1984
Tercera Part » VI
Pàgina 37 de 41
VI
El Castanyer era gairebé buit. Un raig de sol entrava de biaix per una finestra i queia, grogós, sobre les taules polsegoses. Era la solitària hora de les quinze. Una música metàl·lica ressonava des de les telepantalles.
Winston seia al seu racó habitual, contemplant un got buit. Un cop i un altre aixecava la vista cap aquella cara grossa que l’observava des de la paret del davant. EL GRAN GERMÀ ET VIGILA, deia el peu del cartell. Sense demanar-l’hi, va venir un cambrer i va omplir-li el got amb ginebra Victòria i després va espolsar-li unes quantes gotes d’una altra ampolla que tenia el tap de suro travessat amb un canó de ploma. Era sacarina aromatitzada amb clau, l’especialitat del cafè.
Winston estava escoltant la telepantalla. En aquell moment només emetia música, però hi havia la possibilitat que en qualsevol moment hi hagués un butlletí especial del Ministeri de la Pau. Les notícies del front africà eren extremament inquietants. L’havien tingut preocupat durant molts moments del dia. Un exèrcit d’Euràsia (Oceania estava en guerra amb Euràsia: Oceania sempre havia estat en guerra amb Euràsia) avançava cap al sud a una velocitat terrorífica. El butlletí del migdia no havia esmentat cap àrea en concret, però era probable que el camp de batalla fos a la desembocadura del Congo. Brazzaville i Leopoldville estaven en perill. No calia mirar el mapa per saber què significava. No era només qüestió de perdre l’Àfrica Central, per primer cop en tota la guerra, el mateix territori d’Oceania estava amenaçat.
Una emoció violenta, no exactament por però una mena d’excitació estranya, l’escometia i, de sobte, s’evaporava. Va deixar de pensar en la guerra. Aquests dies no podia mai concentrar-se en cap tema durant gaire més d’uns quants instants. Va agafar el got i va buidar-lo d’un sol glop. Com sempre, li va provocar esgarrifances i fins i tot un lleuger sanglot. Allò era horrible. El clau i la sacarina ja eren prou desagradables a la seva repugnant manera, i no podien disfressar aquella pudor oliosa. I el pitjor de tot era que la pudor de la ginebra, que l’acompanyava nit i dia, se li barrejava al cap, inextricablement, amb la pudor d’aquelles…
Mai no les anomenava. Fins i tot en els seus pensaments i tant com li era possible, ni tan sols les visualitzava. Eren una cosa de la qual n’era mig conscient, una cosa flotant en l’aire molt a prop de la cara, una pudor que se li ficava pel nas. Un cop la ginebra dintre, se li va escapar un rot dels llavis moradencs. D’ençà que l’havien deixat anar, s’havia engreixat i havia recuperat el seu antic color, o potser encara en tenia més i tot, de bon color. Les seves faccions ara eren més gruixudes, la pell del nas i dels pòmuls era d’un vermell vulgar, fins i tot la closca calba era d’un to massa rosat. Un cambrer, de nou sense que l’hi haguessin demanat, va portar el tauler dels escacs i l’exemplar del dia del
Times doblegat per la pàgina dels problemes d’escacs. Aleshores, veient que el got de Winston tornava a ser buit, va portar l’ampolla de ginebra i l’hi va omplir. No calia donar ordres. En coneixien els hàbits. Sempre l’esperava el tauler, la seva taula del racó sempre estava reservada; fins i tot quan el bar era ple sempre la tenia a la seva disposició, ja que tothom anava amb compte de no ser vist seient massa prop d’ell. Ni tan sols es preocupava de comptar les begudes. De tant en tant, irregularment, li presentaven un tros brut de paper que deien que era el compte, però Winston tenia la impressió que sempre li cobraven de menys. Tanmateix, no hi hauria hagut gaire diferència si haguessin triat de fer el contrari perquè ara sempre tenia molts diners. Havia aconseguit una feina, una veritable prebenda, molt més ben pagada que l’antiga.
La música de la telepantalla es va aturar i la va substituir una veu. Winston va alçar el cap per escoltar. Però no era cap butlletí del front. Era tan sols un breu anunci del Ministeri de l’Abundància. El trimestre anterior, semblava, la quota de cordons de sabata del Desè Pla Triennal s’havia superat d’un 98 per cent.
Va examinar el problema d’escacs i va començar a col·locar les peces. S’hi plantejava un final complicat que implicava una parella de cavalls. «Juguen blanques i fan mat en dues jugades». Winston va mirar amunt, cap al retrat del Gran Germà. «Les blanques sempre guanyen», va pensar amb una mena de misticisme boirós. «Sempre, sense excepció, està disposat d’aquesta manera. Des del principi del món, mai no hi ha hagut un problema d’escacs en què guanyin les negres. Que no simbolitza el triomf etern, invariable, del Bé sobre el Mal?». La gran cara l’observava, plena de poder tranquil. Les blanques sempre guanyen.
La veu de la telepantalla va cessar i va afegir en un to diferent i molt més greu: «S’avisa tothom de continuar pendent. Hi haurà un anunci important a les quinze trenta. Les quinze trenta! Són notícies d’una gran importància! Compte que no us les perdeu. Quinze trenta!». La música metàl·lica va tornar a sonar.
A Winston, el cor li va fer un bot. Es tractava del butlletí del front. L’instint li deia que s’acostaven males notícies. Tot el dia, amb petites espurnes d’excitació, li estava ballant pel cap el pensament d’una desfeta aclaparadora a l’Àfrica. Fins i tot li semblava veure l’exèrcit eurasiàtic esbotzant la frontera fins aleshores mai violada i s’escampaven avall, cap a la punta de l’Àfrica, com una columna de formigues. Per què havia estat impossible d’atacar-los pel flanc d’una manera o altra? El perfil de la costa occidental africana se li aixecava vívidament davant els ulls. Va agafar el cavall blanc i va moure’l pel tauler. Hi havia un lloc apropiat per a ell. Fins i tot, mentre veia les hordes negres corrent cap al sud, veia una altra força, reunida misteriosament, que de sobte es plantava a la rereguarda i tallava totes les comunicacions terrestres i marítimes de l’enemic. Sentia que, pel fet de desitjar-ho, podia fer que aquesta altra força existís. Però calia actuar ràpidament. Si aconseguien de fer-se amb el control de tot l’Àfrica, si prenien els camps d’aviació i les bases de submarins del Cap, tallarien Oceania en dues parts. I això podia significar qualsevol cosa: desfeta total, enfonsament, nova divisió del món, la destrucció del Partit! Va alenar profundament. Una extraordinària barreja de sentiments lluitava dintre seu. O potser no era ben bé una barreja, sinó capes successives de sentiments de les quals un no podia dir quina era la menys important.
Va passar la crisi. Va retornar el cavall blanc al seu lloc, però sabia que durant uns instants no podria calmar-se prou per estudiar seriosament el problema d’escacs. Els pensaments li vagarejaven de nou. Gairebé inconscientment va traçar amb el dit sobre la pols de la taula:
2 + 2 = 5
«No poden entrar al teu interior», li havia dit ella. Però no era cert. Podien entrar al teu interior. «El que et passi aquí serà per sempre», li havia dit O’Brien. I era ben veritat. Hi havia coses, els teus propis actes, dels quals no et podies refer. Alguna cosa se’t moria al pit, t’ho cremaven del tot, t’ho cauteritzaven.
L’havia vista. Fins i tot havia parlat amb ella. No era perillós. Sabia, com si fos per instint, que ells ja no tenien gairebé interès pels seus actes. Hauria pogut arreglar una segona trobada amb ella si algun dels dos ho hagués volgut. En realitat s’havien trobat per atzar. Va ser al parc, en un dia lleig i desagradable de març, quan la terra era com ferro i tota l’herba semblava morta. No hi havia un brot enlloc tret d’unes quantes safraneres que ja s’havien desclòs per tal que el vent se les endugués. Caminava, afanyat, amb les mans fredes i els ulls humits, quan va veure-la encara no a deu metres. Va adonar-se amb sorpresa, al moment, que havia canviat d’una manera difícil de definir. Van encreuar-se gairebé sense un senyal. Aleshores Winston va girar-se i la va seguir, sense gaires ganes. Sabia que no hi havia perill, no interessaven a ningú. Júlia no parlava. Va trencar per entremig de l’herba com si intentés deslliurar-se d’ell. Finalment, va semblar resignar-se a tenir-lo al costat. Poc després van trobar-se entre unes mates seques i sense fulles, inútils tant per amagar-los com per protegir-los del vent. Es van aturar. Feia un fred de mort. El vent xiulava entre els branquillons i sacsejava les poques i lletges safraneres. Winston va envoltar-li la cintura amb el braç.
No hi havia telepantalla, però devia haver-hi micròfons amagats. A més, estaven a la vista. No importava. Res no importava. Haurien pogut jeure a terra i fer allò si ho haguessin volgut. Va sentir un calfred d’horror només de pensar-ho. Júlia no donava cap mena de resposta al contacte del seu braç, ni tan sols no intentava de desembarassar-se’n. Ara Winston ja sabia què havia canviat en ella. Tenia la cara demacrada, amb una llarga cicatriu, parcialment amagada pels cabells, des del front fins a la templa. Però no era l’únic canvi. Se li havia eixamplat la cintura i, sorprenentment, la tenia tota encarcarada. Va recordar com, una vegada, després de l’explosió d’una bomba coet, havia ajudat a extreure un cadàver d’unes ruïnes i s’havia quedat astorat no sols del pes increïble del cos, sinó de la seva rigidesa i de com de difícil era bellugar-lo, que feia que semblés de pedra abans que de carn. El cos de Júlia li havia fet aquesta sensació. Se li va acudir que la textura de la seva pell devia ser ben diferent de la que havia estat.
No va intentar de fer-li un petó. Tampoc no van parlar. En recular, tot passant per l’herba, ella va mirar-lo directament per primera vegada. Va ser tan sols un cop d’ull momentani ple de desdeny i de disgust. Va intentar d’esbrinar si el disgust venia d’algun fet del passat o purament l’hi inspirava la seva cara rebotida i els seus ulls plorosos a causa del vent. Van seure a dues cadires de ferro, costat per costat, però no gaire juntes. Va veure que la noia estava a punt de parlar. Júlia va estirar uns quants centímetres una de les seves sabates matusseres i va trepitjar una branqueta deliberadament. Va adonar-se que els peus d’ella semblaven haver-se eixamplat.
—Et vaig trair —va dir Júlia sense embuts.
—Et vaig trair —va dir ell.
La noia li va llançar un altre ràpid cop d’ull de disgust i va dir:
—De vegades t’amenacen amb una cosa, una cosa que no pots suportar, que ni tan sols et pots imaginar. I aleshores dius: «No m’ho feu a mi, feu-l’hi a un altre, feu-l’hi a en tal i en tal altre». Potser podries pretendre, més tard, que s’havia tractat només d’un truc i que els ho havies dit per fer-los parar, però que, en realitat, no ho pensaves. Però no és veritat. En el moment que està passant, ho penses de debò. Creus que no tens cap altra via de salvació i estàs disposat a salvar-te encara que sigui així. Per tant
desitges que li passi a una altra persona. T’importa un rave que pateixi. Tan sols et preocupes de tu mateix.
—Tan sols et preocupes de tu mateix —va repetir ell.
—I després d’això, ja no sents mai més el mateix per l’altra persona.
—No —va dir—, no sents el mateix.
No semblava haver-hi res més a dir. El vent els enganxava al cos les seves fines granotes. Gairebé alhora, van trobar-se en una situació compromesa, asseguts en silenci. A més, feia massa fred per estar-se quiets. Ella va dir alguna cosa sobre agafar el metro i es va aixecar.
—Ens hem de tornar a veure —va dir-li ell.
—Sí, ens hem de tornar a veure.
Durant una curta distància va seguir-la mitja passa darrere. No van tornar a dir-se res. En realitat, ella no intentava de treure-se’l del damunt, però caminava prou de pressa per evitar d’anar junts. S’havia decidit a acompanyar-la tan sols fins a l’estació del metro, però de cop i volta això de seguir-li els passos enmig del fred se li va fer inútil i insuportable. Va sentir-se endut pel desig, no tant d’allunyar-se de Júlia, sinó de tornar al Cafè del Castanyer, el qual mai no li havia semblat tan atraient com en aquell instant. Va tenir una visió nostàlgica de la seva taula del racó, amb el diari i el tauler d’escacs i la ginebra sempre a punt. I per damunt de tot, hi hauria escalfor. Uns segons més tard, no pas ben bé per casualitat, va deixar que un petit grup de gent el separés d’ella. Va fer un intent mig convençut de tornar-s’hi a acostar, però va afluixar el pas, va girar-se i va fer cap a la direcció contrària. Quan ja havia caminat cinquanta metres, va mirar enrere. El carrer no estava ple però ja no la va poder distingir. Ningú, entre aquella dotzena de figures que s’afanyaven, podia ser ella. Potser era que ja no podia reconèixer des de darrere el seu cos eixamplat i feixuc.
«En el moment que està passant, ho penses de debò», li havia dit Júlia. Ell ho havia pensat de debò. No ho havia dit, simplement, ho havia desitjat. Havia desitjat que ella i no pas ell fos lliurada a les…
Va haver-hi un canvi en la música que sorgia de la telepantalla. Va oferir unes notes trencades, humorístiques, unes notes grogues. I aleshores —potser no estava succeint, potser era només un record basat en la semblança de sons— una veu va posar-se a cantar:
Sota el brancam del castanyer
et vaig vendre i em vas vendre…
Els ulls van omplir-se-li de llàgrimes. Un cambrer que passava va adonar-se que el got era buit i va tornar amb l’ampolla de ginebra.
Winston va alçar el got i el va olorar. Cada glop que bevia d’aquell beuratge li semblava més i més horrorós. Però s’havia convertit en l’element on ell podia nedar. Era la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció. Era una ginebra que cada vespre l’enfonsava en la letargia i que cada matí el feia revifar. Quan es despertava, gairebé mai abans de les onze, amb les parpelles enganxades per les lleganyes, la boca aspra i l’esquena que semblava trencada, li hauria estat impossible d’aixecar-se sense l’ampolla i la tassa que deixava al costat del llit tota la nit. Cap al migdia seia amb la mirada fixa i l’ampolla a mà, escoltant la telepantalla. Des de les quinze fins a l’hora de tancar era un estaquirot clavat al Cafè del Castanyer. A ningú ja no li importava què feia, cap xiulet no el despertava, cap telepantalla no l’alliçonava. Ocasionalment, potser un parell de cops per setmana, acudia a una oficina polsegosa i remota del Ministeri de la Veritat i feia una mica de feina, o alguna cosa que en deien una feina. L’havien agregat a un subcomitè d’un subcomitè que s’havia format a partir d’un dels innombrables comitès que tractaven problemes menors sorgits en la compilació de l’onzena edició del
Diccionari de novaparla. S’havien compromès a produir una cosa anomenada Informe Provisional, però que ningú no sabia, concretament, de què anava. Era una cosa relacionada amb la qüestió de si les comes s’havien de col·locar dintre o fora dels parèntesis. Al comitè hi havia quatre persones més, totes d’una condició similar a la de Winston.
Hi havia dies que es reunien i al cap de no res ja se separaven després d’admetre entre ells amb tota franquesa que no hi havia cap feina a fer. Però hi havia altres dies que es lliuraven a la feina gairebé acarnissadament, feien una demostració tremenda d’aprofitament del temps i redactaven llargs memoràndums que no acabaven mai. Quan les qüestions sobre les quals estaven discutint es convertien en massa complicades i abstractes, amb subtils aclariments sobre algunes definicions i enormes digressions, es discutia i s’amenaçava, fins i tot, d’apel·lar a autoritats superiors. Aleshores, sobtadament, es quedaven sense esma, i seien a la taula mirant-se els uns als altres amb ulls morts, com fantasmes a punt per esvair-se en sentir el cant del gall.
La telepantalla va callar durant un instant. Winston va tornar a alçar el cap. El butlletí! Però no, era un simple canvi de música. Tenia el mapa d’Àfrica darrere les parpelles. Veia el moviment dels exèrcits com si fos un diagrama, una fletxa negra queia verticalment en direcció sud i una altra de blanca es dirigia horitzontalment cap a l’est i travessava la cua de la primera. Com si es volgués tranquil·litzar, va fer un cop d’ull amunt, a la impertorbable cara del retrat. Podia arribar-se a concebre que la segona fletxa ni tan sols no existís?
Va tornar a decaure-li l’interès. Va beure un altre glop de ginebra, va agafar el cavall blanc i va intentar de fer un moviment. Escac. No era, evidentment, la jugada correcta perquè…
Sense voler, va venir-li un record al cap. Va veure una habitació a la llum d’una espelma amb un llit gran, de cobrellit blanc. I ell, un nen de nou o deu anys, assegut a terra, remenant un gobelet de daus i rient excitadament. La seva mare seia davant per davant seu i també reia…
Devia ser, més o menys, un mes abans de desaparèixer. Era un moment de reconciliació en què havia desaparegut la gana que li burxava l’estómac i la seva estimació primerenca per ella havia revifat. Recordava bé aquell dia, un dia humit que plovia a bots i barrals. La pluja regalimava finestra avall i la llum de l’interior de la casa era massa fluixa per poder llegir. L’avorriment de les dues criatures en aquell dormitori fosc i estret era insuportable. Winston gemegava i es queixava, pidolava menjar inútilment, recorria l’habitació desendreçant-ho tot. Va estar clavant cops al sòcol fins que els veïns van picar a la paret. Mentrestant, la seva germaneta ploriquejava a intermitències. Al final, la seva mare va dir: «Vinga, sigues bo i et compraré una joguina, una joguina ben maca, que t’agradarà molt». Aleshores va agafar i se’n va anar enmig de la pluja cap a una botigueta dels voltants que encara era oberta, i va tornar amb una capsa de cartró que contenia un «Joc de les serps i les escales». Encara podia recordar l’olor que feia el cartró mullat. Era un joc molt barat. El tauler estava trencat i els petits daus de fusta, tan mal tallats que difícilment queien bé sobre cadascuna de les cares. Winston va mirar-s’ho amb mal humor i sense interès. Però aleshores, la seva mare va encendre una espelma i van seure a terra a jugar. Ben aviat ja s’havia engrescat apassionadament, cridava i reia, quan les peces s’enfilaven escales amunt, a punt d’arribar a dalt, i després, vacil·lant, baixaven fins a les serps una altra vegada, gairebé al punt de sortida. Van jugar vuit partides i en van guanyar quatre cadascun. La seva germaneta, massa petita per entendre de què anava el joc, seia repenjada en un coixí, rient perquè els altres també reien. Almenys durant tot un vespre van ser feliços, tots tres, com a la seva primera infantesa.
Va allunyar la imatge del pensament. Era un record fals. De tant en tant el pertorbaven falsos records. No eren preocupants mentre un els conegués i sabés per a què eren. Hi havia coses que havien passat i altres, no. Va tornar de nou al tauler d’escacs i va agafar el cavall blanc. Gairebé al mateix temps se li va escapar i va caure al tauler amb estrèpit. Va saltar com si l’hagués punxat una agulla.
Un agut toc de trompeta havia travessat l’aire. Era el butlletí! Victòria! Quan un toc de trompeta precedia les notícies significava victòria. Una mena de corrent elèctric va recórrer tot el Cafè. Fins i tot els cambrers es van sobresaltar i van estirar les orelles.
El toc de trompeta havia pujat fins a un volum enorme de soroll. Ara, una veu tota excitada s’havia posat a xerrar des de la telepantalla, però tan bon punt havia començat va ser gairebé ofegada pel rugir d’alegria provinent del carrer. Les notícies havien recorregut els carrers com per art de màgia. Amb prou feines podia sentir el que deia la telepantalla, s’adonava que tot havia passat tal com estava previst: una gran força naval ajuntada secretament havia atacat inesperadament la rereguarda de l’enemic, la fletxa blanca travessant la cua de la negra. Fragments de frases triomfants s’empenyien les unes a les altres enmig de la confusió: «Vasta maniobra estratègica, perfecta coordinació, derrota total, mig milió de presoners, desmoralització completa, control de tot l’Àfrica, porta a considerar, dins d’un ordre, que la guerra pot acabar, victòria, la victòria més grandiosa de la història de la humanitat, victòria, victòria, victòria!».
Els peus de Winston es movien compulsivament sota la taula. No s’havia bellugat del seient, però en la seva imaginació estava corrent, corrent lliurement, es trobava amb les multituds de l’exterior, victorejant fins a quedar-se ronc. Va alçar la vista de nou cap al retrat del Gran Germà. El colós que dominava el món! La roca contra la qual s’estavellaven sense remei les hordes asiàtiques! Va recordar, deu minuts enrere, sí, només deu minuts, com n’havia arribat a estar, d’equivocat, quan el seu cor encara es preguntava si les notícies del front serien de victòria o de derrota. Era molt més que un exèrcit eurasiàtic, el que havia desaparegut! Winston havia canviat molt interiorment, des d’aquell primer dia al Ministeri de l’Amor, però el canvi definitiu, indispensable, cicatritzant, no s’havia produït fins aquell moment.
La veu de la telepantalla encara estava vessant informacions sobre presoners, botins, matances, però la cridòria exterior s’havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d’ells va acostar-se-li amb una ampolla de ginebra. Winston, assegut enmig d’un somni de benaurança, ni s’hi va fixar, que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l’Amor, l’hi havien perdonat tot i tenia l’ànima blanca com la neu. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicava tothom. Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un guàrdia armat darrere seu. La bala tant de temps esperada li entrava pel cervell.
Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. Li havia costat quaranta anys d’aprendre quina mena de somriure s’amagava darrere el bigoti fosc. Quin malentès tan cruel i innecessari! Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós! Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victòria sobre ell mateix. Estimava el Gran Germà.