1984
Tercera Part » III
Pàgina 27 de 33
III
—Hi ha tres etapes en la teva reintegració —va dir O’Brien—: l’aprendre, el comprendre i l’acceptar. Ara és el moment que entris a la segona etapa.
Com sempre, Winston jeia estirat d’esquena. Però ara li havien deixat les cadenes més fluixes. Encara el tenien agafat al llit però podia moure una mica els genolls, girar el cap a banda i banda i aixecar els braços des del colze. Havia aconseguit que el dial, a més, no li provoqués tant de terror: podia evitar-ne les descàrregues si era prou hàbil. O’Brien accionava la palanca només quan Winston demostrava estupidesa. De vegades aconseguien de fer tota una sessió sense usar les descàrregues. No podia recordar quantes sessions havien fet. Tot el procés semblava estendre’s sobre un temps llarg, infinit, possiblement de setmanes. Els intervals entre sessions unes vegades podien ser de dies i d’altres de només una hora o dues.
—Sovint m’has preguntat —va dir O’Brien—, durant el temps que has estat jaient aquí, per què el Ministeri de l’Amor hauria d’invertir tant de temps i tantes preocupacions en tu. A més, quan eres lliure, ja t’estranyava molt el que, essencialment, era la mateixa qüestió. Podies captar els mecanismes de la societat on vivies, però no pas les motivacions importants. Te’n recordes, que escrivies al teu diari «Comprenc el com però no comprenc el perquè»? Era quan pensaves en aquest «per què», que dubtaves sobre la teva salut mental. Has llegit el llibre, el llibre de Goldstein, o almenys, unes quantes parts. T’ha explicat res que no sabessis, ja?
—I tu, l’has llegit? —va dir Winston.
—Jo l’he escrit. És a dir, vaig col·laborar en la seva redacció. Cap llibre es produeix individualment, com ja saps.
—És veritat, el que s’hi diu?
—Com a descripció, sí. Però el programa que presenta per més endavant, amb l’acumulació secreta de coneixement, una expansió gradual de la il·lustració, i finalment, el més important, la rebel·lió dels proletaris i la caiguda del Partit, no té sentit. Tu mateix ja preveies que això era el que t’hi trobaries. Però no té gens de sentit. Els proletaris no es revoltaran mai, ni en mil anys ni en un milió. No poden. I no cal que te’n digui la raó perquè ja la saps. Si mai has acaronat somnis d’una insurrecció violenta, abandona’ls. No hi ha cap via que permeti fer caure el Partit. El govern del Partit és per sempre. Fes d’això el punt de partença de qualsevol pensament. —Va acostar-se al llit—. Per sempre! —va repetir—. I ara tornem a la qüestió del com i del perquè. Ja comprens prou bé com el Partit es manté en el poder. Ara digues-me perquè ens hi aferrem. Som-hi, parla! —va afegir mentre Winston continuava en silenci.
Això no obstant, Winston va trigar a parlar uns quants moments. L’havia aixafat una forta sensació de cansament. La guspira d’entusiasme, boja i lleugera, havia tornat al rostre d’O’Brien. Sabia per endavant allò que Winston volia dir: que el Partit no buscava el poder pel poder mateix, sinó tan sols pel bé de la majoria. Que buscava el poder perquè les persones, enmig de la massa, eren criatures fràgils i covardes que no podien suportar la llibertat ni enfrontar-se amb la veritat. I que havien de ser governades i enganyades sistemàticament per d’altres més fortes que elles. Que l’única tria possible per a la humanitat es trobava entre la llibertat i la felicitat. I que la gran majoria de la humanitat triava la felicitat. Que el Partit era el guardià etern dels febles, una secta dedicada a fer el mal perquè pogués existir el bé i que sacrificava la pròpia felicitat per la dels altres. El més terrible, pensava Winston, la cosa més terrible, era que quan O’Brien va dir això, semblava creure-s’ho. L’hi podies veure a la cara. O’Brien ho sabia tot. Sabia mil vegades millor que Winston com era de debò el món, en quina degradació vivien la majoria d’éssers humans i per mitjà de quines mentides i barbaritats el Partit els mantenia d’aquesta manera. Ho havia entès tot, ho havia sospesat tot i, tanmateix, li era igual. Tot es justificava pels objectius finals. «Què pots fer», pensava Winston, «contra un llunàtic que és més intel·ligent que tu, que dóna als teus arguments l’oportunitat de ser escoltats imparcialment i després, simplement, persisteix en la seva bogeria?».
—Ens governeu per al nostre propi bé —va dir feblement—. Creieu que els éssers humans no estan a punt per governar-se tots sols, i per tant…
Gairebé va cridar només posar-se a parlar. Una punxada de dolor li havia travessat el cos. O’Brien havia empès la palanqueta del dial fins a trenta-cinc.
—Ha estat una estupidesa, Winston, una estupidesa! —va dir—. Hauries de saber que no pots dir coses així!
Va fer recular la palanca i va continuar:
—Ara et diré la resposta a la meva pregunta. És aquesta. El Partit busca el poder només en benefici propi. No ens interessa el bé dels altres, només ens interessa el poder. Ni riqueses ni luxes ni llarga vida ni felicitat: només el poder, el poder pur. I què significa el poder pur ho entendràs tot seguit. Som diferents de totes les oligarquies del passat perquè nosaltres sabem què estem fent. Tots els altres, fins i tot els qui s’assemblaven a nosaltres, eren covards i hipòcrites. Els nazis alemanys i els comunistes russos van acostar-se molt a nosaltres en els mètodes, però mai no van tenir prou coratge per reconèixer les seves motivacions. Pretenien, potser fins i tot creien, que s’havien apropiat del poder involuntàriament i per un temps limitat. I que tot just a la cantonada hi havia un paradís on els éssers humans serien lliures i iguals. Nosaltres no som així. Sabem que ningú no arreplega el poder amb la intenció d’abandonar-lo. El poder no és el mitjà, és el fi. No s’estableix una dictadura amb la intenció de salvaguardar la revolució: es fa una revolució amb la intenció d’establir la dictadura. L’objecte de la persecució és la mateixa persecució. L’objecte de la tortura és la mateixa tortura. L’objecte del poder és el mateix poder. Comences a entendre’m, ara?
Winston estava impressionat, tant com ho havia estat abans, per la cara fatigada d’O’Brien. Era forta, carnosa i brutal, plena d’intel·ligència i amb una mena de passió continguda davant la qual se sentia desemparat; però se’l veia cansat. Feia ulleres, la pell dels pòmuls se li arrugava. O’Brien va decantar-se damunt seu, acostant-li deliberadament el seu rostre fatigat.
—Penses —va dir— que tinc una cara envellida i cansada. Penses que t’estic parlant del poder i ni tan sols no sóc capaç de prevenir la decadència del meu propi cos. No pots entendre, Winston, que l’individu és només una cèl·lula? La fatiga de la cèl·lula implica el vigor de l’organisme. O és que et mors, quan et talles les ungles?
Va girar-se i va allunyar-se del llit. Va començar a passejar amunt i avall una altra vegada, amb una mà a la butxaca.
—Som els capellans del poder —va dir—. Déu és poder. Però ara per ara, el poder, pel que fa a tu, és tan sols una paraula. Ja és hora que en treguis alguna idea, d’allò que significa el poder. El primer que has de tenir en compte és que el poder és col·lectiu. L’individu només té poder mentre deixa de ser un individu. Ja coneixes l’eslògan del Partit: «La llibertat és esclavatge». Se t’ha ocorregut mai que és reversible? «L’esclavatge és llibertat». Tot sol, lliure, l’ésser humà sempre és derrotat. Ha de ser així perquè el destí de totes les persones és la mort, la qual és el més gran dels fracassos. Però si podem assumir una submissió completa i absoluta, si podem escapar de la pròpia identitat, si ens podem fondre amb el Partit, aleshores som el Partit i per tant som totpoderosos i immortals. La segona cosa que has de tenir en compte és que el poder implica poder damunt d’éssers humans. Damunt dels cossos, però també damunt de tot, damunt les ments. El poder damunt la matèria, la realitat exterior, si vols dir-ho així, no és important. Ara per ara, el nostre control sobre la matèria ja és total.
Per un moment, Winston va oblidar-se del dial. Va fer un violent esforç per aixecar-se i seure, però només va aconseguir de retorçar el cos dolorosament.
—Però com podeu controlar la matèria? —va esclatar—. Encara no controleu el clima, ni la llei de la gravetat. I a més hi ha malalties, dolor, mort…
O’Brien va fer-lo callar amb un moviment de la mà.
—Controlem la matèria perquè controlem la ment. La realitat és dins del cap. Ja ho aprendràs a poc a poc, Winston. No hi ha res que no puguem fer. Invisibilitat, levitació, tot. Si volgués, podria flotar damunt el terra d’aquesta cambra com una bombolla de sabó. Però no ho vull perquè el Partit no ho vol. Cal que et deslliuris d’aquestes idees sobre les lleis de la natura, pròpies del segle XIX. Nosaltres fem les lleis de la natura.
—No pot ser! No sou ni tan sols els amos del planeta! Què me’n dius, d’Euràsia i Orientàsia? Encara no les heu conquerides.
—No té importància. Les conquerirem quan ens convingui. I si no ho fem, quina diferència hi ha? Les expulsem de l’existència. Oceania és tot el món.
—Però el mateix món és només un pessiguet de pols. I l’home és petit i desemparat. Quant de temps fa que existeix? Durant milions d’anys, la terra estava deshabitada.
—És una ximpleria. La terra és tan vella com nosaltres, ni una mica més. Com podria ser més vella? Res no existeix si no és gràcies a la consciència humana.
—Però les pedres són plenes d’animals extingits, mamuts, mastodonts, rèptils enormes que vivien aquí molt abans que se sentís parlar de l’home.
—Que els has vist mai, aquests ossos, Winston? És evident que no. Van inventar-se’ls els biòlegs del segle XIX. Abans de l’home no hi havia res. Després de l’home, si és que arriba mai a un final, no hi haurà res. Fora de l’home hi ha el no-res.
—Però hi ha tot l’univers, allà fora. Mira els estels! N’hi ha que són a un milió d’anys llum de distància. Són fora del nostre abast per sempre.
—Què són els estels, Winston? —va dir O’Brien, tot indiferent—. Són puntets de foc a pocs quilòmetres de distància. Podríem arribar-hi si volguéssim. O tapar-los i ja no es veurien. La terra és el centre de l’univers. El sol i els estels giren al seu voltant.
Winston va fer un altre moviment convulsiu. Aquest cop, però, no va dir res. O’Brien va continuar com si respongués una objecció plantejada en veu alta:
—Per a determinats objectius, no cal dir-ho, això no és cert. Quan naveguem per l’oceà o quan fem la predicció d’un eclipsi, sovint trobem convenient d’assumir que la terra gira al voltant del sol i que els estels són lluny, a milions i milions de quilòmetres. I què? Potser suposes que és fora del nostre abast, de crear un sistema astronòmic dual? Els estels poden ser prop o lluny, d’acord amb les nostres necessitats. O és que creus que els nostres matemàtics no seran prou hàbils per fer-ho? No recordes el pensardoble?
Winston va encongir-se al llit. Digués el que digués, la veloç resposta li queia al damunt com una fuetada. I encara que sabés —que sabés— que ell tenia raó. La creença que res no existeix fora de la pròpia ment, per força ha d’haver-hi una manera de demostrar que és falsa. Que no feia temps que s’havia desemmascarat, aquesta fal·làcia? Fins i tot hi havia un nom que ho designava, però l’havia oblidat. Un lleuger somriure va contraure la boca d’O’Brien mentre l’observava.
—T’he dit, Winston —va dir—, que la metafísica no és el teu fort. La paraula que intentes trobar és «solipsisme». Però estàs equivocat. No és cap solipsisme, això. Solipsisme col·lectiu, seria, si de cas. Però, de fet, és una altra cosa, és el contrari. Tot és una digressió —va afegir en un to diferent—. El poder real, el poder pel qual hem de lluitar nit i dia, no és un poder sobre coses, sinó sobre persones. —Va aturar-se i de nou va assumir per un moment l’aire de professor universitari interrogant un deixeble prometedor—: Com pot refermar un home el poder sobre un altre?
Winston va rumiar.
—Fent-lo patir —va dir.
—Exactament. Fent-lo patir. Amb l’obediència no n’hi ha prou. Mentre no pateixi, com pots estar segur que està obeint la teva voluntat i no pas la seva? El poder existeix infligint dolor i humiliació. El poder existeix esmicolant les ments humanes i posant els trossets junts una altra vegada perquè formin formes noves segons la nostra voluntat. Comences a veure quina mena de món estem creant? És el contrari exacte de les utopies hedonístiques i estúpides que van imaginar els antics reformadors; és un món de por, traïció i turment; un món d’aixafar i ser aixafat, un món que, com més es refini, serà no pas menys, sinó més despietat. En el nostre món, el progrés serà un progrés cap a l’augment de dolor. Les velles civilitzacions proclamaven que s’havien fundat sobre l’amor i la justícia. La nostra es fonamenta en l’odi. En el nostre món no hi ha emocions tret de la por, la ràbia, el triomf i l’automenyspreu. I destruirem qualsevol cosa fora d’això. Qualsevol cosa. Ja estem trencant els hàbits mentals que sobrevivien des d’abans de la Revolució. Hem tallat la connexió entre els fills i els seus pares, entre home i home, i entre home i dona. Ja ningú no gosa refiar-se de l’esposa, d’un fill o d’un amic. Però és que en el futur no hi haurà esposes ni amics. Les criatures es prendran a les mares tan bon punt neixin, tal com agafem els ous d’una gallina. L’instint sexual s’eradicarà. La procreació serà una formalitat anual semblant a la de renovar la cartilla de racionament. Abolirem l’orgasme. Els nostres neuròlegs ja hi estan treballant. No hi haurà lleialtat, tret de la lleialtat al Partit. No hi haurà amor, tret de l’amor pel Gran Germà. No hi haurà més riures, tret del riure pel triomf després de la desfeta enemiga. No hi haurà art, ni literatura, ni ciència. Quan siguem omnipotents, ja no ens caldrà pas la ciència. No hi haurà distinció entre bellesa i lletjor. No hi haurà curiositat ni alegria davant el curs de la vida. Tots els plaers que rivalitzin amb nosaltres seran destruïts. Però sempre, no ho oblidis, Winston, sempre hi haurà l’embriaguesa del poder, que augmentarà constantment, que cada cop serà més subtil. Sempre, en tot moment, hi haurà l’emoció per la victòria, la sensació d’aixafar un enemic desemparat. Si vols una imatge del futur, imagina per sempre més una bota trepitjant un rostre humà…
Va callar com si esperés que Winston parlés. Però ell havia triat una altra vegada d’encongir-se a la llitera. No podia dir res. Li semblava que el cor se li havia glaçat. O’Brien va continuar:
—I recorda que això és per sempre. La cara sempre hi serà per tal que algú la trepitgi. L’heretge, l’enemic de la societat, sempre existirà. És per això que ha de ser derrotat i humiliat cada vegada. Tot el que has experimentat d’ençà que has caigut a les nostres mans, tot, continuarà i encara serà pitjor. L’espionatge, les traïcions, les detencions, les tortures, les execucions, les desaparicions, no s’aturaran mai. Serà un món de terror i al mateix temps serà un món triomfal. Com més poderós serà el Partit, menys tolerant es mostrarà. Com més feble serà l’oposició, més fort serà el despotisme. Goldstein i les seves heretgies viuran per sempre. Cada dia, a cada instant, les derrotarem, les desacreditarem, les ridiculitzarem, i hi escopirem al damunt. I tot i amb això, encara sobreviuran. Aquest drama que he estat representant amb tu durant set anys es representarà més i més vegades, generació rere generació, sempre en formes cada cop més subtils. Sempre tindrem un heretge, aquí, a la nostra mercè, cridant de dolor, destrossat, menyspreable. I a la fi, totalment penedit, salvat d’ell mateix, arrossegant-se als nostres peus per pròpia voluntat. Aquest és el món que estem preparant, Winston. Un món de victòria rere victòria, de triomf rere triomf: una pressió sense fi, una pressió —pressió— sobre el nervi del poder. Estàs començant a adonar-te, ja ho veig, de com serà aquest món. Però a la fi faràs molt més que comprendre’l. L’acceptaràs, li donaràs la benvinguda i acabaràs formant-ne part.
Winston s’havia recuperat prou per parlar.
—No podreu! —va fer feblement.
—Què vols dir amb aquesta observació, Winston?
—No podeu crear un món com el que acabes de descriure. És un somni. És impossible.
—Per què?
—És impossible fundar una civilització sobre la por, l’odi i la crueltat. No es pot resistir.
—Per què no?
—Perquè no tindria vitalitat. Es desintegraria. Se suïcidaria.
—Ximpleries. Encara tens la impressió que l’odi desgasta més que l’amor. Per què hauria de ser així? I si ho fos, quina diferència hi hauria? Suposa que triem de desgastar-nos més ràpid. Suposa que accelerem el tempo de la vida humana fins al punt que les persones siguin velles als trenta anys. Així i tot, quina diferència hi hauria? No pots entendre que la mort de l’individu no és la mort? El Partit és immortal.
Com de costum, la veu havia deixat Winston abatut i desemparat. Encara més, tenia pànic de pensar que si persistia en el desacord amb O’Brien, tornaria a fer funcionar el dial. I tot i amb això, no es podia mantenir en silenci. Feblement, sense arguments, sense res que li servís de suport tret de l’horror inarticulat a allò que O’Brien li havia explicat, va tornar a l’atac.
—No ho sé. No m’importa. D’alguna manera, tot plegat fallarà. Alguna cosa us derrotarà. La vida us derrotarà.
—Controlem la vida, Winston, i a tots els nivells. Imagines que hi ha una cosa anomenada natura humana que se sentirà ultratjada pel que farem i que es tornarà contra nosaltres. Però és que som nosaltres, que hem creat la natura humana. Les persones són infinitament mal·leables. O és que potser has tornat a la teva vella idea que els proletaris o els esclaus s’aixecaran i ens faran fora? Treu-t’ho del cap. Estan desemparats, com els animals. La humanitat és el Partit. La resta és fora i és irrellevant.
—No m’importa. Al final us guanyaran. Més tard o més d’hora us veuran tal com sou i aleshores us faran a trossos.
—Que veus cap evidència que això estigui passant? O cap raó perquè passi?
—No. Però ho crec. Sé que caureu. Hi ha alguna cosa a l’univers, no ho sé, algun esperit, algun principi, que mai no podreu transgredir.
—Creus en Déu, Winston?
—No.
—Aleshores quin és, aquest principi que temps a venir ens derrotarà?
—No ho sé. L’esperit de l’home.
—I tu, que et consideres un home?
—Sí.
—Doncs si ho ets, Winston, ets l’últim. Els de la teva mena s’han extingit i nosaltres en som els hereus. Que no ho entens, que estàs sol? Ets fora de la història, ets un no-existent. —Va canviar d’actitud i va dir en un to més dur—: Amb les nostres mentides i la nostra crueltat, et consideres moralment superior a nosaltres, oi?
—Sí, em considero superior.
O’Brien no va dir res. Hi havia dues veus més parlant. Winston de seguida va reconèixer que una de les veus era la seva. Era un enregistrament de la conversa que havia tingut amb O’Brien aquell vespre en què va enrolar-se a la Fraternitat. Se sentia prometent-li de mentir, de robar, de falsificar, d’assassinar, d’encoratjar el consum de drogues i la prostitució, d’escampar malalties venèries, de llençar vidriol a la cara d’un nen… O’Brien feia petits gestos d’impaciència, com si volgués dir que aquella demostració amb prou feines valia la pena. Aleshores va girar un botó i les veus van parar.
—Aixeca’t del llit —va dir.
Les cadenes s’havien deixat anar totes soles. Winston va baixar del llit i va quedar-se dret. Tenia problemes d’equilibri.
—Ets l’últim home —va dir O’Brien—. Ets el guardià de l’esperit humà. Ara et veuràs tal com ets. Treu-te la roba.
Winston va desfer el cap de cordill que li mantenia agafada la granota. La cremallera, l’hi havien arrencada de seguida, ja feia molts dies. No podia recordar si alguna vegada, des de la seva detenció, s’havia tret tota la roba d’un cop. Sota la granota, tenia el cos cobert amb uns parracs grogosos i bruts, que tot just permetien de reconèixer-hi les restes de la roba interior. Mentre ho feia lliscar tot cap a terra, va veure que hi havia un mirall de tres peces a la banda més llunyana de l’habitació. S’hi va acostar i va aturar-se en sec. Un crit involuntari va brollar-li de dins.
—Som-hi —va dir O’Brien—. Col·loca’t ben dret entre els cossos del mirall. Així et veuràs millor de costat.
Winston s’havia aturat perquè s’havia horroritzat. Una criatura esquelètica, de color gris i encorbada, caminava cap a ell. La seva aparença actual era terrorífica, i no merament pel fet de saber que es tractava d’ell. Va acostar-se al mirall. La cara de la criatura, a causa del seu caminar ajupit, semblava sortida enfora. Era una cara desesperada, de presidiari, amb un front protuberant que s’allargava entre una clepsa pelada, un nas ganxut, uns pòmuls que semblaven magolats i uns ulls ferotges i a l’aguait. Tenia les galtes cosides de cicatrius i la boca d’un aspecte abatut. Certament, era la seva cara, però li semblava que havia canviat molt més del que ell havia canviat per dins. Les emocions que registrava eren diferents de les que sentia. S’havia quedat mig calb. Al primer moment, va pensar que ell mateix s’havia tornat gris, també, però era només la pell del cap, que era grisa. Tret de les mans i un petit cercle a la cara, tot el cos era cobert d’una vella i resseca crosta grisa de brutícia. Aquí i allà, sota la brutícia, hi havia les marques vermelles de les ferides, i prop del turmell, l’úlcera varicosa era un bony inflamat amb penjolls de pell desprenent-se’n. Però el més veritablement horrorós era la magror del seu cos. La caixa toràcica era tan estreta com la d’un esquelet. Les cames se li havien encongit tant que els genolls eren més gruixuts que les cuixes. Ara veia a què es referia O’Brien quan li havia dit de mirar-se els costats. La corba de la columna vertebral era esfereïdora. Les espatlles, magres, s’avançaven i provocaven que el pit se li enfonsés, com si tingués una cavitat, i el coll, de tan prim, semblava retorçar-se sota el pes del cap. Més o menys, hauria dit que era el cos d’un home de seixanta anys, que patia una malaltia maligna.
—Algun cop has pensat —va dir O’Brien— que la meva cara, una cara d’un membre del Partit Interior, sembla envellida i desgastada. Què en penses, de la teva?
Va agafar l’espatlla de Winston i li va fer donar la volta fins a tenir-lo davant.
—Fixa’t en quines condicions et trobes! —va dir—.
Fixa’t en tota aquesta porqueria escampada pel cos. Fixa’t en la brutícia entre els dits dels peus. Fixa’t en aquesta úlcera fastigosa que tens a la cama. Saps que puts com un boc? Probablement ja ni te n’adones. Fixa’t com t’has aprimat. Ho veus? Et puc tancar els meus dits índex i polze entorn del bíceps. Et podria petar el coll com una pastanaga. Saps que d’ençà que ets a les nostres mans has perdut vint-i-cinc quilos? Fins i tot estàs perdent cabell a grapats. Mira! —va estirar-li els cabells i va endur-se’n un manyoc—. Obre la boca! Nou, deu, onze dents perdudes. Quantes en tenies, abans de venir amb nosaltres? I les poques que et queden t’estan a punt de caure! Mira ara!
Va agafar-li una de les dents que li quedaven, una del davant, amb el seu fort dit gros i l’índex. Una fiblada de dolor va travessar la mandíbula de Winston. O’Brien havia arrencat la dent de soca-rel. Va llençar-la a l’altre costat de l’habitació.
—T’estàs podrint —va dir—. Estàs caient a trossos. Què ets? Un sac de merda. Ara gira’t i torna a mirar-te al mirall. Veus això que t’observa? Això és l’últim home. Si ets humà, la humanitat és això. Ara torna a posar-te la roba.
Winston va començar a vestir-se amb moviments lents i rígids. Semblava que fins ara no s’havia adonat de com estava de prim i de feble. Només un pensament li ocupava el cap: que devia dur en aquell lloc molt més temps del que imaginava. Aleshores, de sobte, en veure els miserables parracs escampats al seu voltant, li va sobrevenir un gran sentiment de llàstima pel seu cos destrossat. Abans de saber què estava fent, va deixar-se caure en un tamboret que hi havia al costat del llit i va esclatar a plorar. Era conscient de la seva lletjor, de la seva baixesa; era un grapat d’ossos embolicats amb parracs fastigosos que seia i ploriquejava sota aquella claror blanca i enlluernadora: i tot i amb això, no es podia contenir. O’Brien va col·locar-li la mà a l’espatlla, gairebé amablement.
—No durarà per sempre —va dir—. Te’n pots escapar sempre que vulguis. Tot depèn de tu.
—De mi? Ets tu, qui ho ha fet! —va gemegar Winston—. Ets tu, qui m’ha reduït a aquest estat!
—No, Winston, t’hi has reduït tu, tot sol. És el que vas acceptar quan et vas aixecar contra el Partit. Tot estava contingut en aquella acció inicial. No ha passat res que no poguessis preveure. —Va aturar-se un moment i va continuar—: T’hem apallissat, Winston. T’hem trencat. Ja has vist què sembla el teu cos. I la teva ment es troba igual. No crec que hi pugui quedar gaire orgull, dintre teu. T’hem clavat cops de peu, t’hem fuetejat i t’hem insultat; has xisclat de dolor, has rodolat per terra sobre el teu propi vòmit i la teva sang. Has implorat clemència, has traït tothom i totes les coses. Pots pensar en una sola degradació que no hagis patit?
Winston va parar de ploriquejar tot i que les llàgrimes encara li rajaven dels ulls. Va alçar la vista cap a O’Brien.
—No he traït Júlia —va dir.
O’Brien va observar-lo pensarosament.
—No —va dir—, no, és del tot correcte. No has traït Júlia.
El cor de Winston va omplir-se de nou d’aquella peculiar reverència per O’Brien que semblava que res no pogués destruir. Que intel·ligent, pensava, que intel·ligent! Mai no deixava de comprendre tot el que se li deia. Qualsevol altre sobre la terra hauria respost ràpidament que sí, que havia traït Júlia. Perquè, què hi havia, que no li haguessin arrencat sota tortura? Els havia dit tot el que sabia d’ella, els seus hàbits, el seu caràcter, la seva vida passada; havia confessat fins al més trivial dels detalls, tot el que havia passat durant les seves trobades, tot el que ell li havia dit a ella i tot el que ella li havia dit a ell, els seus àpats amb menjar del mercat negre, les seves fornicacions, els seus imprecisos complots contra el Partit, en fi, tot. Però fins i tot així, en el sentit en què ell entenia la paraula, creia que no havia traït Júlia. Havia continuat estimant-la, el seu sentiment cap a ella s’havia mantingut igual. O’Brien s’havia adonat del que volia dir sense necessitat d’explicacions.
—Digues —va dir—. Quant trigaran a matar-me?
—Podria ser que molt de temps —va dir O’Brien—. Ets un cas difícil. Però no en perdis l’esperança. Tard o d’hora, tothom es cura. Un cop curat, et matarem.