1984
Segona Part » IX
Pàgina 21 de 33
IX
Winston se sentia gelatinós, de tant cansament. «Gelatinós» era la paraula adequada. Li havia vingut al cap espontàniament. Li semblava que el seu cos no sols tenia la feblesa d’una gelatina, sinó també la seva transparència. Li semblava que si aixecava la mà, seria capaç de veure-hi la claror a través. Com si li haguessin extret tota la sang i el líquid limfàtic, a causa de l’enorme massa de feina, i li haguessin deixat només una estructura fràgil de nervis, ossos i pell. Totes les sensacions semblava que es magnifiquessin. La granota li erosionava les espatlles, la vorera li feia pessigolles als peus, fins i tot obrir i tancar la mà era un esforç que li feia petar els ossos.
Havia treballat més de noranta hores en cinc dies. Com tothom al Ministeri. Ara ja s’havia acabat tota la feina i no tenia, literalment, res a fer; gens de feina del Partit de cap mena, fins demà al matí. Podia dedicar sis hores al seu amagatall i nou hores més a dormir al seu llit. Lentament, enmig de la tebior del sol de la tarda, caminava per un carrer tot brut en direcció a la botiga del senyor Charrington, amb un ull obert per si apareixia una patrulla, però irracionalment convençut que aquella tarda no hi havia cap perill amenaçant-lo. La cartera pesant que portava li clavava cops al genoll a cada pas i li provocava una sensació de formigueig amunt i avall de la cama. Dintre hi havia el llibre, que posseïa des de feia ja sis dies, però encara no l’havia pogut ni obrir, i menys encara, fer-hi un cop d’ull.
El sisè dia de la Setmana de l’Odi, després de les desfilades, els parlaments, els crits, els cants, les pancartes, els pòsters, les pel·lícules, les maquetes de cera, el repicar de tambors, els esgarips de les trompetes, el ressonar dels peus marxant, els grinyols de les erugues dels tancs, el rugit de les esquadrilles aèries, l’espetec de les armes… Després de sis dies d’això, quan el gran orgasme arribava al clímax i l’odi general contra Euràsia estava en ebullició, fins a un deliri de tal magnitud que si la gentada hagués pogut atrapar amb les mans aquells dos mil criminals de guerra eurasians que havien de ser penjats l’últim dia de la celebració, sens dubte els hauria fet a trossets; just en aquest moment s’havia anunciat oficialment que Oceania ja no estava en guerra amb Euràsia sinó amb Orientàsia. Ara, Euràsia era un aliat.
No va haver-hi, naturalment, cap reconeixement del fet que alguna cosa hagués canviat. Simplement es va fer saber d’una manera molt sobtada i pertot arreu, al mateix instant, que Orientàsia i no pas Euràsia era l’enemic. Quan això va passar, Winston estava prenent part en una de les manifestacions que es feien per una de les places del centre de Londres. Ja era de nit i una claror difusa il·luminava les cares blanques i les pancartes morades. La plaça era plena de gom a gom d’una gernació d’uns quants milers de persones, incloent-hi un grup d’uns mil escolars amb l’uniforme dels Espies. En una plataforma guarnida de morat, un orador del Partit Interior, un home baix, prim, amb uns braços desproporcionadament llargs i un crani ample i calb on es debatien uns quants flocs de cabells tots pansits, estava arengant la multitud. Era com un follet retorçat per l’odi, que s’agafava al micròfon amb una mà mentre amb l’altra, enorme, al final d’un braç ossut, esgarrapava l’aire amenaçadorament damunt el seu cap. La veu, metal·litzada pels altaveus, esbombava enfora un inacabable catàleg d’atrocitats, massacres, deportacions, saqueigs, segrests, tortura de presoners, bombardeig de civils, propaganda enganyosa, agressions injustes, tractats trencats… Era impossible escoltar-se’l sense deixar-se convèncer primer i embogir després. Cada pocs instants, la fúria de la multitud entrava en ebullició i la veu de l’orador era ofegada pel rugit bestial i salvatge que sorgia incontrolablement dels milers de gargamelles. Els xiscles més salvatges de tots provenien dels escolars. Feia ja vint minuts que el parlament estava tenint lloc quan un missatger es va precipitar a la tarima i va fer lliscar un tros de paper a la mà de l’orador. Va desplegar-lo i el va llegir sense deixar de fer el discurs. Res no va alterar-se en la seva veu o en el seu posat, ni tan sols en el contingut d’allò que estava dient. Però de sobte, els noms eren diferents. Sense dir res, una onada de comprensió va escampar-se a través de la multitud. Oceania estava en guerra amb Orientàsia! Tot seguit va haver-hi una commoció tremenda. Les pancartes i els pòsters que guarnien tota la plaça estaven equivocats! Més de la meitat de la gent va començar a mirar-los malament. Era un sabotatge! Els agents de Goldstein havien fet una bona feina! Va haver-hi uns moments de caos mentre els pòsters eren arrencats de les parets i les pancartes, estripades i trepitjades. Els Espies van realitzar prodigis d’activitat enfilant-se a les teulades i tallant els cordills que aguantaven les banderoles de les xemeneies. Tot i amb això, en dos o tres minuts es va acabar tot. L’orador, encara arrapat al coll del micròfon, amb les espatlles abocades endavant, amb la mà lliure fuetejant l’aire, no havia deixat de dir el seu discurs. Un minut més i els esgarips ferotges de ràbia ja tornaven a esclatar entre la multitud. L’Odi continuava exactament com abans, tret que s’havia canviat l’objectiu.
Recordant-ho, allò que havia impressionat més Winston era que l’orador havia fet el canvi exactament a la meitat d’una línia, no tan sols sense aturar-se sinó sense trencar la sintaxi de la frase. Però de moment tenia altres coses que el preocupaven. Va ser durant els instants de desordre, mentre s’arrencaven els pòsters, que un home a qui no va veure la cara va tocar-lo a l’espatlla i li va dir: «Perdoni, em penso que li ha caigut la cartera». Va agafar-la distretament, sense contestar. Sabia que haurien de passar uns quants dies abans no tingués l’oportunitat de fer-hi un cop d’ull. Quan la manifestació es va acabar, va anar-se’n directe cap al Ministeri de la Veritat tot i que ja eren prop de les vint-i-tres. Tota la plantilla del Ministeri havia fet el mateix. Les ordres que ja estaven sortint per les telepantalles, cridant-los a reocupar els seus llocs, eren del tot innecessàries.
Oceania estava en guerra amb Orientàsia, per tant, Oceania sempre havia estat en guerra amb Orientàsia. Una gran part dels escrits dels darrers cinc anys eren, ara mateix, obsolets completament. Reportatges i memòries de tota mena, diaris, llibres, pamflets, films, bandes sonores, fotografies, tot s’havia de rectificar a la velocitat de la llum. Tot i no haver-hi directrius, era ben sabut que els caps del Departament exigien que en el termini d’una setmana no existís enlloc cap referència a la guerra amb Euràsia o a l’aliança amb Orientàsia. La feina era aclaparadora, molt més quan els noms dels processos involucrats no es podien denominar amb els noms de veritat. Tothom al Departament d’Arxius va estar treballant divuit hores al dia, amb dos intervals de tres hores per dormir. S’havien pujat matalassos del soterrani i s’havien col·locat al llarg dels corredors. El menjar consistia en entrepans i cafè Victòria que portaven els mossos de la cantina i repartien des de carros amb rodes. Cada vegada que Winston feia la seva pausa per aprofitar un dels permisos per dormir, intentava deixar el despatx lliure de feina, però quan tornava, mig arrossegant-se, amb els ulls inflats i coents, es trobava que una altra pluja de cilindres de paper havia cobert la taula com si hagués nevat. Arribaven a tapar el parlascriu gairebé del tot i sobreeixien fins al terra, de manera que la primera feina era sempre d’apilar-los bé per tal d’obtenir una mica d’espai per treballar. El pitjor de tot era que aquesta feina no es podia fer maquinalment. Sovint n’hi havia prou substituint un nom per un altre, però un informe detallat dels esdeveniments demanava molta cura i imaginació. Fins i tot era considerable el coneixement geogràfic necessari per traslladar la guerra d’una part del món a l’altra.
Cap al tercer dia, els ulls li coïen insuportablement i li calia netejar-se les ulleres molt sovint. Era com lluitar contra una tasca física escruixidora. Una cosa que hauria de tenir el dret de rebutjar però que tot i amb això estava neuròticament ansiós per acomplir. Fins on ell podia recordar, no el preocupava el fet que totes les paraules que murmurava en el parlascriu, cada línia escrita amb el llapis-tinta, fossin una mentida deliberada. Winston estava tan angoixat com qualsevol altre al Departament perquè la falsificació fos perfecta. Al matí del sisè dia l’allau de cilindres va disminuir. Durant ben bé mitja hora no va sortir res del tub. Després en va aparèixer un i tot seguit, una altra vegada res. Aproximadament a la mateixa hora, a tot arreu, la feina va anar baixant. Un profund i secret sospir va recórrer el Ministeri. Havien enllestit una gran gesta que mai no podria ser esmentada. Ara mateix era impossible demostrar documentalment per part de cap ésser humà que mai hi havia hagut guerra amb Euràsia. A les dotze i cent va anunciar-se per sorpresa que tots els treballadors del Ministeri tenien festa fins l’endemà al matí. Winston encara duia la cartera amb el llibre a dins. L’havia mantinguda entre els peus durant l’horari de feina i sota el cos, durant el temps de dormir. Va anar-se’n cap a casa, es va afaitar, i gairebé es va quedar adormit dins el bany tot i que l’aigua estava tot just tèbia.
Amb una mena de cruiximent voluptuós d’ossos, va pujar les escales de la botiga del senyor Charrington. Estava cansat però ja no tenia son. Va obrir la finestra, va encendre el petit i brut fogonet de petroli i va posar-hi un pot d’aigua per al cafè. Júlia arribaria de seguida: mentrestant hi havia el llibre. Va seure al sofà atrotinat i va descordar les sivelles de la cartera.
Era un volum negre i pesant, amb un relligat gens professional i sense nom o títol a la coberta. La impressió també semblava irregular. Les pàgines estaven desgastades a les cantonades i queien fora fàcilment, com si el llibre hagués passat per moltes mans. La inscripció de la primera pàgina deia:
TEORIA I PRÀCTICA DEL COL·LECTIVISME OLIGÀRQUIC
per
EMMANUEL GOLDSTEIN
Winston va començar la lectura:
CAPÍTOL I
La ignorància és força
Durant totes les èpoques que tenim documentades i probablement des del final del neolític, al món hi ha hagut tres categories de persones: les Superiors, les Mitjanes i les Inferiors. D’aquestes categories se n’han fet subdivisions de moltes menes, que han dut innombrables i diferents noms. Les seves xifres relatives així com l’actitud dels uns cap als altres han variat segons l’època. Però l’estructura essencial de la societat no s’ha modificat. Fins i tot després d’enormes commocions i de canvis aparentment irrevocables, s’ha acabat restablint sempre la mateixa configuració. Com si fos un giroscopi, retorna sempre a l’equilibri, sigui quin sigui el sentit cap on s’hagi empès.
Els objectius d’aquests tres grups són del tot irreconciliables…
Winston va deixar de llegir, més que res per poder aprofitar el fet d’estar llegint amb comoditat i seguretat. Era sol, sense telepantalla, sense orelles al forat del pany, sense nervis empenyent-lo a mirar per damunt de l’espatlla o a tapar la pàgina amb la mà. Un suau aire d’estiu li amanyagava les galtes. D’algun lloc llunyà arribaven els crits esvaïts de les criatures. Dins la mateixa habitació no se sentia res tret de la veu d’insecte del rellotge. Va repapar-se bé al sofà i va posar els peus sobre el guardafoc. Era una benedicció. Era l’eternitat. De sobte, tal com fem de vegades amb un llibre que sabem que acabarem per llegir-ne i rellegir-ne cadascuna de les paraules, va obrir-lo per una part diferent i es va trobar en el capítol tercer. Va continuar llegint:
CAPÍTOL III
La guerra és pau
La desintegració del món en tres grans superestats era un esdeveniment que es podia preveure (de fet, va ser així) abans de la meitat del segle XX. Amb l’absorció d’Europa per part de Rússia i de l’imperi Britànic per part dels Estats Units, dues de les tres potències existents, Euràsia i Oceania, a la pràctica ja es podien considerar constituïdes. La tercera, Orientàsia, tan sols va emergir com a unitat diferenciada després d’una altra dècada de lluites confuses. En algunes zones, les fronteres entre els tres superestats són arbitràries, i en d’altres, fluctuants, depenent de l’atzar de la guerra, però en general segueixen els criteris geogràfics. Euràsia comprèn tota la part nord de la massa terrestre d’Europa i Àsia, des de Portugal fins a l’estret de Bering. Oceania comprèn les Amèriques, les illes atlàntiques incloent-hi les Britàniques, Australàsia i la part meridional d’Àfrica. Orientàsia, més petita que les altres i amb una frontera occidental menys definida, comprèn la Xina i els països situats al sud, les illes japoneses i una àmplia però fluctuant part de la Manxúria, Mongòlia i el Tibet.
Combinats d’una manera o altra, aquests tres superestats es troben en guerra permanentment i hi han estat des dels darrers vint-i-cinc anys. La guerra, de tota manera, ja no és la lluita desesperada i anihiladora que era en les primeres dècades del segle XX. Són operacions militars d’objectius limitats entre combatents incapaços de destruir-se els uns als altres, que no tenen motius reals per lluitar i que no estan separats per cap diferència ideològica genuïna. Això no implica que la conducta a la guerra o l’actitud que hi preval hagi esdevingut menys assedegada de sang o més cavalleresca. Al contrari, la histèria bèl·lica és contínua i universal a tots els països, i actes com ara les violacions, els saqueigs, les matances de nens, la reducció a l’esclavatge de poblacions senceres, les represàlies contra els presoners fins al punt de rostir-los en aigua bullint o enterrar-los vius, es veuen normals, i, quan els cometen els de la banda pròpia i no l’enemic, fins i tot es consideren un mèrit. Però en un sentit físic, la guerra involucra quantitats molt petites de persones, la majoria de les quals són especialistes altament preparats, i relativament, causa poques baixes. La lluita, quan n’hi ha, té lloc a fronteres confuses les línies de les quals les persones normals i corrents ni tan sols saben endevinar, o bé a les fortaleses flotants que protegeixen punts estratègics de les rutes marines. En els punts centrals de la civilització, la guerra no significa més que una manca contínua de béns de consum i l’esclat ocasional d’una bomba coet que tan sols pot causar unes xifres mínimes de morts. De fet, la guerra ha canviat el seu caràcter. Més exactament, ha canviat l’ordre d’importància de les raons per les quals es fa la guerra. Motivacions que ja eren presents en part en les grans guerres del principi del segle XX s’han convertit ara en dominants, es reconeix conscientment i s’actua en conseqüència.
Per entendre la naturalesa de la guerra actual —ja que, tot i les aliances que canvien cada pocs anys, sempre és la mateixa guerra— un ha d’adonar-se en primer lloc que és impossible que sigui decisiva. Cap dels tres superestats podria ser conquerit definitivament fins i tot en el cas que els altres dos anessin junts. Estan massa igualats i, a més, les defenses naturals són massa formidables. Euràsia està protegida per les seves vastes extensions de terra, Oceania per l’amplitud de l’Atlàntic i del Pacífic, Orientàsia per la fecunditat i la laboriositat dels seus habitants. En segon lloc, ja no hi ha res per què lluitar, en un sentit material de la paraula. Amb l’establiment d’economies autàrquiques, en què la producció i el consum estan engranats l’un amb l’altre, la lluita pels mercats, que era una de les causes principals de les guerres anteriors, ha arribat al final, i, alhora, la competència per les matèries primeres ja no és qüestió de vida o mort. Cadascun dels tres superestats és tan vast que pot obtenir gairebé tots els materials que necessita dintre de les pròpies fronteres. Suposant que la guerra tingués un propòsit econòmic directe, seria la lluita per la força de treball. Entre les fronteres dels superestats —i sense pertànyer permanentment a cap dels tres— hi ha un quadrilàter imprecís amb les arestes a Tànger, Brazzaville, Darwin i Hong Kong, que conté aproximadament la cinquena part de la població del món. Les tres potències lluiten constantment per la possessió d’aquestes regions densament poblades i del Pol Nord. A la pràctica, cap d’elles arriba a controlar tota l’àrea en disputa. Hi ha regions que canvien constantment de mans, i és la possibilitat d’obtenir aquesta o aquella part gràcies a un canvi sobtat d’aliances allò que dicta els canvis incessants d’aliat.
Tots els territoris disputats contenen minerals valuosos i alguns produeixen productes vegetals importants com ara el cautxú, que en els climes més freds cal sintetitzar per mitjans comparativament molt cars. Però per damunt de tot, aquestes terres contenen una reserva sense fons de força de treball barata. Sigui quina sigui la potència que controla l’Àfrica equatorial, o els països de l’Orient Mitjà, o l’Índia meridional, o l’arxipèlag d’Indonèsia, disposarà també dels cossos de centenars de milions de criats mal pagats i bons treballadors. Els habitants d’aquestes àrees, reduïts més o menys a l’estatus d’esclaus, passen contínuament d’un conqueridor a l’altre, i són usats igual que el carbó o el petroli en la cursa per obtenir més armament i, per tant, per capturar més territori, i així indefinidament. Caldria remarcar que la lluita, en realitat, mai no es desplaça enllà de les vores de les àrees en disputa. Les fronteres d’Euràsia oscil·len entre la conca del Congo i la riba nord de la Mediterrània; les illes dels oceans Índic i Pacífic són constantment capturades i recapturades per Oceania i Orientàsia; a Mongòlia, la línia divisòria entre Euràsia i Orientàsia mai no és estable. Al Pol, totes tres potències reclamen enormes territoris que, de fet, són majoritàriament deshabitats i inexplorats. L’equilibri de poder queda, de totes maneres, pràcticament igual, i el territori que forma el nucli de cada superestat sempre es manté inviolable. Encara més, la força de treball dels pobles dels voltants de l’Equador no és realment necessària per a l’economia mundial. Des del moment que, produeixin el que produeixin, es dedica a la finalitat de la guerra, no afegeixen res a la riquesa del món. I l’objecte de preparar-se per a una guerra és sempre col·locar-se en la millor posició per preparar la guerra següent. Amb el seu treball, les poblacions esclaves permeten que el ritme de les operacions bèl·liques sigui més intens. Però si no existissin, l’estructura de la societat i el procés pel qual s’automanté no serien essencialment diferents.
El primer objectiu de l’acció bèl·lica moderna (d’acord amb els principis del pensardoble, aquest objectiu es reconeix i alhora no es reconeix pels cervells directius del Partit Interior) és consumir els productes de les màquines sense haver d’elevar el nivell general de vida. Ja des de la fi del segle XIX, el problema de què fer amb l’excedent de béns de consum ha estat latent en la societat industrial. Ara mateix, quan pocs éssers humans tenen el necessari per menjar, aquest problema, òbviament, no és urgent. Però podria no haver-se arribat a aquest punt, encara que cap dels processos artificials de destrucció que hi ha hagut no hagués tingut lloc. El món d’avui és un lloc despullat, afamat, desolat, si el comparem amb el món existent abans de 1914. I encara més, si el comparem amb el futur imaginari al qual la gent d’aquella època aspirava. A principis del segle XX, la visió d’una societat futura increïblement rica, ociosa, endreçada i eficient, la visió d’un món antisèptic i pampalluguejant de vidre, acer i ciment blanc com la neu, formava part dels pensaments de gairebé tots els literats. La ciència i la tecnologia es desenvoluparien a una velocitat prodigiosa i semblava natural d’assumir que continuarien desenvolupant-se. Això va fallar, en part a causa de l’empobriment provocat per una llarga sèrie de guerres i de revolucions i en part perquè el progrés científic i tècnic depenia de l’hàbit empíric de pensar, el qual no pot sobreviure en una societat reglamentada estrictament. En conjunt, el món és més primitiu ara que no pas fa cinquanta anys. Algunes zones endarrerides han avançat, i s’han desenvolupat uns quants aparells, sempre d’alguna manera relacionats amb la indústria de guerra i l’espionatge policial. Però l’experimentació i la invenció s’han aturat àmpliament, i la devastació de les guerres atòmiques dels anys cinquanta no ha acabat mai de ser reparada. Això no obstant, els perills inherents a l’existència de les màquines encara són aquí. Des del primer moment en què les màquines van fer la seva aparició, qualsevol persona intel·ligent va tenir clar que la necessitat de les feines ingrates i, per tant, fins a cert punt, de la desigualtat humana, havia desaparegut. Si les màquines s’usaven deliberadament per a aquest fi, la gana, l’explotació laboral, la brutícia, la ignorància i la malaltia es podrien eliminar al cap de poques generacions. De fet, sense que s’utilitzessin per a propòsits així, per una mena de procés automàtic, per la simple raó de produir riquesa que de vegades era impossible de distribuir, les màquines van fer pujar molt els nivells mitjans de vida de la humanitat durant un període superior a cinquanta anys, fins a la fi del segle XIX i el començament del XX.
Però també era clar que un augment de riquesa a tot arreu amenaçava de destruir —de fet, en cert sentit era la destrucció— d’una societat jeràrquica. En un món on tothom treballava poques hores, en tenia prou per menjar, vivia en una casa amb bany i refrigerador, i posseïa un automòbil o fins i tot un aeroplà, la forma més òbvia —i potser la més important— de desigualtat ja havia desaparegut. Si això, alguna vegada, esdevenia general, la riquesa ja no atorgaria signes de distinció. Era possible, sens dubte, d’imaginar una societat on la riquesa, en el sentit de les possessions personals i dels luxes, fos repartida equitativament mentre el poder es mantingués a les mans d’una petita casta privilegiada. Però a la pràctica, una societat així no podia mantenir-se estable gaire temps. Perquè si el lleure i la seguretat eren disfrutats per tots de la mateixa manera, la gran majoria d’éssers humans que normalment estan estupiditzats per la pobresa voldrien esdevenir cultes i aprendre a pensar per ells mateixos. I un cop arribessin a fer-ho, tard o d’hora s’adonarien que la minoria privilegiada no tenia raó d’existir i els traurien d’un cop d’escombra. A la llarga, una societat jeràrquica només era possible sobre la base de la pobresa i de la ignorància. Retornar al passat agrícola, tal com alguns pensadors de principis del segle XX somiaven, no era una solució pràctica. Entrava en conflicte amb la tendència a la maquinització, que havia esdevingut instintiva gairebé a tot el món. I encara més, qualsevol país que es quedés endarrerit en la industrialització es quedava indefens militarment i a la mercè de ser dominat, directament o no, pels seus rivals més avançats.
Ni tan sols va ser una solució satisfactòria el fet de mantenir les masses en la pobresa per la via de restringir la producció de béns. Això va donar-se en gran mesura durant la fase final del capitalisme, principalment, entre el 1920 i el 1940. L’economia de molts països va quedar estancada, la terra es va deixar de conrear, l’equipament indispensable no es va renovar. Grans blocs de població no podien treballar i mig vivien de la caritat de l’Estat. Però això, a més, implicava feblesa militar. I com que les privacions que infligia eren clarament innecessàries, feien que l’oposició fos inevitable. El problema era com mantenir girant les rodes de la indústria sense incrementar la riquesa real del món. Els béns s’havien de produir, però no s’havien de repartir. A la pràctica, l’única manera de solucionar-ho era la guerra contínua.
L’acció essencial de la guerra és la destrucció, no necessàriament de vides humanes, sinó dels productes del treball humà. La guerra és la via per fer miques, o abocar a l’estratosfera, o enfonsar en les profunditats del mar, els materials que, d’una altra manera, haurien pogut utilitzar-se per fer massa còmoda la vida a les masses, i així, a la llarga, fer-les massa intel·ligents. Encara que, en realitat, les armes de guerra no es destrueixin, la seva fabricació és una via molt convenient de despesa de la força de treball sense produir res que es pugui consumir. En una fortalesa flotant, per exemple, s’hi ha invertit la feina que hauria calgut per construir uns quants centenars de vaixells mercants.
Finalment, és arraconada per obsoleta sense que hagi aportat cap benefici material a ningú. I amb nous i enormes esforços de treball, se’n construeix una de nova. Principalment, l’esforç de guerra es planeja per tal que pugui alimentar-se de qualsevol excedent que pogués existir després de subsanar les necessitats més primàries de la població. A la pràctica, les necessitats de la població sempre es valoren a la baixa, amb el resultat d’una manca crònica de cobertura de la meitat de les necessitats vitals. Tanmateix, aquest fet es veu com un avantatge. Mantenir la població, fins i tot els grups més afavorits, a punt de caure en les privacions és una tàctica deliberada, ja que un estat general de penúria augmenta la importància dels petits privilegis i en conseqüència magnifica la distinció entre un grup i l’altre. Per als estàndards de principis del segle XX, fins i tot un membre del Partit Interior viu en un auster i laboriós règim de vida. Això no obstant, els pocs luxes de què gaudeix, el seu pis ampli i ben condicionat, la millor qualitat de la roba, la millor qualitat del menjar, de la beguda i del tabac, els seus dos o tres criats, el seu automòbil o helicòpter privat, el col·loca en un altre món respecte als membres del Partit Exterior, els quals tenen avantatges similars en comparació amb les masses submergides que anomenem «els proles». L’ambient social és el de ciutat assetjada, on la possessió d’un tall de carn de cavall marca la diferència entre la riquesa i la pobresa. I al mateix temps, la consciència de trobar-se en guerra, i per tant, en perill, fa que el lliurament de tot el poder a una petita casta sembli una condició natural i inevitable per sobreviure.
Cal reconèixer que la guerra no sols aconsegueix una destrucció necessària, sinó que, psicològicament, ho fa d’una manera acceptable. D’entrada, seria relativament senzill malgastar l’excedent de treball del món construint temples o piràmides, o bé excavant fossats i tornant-los a omplir, o fins i tot produint grans quantitats de béns i cremant-los tot seguit. Això proveiria una societat jeràrquica d’una base econòmica, però no pas emotiva. Aquí no es tracta de la moral de les masses, l’actitud de les quals no té gaire importància mentre continuïn lligades fixament al treball, sinó de la moral del mateix Partit. Fins i tot al més humil membre del Partit, li exigeixen que sigui competent, treballador i fins i tot intel·ligent dins uns límits ben estrets. Però també consideren necessari que sigui un fanàtic crèdul i ignorant, les actituds predominants del qual siguin la por, l’odi, l’adulació i l’exaltació triomfal. En altres paraules, cal que tingui una mentalitat apropiada a l’estat de guerra. En realitat, no té gens d’importància que n’hi hagi o no, de guerra. Des del moment que és impossible d’obtenir una victòria definitiva, no importa gens si la guerra està anant millor o pitjor. Només cal que l’estat de guerra existeixi. La fragmentació de la intel·ligència que el Partit demana als seus membres, que s’aconsegueix més fàcilment en un ambient de guerra, ara és gairebé universal. Tanmateix, en aquells que tenen un rang més elevat, esdevé més remarcable. És precisament al Partit Interior on la histèria bèl·lica i l’odi per l’enemic són més forts. En la seva qualitat d’administrador, sovint és necessari que un membre del Partit Interior sàpiga que una notícia o altra és falsa. I també, moltes vegades, està assabentat que la guerra, tota ella, és una enganyifa i que o no està succeint o s’està fent amb propòsits ben diferents pels quals es va declarar. Però aquest coneixement és neutralitzat fàcilment per la tècnica del pensardoble. I mentrestant, cap membre del Partit Interior no vacil·la gens en la seva creença mística que la guerra és real, i que s’està portant endavant victoriosament, amb Oceania, la mestressa indiscutible del món sencer.
Tots els membres del Partit Interior creuen en aquesta conquesta futura com si fos un article de fe. S’aconseguirà gradualment tot adquirint més i més territori i per tant establint una preponderància aclaparant de poder o bé gràcies al descobriment d’alguna nova arma que no pugui ser contrarestada. La recerca de noves armes continua incessantment i és una de les molt poques activitats que queden en què la inventiva o l’especulació intel·lectual poden trobar sortida. Avui dia, a Oceania, la ciència en l’antic sentit gairebé ha deixat d’existir. En novaparla no hi ha cap mot per a «ciència». El mètode empíric de pensar, en el qual es basen tots els descobriments científics del passat, s’oposa als principis més fonamentals del Socang. I fins i tot no hi ha cap progrés tecnològic si no és que els seus resultats puguin, d’una manera o altra, utilitzar-se per a la disminució de la llibertat humana. En totes les arts útils, el món o bé s’ha mantingut parat o bé ha reculat. Els camps són cultivats amb arades mentre que els llibres, els escriuen les màquines. Però en matèries d’importància vital com ara la guerra o l’espionatge policial, encara s’encoratja —o almenys, es tolera— l’aproximació empírica. Els dos objectius del Partit són conquerir tota la superfície de la terra i extingir-hi d’una vegada i per totes qualsevol possibilitat de pensament independent. Per aquesta raó, hi ha dos grans problemes que el Partit s’ha compromès a resoldre. Un és com descobrir, contra la seva voluntat, allò que pensa un altre ésser humà. L’altre és com matar uns quants centenars de milions de persones en pocs segons i sense avisar prèviament. Mentre es deixi que la recerca científica continuï, aquest serà el tema important. El científic d’avui és o bé una barreja de psicòleg i inquisidor, un estudiós extraordinàriament minuciós del significat de les expressions facials, dels gestos i dels tons de veu, un verificador dels efectes de les drogues que fan confessar la veritat, de les teràpies de xoc, de la hipnosi, de la tortura física; o bé és un químic, un físic o un biòleg dedicats només a les branques de la seva especialitat que siguin rellevants a l’hora de matar. En els vastos laboratoris del Ministeri de la Pau, en les estacions experimentals amagades a la selva del Brasil, al desert australià o a les illes perdudes de l’Antàrtic, els equips d’experts treballen incansablement. Uns quants es dediquen simplement a planejar la logística de guerres futures; d’altres, a concebre bombes coet més i més grosses, explosius més i més poderosos, blindatges més i més impenetrables; d’altres investiguen sobre gasos nous i més mortífers, o sobre verins solubles capaços de ser produïts en tals quantitats que puguin destruir la vegetació de tots els continents, o sobre cultius de gèrmens infecciosos que siguin immunes a tots els possibles anticossos; d’altres s’esforcen per idear un vehicle capaç d’anar sota terra tal com un submarí ho fa sota l’aigua, o un aeroplà tan independent de la seva base com ho és un vaixell; d’altres fins i tot exploren possibilitats tan remotes com ara enfocar els raigs del sol per mitjà de lents suspeses milers de quilòmetres amunt, a l’espai, o provocar terratrèmols artificials i marees extraordinàries manipulant la calor del centre de la terra.
Però cap d’aquests projectes no s’acosta mai a la realització. I cap dels tres superestats no guanya mai un lideratge significatiu sobre els altres. El més remarcable és que totes tres potències ja posseeixen de llarg, en la bomba atòmica, una arma més poderosa que cap de les que puguin descobrir en les seves recerques actuals. Tot i que el Partit, d’acord amb els seus hàbits, reclama la paternitat de la invenció, la bomba atòmica va aparèixer a principis dels anys quaranta i es va fer servir a gran escala per primer cop uns deu anys més tard. En aquella època, es van llençar uns quants centenars de bombes sobre centres industrials, bàsicament a la Rússia europea, l’Europa occidental i l’Amèrica del Nord. Van provocar l’efecte de convèncer els grups rectors de tots els països que unes quantes bombes atòmiques més significarien el final de la societat organitzada, i per tant, del seu mateix poder. D’aquí que, tot i no existir —ni haver-se proposat— un acord formal, no van llençar-se més bombes. Totes tres potències continuen produint bombes atòmiques i les emmagatzemen a l’espera de la seva oportunitat, que ells creuen que arribarà, tard o d’hora. I mentrestant, l’art de la guerra s’ha quedat en estat gairebé estacionari durant trenta o quaranta anys. Els helicòpters es fan servir més que abans, s’han reemplaçat els bombarders per projectils autopropulsats i el fràgil i inestable cuirassat ha donat pas a les gairebé inenfonsables fortaleses flotants. Però de tota manera hi ha hagut molt poc desenvolupament. El tanc, el submarí, el torpede, la metralladora, fins i tot el fusell i la granada de mà, encara estan en ús. I, a despit de les massacres sense fi descrites a la premsa i a les telepantalles, no s’han repetit les batalles desesperades de les primeres guerres, on centenars de milers d’homes, fins i tot milions, eren morts en poques setmanes.
Cap dels tres superestats no intenta mai una maniobra que impliqui el risc d’una desfeta seriosa. Quan s’emprèn una operació d’envergadura, acostuma a ser un atac per sorpresa contra un aliat. L’estratègia seguida per les tres superpotències —o la que s’autoconvencen que estan seguint— és la mateixa. El pla consisteix a adquirir un anell de bases que encerclin un dels estats rivals, gràcies a una combinació de lluita, regateig i oportuns cops a traïció. I aleshores signar un pacte d’amistat amb ell i estar-hi en pau tants d’anys com calguin per donar la impressió que s’està dormint. Durant aquest temps, poden muntar-se coets carregats amb bombes atòmiques a tots els llocs estratègics. Finalment, es dispararan totes alhora amb uns efectes tan devastadors que faran impossible cap revenja. Llavors serà el moment de signar un pacte d’amistat amb la potència mundial restant, com a preparació d’un altre atac. Aquest esquema, gairebé no cal dir-ho, és impossible de realitzar, és somiar despert. Encara més, ocorre que, en realitat, no hi ha lluita enlloc tret de les àrees en disputa entorn de l’Equador i del Pol: no s’emprèn mai la invasió de territori enemic. Això explica el fet que en alguns punts les fronteres entre els estats siguin arbitràries. Euràsia, per exemple, podria conquerir amb facilitat les illes Britàniques, que formen part geogràfica d’Europa, o, d’altra banda, Oceania podria empènyer les fronteres fins al Rin o fins al Vístula. Però això implicaria violar el principi, seguit arreu tot i no haver estat formulat, de la integritat cultural. Si Oceania arribés a conquerir les àrees que solien ser anomenades França i Alemanya, caldria, o bé exterminar-ne els habitants, una tasca de gran dificultat material, o bé assimilar una població de prop de cent milions de persones, les quals, pel que fa a tecnologia, es troben a un nivell semblant al d’Oceania. Tots tres superestats tenen el mateix problema. És absolutament necessari per a la seva estructura que no hi hagi contactes amb estrangers a excepció —i en uns límits molt restringits— dels presoners de guerra i els esclaus negres. Fins i tot es contempla amb la més fosca de les sospites l’aliat oficial del moment. Deixant els presoners de guerra a part, el ciutadà mitjà d’Oceania no té mai a la vista cap ciutadà d’Euràsia o Orientàsia. A més, té prohibit el coneixement d’idiomes estrangers. Si se li permetés de contactar amb estrangers, descobriria que es tracta de criatures molt semblants a ell i que la majoria de coses que li han explicat d’ells són mentida. El món segellat on viu s’esquerdaria, i la por, l’odi i la consciència de la pròpia rectitud, de la qual depèn la seva moral, podria evaporar-se. Queda, doncs, constatat pertot arreu que per més sovint que Pèrsia, Egipte, Java o Ceilan puguin canviar de mans, res que no siguin bombes no travessarà les fronteres principals.
I aquí rau un fet que no s’esmenta mai en veu alta, però que tàcitament es comprèn i en funció del qual s’actua: és a dir, que les condicions de vida a tots tres superestats són gairebé les mateixes. A Oceania la filosofia que preval és la del Socang, a Euràsia es diu Neobolxevisme, i a Orientàsia es denomina amb un mot xinès que s’acostuma a traduir com a Veneració de la Mort, però que potser s’expressaria millor com Esborrar-se Un Mateix. Al ciutadà d’Oceania no li és permès de conèixer res sobre els dogmes de les altres dues filosofies, però se li ensenya a considerar-les execrables, com ultratges bàrbars a la moralitat i el seny. En realitat, les tres filosofies amb prou feines es diferencien. I els sistemes socials als quals donen suport no es distingeixen gens ni mica. Pertot arreu hi ha la mateixa estructura piramidal, la mateixa adoració d’un líder semidiví, la mateixa economia creada per i per a l’esforç bèl·lic continu. D’això se segueix que els tres superestats no tan sols no poden conquerir-se l’un a l’altre, sinó que si ho fessin, no hi guanyarien res. Ben al contrari, tant de temps com continuïn en conflicte, s’ajudaran l’un a l’altre, com tres garbes de blat. I, com és habitual, els grups dirigents de les tres potències alhora estan i no estan a l’aguait del que fan els altres. Dediquen les vides a conquerir el món, però també saben que cal que la guerra continuï indefinidament i que no guanyi ningú. Mentrestant, el fet que no hi hagi perill de ser conquerit fa possible de negar la realitat, la qual cosa és la marca distintiva del Socang i els seus sistemes de pensament rivals. Ara cal repetir el que s’ha dit abans: la guerra, pel fet d’haver esdevingut contínua, ha canviat fonamentalment les seves característiques.
En èpoques passades, una guerra, almenys per definició, era una cosa que s’acabava tard o d’hora, normalment amb una victòria o una derrota inequívoques. En el passat, també, la guerra era un dels instruments principals pel qual les societats humanes es mantenien en contacte amb la realitat física. Tots els governants, en totes les èpoques, han intentat imposar als seus subordinats una visió falsa del món, però alhora no poden permetre’s de fomentar cap il·lusió que tendeixi a perjudicar l’eficàcia militar. Com que la derrota significava la pèrdua de la independència o qualsevol altra conseqüència generalment indesitjable, calia prendre les precaucions més serioses per evitar la desfeta. No es podien ignorar aquells fets concrets. En filosofia, religió, ètica o política, dos i dos podien fer cinc, però quan s’estava dissenyant una arma o un aeroplà, calia que el resultat fos quatre. Les nacions ineptes, tard o d’hora, sempre eren conquerides. I la lluita per l’eficàcia era enemiga de la il·lusió. Encara més, per ser eficient calia ser capaç de treure conclusions del passat. I això significava tenir una idea completament acurada d’allò que havia ocorregut en altres temps. Els diaris i els llibres d’història eren, evidentment, pintorescos i esbiaixats, però hauria estat impossible una falsificació com la que es practica avui. La guerra era una salvaguarda segura del seny, i pel que concernia a les classes dirigents, era la més important de les salvaguardes. Mentre les guerres es poguessin guanyar o perdre, cap classe dirigent podia escapar del tot a la seva responsabilitat.
Però quan la guerra esdevé literalment contínua, deixa de ser perillosa. Quan la guerra és contínua, no hi ha res més que l’obligatorietat militar. El progrés tècnic es pot aturar i els fets més palpables poden negar-se o ser bandejats. Com hem vist, les recerques que es podrien dir científiques encara es duen a terme amb propòsits militars, però són essencialment una manera de somiar desperts i la penúria a l’hora d’oferir resultats no és gens important. L’eficàcia, fins i tot l’eficàcia militar, ja no es necessita. Res no és eficient a Oceania tret de la Policia del Pensament. Des del moment que cap dels tres superestats és conquistable, cadascun esdevé pràcticament un univers separat dins del qual gairebé totes les perversions del pensament es poden practicar sense perill. La realitat només exerceix la seva pressió sobre les necessitats de la vida quotidiana: la necessitat de menjar i beure, de tenir sostre i vestir, d’evitar ingerir verins o caure dels ampits de les finestres, i d’altres així. Encara es distingeix entre vida i mort, i entre plaer físic i dolor físic, però això és tot. Separat del contacte amb el món exterior i amb el passat, el ciutadà d’Oceania és com un home enmig de l’espai interestel·lar, sense manera de saber en quina direcció és cap amunt i en quina, cap avall. Els dirigents d’estats així són absoluts, tal com ho podien haver estat els faraons o els cèsars. Estan obligats a preservar els seus súbdits de la mort per inanició, almenys en xifres no prou grans perquè siguin inconvenients. I estan obligats a mantenir-se, com a mínim, al mateix nivell de tecnologia militar que els rivals; però un cop aquest mínim s’ha assolit, poden rebregar la realitat fins a donar-li la forma que desitgin.
La guerra, doncs, si la jutgem pels estàndards de les guerres precedents, és una simple impostura. És com les baralles entre certs animals remugants, que tenen les banyes col·locades en un angle que els impossibilita ferir-se mútuament. Però, tot i ser irreal, la guerra no deixa de tenir el seu significat. Consumeix l’excedent de béns i ajuda a preservar l’especial atmosfera mental que una societat jeràrquica necessita. La guerra, tal com es veu, és ara un assumpte purament intern. En el passat, les castes dirigents dels països, tot i que podien reconèixer els seus interessos comuns i, per tant, podien limitar les destruccions de la guerra, acabaven lluitant els uns contra els altres. I el vencedor sempre espoliava el vençut. En els nostres temps, no es barallen en absolut els uns contra els altres. Cada grup dirigent duu a terme la guerra contra els seus propis subordinats. I el seu objectiu no és fer o prevenir conquestes de territori, sinó mantenir intacta l’estructura de la societat. El mot «guerra», doncs, ha esdevingut equívoc. Probablement seria més apropiat dir que, a causa d’esdevenir continuada, la guerra ha deixat d’existir. La pressió peculiar que exercia sobre els éssers humans entre el neolític i els primers vint segles ha desaparegut i ha estat substituïda per una cosa totalment diferent. L’efecte seria força igual si els tres superestats, en comptes de lluitar l’un contra l’altre, arribessin a l’acord de viure en pau perpètuament, cadascun respectat dins de les seves fronteres. Perquè en aquest cas, tots tres continuarien sent un univers autosuficient, alliberats per sempre de la influència apaivagadora del perill extern. Una pau permanent de veritat seria el mateix que una guerra permanent. Aquest és el significat més profund de l’eslògan del Partit «la guerra és pau» (tot i que la immensa majoria dels seus membres ho entenguin només de manera superficial).
Winston va parar de llegir un moment. En algun lloc, a una distància remota, va esclatar una bomba coet. La sensació inefable de trobar-se sol amb el llibre prohibit en una habitació sense telepantalla no s’havia esvaït. La solitud i la seguretat eren sensacions físiques, barrejades d’alguna manera amb el cansament del seu cos, la flonjor del seient, el toc d’aquella brisa lleugera que arribava des de la finestra i jugava amb la seva galta. El llibre el tenia fascinat, o més exactament, el tranquil·litzava. D’alguna manera, no li estava explicant cap novetat, però aquest mateix fet ja formava part de l’atracció. Deia el que ell hauria dit, si li hagués estat possible de posar en ordre els seus pensaments dispersos. Era el producte d’una ment semblant a la seva, però enormement més poderosa, més sistemàtica, menys poruga. Percebia que els millors llibres eren els que t’explicaven allò que tu ja sabies. Tot just havia tornat cap al capítol I quan va sentir les passes de Júlia pujant per l’escala. Va aixecar-se de la cadira per rebre-la. Va entrar, va deixar a terra la seva fosca bossa d’eines i se li va llençar als braços. Feia més d’una setmana que no es veien.
—Ja tinc el llibre —va dir-li després de separar-se.
—Ja el tens? Bé! —va dir ella sense gaire interès. I gairebé seguidament va agenollar-se al costat del fogonet per fer el cafè.
No van tornar a parlar de la qüestió fins que no havien passat ja una hora al llit. Aquell vespre feia el punt just de fresca perquè valgués la pena de tapar-se amb el cobrellit. De baix pujava la tonada familiar de les cançons i el fregadís de les botes a l’empedrat. La dona cremada pel sol de braços vermellosos que Winston havia vist durant la seva primera visita era gairebé una peça fixa del pati. Semblava no haver-hi cap hora del dia en què no anés d’un costat a l’altre, del cubell al fil d’estendre, amb la boca alternativament plena d’agulles de la roba i a punt per irrompre amb una de les seves cançons carrinclones. Júlia jeia al seu costat i semblava a punt de quedar-se adormida. Winston va aixecar-se a buscar el llibre, que era a terra, i va tornar a seure al capçal del llit.
—Hem de llegir-lo —va dir—. Tu, també. Tots els membres de la Fraternitat han de llegir-lo.
—Llegeix-lo tu —va dir amb els ulls tancats—. Llegeix-lo en veu alta. És la millor manera. Així, al mateix temps, me’l podràs anar explicant.
Les agulles del rellotge marcaven les sis, allò significava que eren les divuit. Tenien tres o quatre hores per endavant. Va apuntalar el llibre contra els genolls i va posar-se a llegir:
CAPÍTOL I
La ignorància és força
Durant totes les èpoques que tenim documentades i probablement des del final del neolític, al món hi ha hagut tres categories de persones: les Superiors, les Mitjanes i les Inferiors. D’aquestes categories se n’han fet subdivisions de moltes menes, que han dut innombrables i diferents noms. Les seves xifres relatives així com l’actitud dels uns cap als altres han variat segons l’època. Però l’estructura essencial de la societat no s’ha modificat. Fins i tot després d’enormes commocions i de canvis aparentment irrevocables, s’ha acabat restablint sempre la mateixa configuració. Com si fos un giroscopi, retorna sempre a l’equilibri, sigui quin sigui el sentit cap on s’hagi empès.
—Que estàs desperta, Júlia? —va fer Winston.
—Sí, amor meu, no t’aturis, t’estic escoltant. És meravellós.
Va continuar llegint: