1984
Primera Part » V
Página 10 de 41
Va començar a suar-li l’esquena. Una horrible glopada de terror va travessar-lo de cap a peus. Se’n va anar de seguida però va deixar-li una mena de neguit impertinent. Per què l’estava mirant, la noia? Per què no deixava de seguir-lo? Dissortadament, Winston no era capaç de recordar si ja hi era, en aquella taula, quan havia arribat, o bé havia vingut més tard. Però el dia anterior, n’estava segur, durant els Dos Minuts d’Odi, la noia havia segut a la cadira situada immediatament darrere seu quan no hi havia una necessitat aparent per fer-ho. Probablement, el seu objectiu real era escoltar-lo per tal d’assegurar-se que cridava prou fort.
Va tornar al seu pensament inicial: no creia que ara per ara, la noia formés part de la Policia del Pensament, però aleshores encara era pitjor, ja que els espies afeccionats eren els més perillosos. No sabia quant de temps havia estat mirant-lo, però com a mínim, calculava que uns cinc minuts, i era possible que els seus trets no haguessin estat del tot sota control. Era terriblement perillós deixar que els pensaments se te n’anessin, vagarosos, quan et trobaves en un lloc públic o dins el radi de la telepantalla. El més petit pensament et podia dur la ruïna: un tic nerviós, una mirada inconscient d’ansietat, un costum de xerrotejar per a tu mateix, qualsevol cosa que comportés el suggeriment d’una manca de normalitat, de tenir alguna cosa a amagar. En qualsevol cas, mostrar una expressió impròpia a la cara (semblar incrèdul quan s’anunciava una victòria, per exemple) ja era, per si mateix, una infracció punible. Fins i tot hi havia una paraula en novaparla per denominar-ho: «caracrim».
La noia va tornar a donar-li l’esquena. Comptat i debatut, potser no li estava anant realment al darrere, potser era una coincidència, que s’hagués assegut tan a prop seu dos dies seguits. La cigarreta se li havia apagat i va apuntalar-la amb compte al caire de la taula. Ja acabaria de fumar-la després de treballar, si aconseguia que el tabac no se li tornés a escampar. Segur que la persona de la taula del costat era un espia de la Policia del Pensament, i encara més segur, a ell al cap de tres dies se l’endurien als soterranis del Ministeri de l’Amor, però no hi havia cap raó per malaguanyar una punta de cigarreta. Syme va doblegar el seu tros de paper i va fer-lo lliscar a la butxaca. Parsons s’havia posat a xerrar una altra vegada:
—T’he parlat mai, nano —va dir tot rosegant el canó de la pipa—, de quan els meus fills van calar foc a la faldilla d’una vella del mercat perquè van adonar-se que embolicava salsitxes amb un cartell del Gran Germà? Van avançar furtivament fins a darrere seu i van encendre-l’hi amb una capsa de llumins. Van rostir-la de mala manera, em penso. Són ben entremaliats, eh? Però més espavilats que un gínjol! Avui en dia reben un entrenament de primer nivell, als Espies, millor fins i tot que el de la meva època. No diries mai quina és l’última cosa que els han proporcionat… Trompetes d’orella per escoltar a través del forat dels panys! La meva nena va portar-ne una a casa l’altre vespre. Va provar-la a la porta de la nostra saleta i va calcular que hi podia sentir el doble que si ficava al forat només l’orella. Per descomptat, és tan sols una joguina… Però almenys, els serveix per tenir bones idees, oi?
En aquell moment la telepantalla va deixar anar un xiulet penetrant. Era el senyal de tornar a la feina. Tots tres homes van posar-se drets per afegir-se al garbuix de gent que es dirigia als ascensors. El tabac que quedava dintre la cigarreta de Winston va caure tot per terra.