1984
Tercera Part » II
Pàgina 32 de 41
—No! —va exclamar O’Brien. La veu li havia canviat força i la cara, de sobte, se li havia tornat més severa i alhora animada—. No! No només per extreure’t una confessió ni per castigar-te. Vols que t’expliqui per què t’hem dut aquí? Per curar-te! Perquè tornis a ser una persona sana mentalment! Quan entendràs, Winston, que ningú que nosaltres portem fins aquí no se’n va de les nostres mans sense ser curat? No ens interessen gens aquests estúpids delictes que has comès. El Partit no està interessat en els fets externs: el que ens interessa de debò és el pensament. Nosaltres no destruïm, simplement, els nostres enemics: els transformem! Entens què vull dir, amb això?
S’havia abocat damunt Winston. La cara li semblava enorme per la proximitat, i odiosament lletja perquè l’estava veient des de sota. Encara més, estava plena d’una mena d’exaltació, d’una intensitat llunàtica. Un cop més, a Winston se li va encongir el cor. Si hagués estat possible, hauria retrocedit dins el llit. Intuïa que O’Brien estava a punt de tornar a moure el dial. I ara fins a límits de bogeria. Però en aquest moment, O’Brien va allunyar-se. Va fer una passa o dues amunt i avall. Aleshores va continuar amb menys vehemència:
—La primera cosa que has d’entendre és que en aquest lloc no hi ha martiris. Has llegit sobre les persecucions religioses del passat? A l’edat mitjana hi havia la Inquisició. Va ser un fracàs. Van implantar-la per eradicar l’heretgia i va acabar perpetuant-la. Per cada heretge cremat a la foguera, en sorgien mil de nous. I això per què? Doncs perquè la Inquisició matava els seus enemics públicament. I els matava mentre encara no s’havien penedit: de fet, els matava perquè eren persones sense penedir. Els homes morien perquè no volien abjurar de les seves veritables creences. Naturalment, tota la glòria se l’enduia la víctima i tota la vergonya, l’inquisidor que l’acabava de cremar. Més tard, al segle XX, va haver-hi, tal com van anomenar se, els totalitarismes. Van ser els nazis alemanys i els comunistes russos. Els russos perseguien heretges més cruelment del que la Inquisició mai va arribar a fer. Es creien que havien après dels errors del passat; sabien, de tota manera, que no podien crear màrtirs. Abans, exposaven les seves víctimes a un judici públic, deixaven que elles mateixes destruïssin la pròpia dignitat. Els envilien per la tortura i l’aïllament fins a convertir-los en uns infeliços i menyspreables aduladors, capaços de confessar qualsevol cosa que els posessin a la boca, d’omplir-se ells mateixos d’insults, d’escudar-se en la delació d’altres persones per protegir-se, d’implorar clemència. No gaires anys després, encara ha tornat a passar el mateix. Els morts s’han convertit en màrtirs i la seva degradació s’ha oblidat. Una vegada més, per què s’ha produït? En primer lloc perquè les confessions que han fet són falses i fruit de l’extorsió. Nosaltres no cometem equivocacions d’aquesta mena. Totes les confessions que es declaren aquí són certes. Fem que siguin certes. I per damunt de tot no permetem que els morts s’aixequin contra nosaltres. Cal que deixis d’imaginar que la posteritat et reivindicarà, Winston. La posteritat no sentirà a parlar mai de tu. Desapareixeràs del tot endut pel corrent de la història. Et convertirem en gas i t’abocarem a l’estratosfera. No en quedarà res, de tu, ni tan sols un nom en un registre, ni tan sols un record en un cervell humà. Quedaràs anihilat tant en el passat com en el futur. Mai no hauràs existit.
«Per què es prenen la molèstia de torturar-me?», pensava Winston amb una amargor momentània. O’Brien va aturar en sec les seves passes, com si Winston hagués pronunciat el seu pensament en veu alta. La seva cara ampla i lletja se li va acostar, observant-lo amb ulls empetitits.
—Estàs pensant —va dir—, que, si hem decidit de destruir-te del tot, no té la més mínima importància res d’allò que diguis o que facis. I que en aquest cas, per què ens prenem la molèstia d’interrogar-te abans? És el que estaves pensant, oi?
—Sí —va dir.
O’Brien va somriure lleugerament.
—Ets una imperfecció del disseny original, Winston. Ets una taca que hem de rentar. Que no t’ho explicava fa un moment, que som diferents dels perseguidors del passat? No ens acontentem amb una obediència negativa, ni tan sols amb la més abjecta de les submissions. Quan finalment et rendeixis a nosaltres, ha de ser per la teva pròpia voluntat. No destruïm pas l’heretge perquè es resisteixi a nosaltres. Mentre resisteix no el destruïm mai. El convertim, capturem el seu pensament més intern, el reformem. Li cremem tot el mal i totes les falses il·lusions. El portem de nou al nostre costat, però no en aparença sinó de debò, en cos i ànima. Abans de matar-lo, el convertim en un dels nostres. Per a nosaltres és intolerable que pugui existir enlloc del món un pensament erroni, per més secret i innocu que sigui. Fins i tot en l’instant de la mort no podem permetre cap desviació. En els vells temps, els heretges caminaven fins a la foguera encara com a heretges, proclamant la seva heretgia, gairebé exultants. Fins i tot la víctima de les purgues russes podia endur-se la rebel·lió tancada al crani mentre caminava pel passadís a l’espera de les bales. Nosaltres no, nosaltres fem perfecte el cervell abans de fer-lo volar a trossos. El principal manament del vell despotisme era «Vós no fareu». El dels totalitaris era «Vós fareu». El nostre manament és «Vós sou». Ningú que hàgim portat en aquest lloc s’aixeca mai contra nosaltres. Netegem tothom ben net. Fins i tot vam arribar a esquerdar la resistència d’aquells tres miserables traïdors que creies innocents —Jones, Aaronson i Rutherford. Jo mateix vaig prendre part en els seus interrogatoris. Vaig veure com s’enfonsaven gradualment, com ploriquejaven, gemegaven, imploraven. I al final, ja no ho feien per la por o el dolor, sinó per sentiment de culpa. Quan vam acabar amb ells, només eren unes carcasses d’home. No havíem deixat res dintre seu tret de la tristor pel que havien fet i de l’amor pel Gran Germà. Va ser emocionant de veure com l’estimaven. Llavors van suplicar que els matéssim de seguida, per tal de poder morir amb la ment encara neta.
El to de veu li havia anat creixent fins a semblar somiador. L’exaltació, l’entusiasme llunàtic, encara se li mantenien al rostre. «No ho fa veure», pensava Winston, «no és gens hipòcrita; creu cadascun dels mots que diu». El que més l’oprimia era la consciència de la seva pròpia inferioritat intel·lectual. Observava aquella figura pesant però alhora agradable passejant d’una banda a l’altra, entrant i sortint del seu camp visual. O’Brien era un ésser més gran que ell en tots els aspectes. No hi havia cap idea que hagués tingut o que pogués tenir que O’Brien no l’hagués tinguda, examinada i rebutjada, ja molt de temps abans. La seva ment contenia la ment de Winston. Però llavors, com podia ser cert que O’Brien fos boig? Devia ser ell, Winston, qui era boig. O’Brien va aturar-se i va mirar-se’l des de dalt. La veu se li havia tornat severa una altra vegada.
—No t’imaginis que et salvaràs, Winston, per més que et rendeixis completament a nosaltres. No se salva ningú que s’hagi desviat una vegada. I fins i tot en el cas que triem de deixar-te viure fins a la fi dels teus dies naturals, ni així no et podràs escapar de nosaltres. El que t’està passant aquí és per a tota la vida, val més que ho entenguis per endavant. T’aixafarem fins a un punt del qual no es pot tornar enrere. De les coses que et passaran, mai no te’n recuperaràs encara que visquis mil anys. No seràs capaç mai més de tenir cap sentiment humà normal. Tot serà mort, dintre teu. Mai més seràs capaç d’estimar, de tenir amics, de tenir ganes de viure, o de somriure, de tenir curiositat, coratge o integritat. T’haurem buidat. Haurem pressionat fins a buidar-te i després t’omplirem de nosaltres mateixos.
Va aturar-se i va fer un senyal a l’home de la bata blanca. Winston va adonar-se que li posaven al clatell una peça grossa d’un dels aparells. O’Brien seia al costat del llit, per tant, tenia la cara gairebé al mateix nivell que la de Winston.
—Tres mil —va dir, tot parlant per damunt del cap de Winston a l’home de la bata blanca.
Van aplicar a les temples de Winston dos coixinets tous, que feien la sensació d’estar humits. Va sentir-se abatut. Estava a punt d’arribar el dolor, una classe nova de dolor. O’Brien va tranquil·litzar-lo amb la mà, gairebé amable.
—Aquesta vegada no et farà mal —va dir—. Mantingues els ulls fixos en els meus.
En aquell moment va haver-hi un esclat devastador, o el que semblava un esclat, tot i que no estava segur de si s’havia sentit cap soroll. Indubtablement, hi havia hagut un flaix enlluernador. Winston no estava ferit, només aclaparat. Tot i que estava gairebé estirat quan havia passat, tenia la curiosa sensació que l’havia rebut a l’esquena. Un cop terrible, indolor, que l’havia deixat aixafat. Dins del cap també li havia passat alguna cosa. Mentre intentava de tornar a enfocar la vista, va recordar qui era i on era, i va reconèixer la cara que estava contemplant la seva. Però en un lloc o altre hi havia un ampli espai de buidor, com si li haguessin extret un tros de cervell.
—No durarà gaire —va dir O’Brien—. Mira’m als ulls. Amb quin país Oceania està en guerra?
Winston va pensar-hi. Sabia què significava el mot «Oceania» i que ell mateix n’era un ciutadà. També va recordar Euràsia i Orientàsia; però qui estava en guerra amb qui, no ho sabia. De fet, ni tan sols no s’havia assabentat que hi hagués cap guerra.
—No me’n recordo.
—Oceania està en guerra amb Orientàsia. Te’n recordes, ara?
—Sí.
—Oceania sempre ha estat en guerra amb Orientàsia. Des del principi de la teva vida, des del principi del Partit, des del principi de la història, hi ha hagut sempre guerra, sempre la mateixa guerra. Te’n recordes?
—Sí.
—Fa onze anys, vas inventar un conte sobre tres homes condemnats a mort per traïció. Pretenies haver vist un tros de paper que demostrava que eren innocents. No ha existit cap tros de paper. Te’l vas inventar, i després t’ho vas anar creient cada vegada més. Ara mateix recordes el moment exacte en què te’l vas inventar. Ho recordes?
—Sí.
—Et vaig ensenyar la mà amb uns quants dits estirats. Vas veure-hi cinc dits. Te’n recordes?
—Sí.
O’Brien va aixecar els dits de la mà esquerra amb el gros amagat.
—Aquí hi ha cinc dits. En veus cinc, tu, també?
—Sí.
I els va veure, per un instant fugaç, abans que el decorat de la ment li tornés a canviar. Hi havia vist cinc dits, sense cap deformació. Seguidament tot va ser normal de nou. I l’antiga por, l’odi i la perplexitat van tornar. Però hi havia hagut un moment, no sabia quant havia durat, trenta segons, potser, de certesa lluminosa, quan cada nou suggeriment d’O’Brien havia omplert un espai de buidor i havia esdevingut veritat absoluta; quan dos i dos havien pogut ser tres o cinc segons hagués convingut. El moment ja s’havia esvaït abans que O’Brien abaixés la mà; però tot i no poder-lo reviure, el podia recordar, com quan recordem vívidament una experiència viscuda en un període remot de la vida, quan érem, en realitat, una altra persona.
—Ja ho veus —va dir O’Brien—. Ho fem possible d’una manera o altra.
—Sí —va dir Winston.
O’Brien va aixecar-se amb aire satisfet. A la seva esquerra, Winston va veure que l’home de la bata blanca petava una ampolleta i una xeringa en xuclava el contingut. O’Brien va girar-se cap a Winston amb un somriure. Gairebé amb les velles maneres, va recol·locar-se les ulleres al nas.
—Recordes que vas escriure al teu diari —va dir— que no importava si jo era amic o enemic, des del moment que, com a mínim, era una persona que et podia entendre i amb qui podries parlar? Tenies raó. M’agrada parlar amb tu. La teva ment m’atrau. S’assembla a la meva pròpia ment tret de quan tu estàs malalt. Abans que duguem la sessió fins al final, si vols, pots fer-me alguna pregunta.
—La que vulgui?
—La que vulguis. —Va veure que els ulls de Winston miraven cap al dial—. L’he apagat. Quina és la primera pregunta?
—Què heu fet amb Júlia? —va dir Winston. O’Brien va somriure de nou.
—Et va trair, Winston. Immediatament i sense reserves. Poques vegades havia vist algú tornar amb nosaltres tan ràpid. Si la veiessis, difícilment la reconeixeries. Tot el seu esperit rebel, els seus enganys, la seva follia, el seu enteniment ple de brutícia, tot fora, reduït a cendres. Una conversió perfecta, un cas de manual.
—L’heu torturada?
O’Brien no la va respondre.
—Següent pregunta —va dir.
—Existeix el Gran Germà?
—És clar que existeix. El Partit existeix. El Gran Germà és l’encarnació del Partit.
—Però existeix sota la mateixa forma que jo?
—Tu no existeixes —va dir O’Brien.
Un cop més, el sentiment de desemparança va apoderar-se d’ell. Sabia, o podia imaginar, els arguments que provaven la seva inexistència, però eren arguments sense sentit, tan sols un joc de paraules. O és que la proposició «Tu no existeixes» contenia un absurd lògic? Però de què servia dir-ho? L’enteniment se li empetitia mentre pensava en els arguments incontestables i excèntrics amb què O’Brien el destruiria.
—Em penso que sí, que existeixo —va dir porugament—. Sóc conscient de la meva identitat. He nascut i moriré. Tinc braços i cames. Ocupo un punt particular en l’espai. No hi ha cap altre objecte sòlid que pugui ocupar el mateix punt al mateix temps. En aquest sentit, existeix el Gran Germà?
—No té gens d’importància. Existeix.
—I morirà alguna vegada?
—Evidentment que no. Com podria morir? Següent pregunta.
—Existeix la Fraternitat?
—Això, Winston, no ho sabràs mai. Si quan acabem amb tu, decidim deixar-te anar lliure i resulta que vius fins als noranta anys, fins i tot així, mai no sabràs si la resposta a la teva pregunta és que sí o que no. Mentre visquis serà un enigma sense resoldre per al teu enteniment.
Winston va quedar-se en silenci. El pit pujava i baixava una mica més de pressa. Encara no havia preguntat la primera de les preguntes que li havia vingut al cap. Havia d’aconseguir de fer-la, però era com si la llengua se li negués a pronunciar res. Hi havia unes restes de divertiment a la cara d’O’Brien. Fins i tot les ulleres semblaven comunicar una brillantor irònica. «Ho sap», va pensar Winston de sobte, «sap què estic a punt de preguntar-li!». Només pensar-ho, els mots van esclatar-li de cop:
—Què hi ha a l’habitació 101?
L’expressió del rostre d’O’Brien no va canviar. Va respondre amb subtil ironia:
—Ja ho saps, què hi ha, Winston. Tothom sap què hi ha a l’habitació 101.
Va aixecar un dit cap a l’home de la bata blanca. Era evident que la sessió arribava al final. Una agulla va introduir-se al braç de Winston. Va enfonsar-se en un son profund gairebé a l’instant.