1984
Segona Part » VI
Pàgina 18 de 33
VI
A la fi, havia passat. El missatge esperat havia arribat. Li semblava que tota la vida havia estat esperant que passés.
Caminava pel llarg passadís del Ministeri i gairebé es trobava en el punt on Júlia li havia fet lliscar la nota a la mà quan va notar que algú més gros que ell estava caminant també just darrere seu. La persona, fos qui fos, va tossir una mica. Evidentment, era el preludi de posar-se a parlar. Winston va aturar-se de sobte i es va girar. Era O’Brien.
A la fi, es trobaven cara a cara. El primer impuls va semblar-li que era el de fugir corrents. El cor li bategava violentament. Hauria estat incapaç de parlar. O’Brien, tanmateix, havia continuat caminant endavant. Tot amigable, va posar un moment la mà al braç de Winston. Per tant, van trobar-se caminant costat per costat. Va començar a parlar amb la cortesia greu i peculiar que el diferenciava de la majoria dels membres del Partit Interior.
—He estat esperant una oportunitat per parlar amb vostè —va dir—. Vaig estar llegint un dels seus articles en novaparla al Times l’altre dia. S’hi pren un interès gairebé erudit, oi?
Winston havia recuperat una part d’autocontrol.
—Difícilment pot ser erudit. Només sóc un afeccionat. No és la meva especialitat. No he tingut mai res a veure amb la construcció actual de la llengua.
—Però l’escriu de manera molt elegant —va dir O’Brien—. I no és només la meva opinió. En vaig estar parlant fa poc amb un amic seu que n’és un veritable expert. Ara mateix, se me n’ha anat del cap, el seu nom.
De nou, el cor de Winston va patir un sotrac dolorós. Allò no podia ser cap altra cosa que una referència directa a Syme. Però Syme no sols era mort, l’havien abolit, era una nopersona. Qualsevol referència a ell que es pogués identificar esdevindria mortalment perillosa. L’observació d’O’Brien havia de ser interpretada, òbviament, com un senyal, un mot xifrat. Pel fet de compartir aquell petit acte de crimpensar s’havien convertit en còmplices. Havien continuat recorrent el corredor a poc a poc. O’Brien es va aturar. Amb la curiosa i desarmant conducta amistosa que sempre es complaïa a posar en els seus gestos, va resituar-se les ulleres al nas. Aleshores va continuar:
—El que realment volia dir-li és que vaig percebre en el seu article l’ús d’un parell de mots que ja han esdevingut obsolets. Però només des de fa molt poc. Ha vist la desena edició del Diccionari de novaparla?
—No —va fer Winston—. Pensava que encara no havia sortit. Al Departament d’Arxiu encara estem utilitzant la novena edició.
—Em sembla que encara trigarà uns quants mesos a aparèixer, la desena. Però n’estan circulant unes quantes còpies de prova. Que li podria interessar, potser?
—I tant, molt —va fer Winston captant immediatament la intenció de l’altre.
—Algunes de les noves modificacions són d’allò més enginyoses. La reducció en el nombre de verbs, per exemple. Penso que aquest és el punt que li cridarà més l’atenció. A veure, vol que li enviï un missatger amb el diccionari? No, acabo descuidant-me invariablement d’aquesta mena d’encàrrecs. Potser podria venir al meu apartament a recollir-lo a una hora que li anés bé? Esperi, que li escric la meva adreça.
Estaven drets davant d’una telepantalla. Tot distret, O’Brien va palpar-se dues de les butxaques i en va treure una llibreta de notes amb tapa de pell i un llapis-tinta d’or. Tot seguit, sota mateix de la telepantalla, en una posició que pogués llegir-ho bé qui fos que es trobés vigilant a l’altra banda de l’aparell, va anotar-hi l’adreça, va arrencar la pàgina i va donar-la a Winston.
—Els vespres normalment sóc a casa —va dir—. Si no, el meu criat li donarà el diccionari.
Se’n va anar deixant Winston amb el tros de paper a la mà, un paper que aquest cop no calia destruir. Això no obstant va memoritzar amb molt de compte el que hi havia escrit i unes quantes hores més tard va deixar-lo caure en el forat de la memòria barrejat amb un munt d’altres papers.
Havien estat parlant l’un amb l’altre, com a molt, un parell de minuts. L’episodi només podia tenir un significat possible. S’havia usat com a via per donar a Winston l’adreça d’O’Brien. Era necessari perquè tret de preguntar-ho directament no es podia saber de cap de les maneres on vivien els altres. No hi havia guies de cap mena. «Si mai em vols veure, em pots trobar aquí». Això era el que O’Brien li havia volgut dir. Potser li passaria algun missatge amagat dins el diccionari. Però de totes maneres, una cosa era certa: la conspiració que havia somiat existia. I a més, acabava de contactar amb el seu contorn més exterior.
Sabia que més tard o més d’hora hauria de seguir les consignes d’O’Brien. Potser demà, potser després d’una llarga espera, no n’estava segur. Allò que estava succeint només era el resultat d’un procés iniciat molts anys enrere. El primer pas havia estat un pensament involuntari i secret; el segon, el fet de començar un diari. S’havia traslladat del pensament a les paraules. I ara, de les paraules als actes. L’últim graó seria allò que acabaria passant-li tancat al Ministeri de l’Amor. I ho havia acceptat. La fi estava continguda en el principi. Però era espantós, o més exactament, era com tastar la mort per endavant, com si fossis una mica menys viu. Fins i tot quan estava parlant amb O’Brien, quan va penetrar-li el sentit de les seves paraules, un sentiment d’esgarrifança glaçada s’havia emparat del seu cos. Havia tingut la sensació de baixar els esglaons cap a la humitat d’una tomba. I el fet de saber que la tomba sempre hi havia estat, esperant-lo, no l’havia pas fet sentir millor.