1984
Apèndix
Pàgina 31 de 33
APÈNDIX
Els principis de la novaparla
La novaparla era la llengua oficial d’Oceania i s’havia concebut per satisfer les necessitats sociològiques del Socang o Socialisme Anglès. El 1984 encara no hi havia ni una sola persona que usés la novaparla com a únic mitjà de comunicació, tant en la llengua escrita com en la parlada. S’hi escrivien els editorials del Times però era un veritable tour de force que només podia dur a terme un especialista. S’esperava que la novaparla arribaria a substituir finalment la vellaparla (o, tal com en diríem, l’anglès estàndard) cap a l’any 2050. Mentrestant, guanyava terreny de manera contínua. Tots els membres del Partit tendien a usar cada cop més en les seves converses quotidianes mots i construccions gramaticals de la novaparla. La versió en ús el 1984, inclosa en les edicions novena i desena del Diccionari de novaparla, era provisional i contenia mots superflus i modismes arcaics que havien de suprimir-se més endavant. La que ens interessa és la versió final i perfeccionada, inclosa en l’onzena edició del diccionari.
El propòsit de la novaparla no era tan sols de proveir un mitjà d’expressió a la visió del món i als hàbits mentals propis dels devots del Socang, sinó també fer impossibles altres maneres de pensar. Es pretenia que quan la novaparla fos adoptada del tot i per sempre, i la vellaparla, oblidada, un pensament heretge —és a dir, un pensament divergent dels principis del Socang— seria literalment impensable. Almenys, sempre que un pensament depengués de les paraules. Tenia el vocabulari construït per donar l’expressió exacta i sovint molt subtil a cada significat que qualsevol membre del Partit volgués expressar. Al mateix temps excloïa tots els altres significats i també la possibilitat d’arribar-hi per vies indirectes. Això va ser possible en part per la invenció de paraules noves, però sobretot, per la supressió de les paraules indesitjables i per l’extirpació en aquestes paraules de qualsevol significat heterodox i, en la mesura del possible, de qualsevol significat secundari. Per donar un exemple senzill, el mot «lliure» encara existia en novaparla, però només podia usar-se en frases com ara «el gos és lliure de polls» o «aquest prat és lliure de males herbes». No es podia usar amb el vell sentit de «políticament lliure» o «intel·lectualment lliure», des del moment que la llibertat política o intel·lectual ja no existien com a conceptes i, per tant, no tenien necessitat de nom. A part de la supressió dels mots definitivament herètics, la reducció del vocabulari es va contemplar com una finalitat per ella mateixa, i a cap mot que es pogués estalviar se li permetia de sobreviure. La novaparla tenia la finalitat no pas d’eixamplar sinó de disminuir l’àrea del pensament. I s’ajudava indirectament aquest objectiu tot reduint el nombre de paraules al mínim.
La novaparla es fonamentava en la llengua anglesa tal com ara la coneixem. Amb tot, moltes frases de novaparla, fins i tot quan no contenien mots de nova creació, serien difícilment comprensibles per a un parlant d’anglès d’avui en dia. Els mots de novaparla es dividien en tres classes diferents, denominades «vocabulari A», «vocabulari B» (també denominat «de mots compostos») i «vocabulari C». Fóra més senzill de discutir cada classe per separat, però les particularitats gramaticals de la llengua poden tractar-se en la secció dedicada al vocabulari A, ja que s’apliquen les mateixes regles a les tres categories.
El vocabulari A. El vocabulari A comprèn els mots necessaris per als afers de la vida quotidiana com ara menjar, beure, treballar, posar-se la roba, pujar i baixar les escales, conduir vehicles, fer el jardí, cuinar, i semblants. Es compon gairebé del tot de paraules que ja posseïm, paraules com ara «picar», «córrer», «gos», «arbre», «sucre», «casa», «camp»… Però en comparació amb el vocabulari de l’anglès actual, el seu nombre és extremament petit i els seus significats són definits d’una manera molt més rígida. Se n’han esporgat totes les ambigüitats i els matisos del significat. Tant com era possible, un mot en novaparla d’aquesta mena es reduïa a un so precís que expressava un concepte de manera clara i comprensible. Hauria estat del tot impossible usar el vocabulari A amb propòsits literaris o en discussions polítiques o filosòfiques. S’intentava que expressés tan sols pensaments simples i objectius, normalment relacionats amb objectes concrets o accions físiques.
La gramàtica de la novaparla tenia dues grans peculiaritats. La primera era una intercanviabilitat gairebé completa entre les diverses parts de la frase. Qualsevol mot del llenguatge (en principi, això s’aplicava fins i tot a mots abstractes com ara «si» o «quan») es podia usar com a verb, nom, adjectiu o adverbi. Entre la forma verbal i la nominal, si tenien la mateixa arrel, no hi havia diferència. Aquesta regla, per ella mateixa, ja implicava la destrucció de moltes formes arcaiques. El mot «pensament», per exemple, no existia en novaparla. El substituïa el mot «pensar», que feia de nom i de verb. No se seguia cap principi etimològic. En alguns casos es triava el nom original perquè fes la doble funció i en altres, el verb. Encara que un nom i un verb de significats emparentats no estiguessin connectats etimològicament, tot sovint també se suprimia o l’un o l’altre. Era l’exemple d’un mot com ara «tallar», el significat del qual es trobava prou cobert pel nom-verb «ganivet». Els adjectius es formaven tot afegint el sufix «-ple» al nom-verb i els adverbis afegint-hi «-mode». Així, per exemple, «ràpidple» significa «ràpid» i «ràpidmode», «ràpidament». Alguns dels adjectius actuals com ara «bo», «fort», «gran», «negre», «tou» van ser conservats, però el nombre total era molt petit. No eren gaire necessaris, ja que qualsevol funció adjectival es podia aconseguir afegint «-ple» al nom-verb. No es va conservar cap dels actuals adverbis tret dels que ja acabaven en «-mode», terminació que era invariable. El mot «bé», per exemple, va ser substituït per «bomode».
A més, qualsevol mot —i això, de nou, s’aplicava en principi a tots els mots de la llengua— podia convertir-se en negatiu amb l’afegitó del prefix «in-» o podia ser reforçat amb un altre prefix, «plus-», el qual, si se li volia donar més èmfasi, podia agafar la forma «dobleplus-». Així, per exemple, «infred» significava «calent», mentre que «plusfred» i «dobleplusfred» significaven «molt fred» i «extraordinàriament fred». També era possible, com en anglès actual, modificar els significats de gairebé qualsevol mot a base de prefixos preposicionals com ara «ante-», «post-», «damunt-», «sota-», etc. Amb mètodes així es va fer possible de dur a terme una enorme disminució del vocabulari. Donat, per exemple, el mot «bo», ja no hi havia cap necessitat del mot «dolent», ja que el significat corresponent era igualment correcte —de fet, més correctament expressat amb el mot «inbò». Tot el que calia en aquells casos on dues paraules formaven una parella natural de contraris era decidir quin dels dos se suprimia. «Fosc», per exemple, seria substituït per «inclar», o «clar», per «infosc», segons la preferència.
El segon tret distintiu de la gramàtica de la novaparla era la seva regularitat. Amb unes quantes excepcions que esmentarem més avall, totes les inflexions seguien les mateixes regles. Així, en tots els verbs, el pretèrit i el participi passat eren iguals i acabaven en «-ed».[4] Això implicava l’abolició de totes les formes irregulars. Tots els plurals es farien a base d’afegir «-s» o «-es». Així, el plural d’«home», «bou», «vida» seria «homes», «bous», «vides».[5]
[…]
Una paraula difícil de pronunciar o que pogués entendre’s incorrectament entrava «ipso facto» en la categoria de paraula dolenta: per això, ocasionalment, per motius d’eufonia, s’inserien lletres de més en una paraula o bé es conservava una forma arcaica. Tanmateix, la necessitat de fer-ho generalment estava connectada amb el vocabulari B. Per què s’atorgava una importància tan gran a la pronunciació s’aclarirà més endavant en aquest assaig.
El vocabulari B. El vocabulari B consistia en paraules construïdes deliberadament amb objectius polítics. Paraules, per dir-ho d’alguna manera, que no sols tenien per elles mateixes una implicació política sinó que es creaven amb la intenció d’imposar sobre la persona que les usés l’actitud mental més desitjable. Sense una comprensió absoluta dels principis del Socang era difícil d’usar aquestes paraules correctament. En alguns casos podien traduir-se a la vellaparla, o fins i tot a mots agafats del vocabulari A. Però això exigia normalment una llarga paràfrasi i sempre implicava la pèrdua d’un cert èmfasi. Els mots B eren una mena de taquigrafia verbal. Sovint, amb poques síl·labes, contenien sèries senceres d’idees i, al mateix temps, s’expressaven més acuradament i amb més contundència que el llenguatge corrent.
Tots els mots B eren compostos.[6] Consistien en dos o més mots —o fragments de mot— ajuntats en una nova forma fàcilment pronunciable. L’amalgama resultant sempre era un nom-verb que es flexionava segons les regles normals. Per posar un únic exemple: la paraula «benpensar» amb el significat, molt general, d’«ortodòxia» o, si s’agafa com a verb, de «pensar d’una manera ortodoxa». La flexió d’aquesta forma seria la següent: nom-verb, «benpensar»; pretèrit i participi passat, «benpensat»; participi present, «benpensant»; adjectiu, «benpensarplè»; adverbi, «benpensarmode»; nom verbal, «benpensador».
Els mots B no es construïen sobre cap base etimològica. Els que constituïen aquest vocabulari podien provenir de qualsevol part de la llengua i podien col·locar-se en qualsevol ordre i ser mutilats de qualsevol manera, amb la intenció de fer-ne més fàcil la pronunciació i alhora sense que deixés d’indicar les derivacions. En el mot «crimpensar» (pensament delictiu), per exemple, «pensar» anava darrere, mentre que a «pensarpol» (Policia del Pensament) anava davant i la paraula «policia» havia perdut les síl·labes tercera i quarta i part de la segona. A causa de les grans dificultats per obtenir bones eufonies, les formes irregulars eren més normals en el vocabulari B que en l’A. Per exemple, les formes adjectivals «Miniveri», «Minipax» i «Minimor» eren, respectivament, «Miniveriplè», «Minipauplè» i «Minimorósplè», simplement perquè «-verplè», «-paxplè», i «-morplè» eren una mica difícils de pronunciar. En principi, de tota manera, tots els mots B podien ser inflexionats i, de fet, tots formaven les diverses inflexions exactament de la mateixa manera.
Uns quants mots B tenien significats altament subtils, amb prou feines intel·ligibles per a qualsevol que no dominés el llenguatge en el seu conjunt. Considerem, per exemple, una frase típica de l’editorial del Times com ara «Vellpensadors inentranyasentir Socang». La transcripció més curta que se’n podria fer en vellaparla seria: «Les persones les idees de les quals es van formar abans de la Revolució no poden tenir una plena comprensió emocional dels principis del socialisme anglès». I això no seria una traducció adequada. Per començar, per tal de dominar tots els significats de la frase en novaparla acabada d’esmentar, s’hauria de tenir una idea clara de què vol dir «Socang». A més a més, tan sols una persona educada del tot i amb molta cura en el Socang podria apreciar la gran força del mot «entranyasentir», que implica una acceptació cega i entusiasta difícil d’imaginar avui en dia; o del mot «vellpensar», que estava inextricablement barrejat amb la idea de feblesa i decadència. Però la funció especial de certs mots de novaparla, d’entre els quals «vellpensar» tan sols n’era un més, consistia no tant a expressar significats sinó a destruir-los. Aquests mots, necessàriament reduïts en nombre, havien eixamplat el seu significat fins a arribar a contenir dintre d’ells mateixos sèries senceres d’altres mots, els quals, com que el seu significat quedava ara prou cobert per l’esmentat mot eixamplat, podien ser bandejats i oblidats. La dificultat més gran de cara als compiladors del Diccionari de novaparla no era el fet d’inventar nous mots sinó que, un cop inventats, estiguessin segurs del que significaven. I aquesta seguretat, per entendre’ns, implicava precisar quina sèrie de mots antics quedava eliminada per la seva existència.
Tal com ja hem vist en el cas del mot «lliure», els mots que, alguna vegada, havien tingut un significat herètic es conservaven per motius de conveniència, però només amb els significats indesitjables purgats i expulsats. Innombrables paraules com ara «honor», «justícia», «moralitat», «internacionalisme», «democràcia», «ciència» i «religió» havien deixat simplement d’existir. Uns quants mots generals els cobrien. I cobrint-los, els abolien. Tots els mots aplegats entorn de conceptes com ara la llibertat i la igualtat, per exemple, estaven continguts en una única paraula: «crimpensar», mentre que tots els mots aplegats entorn de conceptes com ara l’objectivitat i el racionalisme els contenia tan sols la paraula «vellpensar». Una precisió més gran hauria estat perillosa. El que es requeria a un membre del Partit era una perspectiva semblant a la dels vells hebreus, que sabien, sense gaire més coneixements, que totes les nacions distintes a la seva adoraven «falsos déus». No els calia saber que aquells déus es deien Baal, Osiris, Moloc, Ashtaroth i semblants: probablement, com menys coneixement en tenien, millor era per a la seva ortodòxia. Coneixien Jahvè i els seus manaments: sabien, per tant, que tots els déus amb altres noms o amb altres atributs eren falsos. D’una manera força semblant, cada membre del Partit sabia què constituïa una conducta correcta i, en termes generals i potser excessivament vagues, sabia també fins a quin punt se’n podia separar. La seva vida sexual, per exemple, es trobava regulada de dalt a baix per dos mots de novaparla: «crimsexar» (immoralitat sexual) i «bonsex» (castedat). «Crimsexar» cobria qualsevol infracció sexual: fornicació, adulteri, homosexualitat i altres perversions. També cobria les relacions practicades per pur plaer. No hi havia necessitat d’enumerar-les per separat ja que totes eren igualment culpables i, en principi, castigades amb la mort. El vocabulari C, que aplegava paraules tècniques i científiques, podia ser necessari per donar noms especialitzats a certes aberracions sexuals, però el ciutadà normal no en tenia necessitat. Sabia què s’entenia per «bonsex», és a dir, per relacions sexuals normals entre home i dona: les encaminades a l’únic objectiu de tenir fills i efectuades sense plaer físic per part de la dona. Qualsevol altra cosa era crimsexar. En novaparla gairebé mai era possible seguir un pensament herètic més lluny de la simple percepció que era herètic. Si volies anar més enllà era impossible perquè els mots necessaris no existien.
Cap paraula del vocabulari B era ideològicament neutral. Una gran majoria eren simples eufemismes. Paraules com ara «campfeliç» (camp de treballs forçats) o «Minipax» (Ministeri de la Pau, o sigui, Ministeri de la Guerra) significaven gairebé exactament el contrari del que semblaven. D’altra banda, algunes paraules mostraven una comprensió franca i alhora despectiva de la naturalesa real de la societat d’Oceania. Un exemple n’era «proleatipar», amb el significat tant de diversió grollera com de notícies falses que el Partit repartia entre les masses. D’altres paraules, un cop més, resultaven ambivalents i tenien la connotació de «bones» quan s’aplicaven al Partit i de «dolentes» quan s’aplicaven als enemics. Però, a més a més, hi havia un gran nombre de paraules que, a primera vista, semblava que eren meres abreviacions i que traspuaven el seu color ideològic no pas a partir del significat sinó a partir de l’estructura.
Fins on fos possible de manipular, tot el que pogués tenir significat polític d’alguna mena s’encaixava dins el vocabulari B. El nom de les organitzacions o de grups de gent, o de doctrines, de països, d’institucions, d’edificis públics era invariablement escurçat i reduït a una forma més planera; és a dir, una única paraula fàcilment pronunciable que, amb el mínim nombre possible de síl·labes, conservés el significat original. En el Ministeri de la Veritat, per exemple, el Departament d’Arxiu, on treballava Winston Smith, s’anomenava «Deparx», el Departament de Ficció, «Deficci», el Departament de Teleprogrames, «Detelep», i així tots igual. Això no es feia només amb l’únic objectiu de guanyar temps. Fins i tot a les dècades inicials del segle XX, els mots i les frases encaixades havien estat una de les característiques del llenguatge polític, i cal destacar que la tendència a usar abreviacions d’aquesta mena era més forta en els països totalitaris i en les organitzacions totalitàries. N’eren exemples mots com ara «nazi», «gestapo», «comintern», «inprecor», «agitprop»… Al principi, aquesta pràctica va adoptar-se instintivament, però en novaparla s’utilitzava amb un objectiu concret. Es percebia que abreujant els noms d’aquesta manera se n’estrenyien i se n’alteraven subtilment els significats ja que tallaven moltes de les associacions d’idees que, altrament, haurien mantingut. Els mots «Internacional Comunista», per exemple, evoquen una imatge complexa de fraternitat humana universal, banderes vermelles, barricades, Karl Marx i la Comuna de París. El mot «comintern», al contrari, suggereix tan sols una organització ben atapeïda i un cos doctrinal ben definit. Es refereix a alguna cosa tan fàcilment reconeguda i tan limitada d’objectiu com una cadira o una taula. «Comintern» és un mot que pot pronunciar-se gairebé sense reflexionar sobre el seu sentit, mentre que «Internacional Comunista» és una frase sobre la qual un es veu obligat a aturar-s’hi, com a mínim, un moment. En el mateix sentit, les associacions ideològiques evocades per una paraula com «Miniveri» són menors i més controlables que les que evoca «Ministeri de la Veritat». I l’explicació d’això es trobava no pas tan sols en el costum d’abreujar, sinó també en l’atenció, gairebé exagerada, que es dedicava a aconseguir que cada paraula fos fàcilment pronunciable.
En novaparla, l’eufonia pesava més que qualsevol altra consideració a excepció de la de l’exactitud del significat. Sempre s’hi sacrificava la regularitat gramatical si es considerava necessari. I amb tota la raó, des del moment que el que es demanava, sobretot per finalitats polítiques, eren paraules ben curtes, de significat inequívoc, que poguessin emetre’s ràpidament i que desvetllessin un mínim ressò en l’enteniment del parlant. Les paraules del vocabulari B encara guanyaven més força pel fet que totes eren molt semblants. Gairebé sempre mots com ara «benpensar», «Minipax», «proleatipar», «crimsexar», «campfeliç», «entranyasentir», «pensarpol» i moltíssims més eren de poques síl·labes i amb l’accent tònic distribuït igualment entre la primera síl·laba i l’última. El seu ús encoratjava a parlar en una mena d’estil embarbussat, alhora trencat i monòton. Cosa que era precisament la meta que es perseguia. La intenció era convertir el fet de parlar, i especialment, el de parlar de temes no pas neutrals ideològicament, en una cosa tan independent de la consciència com es pogués. Per als assumptes de la vida quotidiana era indubtablement necessari, o sovint necessari, de reflexionar abans de parlar. Però un membre del Partit apel·lat a fer un judici ètic o polític havia de ser capaç de ruixar opinions correctes tan automàticament com una metralladora fa una ruixada de bales. L’entrenament rebut l’havia preparat per fer-ho. El llenguatge li donava un instrument gairebé a prova d’idiotes, i la factura de les paraules, amb el seu so aspre i una certa lletjor esquerpa d’acord amb l’esperit del Socang, ajudava a tirar endavant tot el procés.
A més, hi contribuïa el fet de tenir poques paraules per triar. En comparació amb el nostre, el vocabulari de novaparla era petitet. A més, s’enginyaven constantment noves maneres de reduir-lo. Sens dubte, la novaparla diferia de gairebé totes les llengües en el fet que el seu vocabulari disminuïa cada any en comptes d’augmentar. Cada reducció era un guany, ja que com més petita era la possibilitat de triar, més petita era la possibilitat de tenir pensaments propis. En definitiva, es tenia l’esperança d’aconseguir un parlar articulat sorgit de la larinx sense implicar-hi les parts més altes del cervell. Aquest objectiu s’admetia francament en el mot de novaparla «ànecparlar», amb el significat de «clacar com un ànec». Com altres diversos mots del vocabulari B, «ànecparlar» era de significat ambivalent. Posat que les opinions que eren «clacades» fossin ortodoxes, implicaven només una lloança, i quan el Times es referia a un dels oradors del Partit com a «Dobleplusbò ànecparlant» estava emetent un càlid i valuós compliment.
El vocabulari C. El vocabulari C era complementari dels altres i estava format, del primer a l’últim, per termes científics i tècnics. S’assemblaven als termes científics en ús avui en dia i provenien de les mateixes arrels, però calia anar amb compte, com era habitual, a definir-los rígidament i a despullar-los dels significats indesitjables. Seguien les mateixes regles gramaticals que les paraules dels altres dos vocabularis. Molt poques paraules C tenien aplicacions pràctiques en el parlar de cada dia o en discussions polítiques. Qualsevol investigador científic o tècnic podia trobar-hi qualsevol paraula que necessités en la llista dedicada a la seva especialitat. Però poques vegades tenia un coneixement que no fos superficial dels mots presents a les altres llistes. Només hi havia uns quants mots comuns a totes les llistes. No existia cap vocabulari que expressés la funció de la ciència com a hàbit de reflexió, o com a mètode de pensament independent de les seves branques particulars. No cal dir que no hi havia cap paraula per a «ciència». I qualsevol significat que hi pogués encaixar ja estava prou cobert amb la paraula «Socang».
Del que es desprèn fins ara, pot veure’s que en novaparla l’expressió d’opinions no ortodoxes, fins i tot de molt baix nivell, era gairebé impossible. No cal dir que es podien pronunciar heretgies d’allò més crues, com blasfèmies. Hauria estat possible de dir, per exemple, «El Gran Germà és inbò». Però aquesta proposició, que per a una oïda ortodoxa esdevindria una mera i evident absurditat, no podia ser sostinguda per un argument raonat ja que no hi havia disponibles les paraules per fer-ho. Les idees enemigues del Socang només podien ser sostingudes amb formes vagues i desprovistes de paraules concretes. Només podien expressar-se amb paraules de significat molt general que barrejaven i condemnaven grups sencers d’heretgies sense que en definissin cap ni una. De fet, un només podia usar la novaparla amb propòsits no ortodoxos a còpia de recuperar il·legítimament alguns mots de la vellaparla. Per exemple, «Tots els homes són iguals» era una frase possible en novaparla, però només en el mateix sentit en què «Tots els homes són pèl-rojos» és una possible frase en vellaparla. No contenia cap error gramatical, però expressava una falsedat palpable, com és la que tots els homes tenen la mateixa altura, pes o força. El concepte d’igualtat política ja no existia, i aquest significat secundari s’havia esporgat convenientment de la paraula «igual». El 1984, quan la vellaparla encara era habitual en els mitjans de comunicació, el perill que existia teòricament en usar paraules de novaparla era que un podia recordar-ne el significat original. A la pràctica, no era gens difícil evitar de fer-ho per a ningú ben educat en pensardoble. Però al cap d’un parell de generacions fins i tot la possibilitat d’un lapsus així hauria desaparegut.
Una persona educada amb la novaparla com a única llengua no sabria que «igual» una vegada havia tingut el significat secundari de «políticament igual», o que «lliure» un dia havia significat «intel·lectualment lliure». Almenys no ho sabria més que, per exemple, un individu que mai no hagués sentit parlar dels escacs, que tampoc coneixeria els significats secundaris de «reina» o «torre». Hi hauria molts delictes i errors sense possibilitat de cometre’s perquè, simplement, no tenien nom i per tant eren inimaginables. I calia preveure que, amb el pas del temps, els trets distintius de la novaparla serien més i més pronunciats i els seus mots serien cada vegada menys, i els seus significats serien més i més rígids, i la possibilitat de fer-los servir per a usos impropis disminuiria més i més.
Quan la vellaparla arribés a estar superada del tot, la darrera connexió amb el passat s’hauria tallat. La història ja s’hauria reescrit, però fragments de la literatura del passat encara sobreviurien aquí i allà, imperfectament censurats, i tant de temps com un retingués el coneixement de la vellaparla, seria capaç de llegir-los. En el futur, fragments d’aquesta mena, fins i tot si tenien la sort de sobreviure, serien inintel·ligibles i intraduïbles. Seria impossible de traduir cap passatge de vellaparla a novaparla a menys que es referís a algun procés tècnic o a alguna acció quotidiana de les més simples. Altrament, ja era un mot amb tendència a l’ortodòxia («benpensarplè» seria una expressió de novaparla). A la pràctica, això significava que cap llibre escrit abans d’aproximadament 1960 podria ser traduït del tot. La literatura prerevolucionària només podria estar subjecta a una traducció ideològica, és a dir, a una alteració tant del sentit com del llenguatge. Prenguem com a exemple el conegut passatge de la Declaració d’independència:
Entenem que són veritats evidents per si mateixes que tots els homes s’han creat iguals, que el seu Creador els ha dotat amb certs drets inalienables, entre els quals hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. Que, per tal d’assegurar aquests drets, s’han instituït entre els homes els governs, el poder just dels quals deriva del consentiment dels governats. Que quan qualsevol forma de govern esdevé destructora d’aquests fins, és dret del poble de modificar-la o d’abolir-la, i d’instituir un nou govern…
Hauria estat del tot impossible traduir-ho en novaparla i alhora mantenir el sentit de l’original. El més a prop que algú podria acostar-s’hi seria empassant-se tot el passatge amb una única paraula: «crimpensar». Una traducció plena només podia ser ideològica i, amb aquesta, les paraules de Jefferson es convertirien en un panegíric d’un govern absolut.
Una bona part de la literatura del passat, no cal dir-ho, ja estava transformant-se en aquest sentit. Consideracions de prestigi feien desitjable preservar el record de certes figures històriques, alhora que s’adequaven les seves obres a la filosofia del Socang. Diversos escriptors com ara Shakespeare, Milton, Swift, Byron, Dickens i altres es trobaven, per tant, en procés de traducció. Quan aquesta tasca s’acomplís, els seus escrits originals, amb tots els altres supervivents de la literatura del passat, serien destruïts. Aquestes traduccions eren una empresa lenta i difícil, i no s’esperava que s’acabessin abans de la primera o de la segona dècada del segle XXI. Hi havia també immenses quantitats de literatura merament utilitària —manuals tècnics indispensables i coses semblants— que calia tractar de la mateixa manera. Va ser, sobretot, per donar temps a aquestes feines preliminars de traducció, que l’adopció final de la novaparla s’havia fixat en una data tan llunyana com l’any 2050.