1984
Primera Part » VII
Pàgina 10 de 33
VII
«Si hi ha gens d’esperança», va escriure Winston, «es troba en els proles».
Si hi havia esperança, per força es trobava en els proles, perquè només ells, aquell formigueig de masses menyspreades, el vuitanta-cinc per cent de la població d’Oceania, podria generar la força per destruir el Partit. El Partit no podria ser enderrocat des de dins. Els seus enemics, si és que en quedava cap, no tenien manera d’ajuntar-se, ni tan sols d’identificar-se els uns als altres. Fins i tot en el cas que la llegendària Fraternitat existís, cosa que podia ser possible, era inconcebible que els seus membres poguessin ajuntar-se en grups superiors a dues o tres persones. La rebel·lió significava una manera de mirar, una inflexió de veu, com a molt, un mot mormolat casualment. Però els proles, només que poguessin arribar a ser una mica conscients de la seva força, no tindrien la necessitat de conspirar. Només els caldria aixecar-se i sacsejar-se una mica, com els cavalls quan espanten les mosques. Si volguessin, podrien fer el Partit a miques demà al matí mateix. Amb tota seguretat, més tard o més d’hora, se’ls acudirà de fer-ho. I encara que…!
Va recordar una vegada que estava passejant per un carrer ple de gent quan un aldarull potent de centenars de veus —veus de dona— va irrompre des d’un carreró lateral. Era un gran i formidable crit de ràbia i desesperació, un plany profund que feia «Oh-o-o-o-oh!» que arribava brunzint com la vibració d’una campana. El cor va fer-li un salt. Estava començant!, va pensar. Un motí! A la fi, els proles trenquen les cadenes! Quan va arribar al lloc es podia veure un grup de dues o tres-centes dones avançant cap a les parades d’un mercat al carrer, amb uns rostres tan tràgics com els dels passatgers condemnats d’un vaixell que s’enfonsa. Però en aquell moment, la desesperació general va esquerdar-se en una multitud de baralles individuals. Semblava que una de les parades havia estat venent paelles de llauna. Eren objectes poc sòlids, mal fets, però és que aconseguir qualsevol atuell de cuina era sempre molt difícil. Ara n’havia arribat una provisió inesperadament. Les dones que se n’havien sortit, colpejades i empentades per les altres, miraven d’escapolir-se amb les seves paelles mentre dotzenes d’altres clamaven entorn de la parada, acusaven de favoritisme el seu propietari, deien que tenia més paelles en reserva. Hi havia un bon rebombori de xiscles. Dues dones matxucades, una d’elles tota despentinada, estiraven la mateixa paella i intentaven d’arrencar-la a l’altra de les mans. Van tibar les dues amb la mateixa força fins que el mànec es va trencar. Winston va mirar-s’ho fastiguejat. I tot i amb això, per un moment, quin poder gairebé terrorífic havia ressonat en aquell crit sorgit de només uns quants centenars de goles! Per què no podien esclatar mai d’aquesta manera per alguna cosa que fos important?
Va escriure:
Fins que no es tornin conscients no es rebel·laran, i fins que no s’hagin rebel·lat, no podran esdevenir conscients.
Això, rumiava, gairebé semblava la transcripció d’un dels llibres de text del Partit. El Partit proclamava, és clar, que havien alliberat els proles de la submissió. Abans de la Revolució havien estat oprimits ignominiosament pels capitalistes, que els havien fet passar gana i apallissat, que havien forçat les dones a treballar a les mines de carbó (les dones encara hi treballaven, de fet) i havien venut els nens de sis anys per treballar a les fàbriques. Però alhora, fidel als principis del pensardoble, el Partit ensenyava que els proles eren inferiors naturals que calia mantenir subjectes, com animals, aplicant-los unes quantes normes ben senzilles. En realitat se sabia molt poc dels proles. Tampoc no calia saber-ne gaire. Mentre continuessin treballant i criant, les seves altres activitats no tenien importància. Deixats anar, com el bestiar en llibertat de les planúries argentines, havien acabat per adoptar un estil de vida que semblava que els era natural, una mena de comportament ancestral. Naixien i creixien als barris baixos, començaven a treballar als dotze anys, passaven per un breu i esplendorós període de bellesa i desig sexual, es casaven als vint, eren de mitjana edat als trenta i la majoria morien als seixanta. El seu horitzó mental l’omplien la feina física dura, el govern de la casa i dels fills, baralles insignificants amb els veïns, pel·lícules, futbol, cervesa i, per damunt de tot, el joc. No era gens difícil de tenir-los controlats. Uns quants agents de la Policia del Pensament patrullaven barrejats entre ells, escampaven falsos rumors i descobrien i eliminaven els pocs individus que jutjaven capaços d’esdevenir perillosos. Però no es feia cap intent d’adoctrinar-los en la ideologia del Partit. No era desitjable que els proles tinguessin ideals polítics gaire forts. Tot el que se’ls requeria era un patriotisme primitiu que pogués ser excitat sempre que fos necessari per tal de fer-los acceptar horaris de feina més llargs i racions més curtes. I fins i tot quan acabaven enfadant-se tal com passava de vegades, el seu enuig no els duia enlloc, no tenien idees generals i per tant només podien concentrar-se en greuges d’allò més insignificants. Els mals més grans escapaven invariablement del seu coneixement. La gran majoria de proles ni tan sols no tenia telepantalles a casa seva. Fins i tot la policia civil no es ficava gaire amb ells. A Londres hi havia un índex altíssim de delinqüència, un món dintre d’un altre món fet de lladres, bandits, prostitutes, traficants de drogues i tota mena de malfactors. Però del moment que això afectava només els proles, no se li donava importància. Els era permès de seguir els seus codis ancestrals en qualsevol qüestió de moral. El puritanisme sexual del Partit no els era imposat. La promiscuïtat no era castigada i es permetia el divorci. Fins i tot se’ls hauria permès el culte religiós si haguessin mostrat el més petit signe de necessitar-lo o de desitjar-lo. Estaven més enllà de la sospita. Com deia un dels lemes del Partit: «Els proles i els animals són lliures».
Winston va ajupir-se i va gratar-se amb compte les úlceres varicoses. Li estaven tornant a picar. El tema al qual es tornava invariablement era la impossibilitat de saber com era de debò la vida abans de la Revolució. Va treure del calaix un exemplar del llibre d’història per a criatures que li havia prestat la senyora Parsons, i va començar a copiar-ne un passatge en el diari que deia:
Als vells temps, abans de la gloriosa Revolució, Londres no era la bonica ciutat que coneixem avui en dia. Era un lloc brut, fosc i miserable on difícilment hi havia prou menjar i on centenars de milers de pobres no tenien un parell de botes per als peus ni un sostre sota el qual poder dormir. Nens no més grans que vosaltres havien de treballar dotze hores al dia per a amos cruels, els quals els castigaven amb fuetades si treballaven massa lents i només els alimentaven amb crostes de pa sec i aigua. Però enmig de tota aquesta terrible pobresa hi havia unes quantes cases, grans i boniques, que eren habitades per rics que tenien més de trenta criats al seu servei. Aquests rics eren anomenats «capitalistes». Eren homes grassos i lletjos amb cares perverses, tal com es pot apreciar a la imatge de la pàgina contigua. Podeu veure-hi un home que va vestit amb una americana negra llarga que es deia «frac», i porta un barret brillant, tot estrany, que sembla el tub d’una estufa, que es deia «copalta». Aquest era l’uniforme dels capitalistes i ningú més tenia permès de dur-lo. Els capitalistes posseïen totes les coses del món i tothom que no ho era esdevenia el seu esclau. Posseïen la terra, les cases, totes les fàbriques i tots els diners. Si algú els desobeïa, l’enviaven a la presó o el despatxaven de la feina i provocaven que passés gana fins a la mort. Quan una persona normal parlava amb un capitalista havia d’inclinar-se, fer-li una reverència i descobrir-se el cap davant seu i donar-li el tractament de «senyor». El cap dels capitalistes s’anomenava el Rei, i…
Ja se sabia la resta del text. S’hi parlava dels bisbes amb les seves mànigues de fil, dels jutges amb les seves togues d’ermini, de la picota, de les accions borsàries, dels molins de roda, del gat de nou cues, del banquet ofert pel senyor alcalde, i de la pràctica de besar els peus del papa. Hi havia també una cosa anomenada «jus primae noctis» que, ben segur, no trobaríem esmentada en un llibre de text escolar. Era la llei per la qual tots els capitalistes tenien el dret de jeure amb qualsevol dona que treballés en una de les seves fàbriques.
Com podria explicar quina part de tot plegat era mentida? Podria ser veritat que el nivell de vida mitjà de la gent era millor ara que no abans de la Revolució. L’única prova en sentit contrari era la protesta muda en el moll dels ossos; la sensació instintiva que les condicions en què vivies eren intolerables i que en un altre temps havien hagut de ser diferents. El sorprenia que la cosa més veritable i característica de la vida moderna no era tant la seva crueltat i inseguretat com, simplement, la seva nuesa, la seva opacitat, la seva indiferència. La vida, si observaves al teu voltant, no s’assemblava gens no sols a les mentides fetes córrer des de les telepantalles, sinó tampoc als ideals que el mateix Partit intentava d’assolir. Hi havia grans àrees, fins i tot per a un membre del Partit, que eren neutrals i apolítiques; es tractava de passar el temps amb feines fastigoses, barallar-se per un lloc al metro, recosir-se un mitjó com un colador, remenar una pastilla de sacarina i guardar-se una punta de cigarreta. L’ideal preconitzat pel Partit era una cosa gran, terrible, enlluernadora. Un món d’acer i formigó, de màquines monstruoses i armes terribles, una nació de guerrers i fanàtics, marxant endavant en perfecta unitat, tenint tothom els mateixos pensaments i cridant els mateixos lemes, treballant perpètuament, barallant-se, triomfant, perseguint. Tres-cents milions de persones amb la mateixa cara. La realitat eren ciutats lúgubres i ruïnoses on gent mal alimentada anava d’una banda a l’altra arrossegant sabates foradades i s’atapeïa en cases apedaçades del segle XIX que pudien sempre a col i tenien els lavabos espatllats. Li va semblar veure una ciutat de Londres vasta i ruïnosa, amb un milió de cubells d’escombraries, i barrejada amb aquesta visió, la imatge de la senyora Parsons, una dona de cara arrugada i cabells prims i delicats, arreglant sense èxit una canonada embossada.
Es va ajupir i es va tornar a gratar. Dia i nit les telepantalles et ferien les orelles amb estadístiques que demostraven que la gent, avui en dia, tenia més menjar, més roba, cases millors, millor lleure, i que vivia més i treballava menys hores, i que era més alta, més saludable, més forta, més feliç, més intel·ligent, més ben educada, que la gent de cinquanta anys endarrere. Ni un mot d’això es podia demostrar o no. El Partit proclamava, per exemple, que avui, el quaranta per cent dels proles estava alfabetitzat. Abans de la Revolució, deia, el nombre arribava tan sols al quinze per cent. També proclamava el Partit que la taxa de mortalitat infantil era, ara mateix, un cent seixanta per mil, mentre que abans de la Revolució arribava al tres-cents. I així successivament. Era com una equació senzilla amb dues incògnites. Podia ser molt bé que, literalment, cadascun dels mots del llibre d’història, fins i tot les coses inqüestionades, fossin pura fantasia. Pel que sabia, podia ser que mai no hagués existit una llei com la del jus primae noctis, o un ésser com el capitalista, o qualsevol mena de guarniment com ara un barret de copalta.
Les coses s’esvaïen en la boira. S’esborrava el passat, s’oblidava el mateix fet d’esborrar, la mentida esdevenia veritat. Només un cop a la vida havia posseït una prova concreta i irrefutable d’un acte de falsificació —després de l’esdeveniment, que era el que comptava. L’havia tingut a les mans per espai de trenta segons. Devia ser cap al 1973. Era l’època, aproximadament, en què ell i Katharine s’havien separat. Però la data rellevant de debò havia estat set o vuit anys abans.
En realitat la història va començar cap a la meitat dels seixanta, el període de les grans purgues durant el qual els líders primitius de la Revolució van ser eliminats de cop i per sempre. Cap al 1970 no en quedava ni un tret del Gran Germà. Tots els altres havien estat acusats de traïdors i contrarevolucionaris. Goldstein va escapar-se’n i va amagar-se en un lloc desconegut. De la resta, una minoria simplement va desaparèixer, mentre que la majoria van ser executats després d’espectaculars judicis públics on van confessar els seus crims. Entre els darrers supervivents hi havia tres homes que es deien Jones, Aaronson i Rutherford. Devia ser cap al 1965, que van ser arrestats. Com passava sovint, van esvair-se durant un any o més, de manera que ni tan sols no se sabia si eren vius o morts. Aleshores van reaparèixer sobtadament per incriminar-se de la manera habitual. Van confessar haver contactat amb l’enemic (en aquella data, l’enemic era també Euràsia), haver malversat cabals públics, haver assassinat diversos membres de confiança del Partit, haver intrigat contra el lideratge del Gran Germà des de molt abans fins i tot de l’adveniment de la Revolució, i haver realitzat actes de sabotatge causants de la mort de centenars de milers de persones. Després de confessar tot això van ser perdonats, readmesos al Partit i col·locats en llocs que, de fet, eren inútils però que sonaven a importants. Tots tres van escriure llargs i abjectes articles al Times on analitzaven les raons de la seva defecció i prometien esmenar-se.
Un temps després del seu alliberament, Winston els havia vist tots tres al Cafè del Castanyer. Va recordar la mena de fascinació terrorífica amb què els va estar observant de reüll. Eren homes molt més grans que ell, relíquies d’un món antic, gairebé les darreres figures que quedaven dels primers i heroics dies del Partit. Encara conservaven l’encant de la lluita subterrània i de la guerra civil. Tenia la sensació, encara que aleshores els fets i les dates ja se li esfumaven, que ja en coneixia els noms anys abans que fossin anomenats pel Gran Germà. Però també eren fora de la llei, enemics, intocables, marcats amb l’absoluta certesa de l’anihilació en un any o dos. Ningú que hagués caigut a les mans de la Policia del Pensament se n’escapava. Eren cadàvers esperant el seu retorn a la tomba.
No hi havia ningú més a les taules més pròximes a ells. Ni tan sols no era gaire prudent que et veiessin prop de gent com aquesta. Seien en silenci davant de gots de ginebra aromatitzada amb clau, que era l’especialitat del cafè. Dels tres, va impressionar-lo més l’aspecte de Rutherford. Temps enrere havia estat un caricaturista famós, les brutals sàtires del qual havien ajudat a inflamar l’opinió popular abans i durant la Revolució. Fins i tot ara, molt de tant en tant, els seus dibuixos continuaven apareixent al Times. Eren una simple imitació del seu estil dels inicis, però ara, curiosament, sense vida i poc convincents. No eren més que un reciclatge de temes antics: blocs dels barris baixos, criatures mortes de gana, baralles de carrer, capitalistes amb barret de copalta —fins i tot a les barricades, els capitalistes semblaven enganxats als seus copaltes—; en fi, un incessant i desesperançat esforç de tornar al passat. Era un home monstruós, amb una crinera de cabells grisos i greixosos, una cara amb bosses i sutures, i uns llavis gruixuts com de negre. Temps enrere devia haver estat fortíssim; ara el seu cos gros s’inclinava, es torçava, es corbava, queia en totes direccions. Semblava que havia d’esquerdar-se davant dels vostres ulls, com una muntanya esmicolant-se.
Era la solitària hora de les quinze. Winston ja no podia recordar com s’ho havia fet per estar al cafè a aquella hora. El lloc era gairebé buit. Una música metàl·lica anava brollant de les telepantalles. Els tres homes, asseguts al seu racó, gairebé immòbils, no parlaven. Sense caldre que demanessin, el cambrer va dur-los gots de ginebra fresca. Hi havia un tauler d’escacs a la taula del costat amb les peces col·locades. Però no hi havia cap partida començada. I aleshores, potser per espai de mig minut, va passar alguna cosa a les telepantalles. Va canviar la melodia que sonava i el to de la música també va canviar; es va fer present però tot i amb això era força difícil de descriure. Era una nota peculiar, esquerdada, braolant, burleta. Dintre seu, Winston va anomenar-la «nota groga». I aleshores, una veu des de la telepantalla va posar-se a cantar:
Sota el brancam del castanyer
et vaig vendre i em vas vendre:
ells jeuen allí, nosaltres jaiem aquí
sota el brancam del castanyer.
Els tres homes no es van bellugar. Però quan Winston va observar de nou la cara feta malbé de Rutherford, va veure que tenia els ulls plens de llàgrimes. I per primer cop va adonar-se amb un mena d’estremiment interior, i sense saber ben bé de què s’estremia, que tant Aaronson com Rutherford tenien el nas trencat.
No gaire temps més tard tots tres van ser detinguts de nou. Semblava que s’havien compromès amb noves conxorxes des del mateix moment que els havien deixat anar. En el seu segon procés van confessar una altra vegada a tothom els seus antics delictes i en van afegir un reguitzell de nous. Els van executar i el seu destí va ser registrat en les històries del Partit, un avís per a la posteritat. Uns cinc anys després, el 1973, Winston estava desenrotllant un feix de documents que tot just acabaven de saltar-li enfora des del tub pneumàtic. Van caure-li damunt la taula i va adonar-se d’un tros de paper que s’havia ficat entremig dels altres i que després s’havien descuidat. En el mateix instant de desplegar-lo ja va adonar-se de la seva importància. Era mitja pàgina arrencada del Times, d’uns deu anys abans —era la part de dalt del tros, per tant incloïa la data— i contenia una fotografia dels delegats presents en alguna cerimònia oficial del Partit, a Nova York. Destacats enmig del grup hi havia Jones, Aaronson i Rutherford, era impossible l’error; en qualsevol cas, els seus noms s’esmentaven al peu de foto.
La qüestió era que en tots dos processos els tres homes havien confessat que en aquella data es trobaven en territori eurasiàtic. Que havien partit d’un aeròdrom del Canadà per mantenir una trobada en algun lloc de Sibèria. Que havien tingut converses amb membres de l’estat major eurasiàtic, als quals havien lliurat amb traïdoria importants secrets militars. Winston n’havia retingut la data perquè casualment era el dia del solstici d’estiu; tot i que la història sencera devia haver quedat registrada en nombrosos llocs, també. Només hi havia una conclusió possible: les confessions eren falses.
Evidentment això no va ser cap gran descoberta. Fins i tot en aquella època Winston ja s’imaginava que la gent que desapareixia en les purgues no havia comès realment els delictes de què eren inculpats. Però ara en tenia una prova concreta: era un fragment del passat que s’havia abolit, com un os fossilitzat que apareix en un estrat inesperat i destrueix una teoria geològica. N’hi havia prou per fer esclatar el Partit en àtoms, si, d’una manera o altra, es podia fer públic al món i s’aconseguia de fer-ne conèixer la transcendència.
Va posar-se a treballar. Tan aviat com va veure què era la foto i què significava, va tapar-la amb un altre full de paper. Sortosament, quan l’havia desenrotllat havia aparegut cap per avall respecte a l’àrea de control de la telepantalla. Va posar-se als genolls el seu bloc de notes i va enretirar una mica la cadira per tal de quedar tan lluny de la telepantalla com fos possible. Mantenir el rostre inexpressiu va ser fàcil; amb una mica d’esforç, fins i tot es podia controlar la respiració, però el que no podies controlar era el bategar del cor. I la telepantalla era prou sensible per poder-ho captar. Va deixar que passessin el que ell va jutjar que eren uns deu minuts, tota l’estona angoixat per la por que algun incident —per exemple, un sobtat cop de vent que li desendrecés la taula— pogués trair-lo. Aleshores, sense destapar-la una altra vegada, va deixar caure la foto en el forat de la memòria barrejada amb d’altres papers per llençar. Al cap d’un minut, potser, ja s’hauria convertit en cendres.
Això va ser feia deu, onze anys. Avui, probablement, s’hauria guardat la foto. Era curiós que el fet d’haver-la tingut a les mans li semblés tan important encara ara, quan la fotografia mateixa, tant com l’esdeveniment que havia registrat, eren ja només memòria. Era menys fort el domini del Partit sobre el passat, es demanava, si una prova que ja no existia havia existit en un determinat moment?
Però avui, en el supòsit que, d’alguna manera, pogués ressuscitar de les pròpies cendres, fins i tot podia ser que aquella fotografia ja no fos cap prova. A l’època en què va fer aquella descoberta, Oceania ja no estava en guerra amb Euràsia, i els tres personatges suprimits havien d’haver traït el seu país amb els agents d’Orientàsia i no pas amb els d’Euràsia. Des d’aleshores hi havia hagut altres acusacions —dues o tres, ja no se’n podia recordar. Molt probablement, les confessions havien estat reescrites i reescrites fins que els fets i les dates originals ja no tinguessin la més petita importància. El passat no sols canviava, sinó que ho feia contínuament. Però el que l’afligia tant com un malson era el fet de no haver arribat mai a entendre clarament el perquè d’emprendre una impostura tan immensa. Els avantatges immediats de falsificar el passat resultaven obvis, però les motivacions últimes eren un misteri. Va agafar de nou la ploma i va escriure:
Comprenc el COM. No comprenc el PERQUÈ.
Va preguntar-se, tal com havia fet altres vegades, si ell mateix no era un llunàtic. Potser un llunàtic es podia considerar una minoria constituïda per un sol individu. Durant un temps havia estat signe de bogeria creure que la terra girava entorn del sol. Avui podia ser-ho creure que el passat era inalterable. Podia trobar-se tot sol mantenint aquesta creença. I trobar-se sol equivalia a ser un llunàtic. Però la idea de ser un llunàtic no era allò que el preocupava més, sinó l’horror de pensar que podia estar equivocat.
Va agafar el llibre d’història per a infants i va contemplar el retrat del Gran Germà que ocupava tota la portada. Els ulls hipnòtics van mirar-li els seus de fit a fit. Era com si una força immensa pressionés de dalt a baix, una cosa que penetrava al crani, martellejava el cervell, feia que algú s’espantés de les pròpies creences, persuadia, gairebé, de negar l’evidència mateixa dels propis sentits. A la fi, el Partit anunciaria que dos més dos feien cinc. I s’hauria de creure. Era inevitable que més tard o més d’hora ho proclamessin: la lògica de la seva posició ho exigia. La seva filosofia negava tàcitament no sols la validesa de l’experiència sinó la simple existència de la realitat exterior. L’heretgia de les heretgies era el seny. I el més terrorífic no era tant que es pogués assassinar algú per pensar diferent sinó que poguessin tenir raó. Després de tot, com se sap que dos i dos són quatre? O que existeix la força de la gravetat? O que el passat no es pot canviar? Si tant el passat com el món exterior existeixen només en el pensament i el mateix pensament és controlable…, què, aleshores?
Però no, el seu coratge, de sobte, li va reforçar les conviccions. La cara d’O’Brien, sense poder trobar-hi cap associació òbvia amb els seus pensaments, havia aparegut dintre seu, flotant. Sabia, amb més certesa que abans, que O’Brien estava amb ell. Escrivia el diari per a O’Brien —perquè arribés a O’Brien— en forma de carta interminable que ningú no podria llegir mai, però adreçada a una persona concreta. I aquest fet era el que li donava la seva peculiaritat.
El Partit deia que havies de refusar les evidències provinents de la vista i de l’oïda. Era la seva ordre final i més essencial. El cor se li ofegava quan pensava en l’enorme poder que es podia desplegar contra ell, en la facilitat amb què qualsevol intel·lectual del Partit podria derrotar-lo en un debat, en els arguments subtils que seria incapaç d’entendre i encara menys de respondre. I tot i amb això considerava que tenia la raó! Ells eren els equivocats, no pas ell. Calia defensar l’obvietat, la simplicitat i la veritat. Allò veritable és veritat, ja hi pots pujar de peus! El món real existeix, les seves lleis no canvien. Les pedres són sòlides, l’aigua és molla, els objectes sense base cauen cap al centre de la terra.
Amb la sensació que estava parlant a O’Brien i alhora que establia un axioma important, va escriure:
Ser lliure és la llibertat de poder dir que dos i dos són quatre. Si et garanteixen això, la resta ve tota sola.