1984
Primera Part » I
Pàgina 4 de 33
I
Era un dia d’abril fred i lluminós i els rellotges estaven tocant les tretze. Winston Smith, amb la barbeta clavada al pit en un esforç per resguardar-se del vent molest, va travessar a corre-cuita les portes de vidre de les Mansions Victòria. Amb tot, no va ser prou ràpid per evitar que una ràfega de pols sorrenca també hi entrés amb ell.
El vestíbul feia ferum de col bullida i d’estores velles i ratades. En una de les parets del fons hi havia enganxat un pòster en color, massa gran per a un interior, que representava un rostre enorme, de més d’un metre d’ample. Era la cara d’un home d’uns quaranta-cinc anys amb un espès bigoti negre i trets ferrenyament atractius. Winston va anar cap a les escales. Era inútil provar de pujar amb l’ascensor. Fins i tot a les millors èpoques funcionava poques vegades i a més, aquests dies, l’electricitat es tallava durant les hores diürnes. Formava part de la campanya d’estalvi amb què es preparava la Setmana de l’Odi. L’apartament era set plantes amunt, i Winston, que tenia trenta-nou anys i una úlcera varicosa per damunt del turmell dret, les pujava a poc a poc i descansant unes quantes vegades durant el trajecte. A cada replà, davant la porta de l’ascensor, el pòster amb el rostre enorme mirava des de la paret. Era un d’aquells retrats fets de manera que els ulls et segueixen quan et mous. EL GRAN GERMÀ ET VIGILA, deien les paraules del peu de la imatge.
Dins del pis una veu suau llegia una llista de xifres que tenien a veure amb la producció de lingots de ferro. La veu sortia d’una placa oblonga de metall, una mena de mirall entelat que formava part de la superfície de la paret de la dreta. Winston va fer girar un interruptor i la veu va baixar una mica de volum tot i que les paraules continuaven sentint-se. L’instrument (denominat «telepantalla») podia regular-se, però no hi havia manera d’apagar-lo del tot. Va anar cap a la finestra: era una persona petita i fràgil, amb la magror del seu cos remarcada per la granota blava, l’uniforme del Partit. Tenia els cabells molt rossos, la cara sanguínia i la pell aspra per culpa del sabó dolent, de les fulles d’afaitar esmussades i del fred d’un hivern que tot just havia acabat.
Fora, fins i tot a través dels finestrals tancats, el món semblava fred. A baix al carrer, petits remolins de vent i pols feien pujar els papers estripats fent espiral i, tot i que el sol brillava i el cel era d’un blau intens, res no semblava tenir color tret dels pòsters enganxats pertot arreu. La cara del bigoti negre observava des de totes les cantonades dominants. A la façana de la casa del davant n’hi havia un, d’aquests pòsters. EL GRAN GERMÀ ET VIGILA, deien les lletres, alhora que els ulls foscos miraven de fit a fit els de Winston. A baix, a nivell del carrer, un altre pòster, arrencat per un dels cantons, flamejava espasmòdicament sotraguejat per la ventolera i tapava i descobria alternativament un sol mot: SOCANG. A la llunyania, un helicòpter passava entre les teulades, es quedava un instant aturat enlaire com un tàvec i de sobte es llençava en un vol curvilini com un dard. Era la patrulla policial encarregada de tafanejar a través de les finestres de la gent. Però aquelles patrulles no tenien importància. Només la Policia del Pensament era preocupant.
A l’esquena de Winston, la veu de la telepantalla continuava mormolant dades sobre lingots de ferro i el compliment del Novè Pla Triennal. La telepantalla rebia i transmetia alhora. Qualsevol so que fes Winston superior al més baix dels murmuris era captat per l’aparell. Més encara, mentre s’estigués dins el camp de visió controlat per la placa de metall, podia ser vist alhora que escoltat. No cal dir que era impossible saber si un era controlat en un moment donat. L’única possibilitat era endevinar la freqüència i el sistema que feia servir la Policia del Pensament per controlar una línia privada. Fins i tot era concebible que vigilessin tothom en qualsevol moment. Però, fos com fos, podien intervenir la teva línia sempre que els vingués de gust. Calia viure assumint —i en això l’hàbit esdevenia instint— que qualsevol so que fessis seria detectat. I que, menys en la foscor, cada moviment seria escrutat.
Winston va mantenir-se d’esquena a la telepantalla. Així era més segur, tot i que tal com sabia bé, fins i tot una esquena podia ser delatora. A un quilòmetre de distància, el Ministeri de la Veritat, on treballava, s’alçava blanc i vast sobre el paisatge brut. Això, va pensar amb una sensació vaga de disgust, això és Londres, principal ciutat de la Franja Aèria 1, que, al seu torn, és la tercera de les províncies més poblades d’Oceania. Va intentar treure de la memòria algun record infantil que li digués si Londres sempre havia estat així. Hi havia hagut sempre la vista d’aquelles decrèpites cases decimonòniques, amb els costats apuntalats amb fustes, les finestres apedaçades amb cartrons, les teulades mal arreglades amb planxes de ferro acanalades i fragments del mur dels jardins escampats pertot arreu? I els llocs bombardejats, on la pols de guix voletejava per l’aire, i la gespa, amuntegada entre munts de runa, i els llocs on les bombes havien obert clarianes més grans i hi havien sorgit sòrdides colònies de barraques de fusta que semblaven galliners? Però era inútil, no era capaç de recordar. No li quedava res de la seva infantesa tret d’uns quadres il·luminats molt brillants, que es donaven sobre fons inexistents i, en la seva major part, inintel·ligibles.
El Ministeri de la Veritat —«Miniveri», en novaparla— era astoradorament diferent de qualsevol altre objecte a la vista. Era una enorme estructura piramidal de ciment armat blanc i lluent, que s’aixecava, terrassa rere terrassa, fins a uns tres-cents metres d’altura. Des d’on era Winston podien llegir-se, adherides sobre la façana blanca en cal·ligrafia elegant, els tres eslògans del Partit:
LA GUERRA ÉS PAU
LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE
LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA
Es deia que el Ministeri de la Veritat tenia tres mil habitacions sobre el nivell del terra i les corresponents ramificacions en el subsòl. Només hi havia tres edificis més d’aspecte i mida similars repartits per Londres, els quals dominaven fins a tal punt l’arquitectura dels voltants que, des de la teulada de les Mansions Victòria, es podien distingir alhora tots quatre. Eren la seu dels quatre ministeris entre els quals es repartia tot el sistema governamental. El Ministeri de la Veritat s’ocupava de les notícies, els espectacles, l’educació i les belles arts. El Ministeri de la Pau s’ocupava de la guerra. El Ministeri de l’Amor s’encarregava de mantenir la llei i l’ordre. I el Ministeri de l’Abundància era responsable dels afers econòmics. Es deien, en novaparla: «Miniveri», «Minipax», «Minimor» i «Minimolt».
El Ministeri de l’Amor era el més impressionant. No tenia ni una finestra. Winston no hi havia estat mai, a dins, ni tan sols a mig quilòmetre. Era impossible d’entrar-hi si no era per un assumpte oficial, i només a força de penetrar a través d’un laberint de viaranys envoltats de filferro espinós, portes d’acer i nius de metralladores amagats. Fins i tot els carrers que duien als controls més exteriors estaven molt vigilats per guàrdies amb cara de goril·la i uniforme negre, armats amb porres.
Winston es va tombar de sobte. Es va col·locar l’expressió d’optimisme tranquil que era prudent manifestar quan s’estava de cara a la telepantalla. Va travessar l’habitació fins a la seva petitíssima cuina. Com que havia sortit del Ministeri a aquella hora, havia sacrificat el dinar a la cantina. De seguida va adonar-se que a la cuina no hi tenia més queviures que un crostó de pa tot fosc que calia conservar per a l’esmorzar de l’endemà. Va agafar d’una lleixa una ampolla d’un líquid incolor amb una etiqueta blanca senzilla que deia: «Ginebra Victòria». Deixava anar una malaltissa i oliosa ferum, una cosa així com licor d’arròs xinès. Winston va servir-se’n una tasseta, va armar-se de valor per al sotrac i s’ho va empassar de cop, com una dosi de medecina.
La cara se li va posar morada a l’instant i els ulls li van començar a plorar. Allò era com àcid nítric; a més, quan s’engolia, es tenia la sensació de rebre un cop al clatell amb una porra de goma. Tot i amb això, uns quants segons després, la cremor de l’estómac li va desaparèixer i el món va començar a resultar més alegre. Va treure una cigarreta d’un paquet rebregat de la marca Cigarretes Victòria; per distracció va agafar-la capgirada i li va caure tot el tabac a terra. Amb la següent va tenir més èxit. Va tornar a la saleta i va seure a una tauleta situada a l’esquerra de la telepantalla. Va obrir-ne el calaix i va treure’n un portaplomes, un tinter i un llibre en blanc gruixut de mida in-quarto, amb el llom vermell i tapes imitant el marbre.
Per alguna raó, la telepantalla de la saleta es trobava en una posició poc usual: en comptes de ser a la paret del fons, tal com seria normal, des d’on podria controlar tota l’habitació, l’havien col·locat a la paret més llarga, davant de la finestra. En un dels seus costats hi havia una cavitat molt petita, on ara seia Winston. Era un petit espai buit que, quan va construir-se l’edifici, devia estar destinat a posar-hi prestatges. Assegut en aquella cavitat amb l’esquena ben recta, Winston aconseguia mantenir-se fora de l’abast de la telepantalla. Podien sentir-lo, és clar, però mentre es quedés en aquella posició, no podrien veure’l. En part va ser la mateixa disposició estranya de l’habitació, el que li havia suggerit allò que es disposava a fer.
Però també l’hi havia suggerit el llibre que acabava de treure del calaix. Era un llibre particularment bonic. El seu paper suau i blanquinós, una mica esgrogueït pel pas del temps, era d’una mena que almenys feia quaranta anys que no es fabricava. Tot i amb això, Winston suposava que el llibre en tenia molts més. L’havia vist a l’aparador d’una desendreçada botigueta d’objectes de segona mà d’un barri miserable de la ciutat (no recordava exactament a quin) i només veure’l va sentir el desig irreprimible de posseir-lo. Els membres del Partit se suposava que no entraven a les botigues normals (això s’anomenava «traficar al mercat lliure»). Però aquesta regla no es complia estrictament perquè hi havia tot de coses —com ara cordons per a les sabates i fulles d’afaitar— que no es podien aconseguir d’una altra manera. Abans d’entrar a la botiga va fer un ràpid cop d’ull al carrer, amunt i avall, va lliscar endins i va comprar el llibre per dos dòlars i mig. En aquell moment no era conscient de voler-lo per a res en particular. Amb sentiment de culpa va endur-se’l a casa guardat dins la cartera de mà. Fins i tot sense res escrit, era una possessió compromesa.
El que estava a punt de fer era iniciar un diari. No era il·legal (res no era il·legal des del moment que no hi havia lleis), però si el descobrien entrava dins del raonable que el condemnessin a mort o, almenys, a vint-i-cinc anys de treballs forçats. Va encaixar un tremp al portaplomes i va llepar-lo per treure’n el greix. La ploma era un instrument arcaic. No es feia servir gairebé mai, ni tan sols per signar, però ell n’havia aconseguit una, furtivament i amb moltes dificultats, només perquè considerava que aquell paper blanc com la nata tan bonic mereixia ser escrit amb una ploma de debò en comptes de ser gratat amb un llapis-tinta. En realitat, havia perdut el costum d’escriure a mà. A part de les notes molt breus, l’usual era dictar-ho tot al parlascriu, el qual era, evidentment, del tot inadequat per a aquell propòsit. Va sucar el tremp en la tinta i tot seguit va dubtar un moment. Els budells se li havien remogut. L’acte decisiu va ser fer l’encapçalament. Amb lletra petita i poc traçuda va escriure:
4 d’abril de 1984
Va repenjar-se enrere a la cadira. L’acabava d’abatre un profund sentiment de confusió. Per començar, no sabia del cert si era realment l’any 1984. La data havia de ser aquesta aproximadament, ja que ell estava raonablement segur de tenir trenta-nou anys, havia nascut el 1944 o 1945, segons creia; però era impossible, avui en dia, determinar una data amb una certesa superior a un any o dos.
Per a qui estava escrivint aquell diari?, se li va acudir demanar-se. Per al futur, per als qui encara no havien nascut. La ment li va estar vagarejant un moment sobre la data dubtosa que havia escrit a la capçalera i tot d’una va caure, com si fos una topada, en el mot de novaparla «pensardoble». Per primer cop va comprendre la magnitud d’allò que estava a punt de fer. Com podies comunicar-te amb el futur? Era una cosa impossible per la seva mateixa natura. O el futur s’assemblaria al present i llavors no l’escoltarien, o seria una cosa diferent, i en aquest cas, el que ell pogués dir no tindria sentit.
Va estar-se una estona contemplant el paper com un badoc. La telepantalla estava transmetent una música militar tota estrident. Era curiós: no solament semblava haver perdut la capacitat d’expressar-se, sinó que havia oblidat de què volia parlar. S’havia preparat per a aquest moment durant setmanes i no li havia passat pel cap que li caldria alguna cosa més a part del coratge. El fet mateix d’escriure, havia cregut que seria fàcil. Només havia de traslladar al paper l’interminable i neguitós monòleg que li ballava pel cap des de feia, literalment, uns quants anys. Tot i amb això, en aquells moments, fins i tot el monòleg s’havia estroncat. I més encara, l’úlcera varicosa havia començat a picar-li insuportablement. No gosava gratar-se-la perquè sempre que ho feia se li inflamava. Transcorrien els segons i només tenia consciència de la blancor del paper davant dels ulls, la coïssor de la pell al turmell, el xivarri de la música i una lleu embriaguesa produïda per la ginebra.
Tot d’una va començar a escriure en estat de pur pànic, sense gairebé adonar-se d’allò que escrivia. Amb la seva lletreta infantil anava escrivint tot de línies tortes, de primer menjant-se les majúscules i al final suprimint fins i tot els punts:
4 d’abril de 1984. Ahir a la nit, a veure unes pel·lis. Totes de guerra. Una de molt bona una d’un vaixell ple de refugiats que era bombardejat en algun punt de la Mediterrània. Públic molt divertit pels fotogrames d’un home gras molt gros intentant d’escapar nedant amb un helicòpter al darrere. primer el veies a l’aigua, xipollejant com una mena de dofí, després el veies pels visors de les metralladores de l’helicòpter, després ple de forats i l’aigua, al seu voltant, es tornava tota vermella i s’enfonsava tan sobtadament com si l’aigua li hagués entrat pels forats. públic trencant-se de riure quan anava enfonsant-se. llavors veies una llanxa salvavides plena de criatures amb un helicòpter fent-hi voltes damunt. hi havia una dona de mitjana edat podia ser jueva que seia a la proa amb un nen d’uns tres anys als braços. nen petit bramant de por, i amagant el cap entre els pits de la dona com si volgués arrecerar-se dins un cau, i ella l’envoltava amb els braços i el consolava tot i que també estava trista i atemorida, tota l’estona cobrint-lo tant com podia, com si pensés que els seus braços poguessin evitar que les bales toquessin el nen. aleshores l’helicòpter va llençar una bomba de vint quilos damunt d’ells esclat terrible i el bot reduït a estelles. tot seguit un bonic fotograma del braç del nen volant amunt, amunt, amunt pels aires un helicòpter devia haver-lo seguit així amb la càmera al nas i va haver-hi un munt d’aplaudiments als seients del Partit, però una dona de la zona dels proles va començar a muntar un escàndol, cridant que no hauria de permetre’s d’ensenyar-ho no pas davant de criatures no hi tenien el dret no pas davant de criatures fins que la policia va endur-se-la va endur-se-la enfora no crec pas que li passés res a ningú no li importa el que diuen els proles reacció típica dels proles ells mai…
Winston va deixar d’escriure, en part per les rampes que estava començant a patir, però també perquè no sabia què li havia fet vessar aquell corrent de ximpleries. Però el més curiós era que mentre ho feia se li havia aclarit a la memòria un record totalment diferent, fins al punt que gairebé va veure’s amb cor d’escriure’l. Ara se n’adonava: a causa d’un altre incident, de cop i volta havia decidit de tornar a casa i començar avui mateix el seu diari.
Havia passat aquell mateix matí al Ministeri, si és que una cosa tan nebulosa podia dir-se que havia passat.
Cap a les onze i cent, al Departament d’Arxiu, on treballava Winston, es treien les cadires dels cubicles i s’arrengleraven al centre del vestíbul, davant la gran telepantalla, a punt per als Dos Minuts d’Odi. Winston acabava de seure al seu lloc, en una de les fileres del mig, quan van entrar inesperadament dues persones que coneixia de vista, però amb qui no havia parlat mai. Una d’elles era una noia amb qui havia coincidit sovint pels passadissos. No en sabia el nom, però sí que treballava al Departament de Ficció. Presumiblement —ja que l’havia vista algunes vegades amb les mans olioses i portant claus angleses— devia tenir alguna feina mecànica en una de les màquines redactanovel·les. Era una noia d’aspecte decidit, d’uns vint-i-set anys, de cabells espessos i foscos, cara pigada i moviments ràpids i atlètics. Duia la granota d’uniforme cenyida per una faixa estreta escarlata que li feia unes quantes voltes a la cintura, de manera que se li marcaven els malucs atractivament. Aquesta faixa era l’emblema de la Lliga Juvenil Antisexe. A Winston li havia desagradat des del primer moment de veure-la. I en sabia la raó: l’atmosfera dels camps d’hoquei i dels banys freds, de les excursions comunitàries i l’aire general de netedat mental que semblava traspuar tota ella. A Winston li desagradaven gairebé totes les dones, i especialment les joves i boniques. Les simpatitzants més fanàtiques del Partit eren sempre les dones i sobretot les joves. S’empassaven tots els eslògans i a més, hi sovintejaven les espies afeccionades, les tafaneres de la no-ortodòxia. Però aquesta noia en concret li havia fet la impressió de ser més perillosa que la majoria. Un cop que van creuar-se pel passadís, la jove va fer-li una ràpida mirada de reüll que va semblar que el foradava i que per un moment va omplir-lo de terror. Fins i tot se li havia acudit que podia ser una agent de la Policia del Pensament. No era, tanmateix, gaire probable. Però encara continuava sentint un neguit molt especial, una barreja de por i d’hostilitat, sempre que la noia era prop seu.
L’altra persona era un home que es deia O’Brien, membre del Partit Interior que ocupava un càrrec tan remot i important que Winston només tenia una idea molt confusa de què era. Un murmuri momentani va circular pel grup de gent que ja seia a les cadires quan van veure acostar-se la granota negra d’un membre del Partit Interior. O’Brien era un home gros, corpulent, de coll ample i rostre aspre, brutal, còmic. Malgrat el seu formidable aspecte, tenia un cert encant en el seu capteniment. Solia recol·locar-se bé les ulleres al nas amb un gest indefinit, curiosament civilitzat i conciliador. Era un gest que podia recordar —si algú hagués estat capaç de pensar en aquests termes— un aristòcrata del segle XVIII oferint la seva capseta de rapè. Winston havia vist O’Brien potser una dotzena de vegades en la mateixa quantitat d’anys. Se sentia força atret per ell, i no només perquè l’intrigava el contrast entre les seves maneres educades i el seu físic de púgil de lluita lliure, sinó molt més per un convenciment secret —o potser ni tan sols no fos un convenciment, sinó tan sols una esperança— que l’ortodòxia política d’O’Brien no era perfecta. Alguna cosa a la cara ho suggeria irresistiblement. I potser no fos ni tan sols el mot «heterodòxia», allò que duia escrit a la cara, sinó, senzillament, intel·ligència. Però de totes maneres, el seu aspecte era el d’una persona amb qui es podria parlar si, d’alguna manera, es pogués eludir la telepantalla i quedar-t’hi a soles. Winston no havia fet mai el més mínim esforç per comprovar la seva sospita. No cal dir que no hi havia manera de fer-ho. En aquell moment, O’Brien va mirar el seu rellotge, va veure que gairebé eren les onze i cent i va decidir de quedar-se al Departament d’Arxiu fins que passessin els Dos Minuts d’Odi. Va seure a la mateixa filera que Winston, a dues cadires de distància. Una dona baixa i de cabells color de sorra, que treballava al cubicle del costat de Winston, va col·locar-se entre tots dos. La noia dels cabells foscos seia exactament al seu darrere.
Un moment després va sentir-se un grinyol espantós i repugnant com el d’una màquina monstruosa funcionant sense lubricar. Provenia de la gran telepantalla situada al fons de la cambra. Era un soroll que et feia xerricar les dents i posava els cabells del clatell de punta. Havia començat l’Odi.
Com de costum, va aparèixer a la pantalla el rostre d’Emmanuel Goldstein, l’Enemic del Poble. Va haver-hi xiulets, aquí i allà, entre el públic. La doneta dels cabells sorrencs va fer un xiscle barreja de por i de fàstic. Goldstein era el renegat reincident que molt de temps enrere (ningú no podia recordar quant) havia estat una de les figures principals del Partit, gairebé al nivell del mateix Gran Germà, i després s’havia dedicat a activitats contrarevolucionàries, se l’havia condemnat a mort i havia escapat i desaparegut misteriosament. Els programes dels Dos Minuts d’Odi variaven cada dia, però no n’hi havia cap on Goldstein no fos el protagonista. Era el traïdor per excel·lència, el més antic profanador de la puresa del Partit. Tots els crims subsegüents contra el Partit, totes les traïcions, els actes de sabotatge, heretgies, desviacions sorgien directament del seu mestratge. En un lloc o altre continuava viu i maquinant les seves conxorxes. Potser en un lloc, enllà del mar, sota la protecció dels seus amos estrangers, potser fins i tot, tal com es rumorejava de tant en tant, estava amagat en algun lloc de la mateixa Oceania.
El diafragma de Winston es va encongir. Mai no podia veure la cara de Goldstein sense una dolorosa barreja d’emocions. Era un rostre jueu, prim, amb una estufada aurèola de cabells blancs i una barbeta de boc: una cara espavilada que tenia, tanmateix, un punt de menyspreable i una mena de ximpleria senil causada pel nas llarg i fi al final del qual hi havia plantades unes ulleres. Semblava una cara d’ovella i la seva mateixa veu era una mica ovellenca. Goldstein oferia el seu verinós atac habitual contra les doctrines del Partit; un atac tan exagerat i pervers que fins i tot un nen podia adonar-se’n, i tanmateix prou plausible per omplir-te d’un sentiment d’alarma que podia entabanar algunes persones ignorants. Insultava el Gran Germà, denunciava la dictadura del Partit i demanava que es firmés la pau immediatament amb Euràsia. Estava per la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, la llibertat de reunió i la llibertat de pensament i cridava histèricament que s’havia traït la revolució. I tot plegat a una gran velocitat de pronunciació, que era una mena de paròdia de l’estil habitual dels oradors del Partit; fins i tot utilitzava mots de novaparla, molts més, certament, que qualsevol membre del Partit en la vida quotidiana. I mentrestant, perquè no hi hagués cap dubte sobre la malesa amagada de les frases de Goldstein, darrere seu desfilaven interminables columnes de l’exèrcit d’Euràsia —rengles i rengles de soldats d’aparença ferma, amb impertèrrits rostres asiàtics, que s’acostaven a la pantalla fins a primer terme i s’esvaïen per ser substituïts per d’altres exactament iguals. El sord i rítmic patic-patac de les botes militars feia de contrapunt de la veu planyívola de Goldstein.
Abans que l’Odi hagués arribat als trenta segons, la meitat dels espectadors van esclatar en incontrolables exclamacions de ràbia. El rostre autosatisfet i oví a la pantalla i el terrorífic poder de l’exèrcit eurasiàtic darrere seu era massa perquè ningú pogués resistir-ho. A més, la visió de Goldstein, o el simple fet de pensar en ell, ja provocaven la por i el furor automàticament. Era un objecte d’odi més constant que Euràsia o Orientàsia, ja que quan Oceania feia la guerra a una d’aquestes dues potències solia estar en pau amb l’altra. Però l’estrany era que, tot i ser Goldstein odiat i menyspreat per tothom, tot i que cada dia —mil vegades al dia, a la telepantalla, a les tribunes polítiques, als diaris i als llibres— les seves teories eren refutades, aixafades, ridiculitzades i llençades davant de tothom com les deixalles llastimoses que eren, malgrat tot això, la seva influència no semblava pas que disminuís. Sempre hi havia nous badocs a punt per deixar-se seduir. No passava ni un sol dia sense que espies i sabotejadors treballant sota la seva direcció fossin desemmascarats per la Policia del Pensament. Era el comandant d’un vast exèrcit actuant a l’ombra, una xarxa subterrània de conspiradors que es proposaven d’enderrocar l’Estat.
Se suposava que aquesta organització es deia «la Fraternitat». També hi havia rumors sobre un llibre terrible, compendi de totes les heretgies, del qual era autor el mateix Goldstein i que circulava clandestinament pertot arreu. Era un llibre sense títol. La gent s’hi referia dient-ne senzillament «el llibre». Però de coses així només te’n podies assabentar per vagues rumors. Els membres normals del Partit no parlaven mai de la Fraternitat ni del llibre si podien evitar-ho.
Durant el segon minut, l’odi va arribar al deliri. Els espectadors saltaven i cridaven enfurits en un esforç d’ofegar amb els seus crits la veu planyívola, exasperant, que sortia de la pantalla. La dona dels cabells sorrencs estava fora de si i obria i tancava la boca com un peix abandonat fora de l’aigua. Fins i tot el rostre saludable d’O’Brien estava congestionat. Seia molt tibat i respirava amb el seu pit poderós com si estigués resistint l’assalt d’una onada. La jove que seia darrere Winston, la dels cabells foscos, havia començat a cridar: «Porc! Porc! Porc!», i de sobte va agafar un pesant diccionari de novaparla i va llençar-lo contra la pantalla. Va encertar Goldstein al nas i va rebotar. Però la veu va continuar, inexorable. En un moment de lucidesa, Winston va adonar-se que xisclava com els altres i picava fort amb els talons contra les barres de la seva cadira. L’horror dels Dos Minuts d’Odi no era el fet que tothom estigués obligat a prendre-hi part sinó que no es podia evitar de fer-ho: als trenta segons ja no calia fingir. Un èxtasi de por i venjança, un desig de matar, de torturar, d’esclafar cares amb un martell, semblava córrer per la gent com un corrent elèctric i et convertia, fins i tot contra la teva pròpia voluntat, en un boig gesticulador i vociferant. I tot i amb això, la ràbia que se sentia era una emoció abstracta i indirecta que podia ser transferida d’un objecte a l’altre, tal com es fa amb la flama d’un bufador de soldar autònom. Així, en un moment determinat, l’odi de Winston ja no s’adreçava gens contra Goldstein sinó contra el mateix Gran Germà, el Partit i la Policia del Pensament; i llavors el cor se li posava a favor del solitari i ridiculitzat heretge de la pantalla, guardià únic de la veritat i el seny en un món de mentides. Però just després, es trobava identificat amb la gent que l’envoltava i li semblava veritat tot el que deien de Goldstein. Aleshores, la intensa aversió secreta contra el Gran Germà es tornava adoració, i el Gran Germà semblava alçar-se com una torre, invencible, protector valent, dret com una roca contra les hordes asiàtiques, i Goldstein, malgrat el seu aïllament, la seva desemparança i el dubte que surava sobre la seva mateixa existència, apareixia com un bruixot sinistre capaç d’esquerdar l’estructura de tota la civilització amb la mera força de la seva veu.
Fins i tot era possible, en certs moments, de desviar l’odi en una o altra direcció per la força de voluntat. De sobte, per un esforç semblant al que ens permet d’aixecar el cap del coixí durant un malson, Winston aconseguia de traslladar el seu odi des de la cara de la pantalla a la noia de cabells foscos que seia darrere seu. Li passaven pel cap, com pampallugues, tot de boniques i enlluernadores al·lucinacions. La fuetejaria fins a la mort amb una porreta de goma. La lligaria despullada en un pal i la travessaria amb fletxes com a sant Sebastià. La violaria i en el moment del clímax l’escapçaria. Tanmateix va adonar-se millor que abans de per què l’odiava. L’odiava perquè era jove, bonica i asexuada; perquè volia anar al llit amb ella i no ho faria mai; perquè entorn de la seva dolça i zumzejant cintura, que semblava demanar-te que l’encerclessis amb el braç, no hi havia sinó la detestable faixa morada, símbol agressiu de castedat.
L’odi va assolir el seu clímax. La veu de Goldstein havia esdevingut un veritable bel d’ovella i, per un instant, el rostre se li va transformar en el d’una ovella. Aleshores, aquest rostre va fondre’s en la figura d’un soldat d’Euràsia que semblava avançar, enorme i terrible, disparant eixordadorament el seu subfusell metrallador. Feia l’efecte d’haver de sortir de la pantalla, fins al punt que part del públic de la primera filera va caure enrere amb els seients. Però al mateix instant es va produir un sospir profund d’alleujament en tothom, la figura hostil es va refondre en el rostre del Gran Germà, de cabells negres i grans bigotis foscos, ple de força i de calma misteriosa, i tan gran que gairebé va omplir la pantalla. Ningú no sentia el que deia el Gran Germà. Tan sols eren uns quants mots d’encoratjament, la mena de paraules que solen adreçar-se enmig de la confusió de la batalla, incomprensibles individualment, però que retornen la confiança pel simple fet de ser dites. Aleshores va desaparèixer de nou la cara del Gran Germà i en lloc seu van aparèixer els tres eslògans del Partit en lletres majúscules i en negreta:
LA GUERRA ÉS PAU
LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE
LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA
Però el rostre del Gran Germà semblava persistir a la pantalla durant uns quants segons, com si l’impacte que havia produït en les retines de cadascú fos massa intens per esborrar-se immediatament. La doneta dels cabells sorrencs va llençar-se endavant, va engrapar la cadira que tenia enfront i, amb un murmuri tremolós que sonava més o menys «Salvador meu!», va estendre els braços cap a la pantalla. Tot seguit va cobrir-se la cara amb les mans. Semblava mormolar una pregària.
En aquell moment, tot el grup de gent va prorrompre en un cant rítmic, lent i profund: «Ge-Ge!… Ge-Ge!… Ge-Ge!». Una vegada i una altra, molt lentament, tot deixant una pausa llarga entre les dues G. Era un cant monòton, d’alguna manera curiosament salvatge, en el fons del qual semblaven sentir-se trepitjades de peus despullats i el batre dels tam-tam. Potser va durar uns trenta segons. Era una tonada que se sentia sovint en moments de gran emoció col·lectiva. En part era una mena d’himne a la saviesa i a la majestat del Gran Germà; però encara més, allò era un acte d’autohipnosi, una manera deliberada d’ofegar la consciència mitjançant una remor rítmica. A Winston li semblava que se li glaçaven les entranyes. Durant els Dos Minuts d’Odi no podia evitar de compartir el deliri general, però aquell cantusseig infrahumà —«G-G!… G-G!…»— sempre l’omplia de terror. Evidentment, cantava amb els altres, no es podia fer d’altra manera. Dissimular els sentiments, controlar l’expressió de la cara i fer el mateix que tothom era una reacció instintiva. Però durant un parell de segons, els ulls podien haver-lo traït. I va ser precisament en aquell instant que li va passar allò que li havia semblat significatiu…, si és que havia passat del cert.
Momentàniament havia sorprès la mirada d’O’Brien. S’havia aixecat, s’havia tret les ulleres i se les havia tornat a col·locar amb el seu gest característic. Però durant una fracció de segon li van coincidir els ulls amb els de Winston i aquest va adonar-se —sí, se’n va adonar— que O’Brien pensava igual que ell. Un missatge inequívoc s’havia creuat entre ells. Era com si les dues ments s’haguessin obert i els pensaments els haguessin fluït de l’una a l’altra a través dels ulls. «Sóc amb tu», semblava estar-li dient O’Brien. «Sé amb tota precisió què sents; conec tot el teu menyspreu, el teu odi, el teu malestar; però no t’amoïnis: sóc dels teus!». I tot seguit aquella espurna de comprensió s’havia interromput i l’expressió d’O’Brien havia tornat a ser tan inescrutable com totes les dels altres.
Això era tot. I ja no estava segur que li hagués passat. Incidents així mai no duien a res. L’únic que feien era mantenir-li viva la creença o l’esperança que altres, a més d’ell, també eren enemics del Partit. Potser eren certs, després de tot, els rumors sobre vastes conspiracions clandestines; potser la Fraternitat existia de debò. Era impossible, malgrat les detencions contínues i les confessions i execucions, saber del cert que la Fraternitat no era senzillament un mite. Hi havia dies que ho creia, d’altres, no. No hi havia proves, només espurnes que podien significar alguna cosa o no res: fragments de converses sentides casualment, gargots borrosos esgratinyats a les parets dels lavabos, i alguna vegada, quan dos desconeguts es creuaven, certs moviments de les mans que podien semblar senyals de reconeixement. Però tot això eren suposicions, probablement tot era fruit de la seva imaginació. Winston va tornar al seu cubicle sense mirar O’Brien una altra vegada. Gairebé va passar-li pel cap de continuar aquell contacte momentani. Hauria estat extremament perillós fins i tot suposant que hagués sabut com iniciar una relació. Durant un segon o dos havien intercanviat una mirada equívoca, únicament allò. Però fins i tot així, es tractava d’un esdeveniment memorable enmig de la solitud hermètica en què un havia de viure.
Winston es va espavilar i va seure més dret a la cadira. Se li va escapar un rot. La ginebra li tornava de l’estómac.
Els ulls se li van tornar a fixar en la pàgina. Va adonar-se que mentre havia estat recordant no havia deixat d’escriure com impulsat per una acció automàtica. I ja no era la poc traçuda escriptura torta d’abans. La ploma li havia lliscat voluptuosament sobre el paper suau i havia escrit en clares i grosses majúscules:
FORA EL GRAN GERMÀ
FORA EL GRAN GERMÀ
FORA EL GRAN GERMÀ
FORA EL GRAN GERMÀ
FORA EL GRAN GERMÀ
Una vegada i una altra fins a omplir mitja pàgina.
No va poder evitar una esgarrifança de pànic. Era absurd, ja que el fet d’escriure aquells mots en particular no era més perillós que l’acte mateix d’iniciar un diari; però per un instant va estar temptat d’estripar les pàgines ja escrites i abandonar el seu propòsit.
Tanmateix no va fer-ho perquè sabia que era inútil. Tant si escrivia FORA EL GRAN GERMÀ com si es reprimia de fer-ho, era ben bé igual. Tant si continuava amb el diari com si renunciava a fer-lo, era ben bé igual. La Policia del Pensament el descobriria igualment. Winston havia comès —encara que no hagués arribat a tocar el paper amb la ploma— el delicte essencial que contenia en si tots els altres. El «crimpensar», tal com en deien. El crimpensar no era una cosa que es pogués amagar sempre. De vegades podies aconseguir d’ocultar-ho anys sencers, però tard o d’hora et descobrien.
Sempre era de nit —les detencions tenien lloc invariablement de nit. Et despertaves espantat, una mà aspra et sacsejava l’espatlla, una llanterna t’enfocava els ulls, un cercle de rostres durs apareixia envoltant el llit. En la majoria de casos no hi havia procés ni s’informava sobre la detenció. Les persones simplement desapareixien, sempre enmig de la nit. El teu nom desapareixia dels registres, s’esborrava pertot arreu qualsevol referència al que haguessis fet, es negava l’existència que un dia havies tingut i, finalment, eres oblidat. Quedaves anul·lat, anihilat: «vaporitzat» era el mot usual per descriure-ho.
Per un moment va sentir una mena d’histèria. Va començar a escriure ràpidament i amb mala lletra:
em mataran se me’n fot em mataran em clavaran un tret al clatell se me’n fot mori el Gran Germà sempre et disparen al clatell se me’n fot mori el Gran Germà…
Va fer-se enrere a la cadira, una mica avergonyit d’ell mateix, i va deixar anar la ploma. De sobte, es va espantar terriblement: trucaven a la porta.
Tan aviat! Va continuar assegut, immòbil com una rata, amb l’esperança idiota que fos qui fos, se n’aniria després d’un simple truc. Però no, van continuar trucant. El pitjor era trigar a obrir. El cor li bategava com un timbal, però era probable que les seves faccions, a força de costum, resultessin inexpressives. Va aixecar-se i va acostar-se feixugament a la porta.