1984
Primera Part » VIII
Página 14 de 41
En realitat, l’interior de la botigueta era incòmodament ple, però no hi havia gairebé res amb una mica de valor. L’espai per caminar era molt reduït perquè totes les parets estaven ocupades per innombrables marcs polsegosos de pintures. A l’aparador hi havia safates amb cargols, panys, cisells desgastats, trempaplomes de fulles trencades, rellotges rovellats que no pretenien funcionar, i molta més faramalla. Només en una tauleta d’un racó hi havia un munt de coses entre les quals potser podria trobar-se’n alguna d’interès. Eren objectes desaparellats: capses de rapè, fermalls d’àgata i d’altres de semblants. Mentre es dirigia cap a la tauleta, els ulls de Winston van fixar-se en un objecte rodó i suau que, sota la claror del llum d’oli, semblava posseir una brillantor apagada. Va agafar-lo.
Era un bloc pesant de vidre amb una de les cares rodona i l’altra plana, com una mena d’hemisferi. Tenia una suavitat molt especial, com d’aigua de pluja, clara, tant pel que feia al color com a la textura del vidre. En el centre de l’objecte, augmentat per la superfície corbada, hi havia un objecte estrany, de color rosat, com enroscat, que recordava una rosa o una anemone marina.
—Què és, això? —va dir Winston, fascinat.
—És corall —va dir el vell—. Crec que procedeix de l’oceà Índic. Solien incrustar-lo en vidre. Devien fer-lo, com a mínim, fa cent anys. O més, per l’aspecte que té.
—És una cosa molt bonica —va dir Winston.
—Sí, una cosa ben bonica —va respondre-li amb to d’entès—. Però avui en dia no n’hi ha gaires que ho puguin dir —va tossir—. Ara, si té interès a comprar-lo, li costarà quatre dòlars. Recordo quan una cosa d’aquestes costava vuit lliures, i vuit lliures eren… Bé, no ho puc calcular pas, però eren molts diners. Però qui s’interessa per les antiguitats genuïnes, avui en dia, ni que siguin les poques que han quedat?
Winston va pagar-li immediatament els quatre dòlars i va ficar-se a la butxaca l’objecte cobejat. El que l’atreia més no era tant la seva bellesa com l’aire de pertànyer a una època totalment diferent de l’actual. Aquell vidre suau i transparent com l’aigua de pluja no era com el vidre que ell sempre havia conegut. La cosa era doblement atractiva a causa de la seva aparent inutilitat, si bé va suposar que temps enrere s’havia fet servir com a petjapapers. Li pesava força, a la butxaca, però sortosament no era gaire voluminós. Per a un membre del Partit, posseir un objecte així era sospitós, es tractava d’un objecte comprometedor. Qualsevol cosa antiga, i per aquesta raó qualsevol cosa maca, era sempre vagament sospitosa. El vell es mostrava clarament de molt més bon humor, ara que havia rebut els quatre dòlars. Winston va adonar-se que també n’hauria acceptats tres o fins i tot dos.
—Al pis de dalt hi ha una habitació que penso que li podria interessar de veure —va dir—. No hi ha gaires coses, només unes quantes peces. Si pugem ens caldrà un altre llum.
Va encendre’l i, tot ajupit, va obrir el pas, lentament, per l’escala de graons alts i gastats, i després, a través d’un corredor petitíssim, fins a una habitació que no donava al carrer sinó a un pati empedrat i a un bosc de xemeneies. Winston va adonar-se que els mobles estaven col·locats com si encara s’hi visqués. A terra, hi havia un tros de catifa, una pintura o dues a les parets i un sofà fondo, tot esllenegat, prop de la llar de foc. Un antic rellotge de vidre a l’esfera del qual figuraven les dotze xifres bategava encara al repeu de la xemeneia. Sota la finestra, un llit enorme ocupava ben bé una quarta part de l’habitació, amb matalàs i tot.
—Vam viure aquí fins que la meva dona va morir —va dir el vell mig melancòlic—. Em vaig venent el mobiliari de mica en mica. Aquí té un llit de caoba molt bonic, o almenys ho podria ser si es fessin fora totes les xinxes. Això sí, potser el trobaria una mica massa gros i pesat per endur-se’l.
Mantenia el llum ben aixecat, de manera que il·luminava tota l’habitació, i en aquella confortable claror, el lloc semblava curiosament acollidor. Un pensament va travessar la ment de Winston: probablement seria molt fàcil de llogar l’habitació per uns quants dòlars a la setmana, si es decidís a córrer el risc. Era una idea extravagant, impossible, que calia abandonar tan bon punt s’acabava de pensar. Però l’habitació li havia despertat una mena d’enyorança, una mena de memòria ancestral. Li semblava conèixer exactament què significava seure en aquella habitació, en aquell sofà al costat de la llar de foc amb els peus al guardafoc i amb una tetera escalfant-se: completament sol, completament segur, sense ningú vigilant-te, cap veu perseguint-te, cap so tret del xiulet de la tetera i el bategar amistós del rellotge.
—No hi ha telepantalla —no va poder evitar de murmurar.
—Ah! —va fer el vell—. No n’he tingut mai, d’aquestes coses. Massa car. A més, mai m’ha semblat que calgués tenir-ne. Ara fixi’s en aquella tauleta tan bonica del racó, és plegable. Tot i que, és clar, hi hauria de posar frontisses noves, si volgués fer servir les ales.
En un altre racó hi havia una petita llibreria i Winston ja s’hi havia acostat. No hi havia res d’interès. La localització i destrucció de llibres es va fer amb el mateix rigor tant als barris dels proles com als altres. Era molt improbable que existís a qualsevol lloc d’Oceania un exemplar d’un llibre publicat abans de 1960. El vell, encara amb el llum a la mà, s’estava dret davant d’un quadre emmarcat en palissandre que penjava a l’altra banda de la llar, davant del llit.
—Ara, si està interessat en gravats antics… —va començar delicadament.
Winston va travessar l’habitació per examinar el quadre. Era un gravat a l’acer d’un edifici ovalat amb finestres rectangulars i una torreta davant. Hi havia una reixa que corria entorn de l’edifici, i al fons hi havia el que semblava una estàtua. Winston va observar el quadre durant uns moments. Li semblava vagament familiar, tot i que no recordava l’estàtua.
—El marc està clavat a la paret —va dir el vell—. Però el podria desclavar, si el volgués.
—Conec aquest edifici —va dir Winston finalment—. És una ruïna, ara. És enmig del carrer, prop del Palau de Justícia.
—Efectivament, és una mica més enllà de l’Audiència. El van bombardejar…, bé…, fa una pila d’anys. Va ser una església. Sant Climent el Danès,[1] en deien. —Va fer un somriure de disculpa, com si fos conscient que estava dient alguna ximpleria, i va afegir—: «Taronges i llimones, diuen les campanes de Sant Climent!».
—Què és això? —va fer Winston.
—Ah! «Taronges i llimones, diuen les campanes de Sant Climent». És d’uns versos que em sabia de petit. No recordo com continua però sí el final: «Aquí tens una espelma perquè t’il·luminis per anar al llit. Aquí tens una destral perquè et tallis el cap». Era una mena de ball. S’aixecaven els braços i un hi passava per sota. I quan arribava allò d’«aquí tens una destral perquè et tallis el cap» es deixaven caure els braços i t’atrapaven. Eren els noms de les esglésies. Totes les esglésies de Londres hi eren, almenys les principals.
Winston es demanava vagament de quin segle era, aquella església. Sempre era difícil de determinar, l’edat d’una construcció de Londres. Qualsevol que fos gran i impressionant, si tenia una aparença raonablement nova automàticament es proclamava que s’havia construït a partir de la Revolució, mentre que qualsevol altre edifici clarament més antic s’adscrivia a un obscur període denominat «edats mitjanes». Es deia que els segles de capitalisme no havien produït res de valor. Ja no es podia aprendre història de l’arquitectura si no era la que ensenyaven els llibres. Estàtues, inscripcions, pedra, els noms dels carrers… Tot el que pogués fer una mica de llum sobre el passat era alterat sistemàticament.
—No sabia que hagués estat una església —va dir.
—En realitat en queden una bona quantitat —va dir el vell—, però han estat destinades a altres usos. A veure, com continuava, aquell vers? Sí, ja ho tinc!
Taronges i llimones, diuen les campanes de Sant Climent.
Em deus tres
farthings, diuen les campanes de Sant Martí.
»Vet aquí, és tot el que puc recordar. Un
farthing era una monedeta de coure, s’assemblava una mica a un cèntim.
—On era Sant Martí? —va preguntar Winston.
—Sant Martí? Encara és dempeus. És a la plaça de la Victòria, al costat de la galeria de pintures. És un edifici amb una mena de porxo triangular i columnes al davant, i un munt d’escales.
Winston coneixia bé la plaça. Era un museu dedicat a exposicions de propaganda de temes molt variats: models a escala de les bombes coet i de les fortaleses flotants, diorames de cera que il·lustraven les atrocitats de l’enemic i coses per l’estil.
—Solien anomenar-la Sant Martí dels Camps[2] —va afegir el vell—. Tot i que no recordo pas que hi hagués cap camp a la vora.
Winston no va comprar la pintura. Hauria estat una possessió encara més incongruent que el petjapapers de vidre, i impossible de transportar a casa, a no ser que es tragués del marc. Tanmateix va estar-se encara uns quants minuts més parlant amb l’home, el nom del qual va descobrir que no era Weeks, tal com es podia deduir del rètol de damunt l’entrada, sinó Charrington. Pel que semblava, el senyor Charrington era un vidu de seixanta-tres anys i en feia trenta que habitava en aquella casa. Al llarg de tot aquest temps havia intentat canviar el nom de damunt l’aparador, però mai no havia arribat a fer-ho. Tota l’estona, mentre van estar conversant, ballava pel cap de Winston aquell vers mig recordat. «Taronges i llimones, diuen les campanes de Sant Climent. Em deus tres
farthings, diuen les campanes de Sant Martí!». Era curiós, però quan ho recitaves per dins tenies la il·lusió d’estar sentint les campanes, les campanes d’un Londres perdut que encara existia en un lloc o altre, deformat i oblidat. Des d’un repic fantasmal a un altre, li semblava sentir com es cridaven. Encara que, fins on podia recordar, no havia sentit mai de la vida les campanes d’una església sonant.
Va deixar el senyor Charrington i va baixar tot sol les escales perquè no volia que el vell el veiés inspeccionant el carrer abans de traspassar la porta. Perquè ja s’havia fet a la idea que, després d’un interval raonable —un mes, va pensar— tornaria a córrer el risc d’acudir a la botiga. Potser ni tan sols no seria tan perillós com faltar un vespre al Centre. La veritable bogeria havia estat tornar-hi després de comprar el diari sense saber si el propietari de la botiga era de confiança. Tanmateix… Sí, va tornar a pensar, hi tornaria. Hi compraria més objectes inútils i bonics. Hi compraria el gravat de Sant Climent, li trauria el marc i se l’enduria a casa amagat sota la granota. I extrauria la resta d’aquell poema de la memòria del senyor Charrington. Fins i tot el projecte estrafolari de llogar l’habitació del pis de dalt se li va tornar a aparèixer momentàniament al cervell. Potser durant cinc segons l’exaltació va fer-li perdre la precaució i va aturar-se a la vorera sense haver fet gaire més que un cop d’ull previ des de l’aparador. Fins i tot havia començat a mormolar en una tonada improvisada:
Taronges i llimones, diuen les campanes de Sant Climent.
Em deus tres
farthings, diuen les…
De sobte, va semblar que el cor se li glaçava i els budells se li fonien. Una figura amb granota blava baixava cap a ell per la vorera. Era la noia del Departament de Ficció, la noia morena. Es feia fosc però no va tenir gens de dificultat per reconèixer-la. Va mirar-lo directe als ulls i tot seguit va continuar caminant de pressa, com si no l’hagués vist.
Durant uns quants segons, Winston va sentir-se massa corprès per moure’s. Després, va girar a la dreta i va caminar ràpidament sense adonar-se d’entrada que anava en direcció equivocada. En qualsevol cas, un fet quedava establert: ja no hi havia cap dubte que la noia l’estava espiant. Devia haver-lo seguit fins aquí, perquè no era gens creïble que hi fos per pura casualitat, que resultés que també havia decidit de passejar el mateix vespre pel mateix carreró fosc, a quilòmetres de distància de qualsevol barri habitat per membres del Partit. Era una coincidència massa gran. Tant si era en realitat una agent de la Policia del Pensament com si era, simplement, un espia afeccionat actuant per pròpia iniciativa, no importava gens. N’hi havia prou amb el fet que l’estava vigilant. Era probable que també l’hagués vist entrar al pub.
Caminar li costava un bon esforç. El bloc de vidre que duia a la butxaca li picava contra la cuixa a cada passa que feia. Va estar a punt d’agafar-lo i llençar-lo. El pitjor era el mal de ventre. Durant un parell de minuts va tenir la sensació que es moriria si no trobava aviat un lavabo. Però per aquells barris no hi havia lavabos públics. Després, l’espasme li va passar deixant darrere seu un dolor somort.
El carreró era un cul de sac. Winston es va aturar i es va quedar plantat uns quants segons rumiant vagament què fer. Va tornar enrere i va refer les seves passes. Aleshores se li va ocórrer que només feia tres minuts que havia coincidit amb la noia. Si corria probablement podria atrapar-la. Podria seguir-la fins a arribar en algun lloc tranquil i aleshores esclafar-li el cap amb una llamborda del carrer. De fet, el bloc de vidre que duia a la butxaca també li podria servir per fer-ho. Va abandonar la idea immediatament perquè el simple fet de pensar en un esforç físic se li feia insuportable. No podria córrer ni donar cap cop a ningú. A més, la noia era jove i valenta i es defensaria. També se li va acudir de córrer cap al Centre Comunitari i estar-s’hi fins que tanqués a fi d’establir una coartada parcial per a aquell vespre. Però això també era impossible. Una pesantor de mort s’havia apoderat d’ell. Tot el que volia era tornar a casa ben ràpid, seure i estar-se tranquil.
Ja eren les vint-i-dues tocades quan va arribar al seu apartament. La llum s’apagaria com a màxim a les vint-i-tres trenta. Va entrar a la cuina i es va empassar una tassa gairebé plena de ginebra Victòria. Aleshores va anar cap a la taula, va seure dins aquella cavitat petita, i va treure el diari del calaix. Però no va obrir-lo de seguida. Des de la telepantalla, una violenta veu femenina estava xisclant una cançó patriòtica. Seia tot contemplant la coberta virolada del llibre i intentant, sense èxit, de no fer gens d’atenció a aquella veu.
Era de nit, que et venien a buscar, sempre de nit. El millor era matar-se abans que t’enxampessin. I més d’una persona, indubtablement, ho feia. Molts dels desapareguts actuals eren suïcides. Però necessites un coratge desesperat per matar-te en un món on les armes de foc o qualsevol verí ràpid i infal·lible eren completament fora del teu abast. Va pensar, amb una mena d’astorament, en la inutilitat biològica del dolor i de la por, la traïció del cos humà, que sempre es queda glaçat i inert en el moment exacte que cal un esforç especial. Hauria pogut silenciar la noia dels cabells foscos reaccionant amb prou rapidesa, però precisament a causa del gran perill que corria, havia estat incapaç de moure’s. Va constatar que en moments de crisi no es lluita mai contra un enemic exterior sinó contra un mateix. Fins i tot ara, malgrat la ginebra, el dolor somort del ventre li impossibilitava de pensar amb ordre. I passa el mateix, va percebre, en totes les situacions aparentment heroiques o tràgiques. Al camp de batalla, a la cambra de tortura, al vaixell que s’enfonsa, les idees bàsiques per les quals estàs lluitant sempre es deixen de banda, perquè el cos se t’emboteix fins a omplir tot l’univers. I fins i tot quan no et quedes paralitzat per la por o no et poses a cridar pel dolor, la vida és una lluita segon a segon contra la fam, el fred o la impossibilitat de dormir, contra una agror d’estómac o un mal de queixal.
Va obrir el diari. Era important d’escriure-hi alguna cosa. La dona de la telepantalla havia començat una cançó nova. Aquella veu li burxava el cervell com si fossin fragments cantelluts de vidre. Va intentar de pensar en O’Brien, per qui o per a qui escrivia el seu diari. Però en comptes d’això, va començar a pensar en el que li passaria un cop se l’hagués endut la Policia del Pensament. No importava gens, si et mataven al moment o no. Ja t’ho esperaves, que et matessin. Però abans de morir (ningú no parla d’aquestes coses encara que les sàpigues) hi havia la rutina ineludible de la confessió: arrossegar-se per terra implorant el perdó, el crec dels ossos trencats, les dents partides i els cabells plens de coàguls de sang. Per què havies de suportar-ho des del moment que la fi era sempre la mateixa? Per què no era possible d’escurçar-te la vida uns quants dies o unes quantes setmanes? Ningú no s’escapava de ser vigilat ni deixava de confessar. Un cop has sucumbit al crimpensar ja pots estar segur que la teva vida té una data concreta de venciment. Per què, doncs, aquell horror, que no alterava res, havia de quedar fixat en la memòria dels temps futurs?
Va intentar d’evocar la imatge d’O’Brien amb una mica més d’èxit que abans. «Ens trobarem al lloc sense foscor», li havia dit O’Brien. Sabia què significava, o almenys, pensava que ho sabia. El lloc sense foscor era el futur imaginat, que ja no arribarien a veure però el qual, pressentia, podria compartir almenys místicament. Però amb la veu des de la telepantalla esgarrapant-li l’orella, va perdre el fil del pensament. Va posar-se una cigarreta als llavis. La meitat del tabac de seguida va caure-li a la llengua, un polsim amargant difícil de tornar a escopir. La cara del Gran Germà se li va infiltrar a la ment i va desplaçar la d’O’Brien. Tal com havia fet uns quants dies abans, es va treure una moneda de la butxaca i se la va mirar. Aquella cara l’observava, dura, calmada, protectora: però quina mena de somriure s’amagava darrere el bigoti fosc? Com si fossin greus campanades a morts, les paraules li tornaven:
LA GUERRA ÉS PAU
LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE
LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA