1984
Tercera Part » V
Pàgina 36 de 41
V
A cada etapa de l’empresonament havia sabut —o li havia semblat que sabia— a quina part es trobava de l’edifici sense finestres. Possiblement hi havia lleugeres diferències en la pressió de l’aire. Les cel·les on els guàrdies l’havien apallissat eren sota el nivell del sòl. L’habitació on O’Brien l’havia interrogat era més amunt, a prop de la teulada. Aquest lloc era molts metres sota terra, a tanta profunditat com fos possible d’arribar.
Era més gran que la majoria de cel·les on havia estat, tot i que amb prou feines s’adonava de l’espai que l’envoltava. Tot el que va notar era la presència de dues tauletes exactament davant seu, cadascuna coberta amb un drap verd. Una era només a un metre o dos, l’altra era més lluny, prop de la porta. Estava lligat a una cadira, tan fort que no podia bellugar res, ni tan sols el cap. Una mena de coixinet li pressionava el clatell des de darrere, de manera que el forçava a mirar recte davant seu.
Van deixar-lo sol un moment, després, la porta es va obrir i va entrar O’Brien.
—Em vas preguntar una vegada —va dir— què hi havia a l’habitació 101. Et vaig respondre que tu ja en sabies la resposta. Tothom la sap. A l’habitació 101 hi ha la pitjor cosa del món.
Va tornar a obrir-se la porta. Va entrar un guàrdia que portava una cosa feta de filferro, una caixa, o una mena de cistella. Va posar-la a la tauleta més llunyana. A causa de la posició d’O’Brien, Winston no podia veure què era allò.
—La pitjor cosa del món —va dir O’Brien— varia d’individu a individu. Per a un pot ser que l’enterrin viu, per a un altre morir cremat o per ofegament, o per empalament, i així, cinquanta maneres diferents de morir. Hi ha casos en què el pitjor és una cosa del tot trivial, que ni tan sols arriba a ser fatal.
Va moure’s una mica cap a una banda, de manera que Winston va tenir una visió millor de l’objecte que hi havia sobre la taula. Era una gàbia oblonga de filferro amb una nansa al capdamunt per poder-la portar. Al davant hi tenia fixada una cosa que semblava una màscara d’esgrima, amb la part còncava cap a fora. Tot i que la tenia a tres o quatre metres de distància, podia veure que la gàbia estava dividida longitudinalment en dos compartiments. I que a cadascun hi havia una mena d’animal: eren rates.
—En el teu cas —va dir O’Brien—, resulta que la pitjor cosa del món són les rates.
Winston, només veure la gàbia de bon principi, ja havia sentit una mena de tremolor premonitori, una por de no sabia què. Però ara, el significat d’aquell afegit en forma de màscara de sobte se li va fer clar. Va semblar-li que els budells se li liquaven.
—No pots fer-ho! —va cridar amb la veu alterada—. No pots fer-m’ho! No pots!
—Recordes —va dir O’Brien— el moment de pànic que acostumes a patir en els teus somnis? Hi havia una paret de foscor davant teu i un so com d’un zumzeig a les orelles. Hi havia alguna cosa terrible a l’altra banda de la paret. Sabies que tu sabies què era, però no gosaves treure-ho fora. Eren les rates, el que hi havia a l’altra banda de la paret!
—O’Brien —va dir Winston, tot fent un esforç per controlar-se la veu—, saps que no cal. Què vols que faci?
O’Brien no li va respondre directament. Quan va parlar, va fer-ho en aquell to de mestre d’escola que gastava de tant en tant. Va mirar pensarosament cap a la distància, com si s’adrecés a un públic situat en algun punt, darrere l’esquena de Winston.
—No sempre n’hi ha prou —va dir— amb el dolor per si sol. Hi ha vegades en què un ésser humà pot resistir el dolor gairebé fins a la mort. Però també és cert que sempre hi ha una cosa impossible de suportar, una cosa en què ni tan sols hi pot pensar. No es tracta de més o menys coratge o covardia. Si caus daltabaix no és de covards, arrapar-se a un cap de corda. Si has de sortir d’aigües profundes no és pas covardia omplir-se d’aire els pulmons. És simplement un instint que no pot ser desobeït. És el mateix amb les rates. No pots suportar-les. Són una forma de pressió que no pots resistir per més que vulguis. Per això et faran fer qualsevol cosa que se’t requereixi.
—Però què és? Què se’m requereix? Com puc fer-ho si no sé què és?
O’Brien va agafar la gàbia i va portar-la a la tauleta més propera. Va col·locar-la amb compte al tapet de drap. Winston s’estava sentint la sang burxant-li les orelles. Tenia la sensació de seure en la solitud més gran. Era enmig d’una plana gran i buida, un desert pla, recremat pel sol, a través del qual arribaven tots els sons des de distàncies llunyanes. Tenia la gàbia de les rates a un parell de metres encara no. Eren rates enormes. Tenien aquella edat en què el morro se’ls aplana i s’endureix i els pèls se’ls tornen marrons en comptes de grisos.
—La rata —deia O’Brien adreçant-se encara al seu públic invisible—, tot i ser un rosegador, també és carnívor. Ja n’estàs al corrent, oi? Deus haver escoltat les coses que passen als barris pobres d’aquesta ciutat. En alguns carrers, cap dona no gosa deixar un nen tot sol a casa ni cinc minuts. Segur que les rates l’atacaran. En un espai de temps ben curt el rosegaran fins als ossos. També ataquen persones malaltes o agonitzants. Demostren una intel·ligència sorprenent per conèixer quan un ésser humà es troba indefens.
Va haver-hi un esclat de xerrics a la gàbia. Semblaven arribar a Winston des de molt més lluny. Les rates es barallaven, intentaven d’atrapar-se les unes a les altres a través de la separació. També va sentir un profund gemec de desesper. Això, també, va semblar-li que arribava fora d’ell mateix.
O’Brien va agafar la gàbia i, mentre ho feia, hi va prémer algun dispositiu. Va haver-hi un clec agut. Winston va fer un esforç frenètic per deslliurar-se de la cadira. Va ser en va, cada part del cos, fins i tot el cap, l’hi havien lligat de manera que no es podia ni moure. O’Brien va acostar-li la gàbia. Era a menys d’un metre de la cara de Winston.
—He pitjat la primera palanca —va dir O’Brien—. Ja deus haver entès com s’ha construït aquesta gàbia. La màscara se t’ajustarà al cap, sense deixar-hi cap sortida. Quan pitgi l’altra palanca, la porta de la gàbia lliscarà amunt. Aquestes bèsties famolenques sortiran disparades com bales. Has vist mai una rata saltant en l’aire? Et saltaran a la cara i hi penetraran directament. De vegades ataquen primer els ulls. De vegades roseguen les galtes fins que et devoren la llengua.
La gàbia era més a prop; pràcticament a tocar. Winston va sentir un seguit de xerrics estridents que semblaven provenir de l’espai del damunt del seu cap. Va intentar lluitar amb fúria contra el pànic. Pensar, pensar, encara que em quedi mig segon. Pensar era l’única esperança. De sobte, la pudor bruta i repugnant de les bèsties va assaltar-li els narius. Una nàusea interior va convulsionar-lo fins al punt de deixar-lo gairebé inconscient. Tot es va tornar negre. Per un instant va convertir-se en un animal boig i cridaner. Encara va poder escapar d’aquella negror intentant d’agafar-se a una idea. Hi havia una i només una via de salvació. Havia d’interposar-hi un altre ésser humà,
el cos d’una altra persona, entre ell i les rates.
La màscara era tan a prop que, de tan gran, li impedia la visió de res més. Tenia la porteta de filferro a un parell de pams de la cara. Les rates sabien què estava succeint. Una d’elles saltironejava amunt i avall, l’altra, un vell i escamós padrí de les clavegueres, es va aixecar, i amb les seves manetes roses contra les barres, ensumava l’aire ferotgement. Winston podia veure’n els pèls dels bigotis i les dents grogues. De nou aquell pànic negre va apoderar-se d’ell. Era cec, desemparat, sense enteniment.
—Era un càstig molt habitual a la Xina imperial —va dir O’Brien tan didàcticament com sempre.
La màscara es va tancar sobre la cara de Winston. El filferro va fregar-li les galtes. Aleshores… —no, no era un alleujament, només una esperança, un menut fragment d’esperança. Massa tard, potser era massa tard. Però va entendre sobtadament que en tot el món hi havia només una persona a qui poder transferir aquell càstig,
un cos que pogués llançar entre les rates i ell. I va posar-se a cridar frenèticament, una vegada i una altra:
—Fes-ho a Júlia! Fes-ho a Júlia! A Júlia, no pas a mi! M’és igual el que li feu! Talleu-li la cara a trossos, escorxeu-la fins als ossos. Feu-l’hi a ella! A Júlia, no a mi!
Va trobar-se caient en profundíssims abismes, enrere, lluny de les rates. Encara estava lligat a la cadira, però era com si hagués caigut a terra i l’hagués travessat, com si hagués travessat les parets de l’edifici, com si hagués travessat la terra, els oceans, l’atmosfera i hagués sortit a l’espai exterior, a l’espai interestel·lar, sempre, lluny, lluny, lluny de les rates. Winston era a anys llum de distància, però O’Brien encara es trobava dret al seu costat. Encara sentia el tacte fred del filferro contra la galta. Però a través de la foscor que l’envoltava va sentir un altre clec metàl·lic. Llavors va saber que la porta de la gàbia s’havia bloquejat i que ja no s’obriria.