1984
Segona Part » X
Pàgina 27 de 41
X
Va despertar amb la sensació d’haver dormit molt de temps, però un cop d’ull a l’antic rellotge va dir-li que eren només les vint trenta. Va continuar endormiscat una estona. Aleshores va pujar del pati de baix l’habitual cançó a ple pulmó i es va desvetllar de cop:
Era només una il·lusió sense esperança,
va passar com un dia d’abril,
però una mirada, una paraula i els somnis
que em van emocionar,
em van robar el cor!
Semblava que aquesta cançó tan carrinclona encara continuava sent popular. Podies sentir-la pertot arreu. Havia sobreviscut a la «Cançó de l’Odi». Júlia va despertar-se amb l’enrenou, va estirar-se gairebé luxuriosament i va aixecar-se del llit.
—Tinc gana —va dir—. Fem una mica més de cafè. Vaja, el fogó s’ha apagat i l’aigua és freda. —Va agafar el fogó i va sacsejar-lo—. No hi ha petroli.
—Potser en podem aconseguir del vell Charrington.
—El que és curiós és que estava segura que era ple. Em vestiré —va afegir—, sembla que refresca.
Winston també es va aixecar i es va vestir. La veu incansable continuava cantant:
Diuen que el temps tot ho cura,
diuen que es pot oblidar tot,
però els somriures i les llàgrimes al llarg dels anys
encara em rebreguen les fibres del cor!
Mentre es cordava el cinturó de la granota, va caminar lentament cap a la finestra. El sol devia haver-se post darrere les cases perquè ja no il·luminava el pati. L’empedrat era humit com si l’haguessin acabat de ruixar. Va tenir la sensació que també havien ruixat el cel, de tan fresc i pàl·lid que semblava el blau entre les xemeneies. Incansablement, la dona anava d’una banda a l’altra, tapant-se la boca i destapant-se-la, cantant i callant, i estenent més i més bolquers. Va preguntar-se si es dedicava a rentar per guanyar-se la vida o, simplement, era l’esclava de vint o trenta néts. Júlia es va acostar fins on ell era; tots dos van estar observant amb una mena de fascinació la ferrenya figura d’allà baix. Mentre miraven la dona en la seva característica actitud, amb els braços gruixuts enlaire agafats al fil d’estendre, amb les poderoses anques d’homenot clarament dibuixades, va acudir-se-li per primer cop que era maca. No li havia passat mai que el cos d’una dona de cinquanta anys, inflat fins a dimensions monstruoses pels múltiples parts, endurit, envilit pel treball fins a ser de fibra dura com un nap massa fet, pogués ser maco. Però n’era, de maco, i després de tot, pensava, per què no? El cos sòlid i sense contorns, com un bloc de granit, i la pell, vermella i rasposa, tenien la mateixa relació amb el cos d’una noia com un roser bord amb un roser de jardí. Per què el fruit havia de ser inferior a la flor?
—És maca —va murmurar.
—Fa un metre de maluc a maluc —va dir Júlia.
—És el seu estil de bellesa —va dir Winston.
Va agafar Júlia per la cintura i va enllaçar-la amb el braç. Des de l’anca al genoll sentia el contacte del seu cos. Mai no podria sortir cap nen dels seus cossos. Era una cosa que mai no podrien fer. Només de paraula, de pensament a pensament, es passarien el secret. La dona de baix no tenia pensament. Només tenia uns braços ben forts, un cor càlid i un ventre fèrtil. Es demanava quants infants devia haver dut al món. Fàcilment podrien ser quinze. Havia viscut una florida momentània, durant un any, potser, de bellesa de rosa salvatge, i aleshores, de sobte, es devia haver inflat com un fruit fertilitzat i s’havia tornat dura, vermellosa i vulgar, i des d’aleshores s’havia dedicat a rentar roba, fregar, sargir, cuinar, escombrar, treure la pols, repassar la roba i, sobretot, rentar-la. Primer ho devia fer per als fills i després per als néts al llarg de trenta anys sense interrupció. I després de tot, encara tenia ganes de cantar. La mística reverència que sentia per ella tenia una mica de la pal·lidesa d’aquell cel tan clar, que s’estenia més enllà de les xemeneies dins la distància infinita. Era curiós de pensar que el cel fos el mateix per a tothom, tant a Euràsia, a Orientàsia, com aquí. I les persones sota el cel eren també més o menys iguals a tot arreu, al món, centenars de milers de persones, ignorants de les existències dels uns i els altres, mantingudes a part per murs d’odi i mentides, i no obstant això, gairebé exactament les mateixes. Persones que no han après a pensar però que han estat emmagatzemant als cors, als músculs i al ventre la força que, algun dia, capgirarà el món. Si hi hagués esperança, vindria dels proles. Sense haver llegit el final del
Llibre, ja sabia quin devia ser el missatge final de Goldstein: el futur pertanyia als proles. I podia estar segur que quan arribés el seu temps, el món que construirien no seria tan aliè a ell, Winston Smith, com el món del Partit? Sí, perquè, com a mínim, seria un món ple de seny. On hi ha igualtat ha d’haver-hi seny. Més tard o més d’hora, la força aniria canviant-se per la conscienciació. Els proles eren immortals, no ho podies dubtar, després de veure la figura heroica del pati. I a la fi, despertarien. I fins que això no passés, tot i que potser no es donaria fins d’aquí a mil anys, continuarien vius, amb totes les probabilitats en contra, com els ocells, i es transmetrien l’un a l’altre la vitalitat que el Partit no posseïa i que no podria matar mai.
—Recordes —va dir ell— aquell tord que va estar cantant per a nosaltres, el primer dia, a l’entrada del bosc?
—No cantava per a nosaltres —va dir Júlia—, cantava pel plaer de cantar-se a ell mateix. O ni això: tan sols cantava.
Els ocells canten, els proles canten, el Partit no canta. Pertot arreu del món, a Londres, a Nova York, a l’Àfrica i al Brasil, a les terres misterioses i prohibides, enllà de les fronteres, pels carrers de París i Berlín, als pobles de les planúries infinites de Rússia, als basars de la Xina i del Japó, a tot arreu existia la mateixa figura, sòlida i inconquerible, el mateix cos deformat monstruosament per la feina i pels parts, en lluita permanent des de la naixença fins a la mort, i que encara tenia ganes de cantar. D’aquests lloms revinguts havia de sorgir per força, un dia, una raça d’éssers conscients. Tu eres el mort, el futur era d’ells. Però podries compartir part d’aquell futur si mantenies viva la ment, mentre ells mantenien viu el cos. I us traspassàveu la doctrina secreta que dos i dos eren quatre.
—Som els morts —va dir Winston.
—Som els morts —va repetir Júlia, submisa.
«Sou els morts», va fer una veu metàl·lica, darrere seu.
Es van separar d’un bot. A Winston va semblar-li que les entranyes se li convertien en gel. Va poder veure com Júlia posava els ulls en blanc i la cara se li tornava d’un color groc lletós. La taca de vermell de les galtes es marcava molt, gairebé com si estigués desconnectada de la pell de sota.
«Sou els morts», va repetir la veu de ferro.
—Era darrere el quadre —va sospirar Júlia.
«Era darrere el quadre», va dir la veu. «Mantingueu-vos exactament on us trobeu. No feu cap moviment fins que no se us ordeni».
Començava el procés, doncs. Finalment, el procés començava! No podien fer res tret d’estar-se drets mirant-se als ulls l’un a l’altre. Córrer per salvar la vida, sortir de la casa abans no fos massa tard, cap pensament així se’ls va ocórrer. Era impensable desobeir la veu de ferro que arribava de la paret. Va sentir-se un clac, com si hagués girat un mecanisme. I un soroll de vidres trencats. El quadre havia caigut a terra i havia deixat al descobert la telepantalla darrere seu.
—Ara ens poden veure —va dir Júlia.
«Ara us podem veure», va dir la veu. «Mantingueu-vos al centre de l’habitació. Drets, esquena contra esquena. Enllaceu-vos les mans darrere el cap. No us toqueu l’un a l’altre».
No s’estaven tocant però a Winston li semblava que podia sentir com s’estremia el cos de Júlia. O potser era el seu, d’estremiment. Amb prou feines podia evitar que les dents li repiquessin, però els genolls, sí que no els podia controlar. Hi havia remor de botes trepitjant, a baix, dins i fora de la casa. El pati semblava ple de gent. Alguna cosa estava sent arrossegada per l’empedrat. El cant de la dona havia cessat abruptament. Va haver-hi un so metàl·lic, llarg, com si el cubell de la roba s’hagués fet rodolar pel pati. I aleshores, una confusió de crits de còlera que van acabar amb un xiscle de dolor.
—La casa està envoltada —va dir Winston.
«La casa està envoltada», va dir la veu. Sentia repicar les dents de Júlia.
—Suposo que ja ens podem dir adéu —va dir la noia.
«Ja us podeu dir adéu», va dir la veu. Aleshores, una altra veu totalment diferent, una veu delicada i cultivada que a Winston li va fer la impressió d’haver-la sentit abans, va fer:
—I, per cert, mentre enllestim la qüestió: «Aquí tens una espelma per fer-te llum fins al llit, aquí tens un ganivet per a tallar-te el cap!».
Alguna cosa va caure estrepitosament sobre el llit, darrere l’esquena de Winston. Era el marc de la finestra, rebentat per què hi havien repenjat des de fora una escala de mà. Algú s’hi havia enfilat i estava passant endins per la finestra. De les escales de la casa se sentia una estampida de botes pujant amunt. La cambra va omplir-se d’homes corpulents uniformats de negre, amb botes clavetejades de ferro als peus i porres a les mans.
Winston ja no tremolava. Amb prou feines movia els ulls. Només importava una sola cosa: estar-se quiet, estar-se quiet i no donar-los l’excusa de colpejar-lo. Un home amb la barbeta fina i suau com la d’un lluitador professional, en la qual la boca era tan sols una ratlla dibuixada, es va parar davant seu tot balancejant meditativament la porra entre els dits índex i polze. Winston va trobar-se els seus ulls. El sentiment d’indefensió, amb les mans darrere el clatell i la cara i el cos completament al descobert, era gairebé insuportable. L’home va treure la punta de la llengua, tota blanca, va llepar el lloc on havia d’haver-hi els llavis i va passar endavant. Es va sentir un altre patac. Algú havia agafat el pitjapapers de vidre de la taula i l’havia esclafat contra terra.
El fragment de corall, el cargolet rosat com una poncella de rosa de sucre d’un pastís, va rodolar per la catifa. Que petit, va pensar Winston, que petit que era! Va sentir un alenar darrere i una exclamació continguda. Va rebre un violent cop de peu al turmell. Gairebé va perdre l’equilibri. Un dels homes havia clavat un cop de puny a Júlia en plena boca de l’estómac. La va doblegar com un metre de butxaca. La noia es rebolcava per terra, mirant de respirar. Winston no gosava girar el cap ni un mil·límetre, però de vegades, la cara lívida i sufocada de la noia entrava dins el seu camp de visió. Terroritzat i tot, era com si pogués sentir el dolor en el seu propi cos, el dolor de mort que, tot i amb això, era menys urgent que la lluita d’ella per recuperar la respiració. Va saber a què s’assemblava: el dolor terrible i agonitzant que era present tota l’estona però que ni tan sols es podia patir, perquè abans que res calia ser capaç de respirar. Aleshores, un parell d’homes van aixecar-la de terra agafant-la pels genolls i les espatlles i van endur-se-la de l’habitació com un sac. Winston va tenir una imatge de la seva cara, de dalt a baix, groga i contreta, amb els ulls tancats, i encara amb una taca de vermell a cada galta. I això va ser l’últim que va veure d’ella. Va continuar quiet com un mort. Ningú no l’havia pegat, encara. Li acudien a la ment pensaments molt poc interessants. Es preguntava si havien agafat el senyor Charrington. Es preguntava què li havien fet, a la dona del pati. Va adonar-se que havia d’orinar urgentment, cosa que el va sorprendre perquè ja ho havia fet només feia dues o tres hores. Va adonar-se que el rellotge del repeu de la xemeneia assenyalava les nou, volent dir les vint-i-una. Però la claror encara semblava prou forta. No hauria d’haver-hi menys llum, a les vint-i-una d’un vespre d’agost? Va preguntar-se si, després de tot, ell i Júlia s’havien equivocat amb l’hora: havien dormit tota una volta del rellotge i pensaven que eren les vint trenta quan en realitat eren les vuit trenta de l’endemà. Però no va continuar amb aquell pensament. No era gens interessant. Van sentir-se unes passes, més lleugeres, al passadís. El senyor Charrington va entrar a l’habitació. El comportament dels homes uniformats de negre sobtadament va tornar-se més submís. Alguna cosa havia canviat també en l’aparença del senyor Charrington. Observava els fragments del pitjapapers de vidre.
—Recolliu aquests trossos —va fer en to sever.
Un dels homes va obeir i va ajupir-se. L’accent
cockney li havia desaparegut. Winston, de sobte, es va adonar de qui era la veu que havia sentit feia un moment a la telepantalla. El senyor Charrington encara duia la seva vella jaqueta de vellut, però els cabells, que sempre havien estat gairebé blancs, s’havien tornat negres. Tampoc no duia les ulleres. Va mirar Winston amb un únic i sec cop d’ull, com si en comprovés la identitat, i després ja no va fer-li més atenció. Encara se’l podia reconèixer, però ja no era la mateixa persona. Se li havia tibat tot el cos, semblava que s’havia fet més gros. De canvis, a la cara, n’hi havia hagut ben pocs, però tot i amb això, la transformació era completa. Les celles negres eren menys poblades, les arrugues havien desaparegut, tot el perfil de la cara semblava haver canviat; fins i tot el nas semblava més curt. Era el rostre fred i alerta d’un home d’uns trenta-cinc anys. El que succeïa era que, per primer cop a la vida, amb ple coneixement, Winston estava contemplant un membre de la Policia del Pensament.