1984

1984


Segona Part » VII

Pàgina 22 de 41

VII

Winston es va despertar amb els ulls plens de llàgrimes. Júlia va rodolar mig adormida contra ell tot murmurant uns mots que semblaven voler dir: «Què et passa?».

—Somiava —va començar. Però es va aturar de cop. Era massa complex per poder-ho explicar amb paraules. Es tractava del somni mateix, i d’un record connectat amb ell que li havia començat a ballar pel cap només despertar-se.

Jeia d’esquena amb els ulls tancats, embolcallat encara per l’atmosfera del somni. Era un somni vast i lluminós en què tota la seva vida semblava desplegar-se-li davant com un paisatge en un vespre d’estiu, després de ploure. Tot havia ocorregut dintre del pitjapapers de vidre, però la superfície del vidre era la volta del cel, dins de la qual totes les coses estaven inundades per una llum clara i suau i on es podien arribar a veure distàncies interminables. El somni també incloïa —de fet, podria dir-se que consistia en allò— el gest del braç fet per la seva mare i repetit trenta anys més tard per la dona jueva que havia vist en el documental cinematogràfic, intentant de protegir el noiet de les bales, abans que els helicòpters els fessin miques a tots dos.

—Saps que fins aquest moment —va dir ell— creia que havia matat la meva mare?

—I per què ho vas fer? —va dir Júlia, encara adormida.

—No la vaig matar. Almenys, no pas físicament.

En el somni havia recordat la darrera mirada de la seva mare. I durant un moment, tot just acabat de despertar, li havia tornat la munió de petits esdeveniments que l’havien envoltada. Era un record que ell havia empès deliberadament fora de la seva consciència durant molts anys. No n’estava segur, de la data, però per força havia hagut de passar abans que ell fes deu anys, potser dotze.

El seu pare havia desaparegut un quant temps abans; quant de temps abans no ho podia recordar. Sí que recordava millor les sorolloses i complicades circumstàncies d’aquella època. El pànic periòdic per culpa de les incursions aèries i els refugis a les estacions del metro, les piles de runa pertot arreu, les proclames incomprensibles col·locades a les cantonades dels carrers, les bandes de joves amb samarretes del mateix color, les enormes cues davant els forns, el foc intermitent de les metralladores, a la llunyania… I per damunt de tot, el fet que mai hi havia prou menjar. Recordava les llargues tardes dedicades, junt amb altres nois, a furgar les escombraries i les piles de deixalles, recollint unes vegades les restes de fulles de col o les pells de patata, i d’altres, els rosegons de pa florit un cop n’havien espolsat curosament la porqueria, i també l’espera dels camions que transportaven menjar per al bestiar: feien una ruta determinada i amb els sotracs provocats pel mal estat del carrer, de vegades deixaven anar uns quants fragments d’un pinso fet de residus sòlids d’oli.

Quan va desaparèixer el seu pare, la seva mare no va demostrar gens de sorpresa o de pena violenta, però de tota manera, de cop i volta, va canviar. Va semblar que s’havia quedat completament desanimada. Fins i tot per a Winston, era evident que la dona esperava una cosa que estava segura que passaria. Feia les coses imprescindibles: cuinava, rentava, sargia, feia el llit, escombrava el terra, espolsava el repeu de la xemeneia, tot molt a poc a poc i amb una curiosa manca de moviments superflus, com el maniquí d’un artista bellugant-se amb moviments prescrits. El seu cos alt i ben proporcionat semblava caure en la immobilitat de manera natural. Seia hores i hores al llit, sense moure’s, tenint cura de la seva germana petita, una criatura menuda, malaltissa i silenciosa de dos o tres anys, amb una cara tan prima que semblava simiesca. Molt de tant en tant envoltava Winston amb els braços i l’abraçava fort contra ella una bona estona sense dir-li res. Ell estava a l’aguait, tot i la seva jovenesa i el seu egoisme, perquè sabia que allò estava lligat d’una manera o altra amb aquella cosa que no s’esmentava mai i que estava a punt de passar.

Recordava l’habitació on vivien, fosca, amb pudor de resclosit, que ja semblava mig plena només amb un llit i un cobrellit blanc. Hi havia un fogó de gas al guardafoc i un prestatge on es guardava el menjar, i al replà de fora hi havia una boca de claveguera de terrissa negra que rebia els residus d’unes quantes habitacions alhora. Recordava el cos escultural de la seva mare ajupit sobre el fogó de gas tot remenant alguna cosa a la cassola. Per damunt de tot, recordava la gana, la gana contínua, i les sòrdides i ferotges baralles a l’hora dels àpats. Preguntava una vegada i una altra a la seva mare, amb impertinència, per què no hi havia més menjar. Cridava i la fastiguejava (fins i tot recordava els seus tons de veu, que se li havia començat a trencar prematurament i de vegades esclatava de manera estranya). O intentava de fer el ploraner, de provocar-li pena, per tal d’aconseguir més del que li pertocava. I la seva mare ja hi estava disposada, a donar-li més del que li pertocava. La dona ja hi comptava que ell, el noi, tindria la ració més gran. Però, de totes maneres, com més n’hi donava, ell, invariablement, en demanava més. A cada àpat li suplicava que no fos egoista i que recordés que la seva germana petita estava malalta i també necessitava alimentar-se, però no servia de res. Xisclava de ràbia quan la seva mare no li abocava més cullerades al plat, intentava d’agafar-li la cassola i la cullera, o pispava a la seva germana tot de miques del plat. Sabia que estava fent passar gana a les altres dues, però no hi podia fer res. Fins i tot li feia la sensació de tenir-hi dret. Aquella fam clamorosa que li pujava del ventre semblava justificar-lo. Entre àpat i àpat, si la seva mare no vigilava, Winston estava constantment rampinyant de les escasses reserves de menjar del prestatge.

Un dia va haver-hi repartiment de racions de xocolata. Feia setmanes, o mesos, que no es repartia xocolata. Recordava amb tota claredat aquella petita porció de xocolata. Era una presa de dues unces (encara es parlava d’unces, en aquella època) a repartir entre ells tres. Era obvi que calia dividir-la en tres parts iguals. De sobte, com si escoltés una altra persona, Winston va trobar-se demanant amb veu forta i escandalosa que havien de donar-li a ell la peça sencera. La seva mare li deia que no havia de ser avariciós. I li feia tot de llargues i insistents reflexions un cop i un altre al voltant del mateix, i ell, crits, queixes, llàgrimes, i més renys i regateigs. La germana petita, arrapada a sa mare amb les mans, el mirava amb ulls arrodonits i tristos per damunt de la seva espatlla, exactament igual que un bebè de moneta. A la fi, la dona va fer-ne quatre trossets, en va donar tres a Winston i l’altre a la petita. La nena va agafar-lo i se’l va estar mirant, tota encuriosida, potser perquè ni tan sols no sabia de què es tractava. Winston la va estar observant durant uns instants. Aleshores, sobtadament, va fer un salt i va arrabassar-li de la mà el trosset de xocolata i va fugir cap a la porta.

—Winston! Winston! —el va cridar la mare—. Torna! Dóna-li a ta germana el seu tros de xocolata!

Es va aturar, però no va tornar. Tenia els ulls ansiosos de la seva mare clavats a la cara. Fins i tot ara, quan hi pensava, recordava que en aquell moment va estar rumiant que encara no sabia què era allò que estava a punt de succeir. La seva germana, conscient que li havien robat alguna cosa, va començar un feble plor. La mare va agafar-la i la va estrènyer contra el pit. Alguna cosa en el gest va dir a Winston que la seva germaneta s’estava morint. Va girar-se i va continuar escales avall, amb la xocolata desfent-se-li a la mà.

No va tornar a veure la seva mare. Un cop va haver endrapat la xocolata va sentir-se una mica avergonyit i va vagarejar pels carrers durant unes quantes hores, fins que la gana va conduir-lo de tornada a casa. Quan va entrar, la seva mare havia desaparegut. En aquells temps, això ja s’havia convertit en normal. No hi faltava res, a l’habitació, tret de la seva mare i la seva germana. No havien tocat la roba, ni tan sols l’abric de la dona. I fins ara, mai no havia pogut estar segur que la seva mare fos morta. Era perfectament possible que tan sols l’haguessin enviada a un camp de treballs forçats. Quant a la germana, podien haver-la traslladat, com el mateix Winston, a una de les colònies de criatures sense sostre (Centres de Reclamació, se’n deien), que havien crescut molt com a resultat de la guerra civil. O potser també l’havien enviada a un camp de treball, amb la seva mare. O simplement l’havien deixada morir a qualsevol racó.

El somni encara se li apareixia molt viu, a la imaginació, especialment el gest d’aquella abraçada encobridora i protectora que semblava incloure tot el seu significat en ella mateixa. El cap va marxar-li a un altre somni, dos mesos enrere. Així com la seva mare s’havia assegut en aquell llit tapat amb el brut cobrellit blanc, amb la petita arrapada a ella, en aquest somni, seia en el vaixell que s’enfonsava. Era molt lluny sota seu i s’enfonsava cada cop més de pressa, però encara mirava amunt, cap al fill, a través de l’aigua fosca.

Va explicar a Júlia la història de la desaparició de la seva mare. Sense obrir els ulls, va girar-se de costat i va col·locar-se en una posició més còmoda.

—No em sorprèn que fossis un porquet salvatge, en aquells temps —va dir tota indiferent—. Tots els nens són uns porquets.

—Sí, però el sentit real de la història…

Va adonar-se per la respiració de la noia que s’estava tornant a adormir. Li hauria agradat de continuar explicant-li coses de la seva mare. No suposava pas, pel que en podia recordar, que s’hagués tractat d’una dona especial, i encara menys intel·ligent. Però tot i amb això havia posseït una certa noblesa, una certa puresa, simplement perquè les normes que obeïa eren les seves, pròpies i particulars. Els seus sentiments li pertanyien i no podien ser modificats des de l’exterior. No se li hauria acudit que una acció, pel fet de ser ineficaç, es tornés mancada de sentit. Si t’estimes algú, l’estimes, i quan ja no tens res més per donar-li, li dónes amor. Un cop desaparegut el darrer tros de xocolata, la seva mare va estrènyer la criatura amb els braços. No servia de res, no canviava res, no podia produir més xocolata, no podia evitar la mort de la nena o la seva, però li va semblar natural de fer-ho. La refugiada de la barca també havia cobert el nen petit amb els seus braços, cosa que va resultar tan ineficaç de cara a les bales com un full de paper. El més terrible que havia fet el Partit era persuadir-te que els simples impulsos, els simples sentiments, no sortien a compte. I mentrestant et robaven tota possibilitat d’acció sobre el món material. Una vegada queies sota les urpes del Partit, el que sentissis o deixessis de sentir, el que fessis o deixessis de fer, no tenia literalment gens d’importància. Passés el que passés, tu desapareixies, i ni de tu ni dels teus actes mai més no se’n sentia parlar. Eres estirat sense deixar rastre fora del corrent de la història. A la gent de només dues generacions més enrere, això no els hauria semblat tan important perquè ells no havien pas intentat falsificar la història. Es regien per lleialtats particulars que no posaven en qüestió. El que de debò importava eren les relacions personals. I així, un gest inútil, una abraçada, una llàgrima, un mot dit a una persona agonitzant, prenia valor per ell mateix. Sovint se li acudia que els proles s’havien quedat en aquesta situació. No eren lleials a un partit, a un país o a una idea, eren lleials l’un a l’altre. Per primer cop a la vida, no menyspreava els proles o pensava en ells merament com a forces inertes que un dia podrien irrompre en la vida i regenerar el món. Els proles havien continuat sent humans. No s’havien endurit interiorment. Havien conservat les emocions primitives que ell havia de tornar a aprendre amb un esforç considerable. I pensant això, recordava, sense una aparent connexió lògica, com unes quantes setmanes enrere havia vist una mà arrencada llençada sobre la vorera i l’havia enviat a la claveguera amb un cop de peu com si s’hagués tractat d’un tronxo de col.

—Els proles són éssers humans —va dir en veu alta—. Nosaltres, en canvi, no ho som.

—Per què no? —va dir Júlia, que s’havia tornat a despertar. Va rumiar-s’ho una mica.

—Se t’ha acudit mai —va dir— que el millor que podríem fer fóra simplement anar-nos-en d’aquí abans que sigui massa tard i no tornar-nos a veure mai més?

—Sí, amor meu, se m’ha acudit, unes quantes vegades. Però no penso fer-ho, de totes maneres.

—Hem tingut sort —va dir ell—, però no ens durarà gaire més. Ets jove. Tens un aspecte normal, innocent. Si et mantens allunyada de gent com jo, podries continuar viva cinquanta anys més.

—No. Ja ho tinc tot pensat. El que facis tu, ho faré jo. I no siguis pessimista. Sóc prou bona a l’hora de mantenir-me en vida.

—Podem continuar junts sis mesos més, potser un any, no ho podem saber. Però al final, pots estar segura que ens haurem de separar. T’adones que absolutament sols ens trobarem? Un cop ens hagin atrapat no hi haurà res, literalment res, que cap dels dos pugui fer per l’altre. Si confesso, t’afusellaran. Si em nego a confessar, t’afusellaran igualment. Res del que pugui fer o dir, o deixar de dir, no t’allunyarà de la mort més de cinc minuts. Ni tan sols podrà saber, cap de nosaltres dos, si l’altre és viu o mort. Quedarem privats del tot de qualsevol mena de força. L’única cosa que importa és que no ens traïm l’un a l’altre, encara que això no impliqui la més mínima diferència.

—Si vols dir que confessem —va dir ella—, ja ho farem, és clar. Tothom confessa sempre. No ho pots evitar. Et torturen.

—No em referia al fet de confessar. La confessió no implica la traïció. El que diguis o facis no importa, només importen els sentiments. Si aconseguissin que deixés d’estimar-te, això sí que seria una veritable traïció.

Júlia s’ho va rumiar.

—No ho poden fer —va dir finalment—. És l’únic que no poden fer. Poden forçar-te a dir-ho tot, tot, però no et poden obligar a creure-t’ho. No poden penetrar dintre teu.

—No —va dir una mica més esperançat—. És ben cert. No poden penetrar dintre teu. Si pots sentir que té valor continuar sent humans, fins i tot quan no condueix a cap resultat, aleshores els has derrotat.

Va pensar en la telepantalla i la seva orella que mai no dormia. Et podien espiar nit i dia, però si conservaves el cap clar, encara era possible de fotre-te’n. Amb tota la seva murrieria encara no havien arribat a desxifrar el secret de descobrir allò que un altre ésser humà estava pensant. En realitat, potser no era tan cert, això, quan et trobaves a les seves mans. No se sabia pas què passava a l’interior del Ministeri de l’Amor, però era possible d’endevinar-ho: tortures, drogues, instruments de precisió per registrar reaccions nervioses, esgotament progressiu per culpa de la manca de son, la solitud i els interrogatoris persistents. Els fets, en qualsevol cas, no els podies amagar. Podien descobrir-los a base d’interrogar-te, te’ls podien esprémer amb la tortura. Però al cap i a la fi, què importava, si l’objectiu no era continuar vius sinó continuar sent humans. No podien alterar-te els sentiments, en aquest sentit, ni un mateix no se’ls podia canviar encara que ho volgués. Et podien despullar completament, fins el darrer detall de tot el que haguessis fet, dit o pensat, però la part més profunda del cor, la manera de funcionar de la qual era un misteri fins i tot per a un mateix, continuava impenetrable.

Anar a la pàgina següent

Report Page