organització subterrània. Potser la Fraternitat existia, després de tot! Potser la noia en formava part! Sens dubte, la idea era absurda, però havia brollat dintre seu en el mateix instant de notar-se el tros de paper a la mà. No va ser fins un parell de minuts més tard que l’altra, l’explicació més probable, se li havia acudit. I ara mateix, tot i que el cap li deia que el missatge probablement significava la mort, encara no s’ho volia creure i persistia aquella esperança forassenyada. I el cor continuava bategant-li i se li feia molt difícil d’impedir que la veu li tremolés mentre mormolava les xifres al parlascriu.
Va enrotllar tot el paperam amb què havia treballat i va introduir-lo al tub pneumàtic. Havien passat vuit minuts. Va reajustar-se les ulleres al nas, va sospirar i va acostar-se un altre munt de feina, amb el tros de paper damunt de tot. Va desplegar-lo. Hi havia escrit a mà, amb una lletra grossa i deformada:
T’estimo.
Durant uns quants segons va quedar-se tan estupefacte que ni tan sols va llençar aquella prova incriminatòria en el «forat de la memòria». En fer-ho, tot i saber molt bé el perill de mostrar massa interès, no va poder resistir la temptació de llegir-lo una altra vegada, tot just per assegurar-se que aquelles paraules existien de debò.
Va fer-se-li molt dur treballar la resta del matí. La necessitat de contenir el trasbals davant la telepantalla era pitjor que fixar la ment en aquella sèrie de tasques molestes. Se sentia com si un foc estigués cremant-li a l’estómac. El dinar a la cantina, calorosa, atapeïda i sorollosa, va ser una tortura. Havia tingut l’esperança d’estar sol durant una petita estona al llarg del temps del dinar, però, mala sort, va tenir l’imbècil de Parsons enganxat al costat, amb la seva ferum de suor que gairebé guanyava la minsa olor de l’escudella. Va deixar-li anar un raig de xerrameca sobre els preparatius de la Setmana de l’Odi. Estava particularment entusiasmat amb el cap del Gran Germà fet amb paper maixé, de dos metres d’ample, realitzat per a l’ocasió pel grup d’Espies de la seva filla. I el més irritant era que enmig de tot aquell orgue de gats de cridòria amb prou feines podia sentir el que deia Parsons i havia d’estar constantment demanant-li que repetís les bajanades que acabava de dir-li. Només una vegada va captar la figura de la noia, que era en una taula amb dues noies més, a l’altra banda de la sala. Semblava que no l’havia vist i ell no va tornar a mirar en aquella direcció.
La tarda va ser més suportable. Tot just havent dinat, va arribar-li una feina difícil i delicada que li prendria unes quantes hores i que exigia atenció preferent. Consistia a falsificar una sèrie d’informes de producció de dos anys enrere de manera que servís per desacreditar un membre important del Partit Interior que ara començava a caure en desgràcia. Era la mena de cosa que Winston feia bé. I durant més de dues hores va reeixir a treure’s la noia del cap. Però després va tornar-li el record de la seva cara i amb ell el desig ferotge i insuportable d’estar sol. Fins que no pogués estar sol no podria pensar en aquesta nova circumstància. Aquell vespre era un dels que tocava anar al Centre Comunitari. Va sopar aviat a la cantina —un altre àpat insípid— i va afanyar-se cap al Centre per prendre part en la solemne estupidesa d’una «discussió de grup», jugar un parell de partides de ping-pong, fer anar coll avall uns quants gots de ginebra i seure mitja hora a escoltar una xerrada titulada: «El Socang amb relació als escacs». L’ànima se li recargolava d’avorriment, però per una vegada no havia tingut l’impuls de saltar-se la vetllada del Centre. Veient els mots «T’estimo», el desig de viure l’havia dominat. I de sobte li havia semblat estúpid córrer el més petit dels riscs. No va tornar a casa fins a les vint-i-tres. I un cop al llit, en la foscor, on eres fora del perill de la telepantalla (sempre que et mantinguessis en silenci), va ser capaç de pensar sense interrupcions.
Hi havia un problema físic que calia resoldre: com entrar en contacte amb la noia i arreglar una cita. Havia descartat del tot la possibilitat que es tractés d’una mena de trampa per part d’ella. Sabia que no ho era pel trasbals inequívoc que havia passat a l’hora de passar-li la nota. Era obvi que s’havia espantat una cosa de no dir, i amb tota la raó. A Winston ni tan sols no li havia passat pel cap la idea de refusar-li aquella insinuació en forma de nota. Només feia cinc nits que havia desitjat d’esclafar-li el cap amb una pedra. Però ara ja no tenia importància. Va imaginar-se el seu cos jove despullat, tal com el veia en el seu somni. Havia pensat que era una idiota com les altres, amb una closca plena de mentides i odi i amb el ventre ple de glaç. Una mena de febre va apoderar-se d’ell en pensar que podria perdre-la, que aquell cos jove i blanc podria escapar-se-li de les mans. Allò que temia més que qualsevol altra cosa era que la noia, simplement, canviés de pensament si no hi entrava en contacte de seguida. Però la dificultat material de trobar-se era enorme. Era com intentar de fer un moviment als escacs quan ja t’han fet escat i mat. Et giressis cap a on et giressis, la telepantalla t’observava. De fet, totes les possibles vies de comunicació amb ella ja se li havien acudit cinc minuts després de llegir la nota. Però ara, amb temps per reflexionar, va repassar-les una per una, com si examinés una renglera d’eines en una taula.
Òbviament, la mena de trobada que s’havia donat aquell matí no podia repetir-se. Si ella treballés en el Departament d’Arxiu hauria estat comparativament una mica més senzill. Però Winston només tenia una idea molt remota d’on era, dins aquell edifici, el Departament de Ficció. I no tenia cap pretext per acostar-s’hi. Si sabés on vivia i a quina hora plegava de la feina, podria fer-s’ho venir bé per trobar-se en algun lloc, de camí cap a casa. Però intentar seguir-la fins a casa seva no era segur perquè implicava esperar-la vagarejant per fora del Ministeri, cosa que cridaria l’atenció. Enviar-li una carta per correu, no calia ni plantejar-s’ho. Rutinàriament, ni tan sols no era secret, totes les cartes s’obrien durant el trajecte. De fet, poca gent escrivia cartes. Per a qualsevol missatge que, de tant en tant, calia enviar, hi havia tot de postals que duien impreses llargues llistes de frases. Només havies de ratllar les que no t’interessaven. En qualsevol cas, ni tan sols no sabia el nom de la noia. I encara menys l’adreça. A la fi va decidir que el lloc més segur era la cantina. Si podia aconseguir de seure en una taula amb ella, situada cap a la meitat de la sala, no massa prop de les telepantalles, i amb prou soroll de converses al voltant… Si aquestes condicions es podien aguantar per espai de, diguem-ne, trenta segons, podria ser possible d’intercanviar unes quantes paraules.
Després d’això, durant una setmana, la vida se li va fer un malson. L’endemà, la noia no va aparèixer a la cantina fins al moment en què ell se n’anava, quan ja havia sonat la sirena. Probablement li havien canviat el torn. Van passar l’un al costat de l’altre sense mirar-se. El dia següent va ser a la cantina a l’hora habitual però acompanyada de tres noies més i situada sota la telepantalla. Aleshores, durant tres dies insuportables, la noia no hi va aparèixer. El cap i el cos de Winston semblaven afectats d’una gran sensibilitat, una mena de transparència, que feia que cada moment, cada so, cada contacte, cada paraula que havia de parlar o d’escoltar fos una agonia. Fins i tot dormint ja no podia escapar de la imatge de la noia. Durant aquells dies no va tocar el diari. Només podia descansar una mica a la feina, en la qual de vegades podia oblidar-se d’ell mateix deu minuts seguits. No tenia cap pista per saber què podia haver-li passat. No hi havia cap possibilitat d’esbrinar res. Potser l’havien vaporitzada, potser s’havia suïcidat, potser l’havien traslladat a l’altra punta d’Oceania. I la pitjor i més probable possibilitat, que ella hagués canviat, simplement, d’intencions i hagués decidit d’evitar-lo.
L’endemà va reaparèixer. Ja tenia el braç lliure i només duia una bena de guix per protegir el canell. L’alleujament de veure-la va ser tan gran que no va poder resistir-se a mirar-la directament durant uns quants segons. Al dia següent va estar gairebé a punt de poder parlar amb ella. Quan va entrar a la cantina seia tota sola en una taula prou apartada de la paret. Era aviat i la sala no era gaire plena. La cua va anar avançant fins que Winston va trobar-se gairebé al costat del taulell, però va aturar-s’hi perquè algú es queixava de no haver rebut la seva pastilla de sacarina. Amb tot, la noia continuava sola quan Winston va haver omplert la safata i va posar-se a caminar cap a la seva taula. Avançava cap a ella com per casualitat, amb els ulls buscant algun lloc en una taula més enllà d’on era la noia. La tenia aproximadament a tres metres de distància. Dos segons més i se’n sortiria. Aleshores, una veu va cridar-lo darrere seu: «Smith!». Va fer veure que no ho sentia. «Smith!», va repetir la veu, més fort. Era inútil. Va girar-se. Un jove ros amb cara de babau que es deia Wilsher, el qual amb prou feines coneixia, l’estava convidant amb un somriure a seure en un lloc buit de la seva taula. No era prudent de refusar. Després que l’havien reconegut no podia anar a seure a una taula amb una noia tota sola. Era massa evident. Va seure amb un somriure tot amistós. Aquella cara rossa i babaua se li mostrava radiant de satisfacció. Winston, com en una al·lucinació, es veia a si mateix enfonsant-hi una piqueta ben bé enmig. La taula de la noia va omplir-se pocs minuts després.
Però ella havia d’haver-lo vist acostant-se i potser li havia endevinat la intenció. L’endemà va anar amb compte d’arribar aviat. I efectivament, la noia seia més o menys al mateix lloc, a la mateixa taula, i sola una altra vegada. La persona que el precedia a la cua era un d’aquells homes petits i nerviosos semblants a escarabats, amb la cara plana i la mirada nerviosa i suspicaç. Mentre Winston sortia del taulell amb la seva safata va veure que l’homenet es dirigia directe cap a la taula de la noia. Les seves esperances, frustrades una altra vegada. Hi havia un lloc lliure en una taula, més endavant, però alguna cosa en l’aspecte d’aquell home suggeria que era dels que estaven massa atents a la pròpia comoditat per triar la taula buida. Winston el seguia amb el cor glaçat. Tot fóra inútil a no ser que pogués trobar la noia tota sola. En aquell moment va haver-hi un gran terrabastall. L’homenet havia anat de nassos per terra i la safata li havia sortit volant. Dos reguerots de sopa i cafè s’escampaven per les rajoles. Va aixecar-se i va mirar ferotgement Winston, de qui sospitava, no cal dir-ho, que l’havia fet ensopegar. Però tant era. Cinc segons més tard, amb el cor bategant-li com si tronés, Winston va seure a la taula de la noia.
No va mirar-la. Va col·locar-se segons el seu gust els aliments de la safata i va posar-se a dinar tot seguit. Era molt important de parlar en aquell precís instant, abans que arribés algú més, però ara una por terrible s’havia apoderat d’ell. Havia passat una setmana, d’ençà que ella se li havia acostat. Potser havia canviat d’intencions, potser havia canviat de pensament! Era impossible que aquell assumpte acabés amb èxit, coses així no passaven mai a la vida real. Hauria desistit de parlar-hi si no hagués vist en aquell moment el poeta Ampleforth, el de les orelles peludes, que vagarejava per la sala amb la safata buscant un lloc per seure. A la seva manera, Ampleforth era un conegut de Winston i si el veia de segur que voldria seure a taula amb ell. Potser tindria un minut per actuar. Tots dos, Winston i la noia, estaven menjant, inalterables. El plat que menjaven era una mena d’escudella, més aviat una sopa, de mongetes. Winston va començar a parlar en un murmuri molt baix. Cap dels dos no mirava amunt. Es ficaven a la boca aquell brou, inalterablement, amb la seva cullera. I entre cullerada i cullerada van intercanviar els mots imprescindibles, en veu baixa i inexpressiva.
—A quina hora plegues?
—Divuit trenta.
—On ens podem trobar?
—Plaça Victòria, al costat del monument.
—És ple de telepantalles.
—Si hi ha molta gent no té importància.
—Cap senyal?
—Cap. No vinguis cap a mi fins que no em vegis enmig d’un munt de gent. I no em miris. Només queda’t prop meu.
—A quina hora?
—A les dinou.
—Entesos.
Ampleforth no va arribar a veure Winston i va seure en una altra taula. Ells dos no van tornar a parlar i tant de temps com va ser possible, tenint en compte que eren dues persones assegudes una davant l’altra, tampoc no es van tornar a mirar. La noia va acabar de dinar de seguida i se’n va anar. Winston es va quedar a fumar una cigarreta.
Era a la plaça Victòria abans de l’hora convinguda. Va estar rondant per la base de l’enorme columna acanalada al capdamunt de la qual l’estàtua del Gran Germà contemplava el sud, en direcció als cels on havia vençut els aeroplans eurasiàtics (fins pocs anys abans, havien estat els d’Orientàsia) en la batalla de la Franja Aèria 1. Al carrer del davant hi havia l’estàtua eqüestre d’un home que se suposava que representava Oliver Cromwell. Quan ja passaven cinc minuts de l’hora, la noia encara no havia aparegut. De nou, Winston va experimentar una por terrible. No vindria, hauria canviat d’opinió! Tot passejant lentament amunt, cap a la zona nord de la plaça, va identificar l’església de Sant Martí dels Camps amb una mena de plaer esbravat. Va recordar-se de les campanes, quan en tenia, que repicaven allò d’«em deus tres farthings…». Llavors va veure-la, dreta a la base del monument, tot llegint —o fent veure que llegia— un cartell que s’enfilava en espiral columna amunt. No era gaire segur acostar-s’hi fins que no s’hi hagués acumulat més gent. Hi havia tot de telepantalles a l’entorn de la cornisa. En aquell moment va sentir-se una gran cridòria i un soroll de vehicles pesants provinents de la banda esquerra. La noia va passar lleugera a frec dels lleons de la base del monument i va afegir-se a la gentada. Winston va anar-li darrere. Mentre s’afanyava, va comprendre per unes paraules dites en veu alta que estava passant un comboi de presoners eurasiàtics.
Una atapeïda massa de gent estava bloquejant la banda sud de la plaça. Winston, que en circumstàncies normals era la mena de persona que gira cua cap a l’altre extrem de qualsevol mena de cridòria, va obrir-se pas fins al cor de la gentada entre cops i empentes. Aviat va trobar-se a tocar de la noia, però li impedia el pas un prole enorme i una dona gairebé tan enorme com ell, presumiblement la seva esposa, que semblaven conformar una impenetrable paret de carn. Winston va anar-s’hi ficant de costat i amb una empenta violenta va col·locar una espatlla entre la parella. Per un instant va semblar-li com si les entranyes se li fessin puré enmig d’aquells malucs poderosos, però va aconseguir de travessar a l’altra banda, una mica suat. Era al costat de la noia, es trobaven espatlla amb espatlla, tots dos amb la vista fixa endavant.
Una llarga filera de camions passava cap avall lentament. Portaven uns guàrdies de mirada impassible armats amb subfusells col·locats un a cada racó. Vigilaven uns homenets grocs vestits amb uniformes verdosos, molt fets malbé i que seien molt atapeïts. Les seves tristes cares mongòliques miraven sense interès enllà de les baranes dels camions. De tant en tant, quan un dels camions feia un saltiró, se sentien tot de sorolls metàl·lics: els presoners duien grillons de ferro als peus. Un seguit de camions carregats de cares tristes van desfilar un darrere l’altre. Winston sabia que anaven passant però els observava tan sols amb intermitències. La noia premia contra ell la seva espatlla i el seu braç dret fins al colze. En tenia la galta prou a prop per notar-ne l’escalfor. La noia s’havia fet càrrec de seguida de la situació, ben bé com ho havia fet a la cantina. Va començar a parlar-li amb la mateixa veu inexpressiva de l’altra vegada, amb els llavis gairebé immòbils, un simple murmuri, fàcilment ofegat per la remor de veus i el soroll dels camions.
—Que em sents?
—Sí.
—Que podràs sortir, diumenge a la tarda?
—Sí.
—Escolta’m bé, doncs. Hauràs de recordar-te’n. Vés a l’estació de Paddington…
Amb una mena de precisió militar que el va meravellar, va descriure-li la ruta que havia de seguir. Un trajecte amb tren de mitja hora, després de sortir de l’estació, cap a l’esquerra, dos quilòmetres al llarg de la carretera fins a una tanca sense el travesser de dalt, un sender a través d’un camp fins a una extensió de gespa; una pista entre mates; un arbre mort cobert per la molsa. Era com si la noia tingués el mapa al cap.
—Te’n recordaràs de tot? —va murmurar finalment.
—Sí.
—Gires a l’esquerra, després a la dreta, després de nou a l’esquerra. I la tanca sense travesser.
—Sí. A quina hora?
—Cap a les quinze. Pot ser que hagis d’esperar. Jo hi aniré per un altre camí. Estàs segur de recordar-ho tot?
—Sí.
—Aleshores allunya’t de mi tan de pressa com puguis.
No calia que l’hi digués. Però, ara per ara, no es podien separar per culpa de la gentada. Els camions encara anaven passant i la multitud continuava victorejant insaciablement. Al començament hi havia hagut xiulets i escridassades. Però provenien d’alguns membres del Partit barrejats entre la multitud i aviat es van aturar. La curiositat era l’emoció que més hi prevalia. Els estrangers, tant si eren d’Euràsia com d’Orientàsia, eren com una mena d’animals estranys. Un no en veia mai si no era, literalment, que fossin presoners. I fins i tot així, un mai no els donava gaire més que un cop d’ull momentani. Ningú sabia, tampoc, què se’n feia, d’ells, deixant de banda els que eren penjats com a criminals de guerra. La resta, simplement, desapareixia, presumiblement a l’interior dels camps de treballs forçats. Els rostres mongols, rodons, havien deixat pas a uns de nous, de tipus més europeu, bruts, barbats i exhausts. Tot d’ulls enfonsats damunt de pòmuls arrodonits miraven Winston, de vegades, amb una intensitat estranya i passaven enllà al moment. El comboi estava arribant al final. A l’últim camió va poder veure un vell amb el rostre tapat per una massa de cabells grisos, molt tibat i amb els punys creuats al seu davant, com si estigués habituat a dur-los lligats. Per a Winston i la noia era gairebé l’hora de separar-se. Però a l’últim moment, mentre la gent encara els tenia premsats, la mà de la noia va agafar la seva i l’hi va estrènyer suaument.
Potser no havien estat ni deu segons, però li va semblar que les seves mans s’havien unit durant una bona estona. Va tenir temps d’aprendre tots i cadascun dels detalls d’aquella mà. Va explorar-li els dits, tan llargs, les ungles ben formades, el palmell endurit per la feina, amb les seves durícies, i la suavitat de la pell sota el puny. Gràcies al tacte, si mai li veia la mà, l’hi podria reconèixer. En aquell instant se li va acudir que no sabia de quin color eren els ulls de la noia. Probablement eren marrons, però les persones de cabell fosc de vegades tenien ulls blaus. Girar el cap i mirar-la hauria estat una bogeria inconcebible. Amb les mans juntes, aferrades, fora de la vista, entre la pressió dels cossos, miraven impertorbables davant seu. I en comptes dels ulls de la noia va contemplar els del vell presoner, que, des dels seus flocs de cabells, miraven amb tristor cap a on era Winston.