1984
Tercera Part » IV
Pàgina 28 de 33
IV
Estava molt millor. S’engreixava i recuperava les forces dia rere dia, si és que era apropiat parlar de dies.
La llum blanca i el brunzit eren els mateixos de sempre, però la cel·la era una mica més confortable que les altres on havia estat. A la llitera hi havia un coixí i un matalàs, i un tamboret per seure.
L’havien banyat i li permetien rentar-se prou sovint en una palangana de llauna. Fins i tot el proveïen d’aigua calenta per rentar-se. Li havien donat roba interior nova i una granota neta. També li havien embenat l’úlcera varicosa després d’untar-la amb un ungüent calmant. I li havien extret les dents que li quedaven i li havien donat una dentadura postissa.
Devien haver passat setmanes o mesos. Ara ja hauria estat possible de tornar a comptar el pas del temps —si és que hagués sentit gens d’interès per fer-ho— des del moment que l’alimentaven seguint uns intervals aparentment regulars. Va jutjar que menjava tres vegades cada vint-i-quatre hores. De tant en tant, li venien ganes d’imaginar-se si ho feia de dia o de nit. El menjar era sorprenentment bo, amb carn cada tres àpats. Una vegada, fins i tot van donar-li un paquet de cigarrets. No tenia llumins, però el guàrdia que no parlava mai, el que li portava el menjar, ja li donaria foc. La primera vegada que va intentar fumar, va vomitar d’angúnia, però va perseverar, feia allargar el paquet força temps a base de fumar només mig cigarret després de cada àpat.
Li havien donat una pissarra blanca amb un tros de guix lligat a un cantó. Al principi no va fer-ne cap ús. Fins i tot despert, era una persona completament ensopida. Sovint jeia des d’un àpat fins al següent, sense bellugar-se, de vegades dormint, de vegades endinsat en unes vagues imaginacions en què era molt més problemàtic obrir els ulls. Feia temps que estava acostumat a dormir amb aquella claror tan forta damunt la cara. Semblava que li era ben igual, però els somnis esdevenien més coherents. Durant tot aquest temps somiava moltíssim, i sempre eren somnis feliços. Era al País Daurat, o en un lloc, assegut, entre ruïnes enormes, glorioses i plenes de sol, amb la seva mare, amb Júlia, amb O’Brien, sense fer res, simplement seient al sol, parlant de coses pacífiques. Els pensaments que tenia quan estava despert anaven més aviat sobre allò que havia somiat. Semblava haver perdut l’energia de l’esforç intel·lectual, ara que l’estímul del dolor havia desaparegut. No se sentia avorrit ni tampoc no tenia cap desig de conversar o de distreure’s. Simplement volia estar sol i que no l’apallissessin ni l’interroguessin. En tenia prou amb menjar i anar net. Amb això es considerava satisfet del tot.
De mica en mica va començar a passar menys temps dormint, però encara no sentia l’impuls d’aixecar-se del llit. Tot el que el preocupava era jeure en calma i sentir que la força anava tornant-li al cos. Volia passar-se els dits per aquí i per allà, intentant d’assegurar-se que el fet que els seus músculs s’arrodonissin i que la pell li tibés més no era cap il·lusió. A la fi, després de molts dubtes, es va convèncer que realment s’estava engreixant; definitivament, ara tenia les cuixes més gruixudes que els genolls. Després d’això, sense gaires ganes al principi, va començar a fer exercicis gimnàstics amb regularitat. Va arribar a caminar fins a tres quilòmetres seguits, mesurats a base de comptar les passes que feia per la cel·la. Les espatlles corbades se li van començar a redreçar. Va provar amb exercicis més elaborats i es va quedar sorprès i humiliat de descobrir quantes coses no podia fer. Tret de passejar, pràcticament no podia fer res més. No podia ni tan sols aixecar el tamboret estirant el braç ni tampoc quedar-se dret sobre una cama sense perdre l’equilibri. Assegut sobre els talons amb les cames flexionades, va adonar-se que, amb un mal terrible a les cuixes i les cames, amb prou feines aconseguia de tornar a posar-se dret. Jeia tot pla sobre el ventre i intentava d’aixecar el cos amb flexions de braços. Era impossible, no podia aixecar-se ni un centímetre. Però després d’uns quants dies, d’uns quants àpats, fins i tot aquesta proesa, va aconseguir. I va arribar un moment en què va poder fer sis flexions seguides. De fet, va començar a sentir-se orgullós del seu cos. I, a intermitències, acaronava la il·lusió que la cara també li estava tornant a l’estat normal. Només quan eventualment es posava la mà al cap sense cabells recordava la cara plena de cicatrius i deformada que hi havia quan s’havia mirat al mirall.
Se li va anar activant l’enteniment. Seia al llit de fusta, amb l’esquena contra la paret i la pissarra als genolls, dedicat a treballar d’una manera deliberada en la tasca de reeducar-se.
Havia capitulat, hi estava d’acord. En realitat, tal com ara ho veia, ja havia estat a punt de capitular molt de temps abans de prendre la decisió. Des del moment d’entrar al Ministeri de l’Amor, fins i tot durant aquells minuts en què ell i Júlia havien estat drets, desemparats, mentre la veu d’acer de la telepantalla els ordenava què havien de fer, s’havia adonat de la frivolitat, de la futilitat del seu intent de col·locar-se contra el poder del Partit. Ara sabia que la Policia del Pensament l’havia estat vigilant durant set anys com un escarabat sota una lent d’augment. No hi havia cap acció física, cap paraula dita en veu alta de la qual ells no s’haguessin assabentat, cap seqüència del seu pensament que ells no haguessin estat capaços de deduir. Fins i tot havien tornat a col·locar amb molt de compte la volva de pols blanquinosa de la tapa del seu diari. Li havien fet sentir enregistraments de so sobre ell, li havien ensenyat fotografies… N’hi havia que eren de Júlia i ell. Sí, fins i tot… No podia lluitar més contra el Partit. A més, el Partit tenia raó. Havia de ser així: com podia equivocar-se un cervell immortal i col·lectiu? Amb quina referència externa podies comprovar els seus judicis? La sanitat mental era estadística. Era una mera qüestió d’aprendre a pensar el que ells pensaven. Només…
El guix se li va fer gruixut i pesant a la mà. Però va començar a escriure els pensaments que li acudien al cap. Primer de tot va escriure amb majúscules grosses i irregulars:
LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE
Després, gairebé sense parar, va escriure a sota:
DOS I DOS FAN CINC
Però aleshores va agafar-li una mena de desorientació. El cap, com si tingués por d’alguna cosa, semblava incapaç de concentrar-se. Era conscient que sabia què havia d’escriure tot seguit, però momentàniament, no se’n recordava. Li va tornar a la memòria només a còpia de pensar ben a consciència què devia ser, no pas espontàniament:
DÉU ÉS PODER
Ho acceptava tot. El passat era alterable. El passat mai no s’havia alterat. Oceania estava en guerra amb Orientàsia. Oceania havia estat sempre en guerra amb Orientàsia. Jones, Aaronson i Rutherford eren culpables dels delictes de què se’ls havia acusat. No havia vist mai la fotografia que en desmentia la culpabilitat. Mai no havia existit, se l’havia inventada. Recordava que havia recordat coses contràries, però es tractava de falsos records, producte de l’autoengany. Que fàcil que era tot! Només calia rendir-se i tota la resta anava darrere. Era com nedar contra el corrent, que se t’enduu endarrere per més fort que lluitis, i llavors, tot d’una, decideixes girar-te i nedar a favor del corrent en comptes d’oposar-t’hi. Res no ha canviat tret de la teva actitud: el que estava predestinat succeeix igualment. Gairebé no sabia per què, una vegada, havia arribat a rebel·lar-se. Tot era fàcil, tret de…
Qualsevol cosa podia ser veritat. Les anomenades lleis de la natura eren ximpleries. La llei de la gravetat era una ximpleria. O’Brien havia dit: «Si jo volgués, podria flotar per damunt el terra com una bombolla de sabó». Winston va posar-se a rumiar-ho: «Si ell pensa que flota damunt el terra i, simultàniament, jo penso que estic veient com ho fa, aleshores, aquest fet està succeint de debò». De sobte, com la part més alta d’unes desferres submergides que apareixen en la superfície de l’aigua, un pensament li va esclatar al cap: «No, allò no estaria pas passant, ho estaria imaginant, seria una al·lucinació». Va empènyer fora aquest pensament a l’instant. La fal·làcia era òbvia. Pressuposava que en un lloc o altre, fora d’un mateix, hi ha un lloc «real» on passen coses «reals». Però com devia ser, un món així? Quin coneixement tenim de res, si no és gràcies al nostre enteniment? Tot el que succeeix ho tenim al cap. I qualsevol cosa que succeeixi a tots els caps succeeix de veritat.
No havia tingut gens de dificultat per treure fora aquella fal·làcia i no perillava de sucumbir-hi. S’adonava, això no obstant, que mai no se li hauria hagut d’ocórrer. L’enteniment hauria de desenvolupar-li una mena de cortina opaca que aparegués cada vegada que se li presentés un pensament perillós. El procés hauria de ser automàtic, instintiu. «Crimparar», en deien en novaparla.
Es va preparar per exercitar-se en el crimparar. Es plantejava proposicions com ara «El Partit diu que la terra és plana» o «El Partit diu que el gel és més pesat que l’aigua». Llavors s’entrenava a no veure o a no comprendre els arguments que contradeien aquestes proposicions. No era gens fàcil. Demanava una gran força de raonament i d’improvisació. Els problemes d’aritmètica que sorgien, per exemple, a l’hora de plantejar que dos i dos feien cinc excedien la seva capacitat intel·lectual. També necessitava una mena d’atletisme de la ment, una habilitat que li permetés, en un moment, de fer l’ús més delicat de la lògica i al següent no ser conscient dels errors lògics més grollers. L’estupidesa era tan necessària com la intel·ligència i igual de difícil d’aconseguir.
Durant tot aquest temps, amb una part de l’enteniment, es preguntava si trigarien gaire a matar-lo. «Tot depèn de tu», havia dit O’Brien. Però sabia que no hi havia cap acte conscient que pogués escurçar el termini. Podia ser d’aquí a deu minuts o d’aquí a deu anys. Podien mantenir-lo confinat tot sol durant anys. Podien enviar-lo a un camp de treball. Podien deixar-lo anar un quant temps, com feien de vegades. Era perfectament possible que, abans que el matessin, s’hagués de representar una altra vegada, sencera, l’obra de la seva detenció i del seu interrogatori. L’única cosa certa era que la mort mai no arribava al moment en què l’esperaves. La tradició, una tradició no escrita —ho sabies tot i que no ho havies sentit dir mai a ningú—, deia que el tret sempre t’arribava per darrere, sempre al clatell, sense avís, mentre et duien d’una cel·la a una altra per un corredor.
Un dia —tot i que «un dia» no era l’expressió més correcta, era probable que fos enmig de la nit: una vegada, doncs— va caure en un malson estrany i meravellós. Es veia caminant pel corredor, esperant la bala. Sabia que li arribaria en qualsevol moment. Tot era a lloc, dulcificat, reconciliat. Ja no hi havia més dubtes, més arguments, més dolor, més por. Tenia el cos saludable i fort. Caminava amb facilitat, amb moviments alegres, amb la sensació d’estar caminant sota la claror del sol. Ja no es trobava en els estrets corredors blancs del Ministeri de l’Amor, es trobava en un enorme passatge il·luminat pel sol, d’un quilòmetre d’ample, per on feia camí en una mena de deliri semblant al produït per les drogues. Era en el País Daurat, seguint unes trepitjades per les pastures rosegades pels conills. Podia sentir sota els peus la gespa curta i tova i, a la cara, els amables raigs del sol. A l’extrem del camp hi havia uns oms que es bellugaven lleugerament, i en algun lloc, més enllà, corria un rierol on les bagres nedaven sota els salzes.
Sobtadament, va despertar-se horroritzat. Tenia l’esquena xopa de suor. S’havia sentit cridant en veu alta:
—Júlia! Júlia! Júlia! Júlia, amor meu!
Per un instant havia tingut una al·lucinació impressionant de la seva presència. Li havia semblat que no sols era amb ell, sinó dintre d’ell. Era com si se li hagués ficat en el teixit de la pell. I en aquell instant, l’havia estimada molt més que abans, quan estaven junts i eren lliures. També va saber que, en un lloc o altre, ella era viva i necessitava que l’ajudés.
Jeia al llit i intentava de recuperar-se. Què havia fet? Quants anys de servitud s’havia afegit per aquell moment de feblesa?
Al cap d’un moment, sentiria el pataqueig de les botes. No podien deixar sense càstig un esclat com aquell. Ara sabrien —si és que ja no ho sabien— que havia trencat l’acord a què havien arribat. Winston obeïa el Partit, però encara detestava el Partit. Als vells temps havia amagat els pensaments heretges sota una aparença de conformitat. Ara havia fet un altre pas enrere: mentalment, s’havia rendit, però havia mantingut l’esperança de conservar la part més íntima del cor sense violar. Tot i saber que estava equivocat, preferia de continuar en l’equivocació. Ells ho comprendrien, O’Brien ho comprendria. Tot quedava clar en aquell únic i esbojarrat crit que havia fet.
Hauria de començar de nou. Podria estar-s’hi anys. Va passar-se una mà per la cara, mirava de familiaritzar-se amb la seva nova forma. Tenia solcs profunds a les galtes, els pòmuls donaven la sensació de ser punxeguts i el nas se li havia aplanat. A més, d’ençà de l’última vegada que s’havia mirat al mirall, li havien donat una nova dentadura postissa. No era fàcil de mantenir-te inescrutable quan no sabies ni tan sols quin era el teu aspecte. En qualsevol cas, no n’hi havia prou amb el simple control de les faccions. Va percebre per primer cop que si vols guardar un secret, has d’amagar-lo fins i tot de tu mateix. Has de saber tota l’estona que existeix, però fins que no en tinguis necessitat no li has de permetre que emergeixi en la consciència sota cap forma que pugui ser definida amb un nom. D’ara endavant no només hauràs de pensar correctament, també hauràs de sentir i somiar correctament. I durant tot aquest temps mantindràs guardat i tancat el teu odi ben endins, com una bola de matèria que forma part de tu, però està desconnectada de la resta del cos, una mena de quist.
Un dia decidirien de matar-lo. No podies dir quan passaria, però uns quants segons abans seria possible d’endevinar-ho. I sempre, des de darrere, caminant per un corredor. N’hi hauria prou amb deu segons. Durant aquest temps, però, tot el seu món interior rebrotaria. I aleshores, de sobte, sense pronunciar un mot, sense que es notés en les passes, sense canviar ni una arruga de la cara, de sobte, es trauria el camuflatge i bang!, engegaria el tret del seu odi. L’odi l’ompliria com una enorme flama rugint. I gairebé al mateix instant, bang!, arribaria la bala, massa tard, o massa aviat. Li farien miques el cervell abans de poder proclamar que era seu. Ja no podrien castigar aquell darrer pensament heretge, no podrien fer que se’n penedís, quedaria per sempre fora del seu control. Haurien fet un forat en la seva pròpia perfecció: morir odiant-los, això era la llibertat.
Va tancar els ulls. Era més difícil que acceptar una disciplina intel·lectual. Era una qüestió d’autodegradació, d’automutilació. Havia aconseguit capbussar-se en la més merdosa de les merdes. Què era el més horrorós i repugnant? Va pensar en el Gran Germà. Aquella cara enorme (com que la veia constantment als pòsters, sempre hi pensava com si fes un metre d’ample), amb el seu espès bigoti negre i els ulls que et seguien pertot arreu, semblava flotar-li dins el cap com si fos per decisió pròpia. Quins eren els seus veritables sentiments cap al Gran Germà?
Al passadís van ressonar les feixugues botes acostant-se. La porta d’acer va obrir-se amb estrèpit. O’Brien va entrar a la cel·la. Darrere seu hi havia l’oficial de rostre de cera i els guàrdies uniformats.
—Aixeca’t —va dir O’Brien—. Vine aquí.
Winston va quedar-se dret davant seu. O’Brien va agafar les espatlles de Winston entre les seves fortes mans i va mirar-lo de prop.
—Has tingut el pensament d’enganyar-me —va dir—. Ha estat una estupidesa. Posa’t més dret i mira’m a la cara.
Va fer una pausa i va continuar en un to més amable:
—Estàs millorant. Intel·lectualment parlant, ja en queda ben poc, d’erroni, dintre teu. És només emocionalment que has fallat, que no has progressat. Digues-me, Winston, i recorda-ho, sense mentides (saps que sóc capaç de detectar sempre quan menteixes), digues-me, quins són els teus veritables sentiments cap al Gran Germà?
—El detesto.
—El detestes. Bé. Aleshores t’ha arribat el moment de fer l’últim pas. Has d’estimar el Gran Germà. No n’hi ha prou d’obeir-lo, cal que l’estimis.
Va fer anar Winston cap als guàrdies amb una lleugera empenta.
—Habitació 101 —va dir.