1984
Primera Part » VIII
Pàgina 11 de 33
VIII
D’algun lloc al fons d’un passatge, arribava flotant al carrer l’aroma de cafè torrant-se —cafè de debò, no pas cafè Victòria. Winston va afluixar la marxa involuntàriament. Durant un parell de segons aproximadament va tornar enrere, al món mig oblidat de la seva infantesa. Aleshores una porta va tancar-se de cop i va semblar que tallava l’aroma tan abruptament com si s’hagués tractat d’un so.
Havia caminat uns quants quilòmetres per la vorera i l’úlcera varicosa se li havia irritat. Era la segona vegada en tres setmanes que s’havia perdut una de les vetllades del Centre Comunitari: un acte imprudent, ja que podies estar segur que el nombre de les assistències al Centre era rigorosament comprovat. En principi, un membre del Partit no tenia temps lliure, no estava mai sol tret de quan es ficava al llit. S’havia assumit que quan no s’estava treballant, menjant o dormint, es prenia part en una mena o altra de lleure comunitari. Fer alguna cosa que suggerís un cert gust per la solitud, ni que fos sortir a passejar tot sol, era sempre una mica perillós. Hi havia un mot en novaparla per a això: «vidapròpia», es deia. Significava individualisme i excentricitat. Però aquell vespre, mentre sortia del Ministeri, l’agradable aire d’abril el va temptar. El cel era fet del blau més càlid que havia vist en tot l’any i, sobtadament, se li van fer insuportables la llarga i sorollosa vetllada al Centre, els jocs avorrits i esgotadors, les conferències i la companyonia cridanera untada de ginebra. Seguint un impuls, es va girar i es va allunyar de la parada de l’autobús. Va posar-se a vagarejar pel laberint de Londres, primer cap al sud, després cap a l’est, més tard de nou cap al nord… Es va deixar perdre per carrers desconeguts, gairebé sense preocupar-se de la direcció que prenia.
«Si hi ha esperança», havia escrit al seu diari, «és en els proles». Els mots li havien tornat, com l’afirmació d’una veritat mística i d’un absurd palpable. Es trobava en algun punt de la zona vaga, de color terrós, dels barris baixos, al nord-est del que una vegada havia estat l’estació de Sant Pancraç. Va estar caminant per un carrer empedrat, amb casetes de dos pisos i portals atrotinats que donaven de dret a la vorera i que, una mica, suggerien curiosament la forma de caus de rata. Pertot arreu entre les llambordes hi havia tolls d’aigua bruta. Dins i fora dels portals foscos i per sota, pels estrets passatges que comunicaven les dues parts de les cases, hi havia una multitud de gent —noies en plena floració, amb boques cruelment pintades; joves que perseguien les noies; dones inflades caminant com els ànecs, que mostraven allò que serien les noies al cap de deu anys; éssers vells corbats que anaven transitant amb dificultat, i nens esparracats, descalços, que jugaven als tolls d’aigua i tot seguit arrencaven a córrer sota els crits enrabiats de les seves mares. Potser una quarta part de les finestres del carrer estaven trencades i tapades amb taulons. La majoria de la gent no es fixava en Winston; uns quants van observar-lo amb una mena de curiositat cautelosa. Dues dones monstruoses de braços vermellosos quadrats sobre els davantals xerraven fora el portal. Winston, mentre s’hi acostava, va captar uns quants fragments de la seva conversa.
—Sí, jo que li dic, tot això està molt bé, li dic. Però si haguessis estat al meu lloc hauries fet igual que jo. És molt fàcil, criticar, li dic, però no has tingut els mateixos problemes que jo…
—Ah —va dir l’altra—. Molt ben dit. És just el que li havies de dir.
Les veus estridents van aturar-se de cop. Les dones van repassar-lo amb un silenci hostil mentre passava. Però exactament no era hostilitat, era tan sols una mena de respecte, un encarcarament momentani, com quan ens creuem amb un animal desconegut. La granota blava del Partit no devia ser una cosa gaire vista en un carrer com aquell. Evidentment, era força estúpid deixar-se veure per llocs així, si no era que hi tinguessis algun negoci pendent. Et podien aturar les patrulles, si et sorprenien caminant entre els proles. «Puc veure els teus papers, camarada? Què fas per aquí? A quina hora has plegat de treballar? És el teu camí habitual de tornada a casa?». I així anar fent. I no era que hi hagués cap llei que prohibís passejar fins a casa per una ruta inusual. Però n’hi havia prou per cridar l’atenció si la Policia del Pensament en sentia parlar.
De sobte es va commocionar tot el carrer. Se sentien crits d’avís procedents de tots cantons. La gent es tancava dins els portals com conills. Una noia va sortir com una fletxa des d’un dels portals una mica més amunt d’on era Winston, va agafar a coll un nen petitíssim que jugava en un dels tolls, va embolicar-lo amb el davantal i va afanyar-se a tornar, tot en un sol moviment. A l’instant, un home amb una jaqueta negra com d’orquestrina que havia emergit d’un dels carrerons laterals va acostar-se corrents a Winston mentre apuntava nerviosament cap al cel.
—Vapor! —va udolar—. Compte, patró! Li caurà al cap! Ràpid, a terra!
Vapor era el motiu que, per alguna raó, els proles aplicaven a les bombes coet. Winston es va llençar de seguida de cara a terra. Els proles no s’equivocaven gairebé mai quan t’advertien d’aquesta manera. Semblaven posseir una mena d’instint que els avisava uns quants segons abans de la caiguda d’un coet, tot i que els coets, suposadament, viatjaven a una velocitat superior a la del so. Winston va cobrir-se el cap amb els avantbraços. Va sentir-se un rugit que va fer tremolar el paviment; una pluja d’objectes menuts va caure-li a l’esquena. Quan va aixecar-se va adonar-se que estava ple de fragments de vidre de la finestra més pròxima.
Va posar-se a caminar. La bomba havia derruït un grup de cases dos-cents metres enllà, carrer amunt. Un plomall negre de fum surava per l’aire, i a sota, un núvol de polsim envoltava una multitud de gent que es bellugava entre les ruïnes. Hi havia un petit munt de guix a la vorera, davant seu. D’entremig sorgia un fil d’un vermell brillant. Quan va arribar-hi va veure que era una mà humana tallada pel monyo. Tret del tros sangonós, la mà era tan blanca que semblava un motlle de guix.
D’un cop de peu va engegar-la a la claveguera. Després, per estalviar-se la gentada, va trencar per un dels carrerons de mà dreta. En tres o quatre minuts va ser fora de la zona afectada per la bomba. Aquí, la sòrdida vida dels carrers continuava com si res no hagués passat. Eren gairebé les vint del vespre i les botigues de begudes freqüentades pels proles («pubs», en deien) eren atapeïdes de clients. De les brutes portes oscil·lants, que s’obrien i tancaven sense parar, arribava una pudor d’orina, serradures i cervesa amarga. En un racó format gràcies a una façana més avançada, hi havia tres homes drets, molt junts. El del mig aguantava un diari doblegat i els altres dos l’hi llegien per damunt les espatlles. Fins i tot abans de ser prou a prop per observar-los l’expressió de la cara, Winston va poder adonar-se que estaven totalment absorts. Era obvi que els ho havia provocat alguna notícia que acabaven de llegir. Se n’havia allunyat un parell de passes quan el grup es va disgregar i dos dels homes van començar a discutir violentament. Per un moment va semblar-li que arribarien a les mans.
—Vols fer el favor d’escoltar-me? Et dic que en els últims catorze mesos no ha guanyat cap número acabat en set!
—I jo et dic que sí!
—No, senyor! A casa hi tinc apuntats en un tros de paper tots els dels últims dos anys! Me’ls apunto puntual com un rellotge. I t’ho repeteixo, no n’hi ha cap acabat en set!
—Doncs t’equivoques. Sí que ha sortit! I gairebé te’l podria dir, aquest cony de número. Acabava en quatre o en set. Va ser el febrer, la segona setmana de febrer.
—Ni febrer ni la mare que et va parir! Els tinc tots apuntats un darrere l’altre. I t’ho repeteixo, cap número…
—Prou! Vinga… —va fer el tercer home.
Parlaven de la loteria. Winston va mirar enrere quan s’havia allunyat uns trenta metres. Encara estaven discutint amb expressions vitals i apassionades. La loteria, amb els seus enormes premis setmanals, era l’únic esdeveniment públic al qual els proles prestaven atenció. Era probable que hi hagués uns quants milions de proles per als quals la loteria era la principal —si no única— raó per continuar vivint. Era el seu entreteniment, la seva bogeria, el seu calmant, el seu estimulant intel·lectual. En tot el que feia referència a la loteria, fins i tot gent que amb prou feines sabia llegir i escriure semblava capaç d’intricats càlculs i de vertiginoses proeses amb la memòria. Hi havia una tribu sencera d’homes que es guanyaven la vida només venent sistemes, previsions i amulets de la bona sort. Winston no tenia res a veure amb el funcionament de la loteria, la qual estava gestionada pel Ministeri de l’Abundància, però estava assabentat (de fet, tothom al Partit ho estava) que la majoria dels premis eren imaginaris. Només es pagaven petites quantitats; els guanyadors dels grans premis eren persones inexistents. No havent-hi cap mena de contacte entre unes zones d’Oceania i unes altres no era gens difícil d’arranjar.
Però si hi havia esperança, es trobava en els proles. Havies de pujar-hi de peus. Així, dit de paraula, sonava raonable. Però esdevenia un acte de fe quan observaves aquells éssers humans que passaven per la vorera.
El carrer cap a on havia girat feia baixada. Va tenir la sensació que ja havia estat per aquell veïnat. I que hi havia una gran avinguda no gaire lluny. D’algun lloc, més endavant, va arribar-li un enrenou de veus cridaneres. El carrer feia un gir brusc i acabava en unes escales que baixaven fins a un carreró enclotat on hi havia unes quantes paradetes de venda de verdura pansida. En aquell moment, Winston va recordar on era. El carreró duia a l’avinguda principal, i a la primera cantonada, encara no cinc minuts més enllà, hi havia la botiga d’objectes de segona mà on havia comprat el llibre en blanc on ara escrivia el seu diari. I en una petita papereria, no gaire lluny, hi havia comprat la ploma i el tinter.
Va aturar-se un moment al capdamunt de l’escala. A l’altra banda del carreró hi havia un pub petit i atrotinat les finestres del qual semblaven cobertes de glaç. En realitat era una simple capa de pols. Un vell, encorbat però força actiu, amb uns bigotis blancs i refilats, i sortits com les antenes d’un cranc, va empènyer la porta oscil·lant i va entrar. Mentre Winston, dret, s’ho mirava, se li va ocórrer que el vell, que devia tenir com a mínim uns vuitanta anys, era un home de mitjana edat quan va triomfar la Revolució. Ell i uns quants més com ell eren les darreres connexions existents amb el desaparegut món del capitalisme. Dins el mateix Partit, no hi havia gaire gent amb idees formades abans de la Revolució. La generació més gran havia estat eliminada en gran part durant les grans purgues dels cinquanta i dels seixanta. I els pocs que van sobreviure, ja feia temps que vivien terroritzats i abocats a la rendició intel·lectual absoluta. Si encara hi havia algú viu que pogués donar compte de les condicions de vida durant la primera part del segle només podia ser un prole. Sobtadament, va tornar-li a la memòria el passatge del llibre d’història que havia copiat al diari. Va agafar-li un impuls irracional. Entraria al pub, faria coneixença amb aquell vell i li plantejaria tot de preguntes. Li diria: «Expliqui’m la seva vida quan era un noi. A què s’assemblava, en aquella època? Les coses anaven millor o pitjor que ara?».
Precipitadament, per tal d’evitar de repensar-s’ho, va baixar les escales i va travessar el carrer estret. Era una bogeria, és clar. Com d’habitual, no hi havia cap llei concreta que prohibís de parlar amb els proles i de freqüentar els seus pubs, però era de llarg una acció prou estranya per no passar desapercebuda. Si apareixien les patrulles podria justificar-se adduint un moment de feblesa, però no era probable que se’l creguessin. Va empènyer la porta i va entrar. Va colpejar-lo a la cara una repugnant pudor com de formatge provinent de la cervesa amarga. Mentre entrava, la remor de veus va baixar a la meitat de volum. Darrere l’esquena, podia sentir com la gent li mirava la granota blava. Va interrompre’s durant uns trenta segons una partida de dards que s’estava jugant a l’altre costat de la sala. El vell a qui havia seguit era dret a la barra, mantenia una mena de discussió amb el bàrman, un jove amb nas de ganxo, alt i gros, d’enormes avantbraços. Uns quants clients s’estaven al seu voltant contemplant l’escena amb els gots a les mans.
—T’ho he demanat amb educació, no? —deia el vell tot aixecant les espatlles combativament—. M’estàs dient que no teniu una gerra amb la mesura d’una pinta en aquest pub repugnant?
—I quin dimoni de mesura és una pinta? —va dir el bàrman repenjant-se endavant amb la punta dels dits sobre el taulell.
—Sentiu què diu! Es fa dir bàrman i ni tan sols sap què és una pinta! Doncs mira, una pinta és la meitat d’un quart, i hi ha quatre quarts en un galó. Encara t’hauré d’ensenyar les beceroles.
—No ho havia sentit mai —va dir el bàrman breument—. Litre i mig litre, vet aquí les mesures que servim. Hi ha les gerres al prestatge de davant seu.
—A mi m’agradaria una pinta —va insistir el vell—. Me n’hauries pogut posar una sense cap problema. No els teníem pas, aquests refotuts litres, quan era jove.
—Quan vostè era jove, tots vivíem dalt dels arbres, encara —va fer el bàrman fent un cop d’ull als altres clients.
Va haver-hi un esclat de rialles i la tensió causada per l’entrada de Winston va semblar que desapareixia. La cara de rostoll blanquinosa del vell va envermellir. Va girar-se tot remugant entre dents i va topar amb Winston, que va agafar-lo suaument del braç.
—El puc convidar a una ronda? —li va preguntar.
—És molt amable —va dir l’altre mentre arronsava de nou les espatlles; semblava no haver-se adonat de la granota blava de Winston—. Una pinta! —va afegir agressivament al bàrman—. Una pinta de wallop!
El bàrman va buidar dues ampolles de cervesa negra de mig litre en unes gerres de vidre gruixut que acabava d’esbandir en una palangana, sota el taulell. La cervesa era l’única beguda que es podia aconseguir als pubs. Se suposava que els proles no bevien ginebra, tot i que a la pràctica en podien adquirir amb molta facilitat. La partida de dards estava en plena activitat una altra vegada i el grup de gent de la barra havia començat a parlar sobre els bitllets de loteria. La presència de Winston va passar desapercebuda per un instant. Hi havia una taula de pi sota la finestra. Va pensar que era on ell i el vell podrien parlar sense por de ser escoltats. Era terriblement perillós, però de totes maneres en aquell local no semblava haver-hi cap telepantalla. Era una qüestió de què, tot just entrar, ja s’havia assegurat.
—Me l’hauria pogut servir, aquesta pinta… —rondinava el vell tot seient amb la seva gerra—. Amb mig litre no n’hi ha prou. No em deixa satisfet. I un litre sencer és massa. Em posa la bufeta a funcionar. Això, sense parlar del preu…
—Deu haver vist grans canvis d’ençà que era jove —va fer Winston tot temptejant.
Els ulls blaus i pàl·lids del vell van bellugar-se des del tauló dels dards a la barra, i de la barra a la porta dels vàters, com si fos a la sala d’aquell pub, que esperés de trobar-hi els canvis ocorreguts.
—La cervesa era més bona —va dir finalment—. I més barata! Quan era jove, la cervesa suau (en dèiem «wallop», nosaltres) valia quatre penics la pinta. Estem parlant d’abans de la guerra, és clar.
—Quina guerra?
—Tot és una guerra —va fer l’home vagament; va aixecar la gerra i les espatlles també se li van alçar—. Li desitjo tota la salut del món!
La nou punxeguda, enmig del seu coll tot magre, va fer un sorprenent i ràpid moviment amunt i avall, i la cervesa va desaparèixer. Winston va acostar-se a la barra i va tornar amb dos mig litres més. Semblava que el vell ja no tenia prejudicis contra el fet de beure un litre sencer.
—És molt més gran que jo —va dir Winston—. Ja devia ser un home fet abans que jo naixés. Pot recordar com eren les coses en els vells temps, abans de la Revolució. La gent de la meva edat, en realitat no sabem res d’aquella època. Només podem llegir-ne coses als llibres, i el que es diu als llibres pot no ser cert. M’agradaria saber la seva opinió sobre això. Els llibres d’història diuen que la vida, abans de la Revolució, era completament diferent a la d’avui en dia. Que hi havia la més terrible de les opressions, injustícies, pobreses, en fi, el pitjor que podríem imaginar. Aquí, a Londres, la major part de la gent no tenia mai res per menjar, d’ençà que naixia fins que es moria. La meitat no arribava a tenir mai un sol parell de botes. Treballaven dotze hores diàries i deixaven l’escola als nou anys. Dormien deu persones en una habitació. I al mateix temps hi havia una minoria de gent, tan sols uns quants milers, els capitalistes en deien, que eren rics i poderosos. Posseïen tot allò que es pogués posseir. Habitaven grans i esplèndides mansions amb trenta criats, circulaven amb automòbil i amb carruatges de quatre cavalls, bevien xampany, portaven copaltes…
De sobte el vell es va il·luminar.
—Copaltes! —va dir—. Em fa gràcia que ho esmenti. Ahir mateix me’n vaig tornar a recordar, no sé pas per què. Només rumiava que no havia vist un copalta en anys. Han desaparegut del tot. L’última vegada que en vaig portar un, de barret d’aquests, va ser en el funeral de la meva cunyada. I això era… Bé, no li podria dir la data exacta, però devia ser fa una cinquantena d’anys. No cal dir que només vaig llogar-lo per a l’ocasió.
—No tenen gaire importància, els copaltes —va dir Winston tot pacient—. La cosa és que aquells capitalistes, ells i uns quants advocats, capellans i molta més gent que vivia com ells, eren els senyors de la terra. Tot existia en benefici d’ells. I la resta, la gent normal, els treballadors, eren els seus esclaus. Podien fer el que volguessin, amb tu. Et podien embarcar cap al Canadà com si fossis bestiar. Si així ho volien, podien ficar-se al llit amb les teves filles. Podien ordenar que us fuetegessin amb una cosa que es deia «gat de nou cues». I havies de treure’t la gorra quan passaves pel seu costat. Tots els capitalistes anaven amb colles de lacais que…
El vell va tornar-se a il·luminar.
—Lacais! —va dir—. És una paraula que feia molt que no sentia. Lacais! Se m’emporta temps enrere, i tant! Recordo, fa anys i panys, que de tant en tant solia anar a Hyde Park el diumenge havent dinat a escoltar tots aquells beneits pronunciant discursos: l’Exèrcit de Salvació, els catòlics romans, jueus, indis, de tota mena, n’hi havia. N’hi havia un en particular, no n’hi podria dir el nom, era un gran orador. No se’n guardava ni una. «Lacais!», cridava. «Lacais de la burgesia! Esclaus de la classe dirigent!». «Paràsits!». No, això era d’un altre… Ah sí, també els tractava de hienes, els ho deia així mateix, hienes. No cal dir que s’estava referint al Partit Laborista, és clar.
Winston tenia la sensació que conversaven però que cadascú anava a la seva.
—El que realment volia saber és això: creu que té més llibertat ara que no pas en aquella època? Troba que el tracten més com un ésser humà? Antigament, la gent rica, la gent que era dalt de tot…
—La Cambra dels Lords —va evocar el vell.
—Molt bé, la Cambra dels Lords. Li pregunto si tota aquesta gent era capaç de tractar-lo com un inferior simplement perquè ells eren rics i vostè pobre. És cert, per exemple, que calia tractar-los de «Sir» i treure’t la gorra quan passaven?
Va semblar que el vell rumiava profundament. Va beure’s una quarta part de la seva gerra abans de respondre.
—Sí —va dir—. Els agradava que ens toquéssim la gorra amb la mà. Demostrava respecte. No hi estava pas d’acord, jo, però vaig fer-ho ben sovint. Calia, tal com vostè diria.
—I era normal, i només estic repetint el que he llegit als llibres d’història, era normal que aquella gent i els seus criats us empentessin fora de la vorera?
—Un d’ells em va empènyer, una vegada —va dir el vell—. Me’n recordo com si fos ahir. Era una regata nocturna, acostumava a haver-hi gent molt grollera, durant aquestes curses nocturnes, i vaig topar a l’avinguda Shaftesbury amb un paio jove. Era un cavaller amb camisa de mudar, copalta, abric negre… Anava fent ziga-zagues per la vorera i jo vaig topar-hi per accident. Em va dir: «Per què no mires per on vas?». Li vaig dir: «Et penses que aquesta merda de vorera és teva?». Em va dir: «Et retorçaré aquesta merda de coll que tens, si continues parlant-me així». Li vaig dir: «Estàs borratxo. Si volgués no em duraries ni mig minut». I no s’ho creurà, però em va posar la mà al pit i em va fotre una bona empenta. Gairebé em va enviar sota les rodes d’un autobús. Bé, jo era jove, aleshores, i no m’hauria costat gens, en cas d’arreplegar-lo tot sol…
Va apoderar-se de Winston un sentiment d’impotència. La memòria d’aquell vell no era més que una barreja inservible de detalls. Podria estar-li preguntant coses un dia sencer sense aconseguir una informació real. La història del Partit podia ser certa. Segons com, podia ser completament veritat. Va fer un darrer intent:
—Potser no he estat gaire clar —va dir—. El que vull dir-li és el següent: vostè ha viscut molt de temps, ha viscut la meitat de la seva vida abans de la Revolució. El 1925 ja era adult. Podria dir-me, pel que recorda, si el 1925 la vida era millor o pitjor que la d’ara? Si pogués triar, en quina època s’estimaria més viure, en aquella o en l’actual?
El vell va contemplar tot meditatiu el blanc dels dards. Va acabar-se la cervesa més lentament que l’anterior. Quan va parlar, va fer-ho amb un aire tolerant i filosòfic, com si la cervesa l’hagués estovat.
—Sé què espera de mi —va dir—. Espera de mi que digui que voldria ser jove una altra vegada. La majoria de gent li diria que li agradaria tornar a ser jove, si els ho demana. Ets ple de salut i força, quan ets jove. Quan arribes a la meva edat no et trobes mai bé. Pateixo molt dels peus i la bufeta em fa passar moments terribles. Haig d’aixecar-me del llit sis i set cops per nit. D’altra banda, ser vell té molts avantatges. No es tenen les mateixes preocupacions. S’acaba el tracte amb les dones i això és una cosa molt gran. Encara que no s’ho cregui, fa prop de trenta anys que no he anat amb cap dona. Encara més, ni tan sols no en tinc ganes.
Winston seia repenjat contra l’ampit de la finestra. No serviria de res continuar. Estava a punt de demanar més cervesa quan el vell es va aixecar tot d’una i va esmunyir-se en direcció als urinaris de l’altra banda de la sala. El mig litre de cervesa extra ja li estava fent efecte. Winston va continuar assegut un minut o dos observant la seva gerra buida, i amb prou feines va adonar-se que els peus se l’havien endut enfora, al carrer, una altra vegada. Al cap de, com a màxim, vint anys, va reflexionar, d’una vegada i per sempre, ja no hi hauria ningú per respondre la pregunta més grandiosa i alhora més simple: «Era millor, sí o no, la vida d’abans de la Revolució?». Però, de fet, era incontestable ja ara mateix, des del moment que els escassos supervivents del món antic eren incapaços de comparar una època amb l’altra. Recordaven un milió de coses inútils, una baralla amb un company de feina, la recerca d’una manxa perduda de bicicleta, l’expressió en el rostre d’una germana morta molts anys enrere: però tots els fets rellevants s’escapaven del seu radi d’atenció. Eren com formigues, que poden veure els objectes petits però no pas els grossos. I quan la memòria trontollava i els records escrits es falsificaven, quan passava això, la proclama del Partit d’haver millorat les condicions de la vida de les persones havia de ser acceptada. Perquè no existia ni tornaria a existir mai un nivell de vida amb el qual poguessin ser comparades.
En aquest moment, el fil dels seus pensaments es va aturar abruptament. Va aturar-se i va mirar enlaire. Era en un carrer estret, amb unes quantes botiguetes fosques esquitxades entre cases de veïns. Exactament damunt del cap hi tenia penjant tres boles descolorides que en un altre temps semblava que havien estat daurades.
Li va semblar que reconeixia el lloc. I tant! Era davant la botiga d’objectes d’ocasió on havia comprat el diari.
Va tenir un recargolament de por. Ja havia estat un acte prou inconscient, de comprar-hi aleshores el diari. S’havia jurat que mai més no s’hi acostaria. I just a l’instant en què havia deixat vagarejar els pensaments, els peus, pel seu propi compte, ja l’hi havien dut una altra vegada. Començant el diari, tenia l’esperança de poder protegir-se d’aquests impulsos suïcides. Alhora va adonar-se que tot i que eren prop de les vint-i-una, la botiga encara era oberta. Amb la intuïció que dintre cridaria menys l’atenció que fora, parat a la vorera, va travessar la porta. Si li preguntaven què hi feia, sempre podria respondre plausiblement que mirava de comprar fulles d’afaitar.
L’amo acabava d’encendre un llum penjant d’oli. Difonia una olor bruta però tranquil·litzadora. Era un home d’uns seixanta anys, fràgil i encorbat, amb un nas llarg i benèvol, i ulls suaus distorsionats per ulleres molt gruixudes. Tenia els cabells gairebé blancs, però les celles les conservava encara negres i molt espesses. Les ulleres, els seus moviments agradables i nerviosos i el fet que vestís una jaqueta vella de pana negra li donava un cert aire d’intel·lectual, com si hagués estat una mena de literat, o potser un músic. Tenia una veu suau, una mica apagada, i el seu accent era menys col·loquial que el de la majoria dels proles.
—L’he reconegut, quan s’ha quedat parat a fora —li va dir immediatament—. Vostè és el senyor que em va comprar l’àlbum de records per a senyoreta. Era un paper ben bonic. «Paper nata», en dèiem abans. No s’ha fet un paper com aquest des de fa, almenys, cinquanta anys. —Va mirar-se Winston per damunt de les ulleres—. Hi ha res que pugui fer per vostè? O només volia fer un cop d’ull?
—Passava per aquí —va dir Winston vagament—. Miraré una mica. No vull res en particular.
—Tant se val —va fer l’home—. Perquè crec que no hauria pogut satisfer-lo, tampoc. —Va fer un gest de disculpa amb la seva mà de palmell tou—. Ja veu com està, la botiga, buida. Entre vostè i jo, li diré que el negoci d’antiguitats es troba gairebé esgotat. Ja no hi ha clientela ni material al magatzem. Els mobles, els objectes de porcellana i de cristall, han anat desapareixent a poc a poc. Per descomptat, s’han fos la majoria dels objectes de metall. Fa anys que no veig un canelobre de bronze…
En realitat, l’interior de la botigueta era incòmodament ple, però no hi havia gairebé res amb una mica de valor. L’espai per caminar era molt reduït perquè totes les parets estaven ocupades per innombrables marcs polsegosos de pintures. A l’aparador hi havia safates amb cargols, panys, cisells desgastats, trempaplomes de fulles trencades, rellotges rovellats que no pretenien funcionar, i molta més faramalla. Només en una tauleta d’un racó hi havia un munt de coses entre les quals potser podria trobar-se’n alguna d’interès. Eren objectes desaparellats: capses de rapè, fermalls d’àgata i d’altres de semblants. Mentre es dirigia cap a la tauleta, els ulls de Winston van fixar-se en un objecte rodó i suau que, sota la claror del llum d’oli, semblava posseir una brillantor apagada. Va agafar-lo.
Era un bloc pesant de vidre amb una de les cares rodona i l’altra plana, com una mena d’hemisferi. Tenia una suavitat molt especial, com d’aigua de pluja, clara, tant pel que feia al color com a la textura del vidre. En el centre de l’objecte, augmentat per la superfície corbada, hi havia un objecte estrany, de color rosat, com enroscat, que recordava una rosa o una anemone marina.
—Què és, això? —va dir Winston, fascinat.
—És corall —va dir el vell—. Crec que procedeix de l’oceà Índic. Solien incrustar-lo en vidre. Devien fer-lo, com a mínim, fa cent anys. O més, per l’aspecte que té.
—És una cosa molt bonica —va dir Winston.
—Sí, una cosa ben bonica —va respondre-li amb to d’entès—. Però avui en dia no n’hi ha gaires que ho puguin dir —va tossir—. Ara, si té interès a comprar-lo, li costarà quatre dòlars. Recordo quan una cosa d’aquestes costava vuit lliures, i vuit lliures eren… Bé, no ho puc calcular pas, però eren molts diners. Però qui s’interessa per les antiguitats genuïnes, avui en dia, ni que siguin les poques que han quedat?
Winston va pagar-li immediatament els quatre dòlars i va ficar-se a la butxaca l’objecte cobejat. El que l’atreia més no era tant la seva bellesa com l’aire de pertànyer a una època totalment diferent de l’actual. Aquell vidre suau i transparent com l’aigua de pluja no era com el vidre que ell sempre havia conegut. La cosa era doblement atractiva a causa de la seva aparent inutilitat, si bé va suposar que temps enrere s’havia fet servir com a petjapapers. Li pesava força, a la butxaca, però sortosament no era gaire voluminós. Per a un membre del Partit, posseir un objecte així era sospitós, es tractava d’un objecte comprometedor. Qualsevol cosa antiga, i per aquesta raó qualsevol cosa maca, era sempre vagament sospitosa. El vell es mostrava clarament de molt més bon humor, ara que havia rebut els quatre dòlars. Winston va adonar-se que també n’hauria acceptats tres o fins i tot dos.
—Al pis de dalt hi ha una habitació que penso que li podria interessar de veure —va dir—. No hi ha gaires coses, només unes quantes peces. Si pugem ens caldrà un altre llum.
Va encendre’l i, tot ajupit, va obrir el pas, lentament, per l’escala de graons alts i gastats, i després, a través d’un corredor petitíssim, fins a una habitació que no donava al carrer sinó a un pati empedrat i a un bosc de xemeneies. Winston va adonar-se que els mobles estaven col·locats com si encara s’hi visqués. A terra, hi havia un tros de catifa, una pintura o dues a les parets i un sofà fondo, tot esllenegat, prop de la llar de foc. Un antic rellotge de vidre a l’esfera del qual figuraven les dotze xifres bategava encara al repeu de la xemeneia. Sota la finestra, un llit enorme ocupava ben bé una quarta part de l’habitació, amb matalàs i tot.
—Vam viure aquí fins que la meva dona va morir —va dir el vell mig melancòlic—. Em vaig venent el mobiliari de mica en mica. Aquí té un llit de caoba molt bonic, o almenys ho podria ser si es fessin fora totes les xinxes. Això sí, potser el trobaria una mica massa gros i pesat per endur-se’l.
Mantenia el llum ben aixecat, de manera que il·luminava tota l’habitació, i en aquella confortable claror, el lloc semblava curiosament acollidor. Un pensament va travessar la ment de Winston: probablement seria molt fàcil de llogar l’habitació per uns quants dòlars a la setmana, si es decidís a córrer el risc. Era una idea extravagant, impossible, que calia abandonar tan bon punt s’acabava de pensar. Però l’habitació li havia despertat una mena d’enyorança, una mena de memòria ancestral. Li semblava conèixer exactament què significava seure en aquella habitació, en aquell sofà al costat de la llar de foc amb els peus al guardafoc i amb una tetera escalfant-se: completament sol, completament segur, sense ningú vigilant-te, cap veu perseguint-te, cap so tret del xiulet de la tetera i el bategar amistós del rellotge.
—No hi ha telepantalla —no va poder evitar de murmurar.
—Ah! —va fer el vell—. No n’he tingut mai, d’aquestes coses. Massa car. A més, mai m’ha semblat que calgués tenir-ne. Ara fixi’s en aquella tauleta tan bonica del racó, és plegable. Tot i que, és clar, hi hauria de posar frontisses noves, si volgués fer servir les ales.
En un altre racó hi havia una petita llibreria i Winston ja s’hi havia acostat. No hi havia res d’interès. La localització i destrucció de llibres es va fer amb el mateix rigor tant als barris dels proles com als altres. Era molt improbable que existís a qualsevol lloc d’Oceania un exemplar d’un llibre publicat abans de 1960. El vell, encara amb el llum a la mà, s’estava dret davant d’un quadre emmarcat en palissandre que penjava a l’altra banda de la llar, davant del llit.
—Ara, si està interessat en gravats antics… —va començar delicadament.
Winston va travessar l’habitació per examinar el quadre. Era un gravat a l’acer d’un edifici ovalat amb finestres rectangulars i una torreta davant. Hi havia una reixa que corria entorn de l’edifici, i al fons hi havia el que semblava una estàtua. Winston va observar el quadre durant uns moments. Li semblava vagament familiar, tot i que no recordava l’estàtua.
—El marc està clavat a la paret —va dir el vell—. Però el podria desclavar, si el volgués.
—Conec aquest edifici —va dir Winston finalment—. És una ruïna, ara. És enmig del carrer, prop del Palau de Justícia.
—Efectivament, és una mica més enllà de l’Audiència. El van bombardejar…, bé…, fa una pila d’anys. Va ser una església. Sant Climent el Danès,[1] en deien. —Va fer un somriure de disculpa, com si fos conscient que estava dient alguna ximpleria, i va afegir—: «Taronges i llimones, diuen les campanes de Sant Climent!».
—Què és això? —va fer Winston.
—Ah! «Taronges i llimones, diuen les campanes de Sant Climent». És d’uns versos que em sabia de petit. No recordo com continua però sí el final: «Aquí tens una espelma perquè t’il·luminis per anar al llit. Aquí tens una destral perquè et tallis el cap». Era una mena de ball. S’aixecaven els braços i un hi passava per sota. I quan arribava allò d’«aquí tens una destral perquè et tallis el cap» es deixaven caure els braços i t’atrapaven. Eren els noms de les esglésies. Totes les esglésies de Londres hi eren, almenys les principals.
Winston es demanava vagament de quin segle era, aquella església. Sempre era difícil de determinar, l’edat d’una construcció de Londres. Qualsevol que fos gran i impressionant, si tenia una aparença raonablement nova automàticament es proclamava que s’havia construït a partir de la Revolució, mentre que qualsevol altre edifici clarament més antic s’adscrivia a un obscur període denominat «edats mitjanes». Es deia que els segles de capitalisme no havien produït res de valor. Ja no es podia aprendre història de l’arquitectura si no era la que ensenyaven els llibres. Estàtues, inscripcions, pedra, els noms dels carrers… Tot el que pogués fer una mica de llum sobre el passat era alterat sistemàticament.
—No sabia que hagués estat una església —va dir.
—En realitat en queden una bona quantitat —va dir el vell—, però han estat destinades a altres usos. A veure, com continuava, aquell vers? Sí, ja ho tinc!
Taronges i llimones, diuen les campanes de Sant Climent.
Em deus tres farthings, diuen les campanes de Sant Martí.
»Vet aquí, és tot el que puc recordar. Un farthing era una monedeta de coure, s’assemblava una mica a un cèntim.
—On era Sant Martí? —va preguntar Winston.
—Sant Martí? Encara és dempeus. És a la plaça de la Victòria, al costat de la galeria de pintures. És un edifici amb una mena de porxo triangular i columnes al davant, i un munt d’escales.
Winston coneixia bé la plaça. Era un museu dedicat a exposicions de propaganda de temes molt variats: models a escala de les bombes coet i de les fortaleses flotants, diorames de cera que il·lustraven les atrocitats de l’enemic i coses per l’estil.
—Solien anomenar-la Sant Martí dels Camps[2] —va afegir el vell—. Tot i que no recordo pas que hi hagués cap camp a la vora.
Winston no va comprar la pintura. Hauria estat una possessió encara més incongruent que el petjapapers de vidre, i impossible de transportar a casa, a no ser que es tragués del marc. Tanmateix va estar-se encara uns quants minuts més parlant amb l’home, el nom del qual va descobrir que no era Weeks, tal com es podia deduir del rètol de damunt l’entrada, sinó Charrington. Pel que semblava, el senyor Charrington era un vidu de seixanta-tres anys i en feia trenta que habitava en aquella casa. Al llarg de tot aquest temps havia intentat canviar el nom de damunt l’aparador, però mai no havia arribat a fer-ho. Tota l’estona, mentre van estar conversant, ballava pel cap de Winston aquell vers mig recordat. «Taronges i llimones, diuen les campanes de Sant Climent. Em deus tres farthings, diuen les campanes de Sant Martí!». Era curiós, però quan ho recitaves per dins tenies la il·lusió d’estar sentint les campanes, les campanes d’un Londres perdut que encara existia en un lloc o altre, deformat i oblidat. Des d’un repic fantasmal a un altre, li semblava sentir com es cridaven. Encara que, fins on podia recordar, no havia sentit mai de la vida les campanes d’una església sonant.
Va deixar el senyor Charrington i va baixar tot sol les escales perquè no volia que el vell el veiés inspeccionant el carrer abans de traspassar la porta. Perquè ja s’havia fet a la idea que, després d’un interval raonable —un mes, va pensar— tornaria a córrer el risc d’acudir a la botiga. Potser ni tan sols no seria tan perillós com faltar un vespre al Centre. La veritable bogeria havia estat tornar-hi després de comprar el diari sense saber si el propietari de la botiga era de confiança. Tanmateix… Sí, va tornar a pensar, hi tornaria. Hi compraria més objectes inútils i bonics. Hi compraria el gravat de Sant Climent, li trauria el marc i se l’enduria a casa amagat sota la granota. I extrauria la resta d’aquell poema de la memòria del senyor Charrington. Fins i tot el projecte estrafolari de llogar l’habitació del pis de dalt se li va tornar a aparèixer momentàniament al cervell. Potser durant cinc segons l’exaltació va fer-li perdre la precaució i va aturar-se a la vorera sense haver fet gaire més que un cop d’ull previ des de l’aparador. Fins i tot havia començat a mormolar en una tonada improvisada:
Taronges i llimones, diuen les campanes de Sant Climent.
Em deus tres farthings, diuen les…
De sobte, va semblar que el cor se li glaçava i els budells se li fonien. Una figura amb granota blava baixava cap a ell per la vorera. Era la noia del Departament de Ficció, la noia morena. Es feia fosc però no va tenir gens de dificultat per reconèixer-la. Va mirar-lo directe als ulls i tot seguit va continuar caminant de pressa, com si no l’hagués vist.
Durant uns quants segons, Winston va sentir-se massa corprès per moure’s. Després, va girar a la dreta i va caminar ràpidament sense adonar-se d’entrada que anava en direcció equivocada. En qualsevol cas, un fet quedava establert: ja no hi havia cap dubte que la noia l’estava espiant. Devia haver-lo seguit fins aquí, perquè no era gens creïble que hi fos per pura casualitat, que resultés que també havia decidit de passejar el mateix vespre pel mateix carreró fosc, a quilòmetres de distància de qualsevol barri habitat per membres del Partit. Era una coincidència massa gran. Tant si era en realitat una agent de la Policia del Pensament com si era, simplement, un espia afeccionat actuant per pròpia iniciativa, no importava gens. N’hi havia prou amb el fet que l’estava vigilant. Era probable que també l’hagués vist entrar al pub.
Caminar li costava un bon esforç. El bloc de vidre que duia a la butxaca li picava contra la cuixa a cada passa que feia. Va estar a punt d’agafar-lo i llençar-lo. El pitjor era el mal de ventre. Durant un parell de minuts va tenir la sensació que es moriria si no trobava aviat un lavabo. Però per aquells barris no hi havia lavabos públics. Després, l’espasme li va passar deixant darrere seu un dolor somort.
El carreró era un cul de sac. Winston es va aturar i es va quedar plantat uns quants segons rumiant vagament què fer. Va tornar enrere i va refer les seves passes. Aleshores se li va ocórrer que només feia tres minuts que havia coincidit amb la noia. Si corria probablement podria atrapar-la. Podria seguir-la fins a arribar en algun lloc tranquil i aleshores esclafar-li el cap amb una llamborda del carrer. De fet, el bloc de vidre que duia a la butxaca també li podria servir per fer-ho. Va abandonar la idea immediatament perquè el simple fet de pensar en un esforç físic se li feia insuportable. No podria córrer ni donar cap cop a ningú. A més, la noia era jove i valenta i es defensaria. També se li va acudir de córrer cap al Centre Comunitari i estar-s’hi fins que tanqués a fi d’establir una coartada parcial per a aquell vespre. Però això també era impossible. Una pesantor de mort s’havia apoderat d’ell. Tot el que volia era tornar a casa ben ràpid, seure i estar-se tranquil.
Ja eren les vint-i-dues tocades quan va arribar al seu apartament. La llum s’apagaria com a màxim a les vint-i-tres trenta. Va entrar a la cuina i es va empassar una tassa gairebé plena de ginebra Victòria. Aleshores va anar cap a la taula, va seure dins aquella cavitat petita, i va treure el diari del calaix. Però no va obrir-lo de seguida. Des de la telepantalla, una violenta veu femenina estava xisclant una cançó patriòtica. Seia tot contemplant la coberta virolada del llibre i intentant, sense èxit, de no fer gens d’atenció a aquella veu.
Era de nit, que et venien a buscar, sempre de nit. El millor era matar-se abans que t’enxampessin. I més d’una persona, indubtablement, ho feia. Molts dels desapareguts actuals eren suïcides. Però necessites un coratge desesperat per matar-te en un món on les armes de foc o qualsevol verí ràpid i infal·lible eren completament fora del teu abast. Va pensar, amb una mena d’astorament, en la inutilitat biològica del dolor i de la por, la traïció del cos humà, que sempre es queda glaçat i inert en el moment exacte que cal un esforç especial. Hauria pogut silenciar la noia dels cabells foscos reaccionant amb prou rapidesa, però precisament a causa del gran perill que corria, havia estat incapaç de moure’s. Va constatar que en moments de crisi no es lluita mai contra un enemic exterior sinó contra un mateix. Fins i tot ara, malgrat la ginebra, el dolor somort del ventre li impossibilitava de pensar amb ordre. I passa el mateix, va percebre, en totes les situacions aparentment heroiques o tràgiques. Al camp de batalla, a la cambra de tortura, al vaixell que s’enfonsa, les idees bàsiques per les quals estàs lluitant sempre es deixen de banda, perquè el cos se t’emboteix fins a omplir tot l’univers. I fins i tot quan no et quedes paralitzat per la por o no et poses a cridar pel dolor, la vida és una lluita segon a segon contra la fam, el fred o la impossibilitat de dormir, contra una agror d’estómac o un mal de queixal.
Va obrir el diari. Era important d’escriure-hi alguna cosa. La dona de la telepantalla havia començat una cançó nova. Aquella veu li burxava el cervell com si fossin fragments cantelluts de vidre. Va intentar de pensar en O’Brien, per qui o per a qui escrivia el seu diari. Però en comptes d’això, va començar a pensar en el que li passaria un cop se l’hagués endut la Policia del Pensament. No importava gens, si et mataven al moment o no. Ja t’ho esperaves, que et matessin. Però abans de morir (ningú no parla d’aquestes coses encara que les sàpigues) hi havia la rutina ineludible de la confessió: arrossegar-se per terra implorant el perdó, el crec dels ossos trencats, les dents partides i els cabells plens de coàguls de sang. Per què havies de suportar-ho des del moment que la fi era sempre la mateixa? Per què no era possible d’escurçar-te la vida uns quants dies o unes quantes setmanes? Ningú no s’escapava de ser vigilat ni deixava de confessar. Un cop has sucumbit al crimpensar ja pots estar segur que la teva vida té una data concreta de venciment. Per què, doncs, aquell horror, que no alterava res, havia de quedar fixat en la memòria dels temps futurs?
Va intentar d’evocar la imatge d’O’Brien amb una mica més d’èxit que abans. «Ens trobarem al lloc sense foscor», li havia dit O’Brien. Sabia què significava, o almenys, pensava que ho sabia. El lloc sense foscor era el futur imaginat, que ja no arribarien a veure però el qual, pressentia, podria compartir almenys místicament. Però amb la veu des de la telepantalla esgarrapant-li l’orella, va perdre el fil del pensament. Va posar-se una cigarreta als llavis. La meitat del tabac de seguida va caure-li a la llengua, un polsim amargant difícil de tornar a escopir. La cara del Gran Germà se li va infiltrar a la ment i va desplaçar la d’O’Brien. Tal com havia fet uns quants dies abans, es va treure una moneda de la butxaca i se la va mirar. Aquella cara l’observava, dura, calmada, protectora: però quina mena de somriure s’amagava darrere el bigoti fosc? Com si fossin greus campanades a morts, les paraules li tornaven:
LA GUERRA ÉS PAU
LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE
LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA