1984
Segona Part » V
Pàgina 20 de 41
V
Syme havia desaparegut. Un bon dia al matí no va comparèixer a treballar. Uns quants inconscients van comentar-ne l’absència. L’endemà ja ningú no el va esmentar. Al tercer dia, Winston va anar al vestíbul del Departament d’Arxiu a mirar al tauler d’anuncis. Un dels que hi havia era una llista impresa dels membres del Comitè d’Escacs, del qual Syme formava part. Va semblar-li gairebé igual que la que ja havia vist anteriorment. Va fixar-s’hi: no hi havia res ratllat, però era un nom més curta. N’hi va haver prou. Syme havia cessat d’existir: no havia existit mai.
Feia una calda horrorosa. En aquell Ministeri laberíntic, les habitacions sense finestres i amb aire condicionat mantenien una temperatura normal, però fora, les voreres et rostien els peus, i la xafogor dins del metro, sobretot a les hores punta, era terrible. La preparació de la Setmana de l’Odi anava a tota marxa, i les plantilles dels ministeris feien hores extres. Tot s’havia d’organitzar: desfilades, mítings, parades militars, conferències, exposicions de maquetes de cera, sessions de cine, programes de la telepantalla. Calia aixecar tribunes, construir efígies, inventar eslògans, escriure cançons, fer circular rumors, falsificar fotografies… Al Departament de Ficció, la secció de Júlia havia suspès la producció de novel·les i estava ocupadíssima fent una sèrie de pamflets sobre atrocitats. Winston, a més de la seva feina habitual, dedicava llargs períodes de temps cada dia a revisar números endarrerits del
Times per alterar i embellir articles nous que havien de ser citats en els parlaments públics. Tard, al vespre, quan gernacions de proles cridaners remorejaven pels carrers, la ciutat agafava un aire febril tot curiós. Les bombes coet esclataven més que mai i de vegades, cap a la llunyania, se sentien enormes explosions que ningú no podia explicar i sobre les quals hi havia els rumors més extravagants.
Ja s’havia compost la nova tonada que havia de ser l’himne de la Setmana de l’Odi («Cançó de l’Odi», es deia). Se sentia permanentment per les telepantalles. Tenia un ritme salvatge, de lladruc, que no es podia qualificar exactament de música, sinó que semblava més aviat el repicar d’un tambor. Xisclada per centenars de veus i barrejada amb l’arrossegar dels peus en marxa, era terrorífica. Als proles els agradava molt i pels carrers, a la mitjanit, competia amb l’encara popular «Era només una il·lusió sense esperança». Els fills de Parsons l’entonaven tothora, de nit i de dia, de manera insuportable, amb una pinta i un trosset de paper higiènic. Les tardes de Winston eren més plenes que mai. Quadrilles de voluntaris organitzades per Parsons posaven a punt els carrers per a la Setmana de l’Odi. Cosien estendards, pintaven pòsters, erigien pals a les teulades per a les banderes i feien passar perillosament tot de filferros a través del carrer per agafar-hi les pancartes. Parsons es vantava que les Mansions Victòria, totes soles, havien desplegat més de quatre-cents metres de decoració per les façanes. Es trobava en el seu element i estava més content que un picarol. La calor i la feina manual li havien donat l’excusa per tornar als pantalons curts i a les samarretes durant els vespres. Era a tot arreu al moment, empenyent, estirant, serrant, picant amb el martell, improvisant, afalagant tothom amb expressions de camaraderia i oferint des de cada plec del seu cos el que semblava una inexhaurible font de suor de pudor acre.
Havia aparegut per tot Londres un pòster nou. No duia cap inscripció i representava simplement la monstruosa imatge d’un soldat eurasiàtic de tres o quatre metres d’alçada marxant endavant amb un rostre mongol inexpressiu i unes botes enormes i un subfusell apuntalat al maluc. Des de qualsevol angle que miressis el pòster, la boca de l’arma, magnificada per la perspectiva, semblava apuntar-te directament a tu. L’havien enganxat als espais lliures de totes les parets i fins i tot superava en nombre els retrats del Gran Germà. Els proles, normalment apàtics pel que feia a la guerra, havien caigut en un dels seus periòdics frenesís patriòtics, com si, per coincidir amb l’estat d’ànim general, les bombes coets haguessin estat matant més gent de l’habitual. Una havia caigut en un teatre ple a vessar de Stepney i va deixar uns quants centenars de persones enterrades entre la runa. Tota la població d’aquell veïnat va assistir al llarg i inacabable enterrament, que va durar hores i hores i, a la pràctica, va esdevenir un míting ple d’indignació. Una altra bomba va caure en un solar sense construir utilitzat com a lloc de jocs infantils. Unes quantes dotzenes de nens van esclatar a trossos. Va haver-hi més manifestacions d’ira, Goldstein va ser cremat en efígie, centenars d’exemplars del pòster del soldat eurasiàtic van ser arrencats i llençats a les flames i en el tumult van ser assaltades moltes botigues; aleshores va córrer un rumor que deia que les bombes coet eren dirigides per uns espies mitjançant ones de ràdio. Una parella de vells, sospitosos per estrangers, van patir l’incendi de casa seva i hi van morir asfixiats.
A l’habitació del damunt de la botiga del senyor Charrington, quan s’hi podien trobar, Júlia i Winston jeien en aquell llit sense fer, costat per costat, despullats per estar més frescos. No havien tornat a veure rates, però les xinxes, per la calor, s’havien multiplicat odiosament. Semblava que no els importava. Neta o bruta, l’habitació era el paradís. Tan aviat com hi arribaven ho espolsaven tot amb pebre comprat al mercat negre, es despullaven i feien l’amor, tot suats. Després s’adormien i es despertaven amb el temps just de descobrir que les xinxes s’havien revifat i s’estaven reunint per al contraatac.
Quatre, cinc, sis i set vegades van arribar a trobar-se durant el mes de juny. Winston havia deixat l’hàbit de beure ginebra a qualsevol hora, com si hagués perdut la necessitat de fer-ho. S’havia engreixat, les úlceres varicoses se li havien calmat i només li havien deixat una marca fosca a la pell del turmell; també s’havien acabat les estossegades de primera hora del matí. El fet de viure havia deixat de semblar-li intolerable, i ja no tenia l’impuls d’enfrontar-se amb la telepantalla o deixar anar renecs en veu alta. Ara que posseïen un amagatall segur, que era gairebé casa seva, fins i tot semblava menys dur el fet de no poder-se trobar més sovint i només un parell d’hores cada vegada. L’important era que l’habitació damunt la botiga d’objectes de segona mà existia. Saber que hi era, inviolable, era gairebé el mateix que ser-hi. L’habitació era un món, una bossa del passat on podien passejar-s’hi animals ja extingits. El senyor Charrington, va pensar Winston, també era un altre animal extingit. Normalment s’aturava a xerrar amb Winston quan anava escales amunt. Semblava que el vell no sortia mai —o molt poc— al carrer. I d’altra banda, gairebé no tenia clients. Duia una existència fantasmagòrica entre la botiga petita i fosca i l’encara més petita cuina on es preparava els àpats i que contenia, entre d’altres coses, un gramòfon increïblement antic amb una enorme trompa. Semblava content de poder xerrar. Vagarejant entre la seva mercaderia sense valor, amb el nas llarg, les ulleres gruixudes i les espatlles encorbades dins la jaqueta de vellut, tenia més aviat l’aire de ser un col·leccionista abans que un comerciant. Amb una mena d’entusiasme moderat repassava curosament amb els dits aquell munt d’objectes sense valor —un tap d’ampolla de porcellana, la tapa decorada d’una capsa de rapè trencada, un medalló de llautó que contenia un rínxol de cabell d’algun nadó mort molt de temps enrere— sense preguntar mai a Winston si en volia comprar cap, sinó simplement perquè els admirés. Parlar amb ell era com escoltar el dringar d’una caixa de música antiga. Havia extret dels racons de la memòria uns quants fragments més de ritmes oblidats. N’hi havia un sobre vint-i-quatre merles i un altre sobre una vaca amb la banya escapçada, i un altre sobre la mort del pobre Cock Robin. «Se m’ha acudit que potser hi estaria interessat», deia amb un petit somriure implorant, quan en recordava un altre fragment. Tanmateix, no aconseguia mai de recordar gaire més d’unes quantes línies de qualsevol cançó.
Winston i Júlia sabien —d’alguna manera, no els fugia mai del cap— que allò que estava succeint no podia durar gaire. De vegades, el fet mateix de la presència de la mort era tan palpable com el llit on jeien; aleshores s’arrapaven, ben junts, en una mena de sensualitat desesperada. Com una ànima condemnada que s’aferra al darrer mos de plaer quan el rellotge entra dintre dels últims cinc minuts de vida. Però també hi havia vegades en què es feien la il·lusió no solament de la seguretat sinó de la permanència. En realitat, durant el temps que es trobaven a l’habitació tenien la sensació que cap mal els podria afectar. Arribar-hi era difícil i perillós, però la mateixa habitació actuava com un refugi. Era com quan Winston havia contemplat el cor del pitjapapers i havia tingut la sensació que seria possible d’entrar dintre aquell món de vidre, i que un cop dintre, el temps s’aturaria. Sovint es lliuraven a somiar desperts possibles fugues. O que tindrien bona sort indefinidament i podrien continuar amb la seva enganyifa, com fins aleshores, fins a la fi de les seves vides. O que Katharine moria i, mitjançant tot de subtils maniobres, Winston i Júlia arribaven a casar-se. O que decidien de suïcidar-se tots dos junts. O que desapareixien, que es desfigurarien tant que ningú no els reconeixeria, que aprendrien a parlar amb l’accent dels proles, que aconseguirien feines en una fàbrica i que viurien les seves vides sense ser descoberts en un carreró qualsevol. Tots dos sabien que eren pures bajanades. En realitat no hi havia possibilitat d’escapar. Fins i tot el pla més practicable, el suïcidi, no tenien intenció de realitzar-lo. Enllaçar dies amb dies i setmanes amb setmanes, teixint un present que no tenia futur, semblava cosa de l’instint més radical, tal com els nostres pulmons bombejaran sempre una mica més d’aire mentre en tinguin a la seva disposició.
També, algunes vegades, parlaven de comprometre’s en una rebel·lió activa contra el Partit, però sense nocions de com fer el primer pas. Fins i tot si la fabulosa Fraternitat era de debò, encara hi havia la dificultat de descobrir com arribar-hi. Va parlar-li de l’estranya intimitat que existia o que semblava existir entre ell i O’Brien, i de l’impuls que de vegades sentia d’anar fins a la seva presència, anunciar-li que era enemic del Partit i demanar-li ajut. Prou curiosament, Júlia no va considerar-ho pas una temeritat impossible de fer. Solia jutjar la gent per la cara i li semblava natural que Winston cregués que O’Brien era de confiança basant-se només en la força d’una simple llambregada. Encara més, s’ho va prendre com a garantia que tothom, gairebé tothom, detestava secretament el Partit i voldria trencar les regles si pensés que era prou segur fer-ho. De tota manera, rebutjava de creure que existís o pogués existir una tal oposició organitzada. Les històries sobre Goldstein i el seu exèrcit subterrani, deia, eren simplement un munt de porqueria inventada pel Partit per als seus propis propòsits i que calia fer veure que s’hi creia. Innombrables vegades, als mítings del Partit i en manifestacions espontànies, Júlia havia cridat tan fort com havia pogut a favor de l’execució de persones els noms de les quals no havia sentit mai i els suposats delictes de les quals no creia gens ni mica. Quan tenien lloc judicis públics, Júlia ocupava el seu lloc entre els destacaments de la Lliga Juvenil, que assetjaven els tribunals del matí al vespre, cridant de tant en tant: «Mort als traïdors!». Durant els Dos Minuts d’Odi Júlia sempre superava els altres a l’hora de cridar insults a Goldstein. Encara que només tingués una vaga idea de qui era Goldstein i quina doctrina se suposava que representava. Havia crescut a partir de la Revolució i era massa jove per recordar les batalles ideològiques dels cinquanta i els seixanta. Una cosa semblant a un moviment polític independent era fora de la seva imaginació: i en qualsevol cas, el Partit era invencible. Sempre existiria i sempre seria el mateix. Només podies rebel·lar-t’hi a base de desobediència secreta o, com a molt, d’actes de violència aïllats com ara matar algú o fer volar alguna cosa enlaire.
En alguns aspectes, Júlia era molt més espavilada que Winston i molt menys susceptible davant la propaganda del Partit. Una vegada Winston va fer una al·lusió a la guerra contra Euràsia i ella va sorprendre’l dient-li com per casualitat que, en la seva opinió, la guerra no havia existit. Les bombes coet que queien diàriament sobre Londres les disparava probablement el mateix govern d’Oceania «tot just per mantenir les persones atemorides». Aquesta idea mai no se li havia acudit. També li va fer una mica d’enveja quan va explicar-li que durant els Dos Minuts d’Odi la seva dificultat més gran era evitar que se li escapés el riure. Tanmateix, Júlia només qüestionava les doctrines del Partit quan d’alguna manera afectaven la seva vida. Sovint estava a punt d’acceptar tota la mitologia oficial simplement perquè la diferència entre la veritat i la mentida no li semblava important. Creia, per exemple, ja que ho havia après a l’escola, que el Partit havia inventat els aeroplans (en els seus anys escolars, Winston recordava que a finals dels cinquanta el Partit només proclamava que havia inventat l’helicòpter; una dotzena d’anys després, quan Júlia era a l’escola, ja proclamava que havia inventat també l’aeroplà; una generació més i es proclamaria inventor del motor de vapor). I quan Winston va explicar-li que els aeroplans ja existien abans que ell naixés, molt abans de la Revolució, el fet no va interessar-li pas gaire. Després de tot, quina importància tenia qui havia inventat els aeroplans? Més aviat va ser ell el sorprès quan va descobrir per algun comentari casual que la noia no recordava que Oceania, quatre anys enrere, havia estat en guerra amb Orientàsia i en pau amb Euràsia. Era cert que considerava la guerra en conjunt una mena de faula. Però, aparentment, la noia ni tan sols s’havia adonat que el nom dels enemics havia canviat. «Pensava que encara estàvem en guerra amb Euràsia», va dir-li vagament. Va espantar-lo una mica. La invenció dels aeroplans datava de molt abans de la seva naixença, però el canvi de noms a la guerra havia passat només feia quatre anys, molt després que ella ja s’hagués fet gran. Va discutir amb ella sobre la qüestió per espai d’un quart d’hora. A la fi va aconseguir de forçar que la memòria li retrocedís fins a recordar confusament que una vegada Orientàsia i no pas Euràsia havia estat l’enemic. Però el resultat de l’esforç no va semblar-li tampoc gaire important, a ella. «Quina importància té?», va dir tota impacient. «Sempre es tracta d’una guerra repugnant darrere l’altra, i ja sabem que les notícies sempre menteixen».
Algunes vegades Winston li parlava del Departament d’Arxiu i de les falsificacions impúdiques que hi cometien. Coses així no semblaven pas que l’horroritzessin gaire. Júlia no semblava pas sentir que un abisme s’obrís als seus peus quan pensava que les mentides esdevenien veritats. Winston va explicar-li la història de Jones, Aaronson i Rutherford i el trosset de paper que momentàniament havia tingut a les mans. Tampoc no va fer-li gaire impressió. En comptes d’això, al principi, ni tan sols va arribar a captar el sentit de la qüestió.
—Que potser eren amics teus? —va dir.
—No. No els vaig arribar a conèixer, eren membres del Partit Interior. A més, eren molt més grans que jo. Pertanyien als vells temps, abans de la Revolució. Amb prou feines els coneixia de vista.
—Llavors, per què et va saber greu? Tots els dies s’està matant gent. O no?
Va intentar de fer-l’hi comprendre.
—Sí, però aquest cas era especial. No es tractava només que matessin algú. No t’adones que, en realitat, estan abolint el passat, a partir d’ahir mateix? Si en sobreviu una mica en alguna banda només és en forma d’uns quants objectes sòlids sense cap paraula lligada amb ells, com aquesta bola de vidre. Ara mateix gairebé no sabem literalment res de la Revolució i dels anys anteriors. Tots els arxius han estat destruïts o falsificats, s’han reescrit els llibres, s’han repintat els quadres, s’han rebatejat les estàtues, els carrers i els edificis, s’han modificat les dates. I aquest procés continua dia rere dia, minut rere minut. La història s’ha aturat. Res no existeix tret d’un present sense fi en què el Partit sempre té raó. Ja ho sé, evidentment, que es falsifica el passat, però sempre em seria impossible de demostrar-ho, fins i tot sent jo com sóc un dels que fa les falsificacions. I un cop s’han fet, no en queda cap prova. L’única evidència es troba ja només dintre meu. I ni tan sols tinc la certesa de poder compartir amb cap altre ésser humà els meus records. Només en aquest exemple que t’he explicat, per una vegada a la vida vaig arribar a posseir proves concretes, ara, d’un fet que ja havia passat, que feia anys que havia passat.
—I què en vas treure en clar?
—No res perquè vaig llençar la prova uns quants minuts després. Però si avui em tornés a passar, me la guardaria.
—Doncs jo no —va dir Júlia—. Estic disposada a córrer riscs, però només per alguna cosa valuosa, no pas per trossets de diaris antics. Què n’hauries pogut fer, si te l’haguessis guardat?
—Potser no gaire. Però era una prova. Podria haver plantejat uns quants dubtes per aquí i per allà, en el supòsit que hagués gosat ensenyar-la a algú. No crec pas que puguem canviar res durant el temps de la nostra vida. Però sí que puc imaginar petits nuclis de resistència sorgint una mica pertot arreu, grupets de persones que s’han ajuntat i organitzat totes soles, i que han anat augmentant gradualment. I que fins i tot han deixat uns quants testimonis darrere seu, de manera que la següent generació pugui continuar allà on nosaltres ho havíem deixat.
—No m’interessa la pròxima generació, amor meu. Només m’interesso per nosaltres.
—Ets rebel només de cintura cap avall —va dir-li ell.
A la noia va semblar-li una sortida divertida i brillant. Va llançar-li complaguda els braços al coll.
Júlia no tenia el més mínim interès pels diversos punts de la doctrina del Partit. Sempre que Winston començava a parlar dels principis del Socang, del pensardoble, de la mutabilitat del passat i de la negació de la realitat objectiva, del fet d’usar mots de novaparla, Júlia s’avorria, es feia un bon embolic i deia que mai no havia prestat gens d’atenció a aquesta mena de coses. Ja ho sabia, que tot allò eren bajanades, així doncs, per què preocupar-se’n? Ja sabia quan havia d’encoratjar i quan havia de xiular, i era tot el que li calia. Si Winston persistia a voler parlar de temes com aquests, tenia el costum desconcertant d’adormir-se. Era una d’aquelles persones que es pot adormir a qualsevol hora en qualsevol posició. Parlant amb ella, Winston s’adonava que fàcil que era presentar una aparença d’ortodòxia sense tenir la més mínima idea del que volia dir l’ortodòxia. En certa manera, la visió global del Partit s’imposava amb molt més èxit en les persones incapaces de comprendre-la. Podia ser que acceptessin la més flagrant de les violacions de la realitat perquè mai no havien captat del tot l’enormitat del que se’ls demanava. I no estaven prou interessades en els esdeveniments públics per adonar-se del que passava. Acabaven sent íntegres per manca de comprensió. Simplement, s’ho empassaven tot. I el que s’empassaven no els feia mal perquè no deixava darrere cap mena de residu, tal com passa un gra de blat a través del cos d’un ocell sense ser digerit.