1984
Segona Part » VIII
Página 23 de 41
V
I
I
I
Ho havien fet. Al final, ho havien fet!
L’habitació on s’esperaven drets era espaiosa i il·luminada suaument. La telepantalla s’havia rebaixat fins a un lleu murmuri; la qualitat de la catifa blau fosc feia la impressió de trepitjar vellut. A l’altra banda de l’habitació, O’Brien seia en una taula sota un llum de pantalla verda, amb una pila de papers a cada costat. No s’havia molestat a aixecar la vista quan el criat havia fet passar Júlia i Winston.
El cor de Winston bategava tan fort que dubtava de ser capaç de parlar. L’únic que podia pensar era que ho havien fet. Que al final, ho havien fet. Havia estat un acte ben temerari allò de presentar-s’hi i una bogeria inconcebible d’anar-hi tots dos junts, tot i que també era veritat que hi havien anat per dos camins diferents. No van reunir-se fins als mateixos graons de la porta d’O’Brien. Però el simple fet de dirigir-se en un lloc com aquest ja demanava un gran esforç de control nerviós. Només molt poques vegades es podien contemplar per dins les residències dels membres del Partit Interior; ni tan sols es podia penetrar als barris de la ciutat on vivien. Tot era intimidant: l’atmosfera de l’immens bloc d’apartaments, la qualitat i l’amplitud de tot, les aromes poc familiars de bon menjar i bon tabac, els ascensors increïblement ràpids i silenciosos lliscant amunt i avall, els criats vestits amb jaquetes blanques afanyant-se d’una banda a l’altra… Tot i tenir un bon pretext per anar-hi, a cada pas l’escometia la por que un guàrdia d’uniforme negre aparegués sobtadament per un racó, li demanés els papers i el fes fora. En qualsevol cas, el criat d’O’Brien els havia fet passar a tots dos sense vacil·lar. Era un home petit, de cabells foscos, vestit amb jaqueta blanca, de rostre romboïdal completament inexpressiu. Ben bé hauria pogut tractar-se d’un xinès. El passadís al llarg del qual va guiar-los era tot encatifat i flonjo, amb parets empaperades amb paper crema, tot era exquisidament net. Això també era intimidant. Winston no podia recordar haver vist un corredor amb unes parets que no fossin llardoses pel contacte dels cossos humans.
O’Brien tenia un tros de paper a les mans i semblava estudiar-lo atentament. El seu rostre ferreny, inclinat de manera que se li podia veure el traçat del nas, semblava imponent i intel·ligent alhora. Per espai de potser vint segons va continuar assegut sense bellugar-se. Després va acostar-se al parlascriu i va trametre un missatge en aquell argot híbrid dels ministeris:
Punts u coma cinc set aprovat pleperfecte Stop suggeriment contingut punt sis dobleplus ridícul fregant crimpensar destruir Stop inprocedir construccióperfecte avantaconseguir plusplè aprecies mecanisme enlaire Stop fi missatge.
Va aixecar-se pausadament de la cadira i va avançar cap a ells per la catifa silenciosa. Una part de l’aire oficial semblava haver-se-li desprès amb el final dels mots en novaparla. Però la seva expressió era més severa que de costum, com si li hagués desplagut de ser molestat. Al terror que Winston encara sentia, va afegir-s’hi un atordiment natural. Ara li semblava completament possible d’haver-se equivocat estúpidament. Així de simple. Quina prova tenia que en realitat O’Brien era una mena de conspirador polític? Res sinó un espurneig d’ulls i un únic comentari equívoc. Tret d’això només hi havia la seva imaginació secreta, fonamentada en un somni. Però, a més a més, no es podia fer enrere amb l’excusa que havia vingut a demanar-li prestat el diccionari. Perquè en aquest cas, la presència de Júlia fóra impossible d’explicar. Quan O’Brien passava per davant de la telepantalla, va semblar que l’assaltava un pensament. Va aturar-se, va anar cap a un costat i va fer girar un interruptor de la paret. Llavors va sentir-se un clec agut. La veu es va aturar.
Júlia va proferir un xisclet, una mena d’exclamació de sorpresa. Amb el seu pànic i tot, Winston ja s’havia recuperat prou per ser capaç de recobrar la capacitat de parlar.
—Ho pot apagar! —va dir Winston.
—Sí —va fer O’Brien—. Podem fer-ho. Tenim aquest privilegi. —Ara es trobava davant d’ells. La seva corpulència s’imposava damunt seu i l’expressió de la cara continuava sent indesxifrable. Esperava, més o menys severament, que Winston parlés, però de què? Encara ara, podia ser que es tractés simplement d’un home atrafegat preguntant-se amb irritació per què l’havien interromput. Ningú no parlava. Després d’aturar la telepantalla, l’habitació semblava estar en un silenci de mort. Els segons passaven molt lentament. Tot i amb dificultat, Winston va continuar fixant la mirada en els ulls d’O’Brien. Aleshores, de sobte, els trets d’aquell rostre sever van descompondre’s en el que podia ser l’inici d’un somriure. Amb el seu gest característic, O’Brien va recol·locar-se les ulleres al nas—. Ho diré jo o vostè? —va fer.
—Ho diré jo —va dir Winston a l’instant—. Segur que això està apagat del tot?
—Sí, del tot. Estem sols.
—Hem vingut perquè…
Va fer una pausa, s’adonava per primer cop de la vaguetat de les seves motivacions. Des del moment que, de fet, ni tan sols sabia la mena d’ajut que esperava d’O’Brien, no era fàcil d’explicar què hi havia anat a fer, allà. Va continuar, conscient que el que estava dient havia de sonar tan feble com pretensiós:
—Creiem que existeix alguna mena de conspiració, alguna mena d’organització secreta que actua contra el Partit. I que vostè hi està compromès. Ens hi volem afegir i treballar-hi, també. Som enemics del Partit. No creiem en els principis del Socang. Som crimpensadors. També som adúlters. L’hi explico perquè ens volem posar a la seva disposició. Si vol que ens acusem de qualsevol altra cosa, hi estem disposats.
Va aturar-se i va fer un cop d’ull enllà de l’espatlla; tenia la sensació que s’havia obert la porta. Efectivament, el petit criat de la cara groga havia entrat sense trucar. Winston va veure que portava una safata amb un gerro i gots.
—Martin és un dels nostres —va dir O’Brien, impassible—. Porta les begudes fins aquí, Martin. Posa-les a la taula rodona. Tenim prou cadires? Així podrem seure i xerrar còmodament. Porta una cadira per a tu, Martin. Tractarem de negocis. Pots deixar de fer de criat durant deu minuts.
L’homenet va seure completament al seu aire, però encara amb el posat de criat, el posat del lacai que gaudeix d’un privilegi. Winston va observar-lo de cua d’ull. Va admirar-lo el fet que aquell home es passés la vida a part, representant un paper, i que li semblés perillós de prescindir de la seva personalitat fictícia ni que fos per uns moments. O’Brien va agafar el gerro pel coll i va omplir els gots amb un líquid fosc, vermellós. Va despertar en Winston el record borrós d’alguna cosa que havia vist feia molts anys en una paret o en un magatzem, la silueta d’una ampolla molt gran feta a base de bombetes que semblava bellugar-se amunt i avall mentre abocava el seu contingut en un got. Vist des de sobre, allò semblava gairebé negre, però dins el gerro brillava com un robí. Feia una olor agredolça. Va veure que Júlia agafava el seu got i l’olorava amb franca curiositat.
—Se’n diu vi —va dir O’Brien amb un lleu somriure—. Sens dubte en deveu haver llegit alguna cosa als llibres. Em temo que no n’arriba gaire al Partit Exterior. —Va mostrar de nou la seva cara solemne i va alçar el got—: Em sembla que hem de començar per beure a la salut del nostre líder. Per Emmanuel Goldstein!
Winston va alçar el got amb una certa impaciència. El vi era una cosa sobre la qual havia llegit i en la qual havia somiat. Com el pitjapapers de vidre o els versos mig oblidats del senyor Charrington, el vi pertanyia al passat desaparegut, romàntic, el temps antic, tal com a ell li agradava de denominar en els seus pensaments secrets. Per alguna raó sempre havia pensat que el vi tenia un gust intensament dolç, com la confitura de móres. I un efecte intoxicant immediat. En realitat, quan va tastar-lo, va deixar-lo força decebut. La veritat era que després d’anys i anys de beure ginebra, amb prou feines podia notar-ne el gust. Va tornar a deixar el got buit a la taula.
—Aleshores, existeix de debò el tal Goldstein?
—Sí, existeix i és ben viu. Ara, on, no ho sé pas.
—I la conspiració, l’organització? És real? No és una simple invenció de la Policia del Pensament?
—No, és de veritat. En diem la Fraternitat. I mai no en sabreu gaire més, sobre ella, a part del fet que existeix i que hi pertanyeu. Ara en tornarem a parlar —va consultar el seu rellotge de polsera—. No és prudent de deixar apagada la telepantalla més de mitja hora ni tan sols per als membres del Partit Interior. No hauríeu d’haver vingut junts. Haureu de marxar per separat. Tu, camarada —i va inclinar el cap en direcció a Júlia—, sortiràs primer. Tenim encara vint minuts a la nostra disposició. Suposo que enteneu que haig de començar per fer-vos certes preguntes. En termes generals, què esteu disposats a fer?
—Tot allò de què siguem capaços —va dir Winston.
O’Brien s’havia girat una mica a la cadira, de manera que estava davant per davant de Winston. Gairebé ignorava Júlia, donant per segur que Winston també parlava per ella. Per un moment, les parpelles van caure-li sobre els ulls. Va començar a fer les seves preguntes en veu baixa i inexpressiva, com si fos una rutina, una mena de catecisme, com si ja conegués la majoria de les respostes.
—Esteu disposats a donar la vida?
—Sí.
—Esteu disposats a cometre assassinats?
—Sí.
—I també a cometre actes de sabotatge que puguin causar la mort de centenars d’innocents?
—Sí.
—I a trair el vostre país a favor de forces estrangeres?
—Sí.
—Esteu disposats a estafar, falsificar, fer xantatge, corrompre la mentalitat infantil, distribuir drogues, encoratjar la prostitució, escampar malalties venèries, en fi, a fer tot allò que pugui provocar la desmoralització del Partit i el seu afebliment?
—Sí.
—Si, per exemple, si d’alguna manera servís els nostres interessos de llençar àcid sulfúric a la cara d’un nen, estaríeu disposats a fer-ho?
—Sí.
—Esteu disposats a perdre la identitat i viure lluny d’aquí la resta de la vida fent de cambrer o de descarregador del moll?
—Sí.
—Esteu disposats a cometre suïcidi quan i de la manera que jo us ho ordeni?
—Sí.
—Esteu disposats, tots dos, a separar-vos i no veure-us mai més?
—No! —va esclatar Júlia.
El temps que va trigar a respondre ell va fer-se-li molt llarg. Per un moment, fins i tot va semblar-li que l’havien privat del do de la paraula. La llengua se li movia, però no li sortia cap mena de so. Formava només les primeres síl·labes d’una paraula, i d’una altra, i així unes quantes vegades. Només fins al moment que estava a punt de dir-la, no va saber quina paraula diria:
—No —va dir finalment.
—Heu fet bé de dir-m’ho —va dir O’Brien—. Ens és molt convenient saber-ho tot.
Va girar-se cap a Júlia i va afegir amb una veu una mica més expressiva:
—Entens que fins i tot en cas que ell sobrevisqués seria com si fos un altre? Podríem veure’ns obligats a donar-li una nova identitat. La cara, els moviments, la forma de les mans, el color dels cabells, fins i tot la veu, serien diferents. I tu mateixa, també et podries convertir en una altra persona. Els nostres cirurgians poden modificar les persones fins al punt de fer-les irreconeixibles. De vegades, és necessari. De vegades, fins i tot els amputem un membre.
Winston no es va poder estar de fer un altre cop d’ull a la cara mongòlica de Martin. No tenia cicatrius visibles. Júlia s’havia tornat més pàl·lida, tant que les pigues destacaven clarament, però de tota manera, es mirava O’Brien amb gosadia. Va murmurar unes paraules que semblaven de conformitat.
—Bé, doncs hi estem d’acord.
Hi havia una caixa de plata de cigarretes a la taula. Amb un aire més aviat absent, O’Brien els en va oferir, va agafar-ne una per a ell, es va aixecar i va començar a passejar a poc a poc amunt i avall, com si pensés millor estant dret. Eren cigarretes d’alta qualitat, molt gruixudes i molt ben empaquetades, i amb un paper d’un desconegut toc sedós. O’Brien va consultar el seu rellotge de polsera i va dir:
—Millor que tornis de nou al teu rebost, Martin. Tornaré a connectar d’aquí a un quart d’hora. Fes un bon cop d’ull a aquests camarades abans d’anar-te’n. Els tornaràs a veure; jo, no.
Tal com havien fet a la porta, l’homenet dels ulls foscos va mirar-los el rostre de fit a fit. No hi havia el més petit rastre d’amistat, en les seves maneres. Va estar-se memoritzant la seva aparença tot i semblar que no li interessava gens. O almenys no semblava pas que l’afectés gaire. A Winston se li va acudir que a una cara sintètica potser li era impossible de canviar d’expressió. Sense parlar ni oferir cap mena de salutació, Martin va sortir després de tancar silenciosament la porta darrere seu. O’Brien passejava amunt i avall, amb una mà a la butxaca de la seva granota negra i l’altra aguantant la cigarreta.
—Heu d’entendre —va dir— que estareu lluitant en la foscor. Sempre us trobareu enmig de la foscor. Rebreu ordres i haureu d’obeir-les sense saber per què. Més tard us enviaré un llibre que us ensenyarà la veritable naturalesa de la societat en què vivim i l’estratègia gràcies a la qual la destruirem. Un cop hàgiu llegit el llibre esdevindreu membres de ple dret de la Fraternitat. Tot i amb això no sereu capaços de relacionar els objectius generals pels quals estem lluitant i les tasques immediates de cada moment. Us confirmo que la Fraternitat existeix, però no us puc dir ni si la constitueixen cent membres o deu milions. I pel vostre coneixement personal tampoc no podreu dir si compta amb més o menys de dotze persones. Tindreu tres o quatre contactes que aniran canviant de tant en tant fins a desaparèixer. Com que aquest ha estat el vostre primer contacte, per ara el mantindrem. Quan rebeu ordres, sapigueu que vindran de mi. Si trobem que cal comunicar amb vosaltres, ho farem a través de Martin. Quan finalment us capturin, confessareu. No es pot evitar pas. Però tindreu molt poquet a confessar, tan sols les vostres pròpies accions. No podreu delatar a gaire més gent que un grapat de persones poc importants. És probable que no arribeu a trair-me. Quan es doni el cas jo ja seré mort o hauré esdevingut una persona diferent, amb la cara canviada.
Va continuar amunt i avall per la seva catifa flonja. Tot i la corpulència del seu cos, tenia una gràcia remarcable en els moviments, la qual es manifestava fins i tot amb el gest de ficar-se la mà a la butxaca o aguantant la cigarreta. Feia més efecte de confiança i de comprensió tenyida d’ironia que no pas de força. Tot i parlar seriosament, no tenia res de l’obcecació pròpia d’un fanàtic. Quan parlava d’assassinat, suïcidi, malalties venèries, membres amputats i cares modificades, ho feia amb un lleuger aire de broma. La seva veu semblava dir: «És inevitable, això és el que caldrà que fem, impassiblement. Però això no és el que farem quan la vida torni a tenir valor». Una onada d’admiració, gairebé de veneració, fluïa des de Winston fins a O’Brien. Gairebé li havia fet oblidat l’espectral figura de Goldstein. Quan miraves les espatlles poderoses de Goldstein i la seva cara d’excessiva franquesa, tan lletja i alhora tan civilitzada, era impossible de creure que pogués ser derrotat. No hi havia cap estratagema que ell no pogués neutralitzar, cap perill que no pogués preveure. Fins i tot Júlia semblava impressionada. Havia deixat consumir la cigarreta mentre l’escoltava atentament. O’Brien va continuar:
—Deveu haver sentit rumors sobre l’existència de la Fraternitat. Sens dubte us n’heu fet una imatge particular. Heu imaginat, probablement, un enorme món subterrani de conspiradors, que es troben secretament als soterranis, que escriuen missatges a les parets, que es reconeixen mútuament per mitjà de paraules codificades o per moviments especials de les mans. No existeix res de semblant. Els membres de la Fraternitat no tenen cap manera de reconèixer-se mútuament. És impossible per a qualsevol dels seus membres d’assabentar-se de la identitat de gaire més que un grapat de companys. El mateix Goldstein, si caigués a mans de la Policia del Pensament, no podria donar una llista completa de membres. Ni tan sols li podrien treure cap informació que portés a obtenir-ne una llista completa. No existeix cap llista. La Fraternitat no pot ser escombrada perquè no és cap organització entesa en el sentit habitual de la paraula. Res no la manté cohesionada tret d’una idea que és indestructible. No tindreu mai res que us sostingui tret d’aquesta idea. No comptareu amb cap mena de camaraderia ni d’estímul. I quan finalment us capturin, no rebreu auxili. Mai no ajudem els nostres membres. Com a màxim, quan és absolutament necessari que algú no digui res, introduïm clandestinament una fulla d’afaitar a la seva cel·la. Caldrà que us acostumeu a viure sense resultats i sense esperança. Sereu actius durant un temps, us capturaran, confessareu i morireu. Aquests són tots els resultats que podeu esperar veure. No hi ha cap possibilitat que, dins del nostre temps de vida, succeeixi cap canvi perceptible. Nosaltres som morts. La nostra única vida de veritat és al futur. Nosaltres hi prendrem part en forma de grapats de cendra i ossos esberlats. Ara bé, com de lluny pot trobar-se aquest futur, tampoc no ho sabem. Potser d’aquí a mil anys. Ara per ara no podem sinó anar ampliant de mica en mica l’àrea del seny i la raó. No podem actuar col·lectivament. Només podem escampar el nostre coneixement d’individu a individu, generació rere generació. Davant la Policia del Pensament, no hi ha cap altra manera.
Va aturar-se i va mirar per tercer cop el rellotge de polsera.
—Ja és hora que te’n vagis, camarada —va dir a Júlia—. Espera, el gerro encara és mig ple. —Va omplir els gots, va agafar el seu pel mig i el va alçar—. Per què brindem, ara? —va dir, encara amb aquell to lleugerament irònic—. Pel desconcert de la Policia del Pensament? Per la mort del Gran Germà? Per la humanitat? Pel futur?
—Pel passat —va dir Winston.
—El passat és més important —va coincidir O’Brien amb gravetat.
Van buidar els gots i un moment després Júlia ja estava preparada per anar-se’n. O’Brien va agafar una capseta del damunt d’un armariet i va fer-li a mans una píndola blanca i plana. Va demanar-li que se la col·loqués sota la llengua. Era important, deia, de no sortir fent fortor de vi, els ascensoristes eren molt observadors. Tan bon punt va tancar-se la porta darrere seu, O’Brien va semblar oblidar-ne l’existència. Va fer unes quantes passes més amunt i avall i es va aturar.
—Hi ha detalls que cal resoldre —va dir—. Haig de suposar que teniu cap mena d’amagatall? —Winston va explicar-li l’existència de l’habitació sobre la botiga del senyor Charrington—. De moment, n’hi haurà prou. Més tard ja us en procurarem un altre. És molt important canviar sovint els llocs on amagar-se. Mentrestant, us faré arribar una còpia del
llibre —fins i tot O’Brien, va constatar Winston, semblava pronunciar la paraula com si fos escrita en cursiva—. Del llibre de Goldstein, s’entén, tan aviat com pugui. Podria necessitar uns quants dies per aconseguir-ne un. Tal com podeu imaginar-vos, no en tenim gaires circulant. La Policia del Pensament els persegueix i els destrueix gairebé tan de pressa com nosaltres en fem de nous. A la pràctica, no hi ha gaire diferència. El llibre és indestructible. Si en perdéssim l’última còpia, podríem reproduir-lo de nou mot per mot. Quan vas a treballar t’emportes una cartera? —va afegir.
—Per regla general, sí.
—Com és?
—Negra, molt usada, amb dues corretges.
—Negra, dues corretges, molt usada… Bé. Un dia d’aquests, segurament aviat, no et puc donar una data, un dels comunicats que et vindrà junt amb altres feines del matí contindrà una paraula impresa defectuosament i tu hauràs de reclamar que l’escriguin de nou. L’endemà cal que et presentis a la feina sense la cartera. En un moment determinat del dia, pel carrer, un home et tocarà el braç i et dirà: «Em penso que t’ha caigut la cartera». La que et doni contindrà un exemplar del llibre de Goldstein. L’hauràs de retornar en catorze dies.
Van quedar-se un moment en silenci.
—Encara queden un parell de minuts abans que hagis d’anar-te’n —va dir O’Brien—. Ens tornarem a trobar, si ens tornem a trobar…
Winston va aixecar la vista cap a ell i va dir, dubtós:
—En el lloc on no hi ha foscor?
O’Brien va assentir amb el cap, sense semblar sorprès.
—En el lloc on no hi ha foscor —va dir, com si hagués reconegut l’al·lusió—. I mentrestant, hi ha res que desitgis dir-me abans d’anar-te’n? Cap missatge? Cap qüestió?
Winston s’ho va rumiar. No semblava que hi hagués cap més pregunta a fer. I encara menys, no tenia cap ganes d’exclamar frases genèriques grandiloqüents. En comptes d’alguna cosa directament relacionada amb O’Brien o la Fraternitat, li venia al cap una imatge superposada del dormitori fosc on la seva mare havia viscut els darrers dies i de la petita habitació del damunt de la botiga del senyor Charrington, amb el pitjapapers de vidre, i el gravat a l’acer amb el seu marc de palissandre. Gairebé sense pensar-hi va dir:
—Has sentit mai una vella composició que comença «Taronges i llimones, diuen les campanes de Sant Climent?».
De nou, O’Brien va assentir. Amb una mena de cortesia greu, va completar l’estrofa:
Taronges i llimones, diuen les campanes de Sant Climent.
Em deus tres
farthings, diuen les campanes de Sant Martí.
Quan me’ls pagaràs?, diuen les campanes del vell Bailey.
Quan seré ric, diuen les campanes de Shoreditch.
—Sabies l’últim vers! —va fer Winston.
—Sí, me’l sabia. I ara, em sap greu, però ja és el moment d’anar-te’n. Però espera. Deixa que et doni una pastilla d’aquestes.
Mentre Winston s’aixecava, O’Brien va allargar-li la mà. L’estreta va ser tan forta que Winston va sentir que li cruixien els ossos del palmell. A la porta, Winston va mirar enrere, però semblava que O’Brien ja havia començat a oblidar-se d’ell. Esperava, amb la mà a l’interruptor que controlava la telepantalla. Darrere seu, Winston podia veure la taula de despatx amb el seu llum de pantalla verda, el parlascriu i les safates metàl·liques atapeïdes de papers. Aquell episodi s’havia acabat i al cap de trenta segons, se li va acudir, O’Brien tornaria a la seva interrompuda i important feina al servei del Partit.