1984
Segona Part » IX
Página 26 de 41
Només després d’una dècada de guerres nacionals, guerres civils, revolucions i contrarevolucions pertot arreu del món, el Socang i els seus rivals van emergir com a teories polítiques plenament satisfactòries. Però no eren sinó la culminació d’altres sistemes, denominats generalment autoritaris, que havien aparegut a principis del segle. Les línies generals del món que sortiria d’aquell caos general imperant emergien d’una manera òbvia. Quina mena de persones controlaria aquest món havia estat igualment obvi. En la seva major part, la nova aristocràcia la formarien buròcrates, científics, tècnics, sindicalistes, publicistes, sociòlegs, mestres, periodistes i polítics professionals. Aquesta gent, els orígens de la qual es troben en la classe mitjana assalariada i en els graus superiors de la classe obrera, havia estat formada i ajuntada pel món inhòspit de la indústria monopolitzada i pels governs centralitzats. En comparació amb els membres de les classes dirigents del passat, eren menys avariciosos, menys temptats pel luxe, més ansiosos de tenir només el poder, i, per damunt de tot, més conscients del que feien i més atents a esclafar l’oposició. Aquesta darrera diferència és bàsica. Per comparació amb el que existeix avui, totes les tiranies del passat eren pusil·lànimes i poc eficients. Fins a un cert punt, els grups dirigents sempre acabaven infectats per idees liberals. No els desplaia de deixar caps per lligar pertot arreu, feien atenció només als actes públics i es desinteressaven del que pensaven els seus súbdits. Fins l’Església catòlica de l’edat mitjana era tolerant si ens basem en els estàndards actuals. Una part de les raons d’això era que en el passat cap govern tenia el poder per mantenir els seus ciutadans sota vigilància contínua. La invenció de la impremta, de tota manera, va fer més fàcil la manipulació de l’opinió pública. I el cinema i la ràdio van fer avançar més el procés. Amb el desenvolupament de la televisió i els avenços tècnics que fan possible rebre i transmetre simultàniament, en el mateix aparell, la vida privada arriba a la seva fi. Cada ciutadà, o com a mínim, cada ciutadà prou important perquè valgui la pena de vigilar-lo, es trobarà les vint-i-quatre hores del dia sota els ulls de la policia i a l’abast del so de la propaganda oficial. I amb tots els altres canals de comunicació tancats. Ara existia per primera vegada la possibilitat de forçar no sols una completa obediència a la voluntat de l’Estat, sinó una completa uniformitat d’opinió de tots els individus.
Després del període revolucionari dels cinquantes i els seixantes, la societat es va reagrupar, com sempre, en els Superiors, els Mitjans i els Inferiors. Però el nou grup Superior, a diferència dels anteriors, no actuava instintivament. Sabia què calia per salvaguardar la seva posició. Feia temps que s’havia adonat que l’única base segura per a l’oligarquia era el col·lectivisme. La riquesa i els privilegis es defensen molt millor quan es posseeixen tots dos junts. La denominada «abolició de la propietat privada» que va tenir lloc en els anys centrals del segle significava, a la pràctica, la concentració de la pobresa en moltes menys mans que no pas abans. Però amb aquesta diferència: els nous propietaris eren un grup en comptes d’una massa d’individus. Individualment, cap membre del Partit posseeix res, tret d’unes quantes pertinences personals. Col·lectivament, el Partit, a Oceania, ho posseeix tot, perquè ho controla tot. I disposa dels productes en la mesura que creu convenient. Durant els anys que van seguir la Revolució, va ser capaç d’avançar cap a la posició de comandament sense gairebé oposició. Tot el procés era presentat com un acte de col·lectivització. Sempre s’havia assumit que un cop la classe capitalista fos expropiada, el socialisme s’instal·laria. Era inqüestionable que s’havia expropiat els capitalistes. Fàbriques, mines, terres, cases, transports, se’ls va prendre tot. I des del moment que aquestes coses ja no eren de propietat privada, implicava que havien de ser de propietat pública. El Socang, que havia crescut a partir del primer moviment socialista i n’havia heretat la fraseologia, havia aconseguit el gran objectiu del programa socialista, amb el resultat, previst i volgut anticipadament, que la desigualtat econòmica s’havia fet permanent.
Però els problemes de perpetuar una societat jeràrquica eren molt més profunds que això. Només hi ha quatre vies perquè un grup dirigent pugui caure del poder. O bé és conquerit des de l’exterior, o governa tan ineficaçment que les masses s’atreveixen a revoltar-se, o permet que un grup poderós i descontent de Mitjans comenci a desenvolupar-se, o perd la pròpia autoconfiança i la voluntat de govern. Aquestes causes no operen totes soles i, per regla general, totes quatre hi són presents en un grau o altre. Una classe dirigent capaç de mantenir-se en guàrdia contra aquestes es mantindrà permanentment en el poder. En últim terme, el factor determinant és l’actitud mental de la pròpia classe dirigent.
Passada la meitat d’aquest segle, el primer perill, de fet, havia desaparegut. Cadascuna de les tres potències en què ara es divideix el món, a la pràctica, és inconquerible. Aquesta situació només canviaria després d’una sèrie de canvis demogràfics lents que un govern amb amplis poders podria prevenir. El segon perill també és només teòric. Les masses no es revolten mai per iniciativa pròpia, no es revolten mai per la mera raó d’estar oprimits. Mentre no se’ls permeti de tenir punts de comparació, ni tan sols arribaran a adonar-se que són oprimits. Les crisis econòmiques recurrents de les èpoques antigues eren del tot innecessàries i ara no es permetria que es repetissin. Tanmateix, és possible que es produeixin commocions noves i igualment importants. Això sí, sense obtenir resultats polítics, perquè no hi ha cap via que permeti als descontents d’organitzar-se. Quant al problema de la sobreproducció, que ha estat latent en la nostra societat des del desenvolupament de les tècniques de les màquines, es resol amb la posada en marxa contínua de les operacions militars ininterrompudes (
vid. capítol III), les quals també són útils a l’hora de mantenir la moral pública en el nivell necessari. Des del punt de vista dels nostres actuals dirigents, per tant, els únics perills genuïns són, d’una banda, l’aparició d’un nou grup de gent capacitada, subocupada, amb la força de la fam; i de l’altra, la crescuda en els propis rengles del liberalisme i de l’escepticisme. El problema, cal dir-ho, és educacional. És qüestió de formar contínuament la consciència tant del grup dirigent com de l’ampli grup executiu que hi ha immediatament a sota. La conscienciació de les masses tan sols necessita ser influïda en direcció negativa.
Donat aquest fons, un podria inferir, si encara no ho sabia, l’estructura general de la societat d’Oceania. Al vèrtex de la piràmide hi ha el Gran Germà. El Gran Germà és infal·lible i totpoderós. Cada èxit, cada fet, cada victòria, cada descoberta científica, tot el coneixement, tota la saviesa, tota la felicitat, tota la virtut, es considera que provenen directament del seu lideratge i de la seva inspiració. Ningú no ha vist mai el Gran Germà. És un rostre per a les tanques de cartells, una veu a la telepantalla. Podem estar raonablement segurs que no morirà mai. I ja és una incertesa considerable saber quan va néixer. El Gran Germà és la disfressa amb què el Partit ha triat de mostrar-se al món. Té la funció d’actuar com un punt de mira per a l’amor, la por i la reverència. Són emocions més fàcils de sentir envers un individu que no pas envers una organització. Sota el Gran Germà hi ha el Partit Interior. Els seus membres van limitar-se a sis milions, o sigui, una mica menys del dos per cent de la població d’Oceania. Sota el Partit Interior hi ha el Partit Exterior; si el Partit Interior és descrit com el cervell de l’Estat, l’Exterior pot ser justament assimilat a les seves mans. Sota seu hi ha les masses amorfes a les quals ens referim habitualment amb el nom de «proles», el nombre dels quals arriba probablement fins al 85 per cent de la població. En termes de la nostra classificació del principi, els proles són els Inferiors. Pel que fa a les poblacions esclaves de les terres equatorials, que passen constantment d’un conqueridor a l’altre, no constitueixen una part permanent ni necessària de l’estructura.
En principi, ser membre d’un d’aquests tres grups no és hereditari. Els fills dels pares del Partit Interior no neixen, en teoria, dins del Partit Interior. L’admissió en una branca o altra del Partit depèn d’un examen que es passa a l’edat de setze anys. Tampoc hi ha discriminacions racials o cap domini patent d’una província sobre una altra. En els rangs més elevats del Partit poden trobar-se jueus, negres o sud-americans de pura sang índia. I els administradors de cada àrea s’extreuen sempre dels habitants d’aquella mateixa àrea. Enlloc d’Oceania els habitants tenen la sensació de ser una població colonial dirigida des d’una capital distant. Oceania no té capital i el seu cap titular és una persona la residència de la qual no coneix ningú. Tret que l’anglès n’és la seva principal
lingua franca i la novaparla, la seva llengua oficial, no està centralitzada de cap de les maneres. Els seus dirigents no es trien per la pertinença a un mateix llinatge sinó per l’adhesió a la doctrina comuna. És cert que la nostra societat està estratificada, molt rígidament estratificada, fins al punt que a primer cop de vista sembla seguir lleis hereditàries. Hi ha, de lluny, molts menys moviments d’intercanvi entre els diferents grups que no pas sota el capitalisme o fins i tot en les èpoques preindustrials. Entre les dues branques del Partit hi ha un cert intercanvi, però només el just per assegurar que els febles seran exclosos del Partit Interior i que els membres ambiciosos del Partit Exterior esdevindran inofensius per la via de permetre’ls d’ascendir. Els proletaris, a la pràctica, no tenen permís per accedir al Partit. Els més dotats d’entre ells, aquells que podrien esdevenir possiblement un nucli de malcontents, simplement, són fitxats per la Policia del Pensament i eliminats. Tanmateix, aquest estat de coses no és permanent, ni tan sols se’n fa qüestió de principis. El Partit no és una classe en el vell sentit de la paraula. No té l’objectiu de transmetre el poder als propis descendents com a tals; i si no hi ha cap altra manera de mantenir en els llocs de comandament els individus més capacitats, estaria perfectament disposat a reclutar una generació sencera nova des dels rengles del proletariat. En els anys crucials, el fet que el Partit no fos un cos hereditari va ser molt pràctic a l’hora de neutralitzar l’oposició. L’antiga classe del socialisme, entrenada per lluitar contra una cosa denominada «privilegis de classe», va assumir que el que no és hereditari no pot ser permanent. No van veure que la continuïtat d’una oligarquia no depèn de si és física o no. Ni es van aturar a pensar que les aristocràcies hereditàries havien estat sempre de vida curta, mentre que organitzacions basades en l’adopció com ara l’Església catòlica, de vegades han durat centenars o milers d’anys. L’essència de la norma oligàrquica no és l’herència pare-fill, sinó la persistència d’un cert sistema de vida, imposat pels morts sobre els vius. Un grup dirigent ho és mentre pugui designar els seus successors. El Partit no està preocupat per perpetuar la seva sang sinó per perpetuar-se ell mateix. No és important qui detenti el poder mentre l’estructura jeràrquica continuï sempre igual.
Totes les creences, hàbits, gustos, emocions, actituds mentals, que caracteritzen la nostra època són dissenyats, en realitat, perquè sostinguin la mística del Partit i evitin que la veritable naturalesa de la societat d’avui dia sigui percebuda per la massa. La rebel·lió física i qualsevol moviment preliminar envers la rebel·lió en el dia d’avui és impossible. No hi ha res a témer dels proletaris. Deixats a la seva, continuaran de generació en generació i de segle en segle, treballant, engendrant i morint, no sols sense cap impuls rebel sinó sense el poder de comprensió que el món podria ser diferent del que és. Només es convertirien en perillosos si els avenços de la tècnica industrial fessin necessari educar-los més refinadament; tanmateix, d’ençà que les rivalitats comercials i militars han perdut importància, el nivell de l’educació popular està, en realitat, decreixent. L’opinió que puguin tenir o no les masses s’observa amb total indiferència. Poden tenir garantida la llibertat intel·lectual perquè no tenen intel·ligència. D’altra banda, en un membre del Partit no es tolera la més mínima desviació d’opinió sobre el menys important dels temes.
Un membre del Partit viu, d’ençà que neix i fins que es mor, sota l’esguard de la Policia del Pensament. Fins i tot quan es troba sol, mai no pot estar segur d’estar totalment sol. On sigui que es trobi, despert o adormit, treballant o descansant, al bany o al llit, pot ser vigilat sense avís i sense saber que el vigilen. Res del que faci és indiferent. Les seves amistats, els seus lleures, el seu comportament envers la dona i els fills, l’expressió de la cara quan és tot sol, els mots que murmura adormit, fins i tot els moviments característics del seu cos són rigorosament escrutats. I no solament qualsevol mala conducta actual, sinó qualsevol excentricitat, per petita que sigui, qualsevol canvi d’hàbits, qualsevol comportament nerviós que podria ser el símptoma d’una lluita interior, és segur que serà detectat. No té llibertat per triar una direcció determinada. D’altra banda, les seves accions no estan regulades per cap llei o per cap codi de conducta formulat clarament. A Oceania no hi ha llei. Opinions i accions que, quan es detecten, signifiquen una mort segura no estan formalment prohibides. I les purgues infinites, les detencions, les tortures, els empresonaments i les vaporitzacions no són pas infligides com a càstig per delictes comesos en el present, sinó que són meres neteges de persones que potser podrien arribar a cometre un delicte en algun moment del futur. Als membres del Partit se’ls requereix perquè tinguin no solament les opinions correctes sinó els instints correctes. Moltes de les creences i de les actituds demanades no han estat mai clarament proposades. Tampoc no es podrien pas proposar, ja que aleshores quedarien a la vista les contradiccions inherents al Socang. Si es tracta d’una persona ortodoxa per naturalesa (en novaparla, un «benpensaire») sabrà en qualsevol circumstància, sense haver-ho de pensar, quina és la creença correcta i l’emoció desitjable. Però en tots els casos, un elaborat entrenament mental rebut des de la infantesa i que es concentra entorn dels mots de novaparla «crimparar», «negreblanc» i «pensardoble», el fa incapaç de tenir voluntat i de pensar massa profundament sobre qualsevol qüestió.
D’un membre del Partit s’espera que no tingui emocions privades ni defallences d’entusiasme. Se suposa que viu en un frenesí continu d’odi contra els enemics exteriors i els traïdors interiors, d’exaltació de les victòries i d’autosubmissió davant el poder i la saviesa del Partit. Els descontentaments produïts per una vida buida i insatisfactòria són deliberadament empesos enfora i fets desaparèixer per mecanismes com ara els Dos Minuts d’Odi. I les especulacions que possiblement podrien induir a una actitud rebel o escèptica són tallades per endavant gràcies a la disciplina interna adquirida tan aviat. La primera i més simple etapa en la disciplina, que es pot ensenyar fins i tot als nens petits, es denomina en novaparla «crimparar». «Crimparar» significa la facultat d’aturar-se en sec, com si fos per instint, al llindar de qualsevol pensament perillós. Inclou l’esforç per no captar les analogies, per avortar la percepció d’errors de lògica, per no comprendre l’argumentació més simple, si és contrària al Socang. També implica l’avorriment o repulsió per qualsevol línia de pensament capaç de guiar-te en una direcció herètica. «Crimparar», en un mot, significa estupidesa protectora. Però amb l’estupidesa no n’hi ha prou. Contràriament, el mot «ortodòxia», en el seu sentit ple, demana un control tan complet sobre els processos mentals d’un mateix com el d’un contorsionista sobre el seu cos. La societat d’Oceania resta, a la fi, en la creença que el Gran Germà és omnipotent i que el Partit és infal·lible. Però des del moment que en realitat el Gran Germà no és omnipotent i el Partit no és infal·lible, és necessària una flexibilitat incessant i renovada moment a moment en el tractament dels fets. En aquest sentit, la paraula clau és «negreblanc». Com tants mots de novaparla, aquest té dos sentits mútuament contradictoris. Aplicat a un oponent, significa l’hàbit de proclamar sense vergonya que el blanc és negre, en contradicció amb els fets reals. Aplicat a un membre del Partit, significa la voluntat lleial de dir que el negre és blanc quan la disciplina del Partit t’ho demana. Però també significa la capacitat de
creure que el negre és blanc, i encara més, de
saber que el negre és blanc, i d’oblidar que alguna vegada tu havies cregut el contrari. Això demana una alteració contínua del passat només possible gràcies al sistema de pensament que, en realitat, abasta tots els altres i que en novaparla es coneix com a «pensardoble».
L’alteració del passat és necessària per dues raons, una de les quals és subsidiària i, per dir-ho d’alguna manera, preventiva. La raó subsidiària és que tant el membre del Partit com el proletari toleren les condicions del dia a dia en part perquè no tenen referències per comparar. Cal desconnectar-lo tant del passat com també cal desconnectar-lo dels països estrangers. Perquè li és necessari creure que viu millor que els seus avantpassats i que la mitjana del nivell de confort material no para d’augmentar. Però de lluny, la raó més important per al reajustament del passat és la necessitat de salvaguardar la infal·libilitat del Partit. No es tracta, només, que discursos, estadístiques i enregistraments de tota mena hagin de ser constantment posats al dia per tal de mostrar que les prediccions del Partit eren correctes en tots els casos, sinó que cap canvi en la línia doctrinal o política tampoc no s’ha admès. Perquè canviar la pròpia opinió, o fins i tot la pròpia política, significa una confessió de debilitat. Si, per exemple, Euràsia o Orientàsia (qualsevol de les dues) és l’enemic d’avui, aleshores cal que aquest país sempre hagi estat l’enemic. I si els fets diuen una altra cosa, aleshores els fets s’han de canviar. Per això, la història es reescriu contínuament. Aquesta falsificació del passat dia rere dia, duta a terme al Ministeri de la Veritat, és tan necessària per a l’estabilitat del règim com la feina de repressió i espionatge duta a terme pel Ministeri de l’Amor.
La mutabilitat del passat és la doctrina central del Socang. Els esdeveniments del passat, s’argüeix, no tenen existència objectiva, tan sols sobreviuen en els documents escrits i en la memòria humana. El passat és qualsevol cosa on convergeixin documents i records. I, des del moment que el Partit té el control absolut de tots els documents així com de les ments dels seus membres, s’entén que el passat és tot allò que el Partit tria que sigui. S’entén també que, tot i que el passat és alterable, no s’ha modificat mai en cap fet concret. Perquè, quan s’ha refet per les exigències d’un moment donat, aleshores aquesta nova versió és el passat. I per tant és impossible que mai n’hagi existit cap altre de diferent. Aquest procés continua servint fins i tot quan, com passa sovint, el mateix esdeveniment ha de ser alterat i desfigurat unes quantes vegades en el decurs d’un any. En tots els casos, el Partit és en possessió de la veritat absoluta. I és evident que allò absolut mai no pot haver estat diferent del que és ara. Es veu, doncs, que el control del passat depèn, sobretot, d’entrenar la memòria. Assegurar-se que tots els documents escrits estiguin d’acord amb l’ortodòxia del moment no és més que una feina mecànica. Tanmateix, també cal
recordar que els esdeveniments han succeït de la manera desitjada. I si és necessari reformar la pròpia memòria o falsificar els documents escrits, aleshores també és necessari oblidar que un ha fet tot això. El truc per poder fer-ho es pot aprendre igual que s’aprèn qualsevol altra tècnica mental. És apresa per la majoria de membres del Partit, i certament, per tots els que són tan intel·ligents com ortodoxos. En l’antiga llengua es denominava «control de la realitat», en novaparla es diu «pensardoble», tot i que el pensardoble comprèn moltes coses més.
«Pensardoble» significa el poder d’assumir simultàniament en la pròpia consciència dues creences contradictòries i acceptar-les totes dues. L’intel·lectual del Partit sap en quina direcció cal modificar els propis records; per tant, sap que està fent jocs de mans amb la realitat, però per l’exercici del pensardoble també conclou que l’esmentada realitat no ha estat violada. Cal que el procés sigui conscient, altrament no podria dur-se a terme amb prou precisió. Però alhora també cal que sigui inconscient, a risc que vagi acompanyat d’un sentiment de falsedat i, per consegüent, de culpabilitat. El pensardoble forma el nucli central del Socang, ja que l’acció essencial del Partit parteix d’usar l’engany conscient alhora que es manté fermament el convenciment de procedir amb total honradesa. Explicar mentides deliberadament alhora que te les estàs creient sincerament, oblidar qualsevol acte que s’hagi fet inconvenient, i més tard, quan torna a ser necessari, recuperar-lo de l’oblit durant el temps just en què es necessiti, negar l’existència d’una realitat objectiva i igualment tenir en compte allò que un nega, tot això és indispensable i necessari. Fins i tot quan utilitzem el mot «pensardoble» cal fer un exercici de pensardoble. Perquè pel simple fet d’usar la paraula, ja estem admetent que intentem corrompre la realitat. Per un acte pur de pensardoble, s’esborra aquest coneixement. I així es podria continuar indefinidament, amb la mentida sempre corrent una mica més endavant que la veritat. En definitiva, gràcies al pensardoble, el Partit ha pogut aturar el curs de la història i —fins on nosaltres sabem— continuarà sent capaç de fer-ho durant milers d’anys.
Totes les oligarquies del passat han caigut del poder o bé perquè s’han petrificat o bé perquè s’han estovat. O esdevenien estúpides i arrogants, incapaces d’adaptar-se a les noves circumstàncies, i eren expulsades, o esdevenien liberals i, covardament, feien concessions quan haurien hagut de fer servir la força. Llavors, també eren expulsades. Queien, per dir-ho d’alguna manera, tant si ho feien de manera conscient com inconscient. El fet de produir un sistema de pensament en què totes dues condicions puguin existir de manera simultània és una de les realitzacions del Partit. El domini del Partit no es podria fer permanent sota unes altres bases intel·lectuals. Si un mana o vol continuar manant, ha de ser capaç de desllorigar el sentit de la realitat. El secret del comandament és combinar la creença en la pròpia infal·libilitat amb la possibilitat d’aprendre dels errors del passat.
Gairebé no cal dir que els més subtils practicants del pensardoble són els qui l’han inventat i saben que es tracta d’un vast sistema d’entabanament mental. A la nostra societat, els qui tenen el millor coneixement del que succeeix també són els qui es troben més lluny de veure el món tal com és. En general, com més gran és la comprensió, més gran és l’engany: el més intel·ligent és el més malalt. Una il·lustració clara d’això és el fet que la histèria de la guerra augmenta en intensitat com més puges en l’escala social. Les persones amb una actitud cap a la guerra el màxim de racional possible són les que viuen en els territoris en disputa. Per aquesta gent, la guerra és tan sols una calamitat continuada que escombra periòdicament els seus cossos com una pujada de la marea. Els és completament indiferent quin dels bàndols està guanyant. Són conscients que un canvi de dominació simplement significa que continuaran fent la mateixa feina, però per a amos nous, els quals els tractaran de la mateixa manera que els amos antics. Els treballadors lleugerament afavorits, els que denominem «proles», són conscients de la guerra només a intermitències. Quan cal, poden ser incitats a un frenesí de por i d’odi, però quan els deixes que facin la seva, són capaços de no recordar durant llargs períodes que la guerra encara continua. És a les files del Partit, i sobretot a les del Partit Interior, que es pot trobar el veritable entusiasme per la guerra. Creuen més fermament en la conquesta del món aquells que saben que és impossible. Aquest peculiar lligam d’elements oposats (coneixement amb ignorància, cinisme amb fanatisme) és un dels senyals cabdals que distingeixen la societat d’Oceania. La ideologia oficial abunda en contradiccions fins i tot quan no hi ha raons pràctiques perquè existeixin. Així, rebutja i menysprea tots els principis defensats originalment pel moviment socialista, però tria de fer-ho en nom del socialisme. Predica un menyspreu per la classe treballadora sense precedents en segles passats, però vesteix els seus membres amb un uniforme que temps enrere era distintiu dels obrers manuals i que es va adoptar per aquesta raó. Soscava sistemàticament la solidaritat familiar, però tracta el seu líder amb un nom que és una crida directa a la lleialtat familiar. Fins i tot els noms dels quatre ministeris que ens governen exhibeixen una mena d’impudícia en el seu capgirament deliberat dels fets. Al Ministeri de la Pau, el concerneix la guerra, al Ministeri de la Veritat, la mentida, al Ministeri de l’Amor, la tortura, i al Ministeri de l’Abundància, la fam. Aquestes contradiccions no són pas accidentals, ni són el resultat d’una hipocresia quotidiana. Són exercicis deliberats de pensardoble. Perquè només conciliant les contradiccions, es pot retenir el poder indefinidament. L’antic cicle no podia esquerdar-se de cap altra manera. Si la igualtat humana ha d’evitar-se per sempre, si els Superiors, tal com en diem, mantenen els seus llocs permanentment, aleshores, la condició mental que prevaldrà serà la de la follia controlada.
Però hi ha una qüestió que hem ignorat fins aquest moment: per què hauríem de tenir prevenció de la igualtat humana? En el supòsit que la mecànica del procés hagi estat descrita correctament, quin motiu hi ha per a aquest enorme, minuciós i planejat esforç destinat a congelar la història en un moment particular del temps?
Assolim amb això el secret principal. Tal com hem vist, la mística del Partit, i sobretot, la del Partit Interior, depèn del pensardoble. Però podem trobar encara més profundament on rau la motivació original, l’instint mai no qüestionat que primer va conduir a la presa del poder i va portar el pensardoble, la Policia del Pensament, les operacions militars continuades i després tota la resta de parafernàlia imprescindible per existir. Aquest motiu consisteix realment en…
Winston va adonar-se del silenci, com quan algú s’adona d’un soroll nou. Li semblava que Júlia s’estava molt quieta des de feia força estona. La noia jeia al seu costat, nua de cintura cap amunt, amb la galta repenjada a la mà i una ratlla fosca travessant-li els ulls. El pit li pujava i baixava lentament i amb regularitat.
—Júlia… —Cap resposta—. Júlia, que estàs desperta?
Cap resposta, s’havia adormit. Va tancar el llibre, va deixar-lo a terra amb molt de compte, va jeure i va estirar el cobrellit per damunt de tots dos.
Encara no s’havia assabentat, reflexionava, de quin era el secret fonamental. Comprenia el
com però no comprenia el
perquè. El capítol primer, igual que el tercer, en realitat no li havien explicat res que no sabés. Simplement havien sistematitzat els coneixements que ell ja posseïa. Però després de llegir-lo, sabia millor que abans que no era boig. El fet de ser una minoria, fins i tot una minoria d’una sola persona, no vol dir que siguis boig. Hi havia la veritat i hi havia la mentida, i si t’aferraves a la veritat, fins i tot en contra del món sencer, no eres boig. Un raig esgrogueït del sol que es ponia entrava de biaix per la finestra i queia en diagonal sobre el coixí. Va tancar els ulls. El sol a la cara i el cos suau de la noia a tocar van donar-li un sentiment fort de relaxament i de confiança. Es trobava segur, tot era a lloc. Va adormir-se murmurant: «El seny no depèn d’estadístiques», amb la sensació que aquesta observació contenia una saviesa profunda.