1984
Primera Part » I
Pàgina 5 de 41
Fins i tot era possible, en certs moments, de desviar l’odi en una o altra direcció per la força de voluntat. De sobte, per un esforç semblant al que ens permet d’aixecar el cap del coixí durant un malson, Winston aconseguia de traslladar el seu odi des de la cara de la pantalla a la noia de cabells foscos que seia darrere seu. Li passaven pel cap, com pampallugues, tot de boniques i enlluernadores al·lucinacions. La fuetejaria fins a la mort amb una porreta de goma. La lligaria despullada en un pal i la travessaria amb fletxes com a sant Sebastià. La violaria i en el moment del clímax l’escapçaria. Tanmateix va adonar-se millor que abans de per què l’odiava. L’odiava perquè era jove, bonica i asexuada; perquè volia anar al llit amb ella i no ho faria mai; perquè entorn de la seva dolça i zumzejant cintura, que semblava demanar-te que l’encerclessis amb el braç, no hi havia sinó la detestable faixa morada, símbol agressiu de castedat.
L’odi va assolir el seu clímax. La veu de Goldstein havia esdevingut un veritable bel d’ovella i, per un instant, el rostre se li va transformar en el d’una ovella. Aleshores, aquest rostre va fondre’s en la figura d’un soldat d’Euràsia que semblava avançar, enorme i terrible, disparant eixordadorament el seu subfusell metrallador. Feia l’efecte d’haver de sortir de la pantalla, fins al punt que part del públic de la primera filera va caure enrere amb els seients. Però al mateix instant es va produir un sospir profund d’alleujament en tothom, la figura hostil es va refondre en el rostre del Gran Germà, de cabells negres i grans bigotis foscos, ple de força i de calma misteriosa, i tan gran que gairebé va omplir la pantalla. Ningú no sentia el que deia el Gran Germà. Tan sols eren uns quants mots d’encoratjament, la mena de paraules que solen adreçar-se enmig de la confusió de la batalla, incomprensibles individualment, però que retornen la confiança pel simple fet de ser dites. Aleshores va desaparèixer de nou la cara del Gran Germà i en lloc seu van aparèixer els tres eslògans del Partit en lletres majúscules i en negreta:
LA GUERRA ÉS PAU
LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE
LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA
Però el rostre del Gran Germà semblava persistir a la pantalla durant uns quants segons, com si l’impacte que havia produït en les retines de cadascú fos massa intens per esborrar-se immediatament. La doneta dels cabells sorrencs va llençar-se endavant, va engrapar la cadira que tenia enfront i, amb un murmuri tremolós que sonava més o menys «Salvador meu!», va estendre els braços cap a la pantalla. Tot seguit va cobrir-se la cara amb les mans. Semblava mormolar una pregària.
En aquell moment, tot el grup de gent va prorrompre en un cant rítmic, lent i profund: «Ge-Ge!… Ge-Ge!… Ge-Ge!». Una vegada i una altra, molt lentament, tot deixant una pausa llarga entre les dues G. Era un cant monòton, d’alguna manera curiosament salvatge, en el fons del qual semblaven sentir-se trepitjades de peus despullats i el batre dels tam-tam. Potser va durar uns trenta segons. Era una tonada que se sentia sovint en moments de gran emoció col·lectiva. En part era una mena d’himne a la saviesa i a la majestat del Gran Germà; però encara més, allò era un acte d’autohipnosi, una manera deliberada d’ofegar la consciència mitjançant una remor rítmica. A Winston li semblava que se li glaçaven les entranyes. Durant els Dos Minuts d’Odi no podia evitar de compartir el deliri general, però aquell cantusseig infrahumà —«G-G!… G-G!…»— sempre l’omplia de terror. Evidentment, cantava amb els altres, no es podia fer d’altra manera. Dissimular els sentiments, controlar l’expressió de la cara i fer el mateix que tothom era una reacció instintiva. Però durant un parell de segons, els ulls podien haver-lo traït. I va ser precisament en aquell instant que li va passar allò que li havia semblat significatiu…, si és que havia passat del cert.
Momentàniament havia sorprès la mirada d’O’Brien. S’havia aixecat, s’havia tret les ulleres i se les havia tornat a col·locar amb el seu gest característic. Però durant una fracció de segon li van coincidir els ulls amb els de Winston i aquest va adonar-se —sí, se’n va
adonar— que O’Brien pensava igual que ell. Un missatge inequívoc s’havia creuat entre ells. Era com si les dues ments s’haguessin obert i els pensaments els haguessin fluït de l’una a l’altra a través dels ulls. «Sóc amb tu», semblava estar-li dient O’Brien. «Sé amb tota precisió què sents; conec tot el teu menyspreu, el teu odi, el teu malestar; però no t’amoïnis: sóc dels teus!». I tot seguit aquella espurna de comprensió s’havia interromput i l’expressió d’O’Brien havia tornat a ser tan inescrutable com totes les dels altres.
Això era tot. I ja no estava segur que li hagués passat. Incidents així mai no duien a res. L’únic que feien era mantenir-li viva la creença o l’esperança que altres, a més d’ell, també eren enemics del Partit. Potser eren certs, després de tot, els rumors sobre vastes conspiracions clandestines; potser la Fraternitat existia de debò. Era impossible, malgrat les detencions contínues i les confessions i execucions, saber del cert que la Fraternitat no era senzillament un mite. Hi havia dies que ho creia, d’altres, no. No hi havia proves, només espurnes que podien significar alguna cosa o no res: fragments de converses sentides casualment, gargots borrosos esgratinyats a les parets dels lavabos, i alguna vegada, quan dos desconeguts es creuaven, certs moviments de les mans que podien semblar senyals de reconeixement. Però tot això eren suposicions, probablement tot era fruit de la seva imaginació. Winston va tornar al seu cubicle sense mirar O’Brien una altra vegada. Gairebé va passar-li pel cap de continuar aquell contacte momentani. Hauria estat extremament perillós fins i tot suposant que hagués sabut com iniciar una relació. Durant un segon o dos havien intercanviat una mirada equívoca, únicament allò. Però fins i tot així, es tractava d’un esdeveniment memorable enmig de la solitud hermètica en què un havia de viure.
Winston es va espavilar i va seure més dret a la cadira. Se li va escapar un rot. La ginebra li tornava de l’estómac.
Els ulls se li van tornar a fixar en la pàgina. Va adonar-se que mentre havia estat recordant no havia deixat d’escriure com impulsat per una acció automàtica. I ja no era la poc traçuda escriptura torta d’abans. La ploma li havia lliscat voluptuosament sobre el paper suau i havia escrit en clares i grosses majúscules:
FORA EL GRAN GERMÀ
FORA EL GRAN GERMÀ
FORA EL GRAN GERMÀ
FORA EL GRAN GERMÀ
FORA EL GRAN GERMÀ
Una vegada i una altra fins a omplir mitja pàgina.
No va poder evitar una esgarrifança de pànic. Era absurd, ja que el fet d’escriure aquells mots en particular no era més perillós que l’acte mateix d’iniciar un diari; però per un instant va estar temptat d’estripar les pàgines ja escrites i abandonar el seu propòsit.
Tanmateix no va fer-ho perquè sabia que era inútil. Tant si escrivia FORA EL GRAN GERMÀ com si es reprimia de fer-ho, era ben bé igual. Tant si continuava amb el diari com si renunciava a fer-lo, era ben bé igual. La Policia del Pensament el descobriria igualment. Winston havia comès —encara que no hagués arribat a tocar el paper amb la ploma— el delicte essencial que contenia en si tots els altres. El «crimpensar», tal com en deien. El crimpensar no era una cosa que es pogués amagar sempre. De vegades podies aconseguir d’ocultar-ho anys sencers, però tard o d’hora et descobrien.
Sempre era de nit —les detencions tenien lloc invariablement de nit. Et despertaves espantat, una mà aspra et sacsejava l’espatlla, una llanterna t’enfocava els ulls, un cercle de rostres durs apareixia envoltant el llit. En la majoria de casos no hi havia procés ni s’informava sobre la detenció. Les persones simplement desapareixien, sempre enmig de la nit. El teu nom desapareixia dels registres, s’esborrava pertot arreu qualsevol referència al que haguessis fet, es negava l’existència que un dia havies tingut i, finalment, eres oblidat. Quedaves anul·lat, anihilat: «vaporitzat» era el mot usual per descriure-ho.
Per un moment va sentir una mena d’histèria. Va començar a escriure ràpidament i amb mala lletra:
em mataran se me’n fot em mataran em clavaran un tret al clatell se me’n fot mori el Gran Germà sempre et disparen al clatell se me’n fot mori el Gran Germà…
Va fer-se enrere a la cadira, una mica avergonyit d’ell mateix, i va deixar anar la ploma. De sobte, es va espantar terriblement: trucaven a la porta.
Tan aviat! Va continuar assegut, immòbil com una rata, amb l’esperança idiota que fos qui fos, se n’aniria després d’un simple truc. Però no, van continuar trucant. El pitjor era trigar a obrir. El cor li bategava com un timbal, però era probable que les seves faccions, a força de costum, resultessin inexpressives. Va aixecar-se i va acostar-se feixugament a la porta.