1984
Segona Part » II
Pàgina 14 de 33
II
Winston va emprendre el camí entremig de clapes de sol i d’ombra. I feia passes ràpides entre aquelles taques daurades de claror que penetraven entre tronc i tronc. Sota els arbres, a la seva esquerra, el terra estava tot perlejat de jacints. L’aire semblava besar-te la pell. Era el segon dia de maig. Des d’algun lloc ben endinsat al cor del bosc se sentia un parrupeig de tudons.
Era una mica aviat. No havia tingut cap dificultat amb el viatge. Era evident que la noia hi tenia experiència i això feia que Winston no es trobés tan atemorit com normalment hauria estat. Per descomptat que ella devia haver trobat un lloc segur. En general, un no podia presumir de trobar-se més segur enmig del camp que no pas a Londres. No hi havia telepantalles, és clar, però sempre hi havia el perill dels micròfons amagats gràcies als quals podies ser detectat i reconegut. A més a més, no era gens fàcil de fer un trajecte tot sol sense cridar l’atenció. Per a distàncies inferiors a cent quilòmetres no calia fer segellar el passaport. Però de tant en tant, per les estacions de ferrocarril hi havia patrulles que inspeccionaven els documents de tots els membres del Partit que trobaven i es posaven a fer tot de preguntes compromeses. De tota manera, no en va aparèixer cap, de patrulla, i en el camí des de l’estació va assegurar-se, amb cautelosos cops d’ull enrere, que no l’estaven seguint. El tren era ple de proles, tots amb aire de vacances a causa del bon temps. El cotxe amb seients de fusta on viatjava era atapeït d’una sola família enorme que anava des de la besàvia esdentegada fins a un nadó d’un mes. Sortien fora a passar la tarda amb parents polítics i també, tal com van explicar a Winston amb franquesa, a aconseguir una mica de mantega al mercat negre.
El camí va eixamplar-se i, en un minut, va arribar al viarany que ella li havia dit, una simple pista per a bestiar mig amagada entre bardisses. No duia rellotge però encara no devien ser les tretze. La capa de jacints era tan gruixuda sota els peus que era impossible de no trepitjar-los. Es va agenollar i va començar a recollir-ne uns quants, més que res per fer temps, però també amb la vaga idea que li agradaria de fer un ram de flors per oferir-lo a la noia quan es trobessin. Va ajuntar-ne fins a formar un bon ram. Estava olorant-ne el seu aroma pesat i malaltís quan un soroll darrere va deixar-lo glaçat. Era el cruixit inconfusible d’un peu trepitjant una branca. Va continuar recollint jacints. Era el millor que podia fer. Podia ser la noia. O podia ser que, finalment, l’haguessin estat seguint. Començar a observar al voltant era una mostra de culpabilitat. Va recollir més i més flors. Una mà li va caure lleugerament sobre l’espatlla.
Va aixecar la vista. Era la noia. Va sacsejar el cap en un avís evident que calia mantenir-se en silenci. Aleshores va separar les bardisses i ràpidament va obrir-se camí al llarg de la pista estreta, enmig del bosc. Era obvi que ja havia fet abans aquell camí perquè evitava els petits tolls d’aigua com si ja els conegués. Winston la seguia, encara amb el ram de flors a la mà. La seva primera sensació va ser d’alleujament, però mentre observava aquell cos fort i esvelt caminant davant seu, amb el cenyidor morat que tenia la mida justa per remarcar-li les corbes dels malucs, va començar a sentir el pes de la seva pròpia inferioritat. Fins i tot ara li semblava bastant probable que quan la noia es girés i el mirés, l’abandonaria tot seguit. La dolçor de l’aire i la verdor de les fulles l’atemorien. Ja quan venia pel camí des de l’estació, el sol del mes de maig l’havia fet sentir brut i esgrogueït, amb la pols de Londres negra com el sutge ficada als porus de la pell. Se li havia ocorregut que fins ara, la noia no l’havia vist mai a plena llum del dia, en un espai obert. Van caminar fins a l’arbre caigut del qual ella havia parlat. Va saltar-lo i va separar les bardisses per un lloc on no semblava que es poguessin obrir. Quan Winston la va seguir, va adonar-se que es trobaven en una clariana natural, un turonet cobert d’herba menuda i envoltat d’arbres joves prou alts per amagar-la completament. La noia es va aturar i es va girar.
—Ja hi som —va dir.
L’observava a unes quantes passes de distància. Encara no gosava acostar-se-li més.
—No he volgut parlar pel camí —va continuar— per si de cas hi havia micros amagats. No crec que n’hi hagi, però podria ser. I sempre hi ha la possibilitat que un d’aquells porcs et reconegui la veu. Aquí estem bé.
Winston encara no tenia prou coratge per acostar-se-li.
—Estem bé, aquí? —va repetir beneitament.
—Sí. Fixa’t en els arbres. —Eren petits freixes que temps enrere havien estat tallats i havien tornat a brotar, com un bosc de perxes, cap d’elles més gruixuda que un puny—. No hi ha res prou gros per amagar-hi un micròfon. A més, jo ja hi he estat abans.
Només eren capaços de conversar. Ell s’ho havia manegat per acostar-se una mica més a la noia, que s’estava dreta davant seu, molt tibada, com si estigués preguntant-se per què Winston era tan lent a l’hora d’actuar. Els jacints li havien anat caient a terra. Semblava que ho havien fet per pròpia iniciativa. Winston va agafar-li la mà.
—Voldries creure —va dir-li— que fins ara mateix no he sabut de quin color tenies els ulls? —S’havia adonat que eren marrons, d’un marró més aviat clar, amb pestanyes fosques—. I ara que també has pogut veure com sóc de debò, encara pots suportar de mirar-me?
—Sí, sense cap problema.
—Tinc trenta-nou anys. Estic casat i no puc desfer-me de la meva dona. Tinc úlceres varicoses i cinc dents postisses.
—Res no m’importaria menys.
A l’instant següent, és difícil de dir com, la noia ja era als seus braços. Al principi no va sentir res tret d’una immensa incredulitat. Aquell cos tan jove s’estrenyia amb força contra el seu, la massa de cabells foscos li tapaven la cara, i sí, la noia va girar el cap enlaire i va besar-li la boca, ampla i vermella. Amb les mans agafant-lo pel clatell, ella va començar a dir-li «estimat», «amor meu», «preciós». Va fer-la jeure a terra, la noia no s’hi va oposar gens ni mica. Podia fer amb ella el que volgués. Però la veritat era que Winston no tenia cap mena de sensació física tret de la derivada del simple contacte. Tot el que sentia era incredulitat i orgull. Estava content del que li estava succeint però no tenia desig físic. Era massa aviat, la seva joventut i bellesa l’havien atemorit. Ja s’havia acostumat massa a viure sense dones. No en sabia la raó… La noia va aixecar-se i va espolsar-se un jacint dels cabells. Va seure al seu costat i li va envoltar la cintura amb el braç.
—No t’amoïnis, amor meu. No hi ha pressa. Tenim tota la tarda. No trobes que és un amagatall de primera? Vaig trobar-lo un dia que em vaig perdre durant una excursió comunitària. Si algú s’acostés podríem sentir-lo a cent metres de distància.
—Com et dius? —va preguntar-li Winston.
—Júlia. El teu, de nom, ja me’l sé. Winston, Winston Smith.
—Com te n’has assabentat?
—Em sembla, amor meu, que sóc millor que tu, a l’hora d’esbrinar coses. Digues-me, què pensaves de mi abans del dia que et vaig donar la nota?
No va tenir la més mínima temptació de dir-li cap mentida. Era una mena d’ofrena d’amor, començar per explicar-li el pitjor:
—Detestava el simple fet de veure’t. Volia violar-te i després matar-te. Fa dues setmanes vaig pensar seriosament d’esclafar-te el cap amb una llamborda. Si vols saber tota la veritat, imaginava que tenies alguna cosa a veure amb la Policia del Pensament.
La noia va riure contenta, s’ho havia pres ben bé com un homenatge a l’excel·lència de la seva disfressa.
—La Policia del Pensament! De debò que t’ho vas pensar?
—Bé, potser no del tot exactament. Però per la teva aparença general, simplement perquè ets jove, fresca i saludable, ja m’entens, vaig pensar que probablement…
—Creies que era un bon membre del Partit, oi? Pura de paraula i d’obres. Estendards, desfilades, eslògans, jocs, excursions comunitàries, tota aquesta faramalla. I pensaves que a la més mínima oportunitat et denunciaria com a crimpensador i et faria matar, oi?
—Sí, una cosa per l’estil. Una gran majoria de noies són així, ja ho saps.
—És aquesta cosa merdosa, que ho provoca —va dir tot traient-se el cordó morat de la Lliga Juvenil Antisexe i llençant-lo a una branca.
Aleshores, com si el fet de tocar-se la cintura li hagués recordat alguna cosa, va ficar la mà a la butxaca de la seva granota i va treure una pastilla petita de xocolata. Va partir-la per la meitat i va donar-n’hi un tros. Fins i tot abans d’agafar-lo, Winston ja havia detectat per l’olor que era una xocolata especial. Era fosca i lluenta, embolicada en paper de plata. Normalment, la xocolata era d’un color terrós, s’esmicolava i tenia un gust, per descriure’l d’alguna manera, semblant a la fumera d’un munt de deixalles cremant. Però temps enrere, alguna vegada, Winston havia tastat una xocolata com la que li acabava de donar la noia. Només sentir-ne l’olor se li havien despertat records que no podia localitzar, però que eren poderosos i torbadors.
—On ho has aconseguit, això? —va dir-li.
—Del mercat negre —li va respondre tota indiferent—. Sóc de les noies que sap on anar a buscar les coses. Sóc bona en els jocs. Vaig ser cap de patrulla als Espies. Faig feina voluntària tres tardes a la setmana per a la Lliga Juvenil Antisexe. M’he passat hores i hores suportant per tot Londres la seva maleïda xerrameca. A les desfilades, sempre faig d’abanderada i porto l’estendard. Sempre em mostro ben disposada i mai no m’escapoleixo de res. Crida sempre al costat dels altres, em dic. És l’única manera d’estar segura.
El primer tros de xocolata se li havia fos a la llengua. Tenia un gust deliciós. Però encara hi havia aquell record ballant-li pel cap, alguna cosa que era com una sensació molt forta però que alhora no podia reduir a una definició. Com un objecte vist només de reüll. Va expulsar-la del seu interior amb la convicció que era el record d’algun acte que li hauria agradat destruir, però que no podia.
—Ets molt jove —va dir—. Ets deu o quinze anys més jove que jo. Què hi trobes, d’atractiu, en un home com jo?
—Alguna cosa a la teva cara. Vaig pensar que podia arriscar-me. Tinc traça a descobrir la gent que no els pertany. Tan aviat com et vaig veure vaig saber que estaves contra ells.
Ells semblava que significava el Partit, i sobretot el Partit Interior. La noia en parlava amb un to de burla i d’odi que va fer que Winston se sentís intranquil, tot i saber que, si hi havia un lloc segur, era aquell on es trobaven. Una cosa que el sorprenia d’ella era la rudesa del seu llenguatge. Se suposava que els membres del Partit no renegaven. Winston mateix ho feia poques vegades, almenys en veu alta. Júlia, tanmateix, semblava incapaç d’esmentar el Partit, i especialment el Partit Interior, sense usar aquella mena de paraulotes que es podien veure sovint guixades a les parets del carrer. No era que no li agradés. Era un simple símptoma de la seva revolta contra el Partit i tots els seus mètodes. I d’alguna manera semblava natural i fins i tot saludable, com l’esternut d’un cavall quan ensuma fenc podrit. Havien deixat la clariana i ara vagarejaven entre les ombres clapejades, agafats de la cintura sempre que l’amplada del camí els permetia de passar tots dos junts. Winston va adonar-se de com era de suau la cintura de la noia, ara que s’havia tret el cordó morat. Van continuar parlant sense passar del murmuri. Fora de la clariana, deia Júlia, era millor d’anar silenciosament. De seguida van arribar al començament del bosquet. Júlia el va aturar.
—No sortim a camp obert. Podria haver-hi algú mirant. Estarem millor mentre ens mantinguem darrere les branques.
Estaven drets a l’ombra d’un avellaner. La llum del sol, que es filtrava a través d’innombrables fulles, encara els escalfava el rostre. Winston va contemplar el camp, més enllà, i li va sobrevenir una remota i curiosa sensació de reconèixer el lloc. Com si ja l’hagués vist. Un antic clos d’herba arranada per a pastura amb un sender giragonsejant pel mig i amb tot de turonets de talperes escampats una mica pertot. En la tanca feta malbé de l’altra banda es veien les branques dels oms bellugant-se gairebé imperceptiblement gràcies a la brisa, i amb les fulles destriant-se feblement en masses denses com les d’una cabellera femenina. De ben segur, en algun lloc de la vora, però fora de la vista, devia haver-hi un rierol amb gorgs verds i plens de bagres nedant-hi.
—No hi ha cap rierol, a prop d’aquí?
—Sí, n’hi ha un. De fet, és passat el camp següent. S’hi troben peixos molt grossos. Pots observar-los, al fons dels gorgs, remenant la cua sota els salzes.
—És gairebé el País Daurat —va murmurar.
—El País Daurat?
—En realitat no és res. Només un paisatge que de vegades se m’apareix quan somio.
—Mira! —va xiuxiuejar Júlia.
Un tord s’havia posat en una branca, encara no a cinc metres de distància, gairebé al nivell de les seves cares. Potser no els havia vist. Es trobava sota el sol i ells eren a l’ombra. Va obrir les ales i va tornar a col·locar-se-les a lloc amb molt de compte, va tòrcer el coll un moment, com si fes una mena de reverència al sol, i aleshores va començar a deixar anar una torrentada de refilades. En la quietud de la tarda, el volum d’aquell cant era impressionant. Winston i Júlia es van estrènyer l’un a l’altre, fascinats. La música va continuar i continuar, un minut i un altre, amb sorprenents variacions, sense repetir-se mai, gairebé com si l’ocell estigués presumint deliberadament del seu virtuosisme. De vegades s’aturava uns quants segons, desplegava i tornava a plegar les ales, i després inflava el pit clapejat i començava de nou el concert. Winston el contemplava amb una mena de vaga reverència. Per a qui, per què cantava aquell ocell? Cap parella ni cap rival no l’estaven observant. Què el feia parar a l’extrem d’un bosc solitari i deixar anar la seva música cap al no-res? Va demanar-se si, després de tot, no hi hauria cap micròfon amagat pels voltants. Ell i Júlia havien parlat només a base de murmuris i era impossible de captar el que havien dit, però el cant del tord segur que l’hauria captat. Potser a l’altra banda de l’aparell algun homenet d’aparença d’escarabat estava escoltant amb atenció, estava escoltant allò. Gradualment, la música va anar espolsant-li del cap les preocupacions. Era com si hi hagués una mena de massa líquida rajant damunt seu i que es barregés amb la llum del sol que es filtrava entre les fulles. Va parar de pensar i va limitar-se a sentir. La cintura de la noia encaixada pel seu braç era càlida i flonja. Va fer-la girar de manera que es van trobar abraçats cara a cara. El cos d’ella va semblar-li que es fonia amb el seu. Pertot arreu on les seves mans tocaven, el rebien com si fos aigua. Les seves boques van tancar-se juntes, ben diferent d’aquells petons tan durs que s’havien fet abans. Quan van separar les cares una altra vegada, sospiraven profundament. L’ocell es va espantar i va fugir amb un espetegar d’ales.
Winston va acostar els llavis a la seva orella.
—Ara —va murmurar.
—No pas aquí —li va dir ella en un altre murmuri—. Tornem a la part més amagada, és més segur.
Ràpidament, amb ocasionals catacrecs de branquillons, van desfer el camí fins a la clariana. Quan van tornar a estar a l’interior del cercle d’arbres joves, la noia es va girar i se’l va mirar. Tots dos respiraven amb força, però el somriure ja havia reaparegut als llavis d’ella. Va estar-se dreta, observant-lo un instant, aleshores, va fer córrer la cremallera de la seva granota. I sí, era gairebé com en el seu somni! Gairebé tan de pressa com s’ho havia imaginat, la noia va anar traient-se la roba i a mesura que anava llençant-la al seu costat, era com si ho fes amb el mateix gest magnífic capaç de causar que una civilització sencera pogués ser anihilada. El cos li brillava, blanc sota el sol. Però per un instant, no va mirar-li el cos, els ulls li havien llençat l’àncora en aquell rostre pigat de somriure franc i lleuger. Va agenollar-se davant d’ella i va agafar-li les mans amb les seves.
—Ja ho has fet, això?
—És clar. Centenars de vegades… Bé, una pila de vegades.
—Amb membres del Partit?
—No, amb aquests porcs, no. Però n’hi ha un munt que sí que voldrien si en tinguessin la més mínima possibilitat. No són tan sants com donen a entendre.
El cor li va bategar fort. Ho havia fet una pila de vegades i ell desitjava de debò que haguessin estat centenars, milers. Tot el que indiqués l’existència de corrupció sempre l’omplia d’una esperança ferotge. Qui ho sap, potser el Partit estava podrit sota la superfície i el seu culte al coratge i a l’autorenúncia eren simples comportaments que ocultaven la iniquitat. Si hagués pogut infectar-los, tots plegats, de lepra o de sífilis, amb quines ganes que ho hauria fet! Qualsevol cosa que els podrís, que els afeblís, que els arruïnés! Va fer que s’ajupís de manera que van quedar-se agenollats cara a cara.
—Escolta’m, com més homes t’hagis fet, més t’estimaré. Ho entens?
—Sí, perfectament.
—Detesto la puresa, detesto la bondat! No desitjo que existeixi cap mena de virtut. Desitjo que tothom estigui corromput fins al moll dels ossos.
—Bé, aleshores hauria de complaure’t, estimat. Estic corrompuda fins al moll dels ossos.
—T’agrada fer-ho? No vull dir que t’agradi només amb mi, em refereixo al fet per ell mateix.
—M’agrada molt.
Era més o menys tot el que ell desitjava sentir. No sols l’amor per una persona, sinó l’instint animal, el desig simple i indiferenciat, vet aquí la força que faria miques el Partit. La va empènyer sobre l’herba, entre els jacints caiguts. Aquesta vegada no va haver-hi dificultat. I el pujar i baixar dels seus pits va acabar per reduir-se a un ritme normal, i en una mena de desemparança plaent, es van anar separant. Semblava que el sol havia augmentat l’escalfor. Es van endormiscar. Va arreplegar les dues granotes escampades i les va mig estendre damunt d’ella. Gairebé tot seguit es van adormir durant una mitja hora.
Winston es va despertar el primer. Va seure i va observar la cara pigada de la noia, encara adormida pacíficament, repenjada en el palmell de la mà. Tret de la boca, no es podia dir que fos una bellesa. Hi havia una arruga o dues entorn dels ulls, que es veien si t’hi fixaves de prop. Els cabells foscos i curts eren extraordinàriament espessos i suaus. Se li va acudir que encara no sabia el seu cognom ni la seva adreça.
El cos jove i fort, ara desemparat enmig del son, va despertar-li un sentiment de protecció i de llàstima. Però la tendresa irracional que havia sentit sota l’avellaner mentre el tord cantava no li havia tornat del tot. Va apartar les granotes i va estudiar-li els malucs, blancs i arrodonits. En els vells temps, pensava, un home contemplava el cos d’una noia i veia que era desitjable. I aquí s’acabava la història. Però avui en dia no. No podies sentir un amor o un desig purs. Cap emoció no era pura perquè tot es barrejava amb la por i l’odi. La seva abraçada havia estat una batalla, el clímax, una victòria. Era una bona patacada contra el Partit. Era una acció política.