1984
Primera Part » IV
Pàgina 7 de 33
IV
Amb un alenar fondo i inconscient, que ni tan sols la proximitat de la telepantalla podia evitar-li d’expressar quan començava la feina diària, Winston va acostar-se al parlascriu, va treure la pols del micròfon i va posar-se les ulleres. Després va desenrotllar i va ajuntar amb un clip quatre petits cilindres de paper que acabaven de caure del tub pneumàtic al costat dret de la taula.
A les parets del cubicle hi havia tres orificis. A la dreta del parlascriu, un petit tub pneumàtic per a missatges escrits; a l’esquerra, un de més ample per als diaris, i a l’altra paret, ben a l’abast de la mà, una escletxa gran i oblonga protegida per una visera de filferro que servia per llençar el paper usat. Hi havia milers, desenes de milers d’escletxes com aquella per tot l’edifici, no sols a cada habitació, sinó al llarg de tots els corredors, a petits intervals. Per alguna raó les anomenaven forats de la memòria. Quan un sabia que un document havia de ser destruït, o fins i tot quan es veia un tros de paper inservible per terra, ja era un acte automàtic d’aixecar la tapa del forat de la memòria més proper i llençar-l’hi. Un corrent d’aire calent de seguida s’enduia el paper fins als enormes forns amagats en un lloc desconegut dels soterranis de l’edifici.
Winston va examinar les quatre tires de paper que havia desenrotllat. Cadascuna contenia un missatge d’una o dues línies escrites en l’argot abreujat (no pas en novaparla, però consistia principalment en mots de novaparla) que s’usava al Ministeri per a finalitats internes. Deien així:
times 17.3.84 discurs gg malregistrat àfrica rectifiqueu
times 19.12.83 prediccions 3 pt quart trimestre 83 errades comproveu exemplar present
times 14.2.84 Minimolt malcitat xocolata rectifiqueu
times 3.12.83 referent ordredia gg dobleplusnobo refs nopersones reescriviu sencer sotmetre abansarxivar
Amb una certa satisfacció Winston va deixar a part el quart missatge. Era una feina complexa i de responsabilitat i s’estimava més d’ocupar-se’n amb calma. Els altres tres eren feina rutinària tot i que el segon significaria, probablement, una tediosa recerca per llistes plenes de xifres.
Winston va pitjar a la telepantalla el botó d’«exemplars endarrerits» i va demanar els números apropiats del Times, que van arribar-li per tub pneumàtic només uns quants minuts després. Els missatges rebuts feien referència a articles o notícies que, per una raó o altra, s’havia considerat necessari d’alterar o, com es deia oficialment, rectificar. Per exemple, en el número del Times corresponent al 17 de març es deia que el Gran Germà, en el seu discurs del dia anterior, havia predit que el front sud-indi s’estaria tranquil, però que es llençaria una ofensiva eurasiàtica molt aviat a l’Àfrica del nord. Com que l’alt comandament d’Euràsia havia iniciat la seva ofensiva al sud de l’Índia i havia deixat tranquil·la l’Àfrica del nord, calia per tant escriure un nou paràgraf del discurs del Gran Germà, per tal de fer-li predir allò que havia ocorregut efectivament. O, també, al Times del 19 de desembre s’havien publicat les previsions oficials sobre la producció de certs béns de consum en el quart trimestre de 1983, que era també el sisè quadrimestre del Novè Pla Triennal. Doncs bé, el número d’avui contenia una referència a la producció actual de la qual s’inferia que els pronòstics, en cada cas, s’havien equivocat moltíssim. La feina de Winston consistia a canviar les xifres originals i fer-les coincidir amb les posteriors. Pel que feia al tercer missatge, es referia a una errada molt senzilla que es podia arreglar en un parell de minuts. Molt poc temps enrere, al febrer, el Ministeri de l’Abundància havia llençat la promesa (oficialment se’n deia «compromís categòric») que no hi hauria reducció de la ració de xocolata durant el 1984. Però a dia d’avui, tal com Winston sabia molt bé, la ració de xocolata seria reduïda dels trenta grams actuals a vint al final d’aquella setmana. Tot el que calia era substituir la promesa original per una advertència que digués que probablement seria necessari reduir la ració en algun moment del mes d’abril.
Quan Winston va tenir preparades les correccions parlascrites va unir-les amb un clip a l’exemplar del Times que li havien enviat i va tornar-ho pel tub pneumàtic. Aleshores, amb un moviment gairebé inconscient, va arrugar els missatges originals i totes les notes que havia pres i va llençar-ho pel forat de la memòria perquè fos devorat per les flames.
No sabia exactament què succeïa en l’invisible laberint on anaven a parar els tubs pneumàtics, però en tenia una idea general. Tan bon punt eren aplegades i efectuades les correccions necessàries en un número determinat del Times, tornaven a imprimir aquell exemplar, el primitiu el destruïen i el corregit ocupava el seu lloc a l’arxiu. Aquest procés d’alteració contínua no s’aplicava només als diaris, sinó als llibres, publicacions periòdiques, pamflets, cartells, programes, pel·lícules, bandes sonores, dibuixos animats, fotografies… A tota mena de documentació o literatura que pogués tenir gens de significat polític o ideològic. Dia a dia, i gairebé minut a minut, s’actualitzava el passat. D’aquesta manera, totes les prediccions fetes pel Partit podien ser presentades com a encertades amb proves documentals. Cap notícia ni cap expressió d’una opinió que fossin conflictives amb les necessitats del moment no es permetia mai que quedessin arxivades. Tota la història era un palimpsest, raspat fins a fer-lo net i tornat a escriure tan sovint com calgués. En cap cas no hauria estat possible de demostrar, un cop feta l’acció, que s’havia produït una falsificació. La secció més important del Departament d’Arxiu, molt més gran que aquella on treballava Winston, es componia senzillament de persones amb el deure de seguir la pista i recollir tots els exemplars de llibres, diaris i altres documents ja rectificats i que havien de ser destruïts. Un número del Times que —per canvis en l’estratègia política o per profecies equivocades fetes pel Gran Germà— s’hagués reescrit una dotzena de vegades continuava trobant-se a l’arxiu duent la seva data original i no existia cap altre exemplar que el contradigués. També els llibres eren recollits i reescrits moltes vegades i es tornaven a editar sense admetre que haguessin patit cap modificació. Fins i tot les instruccions escrites que rebia Winston i que feia desaparèixer invariablement quan s’assabentava del seu contingut mai no donaven a entendre que poguessin servir per cometre una falsificació. Només es referien a equivocacions, relliscades, errades d’impremta o a xifres incorrectes que calia rectificar en interès de la precisió.
Però de fet, pensava mentre reajustava les xifres del Ministeri de l’Abundància, ni tan sols no hi havia falsificació. Era simplement la substitució d’un acte absurd per un altre d’igual. La majoria del material amb què es tractava no tenia cap mena de connexió amb res de la vida real, ni tan sols la mena de connexió que implica una mentida directa. Les estadístiques eren una pura fantasia, tant en la versió original com en la versió rectificada. I una bona part de les vegades havien de sorgir del teu cap. Les previsions del Ministeri de l’Abundància, per exemple, estimaven la producció de sabates durant el trimestre en cent quaranta-cinc milions de parells. La producció real se situava en seixanta-dos milions. Winston, tanmateix, a l’hora de reescriure les previsions, va rebaixar la xifra a cinquanta-set milions, per poder fer la proclamació usual que la quota s’havia superat. De tota manera, els seixanta-dos milions no s’apropaven més a la veritat que els cinquanta-set milions o que els cent quaranta-cinc milions. Molt probablement no se n’havia produït ni una, de bota. I molt més probablement encara, ningú no sabia quantes se n’havien produït i encara més, ni tan sols li interessava. El que la gent sabia era que el nombre astronòmic de sabates de tots els trimestres es produïa sobre el paper, i, mentrestant, potser la meitat de la població d’Oceania anava descalça. Això mateix succeïa en totes les estadístiques tant si eren grans com petites. Tot s’esvaïa dintre un món d’ombres, on finalment, ni la data de l’any era fiable.
Winston va dirigir una mirada a través de la sala. Al cubicle corresponent de l’altre costat, un home petit, d’ulls penetrants i barba negra, que es deia Tillotson, treballava fort amb un diari plegat als genolls i amb la boca molt a prop del micro del parlascriu. Tenia l’aire de voler mantenir el que deia com un secret entre ell i la telepantalla. Va aixecar la vista i les seves ulleres van disparar un llampec hostil en direcció a Winston.
Winston amb prou feines coneixia Tillotson i no tenia ni idea de per a quina feina l’havien triat. La gent del Departament d’Arxiu no podien parlar amb llibertat de la naturalesa de la seva tasca. En aquella sala llarga i sense finestres, amb una doble renglera de cubicles i la seva interminable remor de diaris i de veus murmurejant pels parlascrius, hi havia ben bé una dotzena de persones de qui Winston ni tan sols no coneixia el nom tot i veure’ls cada dia amunt i avall pels corredors o gesticulant en els Dos Minuts d’Odi. Sabia que, al cubicle del costat del seu, la dona petita dels cabells sorrencs s’esforçava un dia i un altre en la simple tasca de seguir la pista de les persones vaporitzades. Com que es considerava que no havien existit mai, calia esborrar-ne els noms de la premsa. Hi tenia una certa aptitud, per a això, ja que havien vaporitzat el seu propi marit feia un parell d’anys. I uns quants cubicles més enllà, un individu quiet, ineficaç, somiador, anomenat Ampleforth, d’orelles molt peludes i amb un talent sorprenent per barallar-se amb les rimes i la mètrica, era l’encarregat de produir versions confuses —anomenades «textos definitius»— de poemes que havien esdevingut perillosos ideològicament, però que per una raó o altra calia conservar a les antologies. I en aquell vestíbul, els seus cinquanta treballadors aproximadament formaven tan sols una subsecció, una sola cèl·lula, així mateix, dins l’enorme complexitat del Departament d’Arxiu. Al costat, damunt i a sota, hi havia altres eixams de treballadors compromesos en una inimaginable multitud d’ocupacions. Hi havia els grans tallers d’impremta amb els seus subeditors i els seus experts en tipografia, i els seus estudis curosament equipats per al trucatge de fotografies. Hi havia la secció dels teleprogrames, amb els seus enginyers, els seus productors i els seus equips d’actors escollits especialment per la seva habilitat imitant veus. Hi havia exèrcits d’oficinistes de confiança la feina dels quals consistia només a confeccionar llistes de llibres i publicacions periòdiques que havien de ser repassats. Hi havia els grans dipòsits on s’emmagatzemaven els exemplars corregits i els forns amagats on eren destruïdes les còpies originals. I en un lloc o altre, completament anònims, hi havia els cervells directius que coordinaven tot l’esforç i marcaven les línies polítiques que feien necessari que un determinat fragment del passat es conservés, un altre es falsifiqués i un altre fos privat de l’existència.
I el Departament d’Arxiu, després de tot, no era sinó una simple branca del Ministeri de la Veritat, la feina bàsica del qual no era tant reconstruir el passat com subministrar als ciutadans d’Oceania diaris, films, llibres de text, programes de telepantalla, representacions teatrals, novel·les; tota mena d’informació imaginable, instrucció o diversió, des d’una estàtua a un eslògan, des d’un poema líric a un tractat de biologia, i des d’un llibre de criatures per aprendre a llegir a un diccionari de novaparla. El Ministeri no solament havia de subvenir a les múltiples necessitats del Partit, sinó que havia de repetir tota l’operació a un nivell més baix en benefici del proletariat. Hi havia tota una cadena sencera de departaments diferents que només tractaven de literatura, música, drames, i diversos espectacles proletaris. Allí produïen els diaris escombraries, que gairebé només contenien notícies d’esports, de crims i d’astrologia, novel·letes sensacionalistes a cinc cèntims, films enllardats de sexualitat i cançons sentimentals compostes de dalt a baix amb mitjans mecànics, amb una espècie de calidoscopi conegut com a «versificador». Hi havia tota una altra subsecció —anomenada «Secporno» en novaparla— destinada a produir la mena de pornografia més baixa, que era enviada fora en paquets segellats i la qual cap membre del Partit, tret dels que hi havien treballat, no tenia permís per mirar.
Tres missatges havien sortit del tub pneumàtic mentre Winston treballava; però eren qüestions molt senzilles i Winston les havia enllestides abans que els Dos Minuts d’Odi l’haguessin interromput. Quan va acabar l’Odi, va retornar al seu cubicle, va agafar de la lleixa el diccionari de novaparla, va empènyer el parlascriu a una banda, va netejar-se les ulleres i es va lliurar a la feina més important del matí.
La feina era el plaer més gran de Winston a la vida. La majoria de les vegades era una rutina tediosa, però també incloïa feines prou dificultoses i intricades, tant que t’hi podies perdre com en les profunditats d’un problema matemàtic: delicades peces de falsificació en les quals no tenies res que t’orientés tret del propi coneixement dels principis del Socang i de la presumpció d’allò que el Partit desitjava que diguessis. Winston era bo en aquesta mena de feina. De tant en tant li havien confiat la rectificació dels editorials del Times, que sortien escrits de cap a cap en novaparla. Va desenrotllar el missatge que havia apartat a primera hora. Deia:
times 3.12.83 referent ordredia gg dobleplusnobo refs nopersones reescriviu sencer sotmetre abansarxivar
En vellaparla (o anglès estàndard) podia ser transcrit així:
La informació de l’Ordre del Dia del Gran Germà del Times del 3 de desembre del 1983 és extremament insatisfactòria i fa referència a persones inexistents. Refeu-lo del tot i sotmeteu el manuscrit a l’autoritat superior abans d’arxivar-lo.
Winston va llegir l’article culpable. Aquell Ordre del Dia del Gran Germà semblava haver-se dedicat principalment a lloar la feina d’una organització coneguda com a CCFF que subministrava cigarretes i altres consols als mariners de les Fortaleses Flotants. S’hi havia distingit un tal camarada Withers, un membre prominent del Partit Interior, amb una menció especial i se l’havia recompensat amb una condecoració, l’Orde del Mèrit Conspicu, segona classe.
Tres mesos després, la CCFF havia estat dissolta sobtadament. Es podia presumir que Withers i els seus associats havien caigut en desgràcia; però no hi havia hagut cap nota a la premsa ni a la telepantalla sobre la qüestió. Era d’esperar, perquè no hi havia costum que els delinqüents polítics fossin jutjats o fins i tot denunciats públicament. Les grans purgues que implicaven milers de persones, amb judicis públics de traïdors i crimpensadors que feien abjectes confessions dels seus delictes i tot seguit eren executats, eren espectacles especials que no tenien lloc més d’un cop cada parell d’anys. Més habitualment, la gent que queia en desgràcia respecte al Partit desapareixia, així de simple, i mai més no se’n sentia res. Un no tenia mai la més petita clau per deduir què se n’havia fet. En alguns casos podia ser que no fossin morts. A la vora de trenta persones conegudes de Winston, sense comptar-hi els seus pares, havien desaparegut en un moment o altre.
Winston va gratar-se lleugerament el nas amb un clip. En el cubicle, a l’altra banda del passadís, el camarada Tillotson encara mormolejava secretament amb el seu parlascriu. Va aixecar el cap un instant: una altra vegada l’hostil llampec darrere les ulleres. Winston es demanava si el camarada Tillotson s’ocupava de la mateixa feina que ell. Era perfectament possible. Una part de feina tan complicada no podia ser mai confiada a una única persona. D’altra banda, donar-la a un grup equivaldria a admetre obertament que es fabricaven falsificacions. Era força probable que fins a una dotzena de persones estiguessin ara mateix treballant en diverses versions del que el Gran Germà acabava de dir. El mateix dia, un dels cervells rectors del Partit Interior seleccionaria una versió o una altra, la tornaria a editar i engegaria els complexos processos de fer coincidir totes les referències creuades que hi tinguessin a veure, i finalment la mentida triada passaria als arxius permanents i esdevindria veritat.
Winston no sabia per què Withers havia caigut en desgràcia. Potser per corrupte o incompetent. Potser el Gran Germà simplement s’havia desempallegat d’un subordinat massa popular. Potser Withers o algú que li fos molt proper s’havien convertit en sospitosos de tendències herètiques. O potser —el més probable— la cosa era que, ras i curt, les purgues i les vaporitzacions eren una part necessària de la mecànica de govern. L’única clau real es trobava en els mots «refs nopersones», els quals indicaven que Withers ja era mort. No s’havia de deduir que aquesta fos sempre la sort que esperava a la gent detinguda. De vegades els deixaven anar i els permetien d’estar en llibertat fins a un any o dos abans de ser executats. Molt de tant en tant, algú que creies mort de temps enrere feia una fantasmagòrica reaparició en algun procés públic on implicava centenars de persones abans de ser vaporitzat, aquesta vegada per sempre. Withers, de tota manera, ja era una nopersona. No existia. Per tant, no havia existit mai. Winston va decidir que no n’hi hauria prou, rectificant la tendència del parlament del Gran Germà. Era millor ficar-s’hi a fons i canviar-lo per alguna cosa totalment desconnectada del tema original.
Podria convertir el parlament en la denúncia habitual de traïdors i crimpensadors, però era una mica massa obvi. Inventar una victòria en el front, o algun rècord de superproducció del Novè Pla Triennal seria massa complicat per als arxius. El que li calia era una cosa que fos pura fantasia. Sobtadament, li va venir al cap, com si ja ho tingués a punt, la imatge d’un tal camarada Ogilvy, mort recentment en combat, en circumstàncies heroiques. Hi havia ocasions en què el Gran Germà dedicava el seu Ordre del Dia a commemorar les gestes d’algun humil membre de base del Partit, la vida del qual exalçava com a exemple de valor que calia imitar. Avui enaltiria el camarada Ogilvy. Era mentida, no hi havia cap camarada Ogilvy, però unes quantes línies impreses i un parell de fotos trucades el portarien ben aviat a l’existència.
Winston va rumiar durant uns instants i tot seguit va acostar-se el parlascriu. Va començar a dictar en aquell estil tan familiar del Gran Germà, un estil alhora militar i pedant, i que, gràcies a l’estratagema de fer-se preguntes i respondre-se-les tot seguit («Quina lliçó hem après d’aquest fet, camarades? La lliçó —que és també un dels principis fonamentals del Socang— és…», etc., etc.), era fàcil d’imitar.
A l’edat de tres anys, el camarada Ogilvy ja rebutjava qualsevol joguina a excepció d’un timbal, un subfusell i un helicòpter a escala. Als sis —un any abans gràcies a una excepció especial de les regles— va ingressar en els Espies; als nou ja en comandava un dels grups. Als onze va denunciar el seu oncle a la Policia del Pensament després d’escoltar d’amagat una conversa en què va semblar-li trobar tot de tendències delictives. Als disset havia estat organitzador de districte de la Lliga Juvenil Antisexe. Als dinou havia dissenyat una granada, adoptada posteriorment pel Ministeri de la Pau, la qual, en la primera prova, va matar trenta-un presoners eurasiàtics en una sola explosió. Als vint-i-tres havia caigut en acció de guerra. Perseguit pels avions a reacció enemics mentre sobrevolava l’oceà Índic amb importants documents, va carregar el seu subfusell i va saltar de l’helicòpter. Va enfonsar-se a l’aigua profunda amb els documents. Un final impossible de contemplar sense enveja, deia el Gran Germà, el qual hi afegia unes quantes remarques sobre la puresa i rectitud de la vida del camarada Ogilvy. Abstemi total, no fumador, no tenia cap distracció tret de la seva hora diària al gimnàs. Havia fet, a més, vot de celibat, perquè creia que el matrimoni i tenir cura d’una família era incompatible amb una dedicació de vint-i-quatre hores al seu deure. No tenia altre tema de conversa que els principis del Socang i altra meta a la vida que la desfeta de l’exèrcit eurasiàtic i la caça d’espies, sabotejadors, crimpensadors i traïdors en general.
Winston va estar rumiant d’atorgar al camarada Ogilvy l’Orde del Mèrit Conspicu. Al final va decidir que no a causa de les moltes referències creuades que implicaria rectificar.
Un cop més, va llençar un cop d’ull al seu rival del cubicle del davant. Alguna cosa li deia amb seguretat que Tillotson s’ocupava del mateix tema que ell. No hi havia manera de saber a qui pertanyeria la versió finalment adoptada, però tenia la profunda convicció que seria la seva. El camarada Ogilvy, inimaginable tan sols feia una hora, ara era un fet. Li semblava curiós de poder crear persones mortes i no pas altres de vives. El camarada Ogilvy, que mai no havia existit en el present, ara existia en el passat. I un cop l’acte de falsificació s’hagués oblidat, passaria a existir tan autènticament com Carlemany o Juli Cèsar (i amb les mateixes proves que ells).