1984

Tercera Part » I

Página 29 de 41

I

No sabia on era. Presumiblement al Ministeri de l’Amor, però no hi havia manera de saber-ho del cert.

Era en una cel·la de sostre alt, sense finestres, amb parets cobertes de brillants rajoles blanques. Tot de llums amagats la inundaven de claror freda, i hi havia un so baix i constant, un zum-zum que va suposar que tenia alguna cosa a veure amb l’aparell de ventilació. Un banc, o una lleixa prou ampla per poder-hi seure, corria al llarg de la paret i s’interrompia a la porta. A l’altre costat de la porta, hi havia una tassa de vàter sense seient de fusta. De cadascuna de les quatre parets penjava una telepantalla.

Sentia un mal de ventre bastant fort. El tenia des del moment que l’havien ficat com un farcell a la furgoneta i se l’havien endut. També tenia gana, una gana anormal, que el rosegava. Potser havien passat vint-i-quatre hores, o trenta-sis, des de l’última vegada que havia menjat. Encara no sabia —probablement, no ho sabria mai— si quan el van arrestar era el matí o el vespre. Des d’aquell moment no li havien donat res per menjar.

Seia, tan quiet com podia, en aquell banc estret, amb les mans encreuades als genolls. Ja havia après a seure i quedar-se quiet. Si feies moviments inesperats, t’escridassaven des de la telepantalla. Però la fal·lera de menjar li havia anat creixent fins a engrapar-lo. No desitjava res més al món que un bocí de pa. Se li va acudir que potser tenia unes quantes molles a la butxaca de la granota. Fins i tot era possible que fos un crostó dels grossos, ja que de tant en tant una cosa que ho semblava li feia pessigolles a la cama. Al final, la temptació de buscar-ho va ser superior a la seva por. Va fer lliscar una mà dins la butxaca.

«Smith!», va cridar una veu des de la telepantalla. «6079. W Smith! A les cel·les, les mans fora de les butxaques!».

Va tornar a seure sense moure’s, amb les mans encreuades als genolls. Abans que el portessin aquí, se l’havien endut a un altre lloc, que devia haver estat una presó normal i corrent o un amagatall temporal utilitzat per les patrulles. No sabia quant de temps s’hi havia estat; en tot cas, unes quantes hores. Sense rellotge ni llum del dia era difícil de calcular el temps. Era un lloc sorollós i pudent. L’havien ficat en una cel·la semblant a l’actual, però terriblement bruta i sempre plena, amb deu o quinze persones. La majoria eren delinqüents comuns, però també hi havia uns quants presos polítics. S’havia assegut en silenci contra la paret, encaixat entre cossos bruts, massa preocupat per la por i pel mal de ventre per prestar gens d’atenció al seu voltant. Tot i amb això, va adonar-se de la diferència astorant de comportament que hi havia entre els presos del Partit i els altres. Els presos del Partit es quedaven tota l’estona callats i atemorits, però els delinqüents comuns semblaven no preocupar-se per res ni per ningú. Cridaven tot d’insults als guàrdies, es defensaven ferotgement quan algú els volia prendre les seves coses, escrivien obscenitats a terra, menjaven aliments fruit del contraban, que extreien d’amagatalls insospitats entre la roba, i fins i tot escridassaven la telepantalla quan intentava de restaurar l’ordre. Per una altra banda, n’hi havia que semblaven estar en bona relació amb els guàrdies, els cridaven pels seus malnoms i intentaven d’obtenir-ne cigarretes a través de les espieres de les portes. Els guàrdies també tractaven els delinqüents comuns amb una certa tolerància, fins i tot quan havien de conduir-los amb duresa. Hi havia moltes converses sobre camps de treballs forçats, un lloc on la majoria de presos esperava que els enviarien. Tot rutllava «molt bé» en els camps, semblava, sempre que tinguessis bons contactes i sabessis quines tecles tocar. Hi havia suborn, favoritisme i xantatges de tota mena. Hi havia homosexualitat i prostitució, fins i tot alcohol il·legal destil·lat de les patates. Es donaven els càrrecs de confiança únicament als delinqüents comuns, especialment als gàngsters i als assassins, que formaven una espècie d’aristocràcia. Les feines més brutes s’encarregaven als polítics.

Hi havia un entrar i sortir constant de presos de tota mena: camells, lladres, bandits, traficants del mercat negre, borratxos, prostitutes. Hi havia borratxos tan violents que altres presos havien de posar-se d’acord per reduir-los. Els guàrdies van introduir una enorme desferra de dona d’uns seixanta anys, amb uns pits grossos i penjants, i amb unes grenyes llargues caigudes durant una de les baralles. Quatre guàrdies la tenien agafada pels quatre costats del seu cos. Li havien tret les botes amb què havia intentat de colpejar-los i la van empènyer de manera que va caure asseguda sobre les cames de Winston. El sotrac va ser tan violent que li va semblar que li havien trencat els ossos de les cuixes. La dona es va incorporar i va acompanyar la seva sortida amb un crit de «Fills de puta!». Aleshores, en adonar-se que seia en algun lloc inconvenient, va deixar-se relliscar dels genolls de Winston fins al banc.

—Et demano perdó, fill —va dir—. No volia seure sobre teu, m’hi ha posat aquesta colla de marietes. No saben com tractar una dama… —Va aturar-se, va passar-se la mà pel pit i va fer un rot—. Perdó… —va dir—. Ja no sé què em faig.

Va decantar-se endavant i va vomitar copiosament a terra.

—Això està millor —va dir la dona mentre es feia enrere amb els ulls tancats—. És el que dic: no t’ho guardis mai a dins. Treu-ho quan encara sigui fresc dins de l’estómac.

La dona es revifava, va girar-se per donar una altra mirada a Winston i va semblar que li agafava una mica d’afecte. Va passar-li el seu braç immens entorn de l’espatlla i va arrambar-lo cap a ella, mentre li deixava anar una bafarada de cervesa i de vòmit.

—Com et dius, fillet? —va fer la dona.

—Smith —va dir Winston.

—Smith? —va dir ella—. Que curiós, jo em dic Smith, també. Veus —va afegir tota sentimental—, podria ser ta mare!

Sí que podria ser la seva mare, va pensar Winston. La dona tenia l’edat i el físic si fa no fa com ella. I era probable que les persones canviessin una mica després de vint anys en un camp de treballs forçats.

Ningú més no li havia parlat. Els delinqüents comuns ignoraven fins a límits sorprenents els presos del Partit. «Els polits», en deien, amb una mena de menyspreu indiferent. Els presos del Partit semblaven tenir por de parlar amb qualsevol persona, i sobretot, de parlar amb un altre membre del Partit. Només una vegada, quan dues dones del Partit van ser atapeïdes, l’una al costat de l’altra, al banc, va sentir, entre la remor de les altres veus, com deien apressadament i en veu baixa, unes quantes paraules. Feien una referència particular a alguna cosa que anomenaven «habitació u-zero-u» i que ell no comprenia.

Potser feia ja dues o tres hores que l’hi havien portat. El mal de ventre no era tan agut però no li marxava del tot. De vegades no el torturava tant, de vegades li tornava, i els seus pensaments, d’acord amb això, eren més o menys positius. Quan li feia més mal, pensava només en el problema del ventre, i en el seu desig de menjar. Però quan el mal afluixava, el pànic s’apoderava d’ell. Hi havia moments en què preveia les coses que li passarien amb tanta precisió que el cor se li posava al galop i se li aturava la respiració. Podia notar els cops de porra als colzes i els cops de peu de les botes clavetejades de ferro al canell de la cama. Es veia arrossegant-se per terra i implorant clemència amb les dents trencades. Amb prou feines podia pensar en Júlia. No podia fixar-hi la ment. L’estimava i no la voldria trair, però això només era un fet tan conegut com ell coneixia les regles de l’aritmètica. No sentia amor per ella, i ni tan sols es preguntava gaire què li devia haver passat. Pensava més sovint en O’Brien, amb una mica d’esperança. O’Brien devia saber que l’havien detingut. La Fraternitat, els ho havia dit, mai no intentava de salvar els seus membres. Però hi havia la fulla d’afaitar. Si podien, li enviarien la fulla d’afaitar. Potser disposaria de cinc segons abans que els guàrdies penetressin a la cel·la. La fulla el tallaria amb una mena de fredor abrusadora. Fins i tot els dits que l’agafarien quedarien tallats fins a l’os. Qualsevol cosa atemoria el seu cos malalt, que tremolava i s’encongia pel més petit dels dolors. No estava gens segur d’utilitzar la fulla d’afaitar encara que en tingués oportunitat. Era més natural existir moment rere moment, acceptant deu minuts més de vida. Fins i tot amb la certesa que després dels deu minuts hi hauria més tortura.

De vegades intentava de calcular el nombre de rajoles de porcellana de la paret de la cel·la. Hauria estat ben fàcil, però sempre es descomptava en un punt o altre. Molt sovint es preguntava on devia ser i quina hora del dia era. Va haver-hi un moment en què va creure que fora era ple dia i al següent va tenir la mateixa seguretat que només hi havia foscor. L’instint li deia que en aquest lloc on era, la llum no devia apagar-se mai. Era el lloc sense foscor. Ara veia per què li semblava que O’Brien havia reconegut l’al·lusió. En el Ministeri de l’Amor no hi havia finestres. La cel·la podia trobar-se al cor de l’edifici o tocant a una de les parets exteriors; podia estar deu pisos sota terra o trenta cap amunt. Es movia mentalment d’un lloc a l’altre i intentava determinar per les sensacions del seu cos si es trobava penjat enlaire o ficat terra endins.

Va sentir-se el trepig d’unes botes acostant-se. La porta d’acer va obrir-se amb un espetec. Un oficial jove amb el seu impecable uniforme negre va fer unes passes majestuoses i va travessar la porta. Semblava resplendir de cuir brillant per totes bandes. No pas la cara, pàl·lida i rígida com una màscara de cera. Va fer un senyal als guàrdies de fora perquè fiquessin dintre el pres que estaven portant. El poeta Ampleforth va entrar tentinejant a la cel·la. La porta va tornar-se a tancar amb estrèpit. Ampleforth va fer un o dos moviments confusos, va anar d’una banda a l’altra, com si conegués l’existència d’una altra porta de sortida. Va començar a vagarejar per la cel·la amunt i avall. Encara no s’havia adonat de la presència de Winston. Els seus ulls preocupats observaven la paret un metre per damunt del nivell del cap de Winston. Anava sense sabates, els dits grossos dels peus, bruts, s’escapaven fora dels forats dels mitjons. Feia ja uns quants dies que no s’afaitava. Una barba deixada li cobria la cara fins als pòmuls i li donava un aire de brètol que no s’adeia amb la seva constitució llargaruda i de moviments nerviosos.

Winston va sortir una mica de la seva letargia. Calia que parlés amb Ampleforth, a risc que la telepantalla li clavés un crit. Fins i tot era concebible que Ampleforth fos el portador de la fulla d’afaitar.

—Ampleforth… —va dir.

La telepantalla no va escridassar. Ampleforth va aturar-se amb un petit esglai. Els ulls, a poc a poc, van anar enfocant-se sobre Winston.

—Smith! —va dir—. Tu també!

—Per què ets aquí?

—Per dir la veritat… —va seure feixugament al banc del davant de Winston—. Només pot haver-hi una mena de delicte, oi? —va dir.

—I l’has comès?

—Sembla que sí.

Va posar-se la mà al front i es va prémer les temples un moment, com si intentés de recordar alguna cosa.

—Són coses que passen —va començar vagament—. He pogut recordar un cas, un possible cas de… Va ser una indiscreció, n’estic segur. Estàvem preparant l’edició definitiva dels poemes de Kipling. Vaig deixar que el mot «

God» es mantingués al final d’un vers. No vaig tenir més remei! —va afegir gairebé indignat, tot aixecant la cara per mirar Winston—. Era impossible de canviar el vers. Havia de rimar amb «

rod».[3] Sabies que en tota la nostra llengua només hi ha dotze rimes amb «

rod»? Em vaig esprémer el cervell dies i dies. No hi havia cap altra rima possible.

Va canviar-li l’expressió de la cara. Li havia passat l’enuig i, per un moment, va semblar gairebé content. Una mena d’escalfor intel·lectual, l’alegria del pedant que ha trobat alguna cosa inútil, li va brillar enmig dels cabells deixats i bruts.

—Se t’ha acudit mai —va dir—, que tota la història de la poesia anglesa ha estat determinada pel fet que a l’anglès li manquen rimes?

No, aquest pensament en particular mai no se li havia acudit, a Winston. Tampoc, en les circumstàncies actuals, no l’atreia gens. No ho trobava important ni interessant.

—Saps quina part del dia som? —li va preguntar.

Ampleforth va semblar que es tornava a esverar.

—Gairebé no hi he pensat. Van detenir-me fa un parell de dies, potser tres. —Els ulls li recorrien les parets com si mig esperés de trobar-hi una finestra—. Aquí no hi ha diferència entre la nit i el dia. No sé com es podria calcular el temps.

Van estar xerrant amb desgana uns quants minuts. De sobte, sense cap raó aparent, un crit des de la telepantalla va ordenar-los que callessin. Winston seia quiet, amb les mans plegades. Ampleforth, massa gros per seure còmodament en aquell banc estret, es bellugava d’un costat a l’altre agafant-se ara un genoll, ara l’altre, amb les seves mans, llargues i desproporcionades. La telepantalla va bordar-li que s’estigués quiet. Va anar passant el temps. Vint minuts, una hora, era difícil de jutjar. Un cop més van tornar-se a sentir, fora, les botes acostant-se. A Winston se li van encongir les entranyes. Aviat, molt aviat, potser al cap de cinc minuts, potser ara mateix, la remor de passes voldria dir que havia arribat el seu torn.

Es va obrir la porta. El jove oficial de rostre fred va penetrar a la cel·la. Amb un breu moviment de la mà, va assenyalar Ampleforth.

—Habitació 101! —va dir.

Ampleforth va caminar cap a fora, pesadament, enmig dels guàrdies, amb la cara vagament pertorbada, sense comprendre-ho.

Va passar el que va semblar-li molt de temps. Se li havia revifat el mal de ventre. La ment li anava contínuament pel mateix camí, com una pilota fent un cop i un altre la mateixa sèrie de rebots. Tenia només sis pensaments: el mal de ventre; un tros de pa; la sang i els xiscles; O’Brien; Júlia; la fulla d’afaitar. Va patir un altre espasme als budells; les botes pesants tornaven a acostar-se. Mentre s’obria la porta, el corrent d’aire creat va portar endins una bafarada forta de suor freda. Parsons va entrar a la cel·la. Vestia pantalons curts i samarreta d’esport.

Aquest cop va ser Winston que es va esverar i es va oblidar de tot:

—

Tu, aquí!

Parsons va fer un cop d’ull a Winston en el qual no hi havia interès ni sorpresa, sinó tan sols desgràcia. Va començar a caminar d’una banda a l’altra. De sobte s’aturava un instant i tot seguit continuava, clarament incapaç d’estar-se quiet. Cada vegada que redreçava els seus genolls molsuts, era evident que tremolaven. Tenia els ulls oberts com taronges, completament fixos, com si no es pogués estar de mirar les coses situades a una distància mitjana.

—Què hi fas, aquí? —va dir Winston.

—Crimpensar! —va respondre Parsons, gairebé ploriquejant. El seu to de veu implicava automàticament l’admissió total de la seva culpabilitat i una mena d’horror incrèdul que un mot com aquest pogués aplicar-se-li. Va aturar-se davant de Winston i va començar a preguntar-li tot angoixat—: No deus pas creure que em mataran, oi, company? No et maten si, en realitat, no has fet res, si només has tingut un pensament i no has pogut fer res per impedir-lo. Et donen l’oportunitat d’una audiència. Hi tinc tota la confiança. Coneixen els meus precedents, no? Tu saps quina mena de xicot era! A la meva manera, però no era un xicot dolent. No gaire espavilat, d’acord, però amb la millor voluntat. He intentat de fer-ho tan bé com he pogut per al Partit, no? Creus que me’n sortiré amb cinc anys? O potser amb deu? Un xicot com jo podria resultar molt útil en un camp de treball. No crec que em matin per haver descarrilat només una vegada…

—Ets culpable? —va dir Winston.

—I tant, que sí! —va cridar Parsons amb una mirada servil a la telepantalla—. No deus pas creure que el Partit detindria un innocent, oi? —La cara granotesca se li va calmar una mica i fins i tot va agafar una delicada expressió beatifica—. El crimpensar és la cosa més horrible, company —va dir sentenciosament—. És insidiós. Et pot atrapar sense tu adonar-te’n. Saps com hi vaig caure? Dormint! Així mateix. Tota la vida treballant, mirant de fer la meva… I jo sense saber gens ni mica que tenia al cap una porqueria d’aquestes. Es veu que vaig començar a parlar en veu alta mentre dormia. Vols saber què van sentir que deia? —Va abaixar la veu com qui és obligat, per raons de malaltia, a pronunciar una obscenitat—. «Fora el Gran Germà!». Això, vaig dir. I sembla que ho vaig repetir unes quantes vegades. Entre nosaltres, company, estic content que m’enxampessin abans d’arribar més lluny. Saps què els diré quan em portin davant del tribunal? «Gràcies». Els diré: «Gràcies per salvar-me abans que fos massa tard».

—Qui et va denunciar? —va preguntar Winston.

—La meva petita —va dir Parsons amb una mena d’orgull una mica moix—. M’escoltava pel forat del pany. Va sentir el que deia i va informar-ne les patrulles l’endemà mateix. Prou espavilada, tenint en compte que és una informadora de només set anys, oi? No li guardo gens de ressentiment per haver-ho fet. En realitat, n’estic orgullós. Demostra, en qualsevol cas, que l’he pujada amb l’esperit correcte.

Va fer uns quants moviments més, com d’autòmat, amunt i avall. Algunes vegades llançava mirades de desig contingut cap a la tassa del vàter. Aleshores, tot d’una, va abaixar-se els pantalons curts.

—Perdona’m, company —va dir—. No hi puc fer res. És per l’espera.

Va arrepapar les grosses natges a la tassa del vàter. Winston va tapar-se la cara amb les mans.

«Smith!», va escridassar-lo la veu de la telepantalla. «6079! Smith, W.! Destapa’t la cara! A la cel·la, la cara no es pot tapar».

Winston va descobrir el rostre. Parsons utilitzava el vàter, sorollosament, abundosament. I va passar que tenia la vàlvula defectuosa i tota la cel·la va quedar impregnada de pudor durant unes quantes hores.

Van endur-se Parsons. Van entrar i sortir més presoners, misteriosament. Un, una dona, va ser enviada a l’«habitació 101», i —Winston va adonar-se’n— en sentir aquestes paraules va semblar que es volia encongir i canviar de color. Va arribar un moment que, si era al matí quan l’hi havien dut, ara seria el vespre; si havia estat al vespre, ara seria plena nit. Hi havia sis presos a la cel·la, homes i dones. Tots asseguts molt quiets. Davant per davant de Winston seia un home amb molt poc mentó i una cara amb les mateixes dents que un d’aquests rosegadors grossos i inofensius. Les galtes gruixudes i tacades feien tanta bossa a la part de baix que costava de creure que no hi tingués petits magatzems per guardar-hi menjar. Els ulls, d’un gris pàl·lid, saltaven porugament d’una cara a l’altra i es desviaven ràpidament quan coincidien amb la vista d’algú.

Va obrir-se la porta i van fer entrar un altre pres. La seva aparença va provocar a Winston una esgarrifança momentània. Era un home d’aspecte normal i ordinari, devia haver estat enginyer o tècnic d’alguna mena. Però el més sorprenent era el seu rostre esquelètic. Era com una calavera. De tan prim, la boca i els ulls es veien desproporcionadament grans. Els ulls, en particular, semblaven plens d’un odi mortal, insaciable a algú o alguna cosa.

L’home va seure al banc que hi havia prop de Winston, el qual ja no se’l va tornar a mirar. Però la cara esquelètica i turmentada era tan vívida al seu cap com si la tingués exactament davant dels ulls. De sobte, va adonar-se de quina era la causa: l’home s’estava morint de gana. Gairebé simultàniament, va semblar que el mateix pensament se li acudia a tothom, a la cel·la. Una lleugera commoció va recórrer tota la llargada del banc. Els ulls de l’home sense mentó es van fixar en l’home de la cara esquelètica. Aleshores va desviar-los amb sentiment de culpa, i tot seguit, com empesos per una força irresistible, van tornar a arrossegar-s’hi. Una estona més tard, va començar a regirar-se al seient. A la fi, va aixecar-se, va travessar la cel·la balancejant-se toixament, va furgar dins la butxaca de la seva granota i, amb aire vergonyós, va oferir un tros de pa tot llardós a l’home de cara esquelètica.

Va haver-hi un rugit furiós, eixordador, des de la telepantalla. L’home sense mentó va fer un salt enrere. L’home de la cara esquelètica va posar-se de pressa les mans darrere l’esquena, com si demostrés a tothom que refusava el regal.

«Bumstead!», va rugir la veu. «2713 Bumstead, J.! Llença el tros de pa!».

L’home sense mentó va deixar caure a terra el tros de pa.

«Queda’t dret on ets!», va dir la veu. «De cara a la porta. No et belluguis!».

L’home sense mentó va obeir. Les galtes grosses, com dues bosses, se li sacsejaven de manera incontrolable. La porta va obrir-se de cop. Mentre el jove oficial entrava i es col·locava en un cantó, va emergir de darrere seu un guàrdia baix i rodó, de braços i espatlles enormes. Va situar-se davant de l’home sense mentó i aleshores, a un senyal de l’oficial, va descarregar-li, amb tot el pes del seu cos, un cop de puny terrible en plena boca. La força del cop va fer semblar que l’home sense mentó s’aixecava de terra, el va empènyer fins a l’altra banda de la cel·la i va rebotre contra la base de la tassa del vàter. Per un moment va quedar estirat com si estigués inconscient, amb una sang tota fosca rajant-li del nas i la boca. Un alenar, o un xerricar, molt fluixos, gairebé inconscients, semblaven sortir-li de la boca. Va rodolar sobre ell mateix i va quedar-se de quatre grapes, inestable. Enmig d’un raig de sang i de saliva, les dues meitats d’una dentadura postissa van caure-li de la boca.

Els presos seien molt quiets, amb les mans encreuades als genolls. L’home sense mentó va tornar a enfilar-se al seu lloc. La carn d’un dels costats de la cara se li estava enfosquint. La boca se li havia inflat fins a formar una massa informe de color de cirera amb un forat negre enmig. De tant en tant, una mica de sang li degotava sobre el pit de la granota. Els seus ulls grisos encara saltaven d’una cara a l’altra, més culpables que mai, com si estigués intentant de descobrir si els altres el menyspreaven gaire per la humiliació soferta.

Va obrir-se la porta. Amb un petit gest, l’oficial va assenyalar l’home de la cara esquelètica.

—Habitació 101! —va dir.

Va haver-hi una exclamació sorda i un moviment al costat de Winston. L’home, en realitat, s’havia deixat caure de genolls i aixecava les mans juntes.

—Camarada! Oficial! —cridava—. Ja no cal que m’hi duguis, en aquest lloc! És que no t’ho he dit tot? Què més vols saber? No hi ha res més que pugui confessar, res! Només digues-me què vols que digui i ho confessaré al moment. Escriu-ho i ho signaré, sigui el que sigui! Prou habitació 101!

—Habitació 101 —va repetir l’oficial.

La cara de l’home, ara ja molt pàl·lida, va tornar-se d’un color que Winston no creia que fos possible. Era, inequívocament, molt ben definida, una tonalitat del verd.

—Feu-me un favor! —va cridar—. M’heu estat matant de gana des de fa setmanes. Acabeu d’una vegada i deixeu-me morir! Mateu-me. Pengeu-me. Sentencieu-me a vint-i-cinc anys. Hi ha algú més que voleu que denunciï? Només digueu-me qui és i us n’explicaré tot el que vulgueu. M’és igual qui sigui i què en feu, d’ell. Tinc una dona i tres fills. El més gran encara no ha fet els sis anys. Agafeu-los a tots plegats i talleu-los el coll davant els meus propis ulls; resistiré i m’ho miraré. Però no em torneu a l’habitació 101!

—Habitació 101 —va dir l’oficial.

L’home mirava frenèticament els altres presos, com si li hagués de venir una idea que l’ajudés a posar una altra víctima en lloc seu. Els ulls se li van aturar a la cara esclafada de l’home sense mentó. Va alçar amb força el seu braç prim.

—Aquest és el que hauríeu d’agafar, no pas jo! —va cridar—. No heu sentit què deia, després que li hàgiu trencat la cara. Doneu-me’n l’oportunitat i us ho explicaré paraula per paraula. Ell és qui està en contra del Partit, no pas jo! —Els guàrdies van fer unes passes endavant; la veu de l’home va convertir-se en un gemec—: No l’heu sentit! —va repetir—. La telepantalla es deu haver espatllat.

Ell és el que voleu. Agafeu-lo a ell, no a mi!

Els dos guàrdies cepats van aturar-se i van engrapar-lo pels braços. Però just en aquell moment va deixar-se caure a terra i va agafar-se a una de les potes de ferro que aguantaven el banc. Llançava un udol sense paraules, com un animal. Els guàrdies van agafar-lo per arrencar-lo del banc, però ell s’hi arrapava amb una força sorprenent. Van estar estirant potser durant uns vint segons. Els altres presos seien quiets, amb les mans encreuades als genolls, mirant fixament davant seu. Els udols van parar; l’home ja no tenia força per res que no fos agafar-se fort. Aleshores va haver-hi un crit diferent. Un cop de bota d’un dels guàrdies acabava de trencar-li els dits d’una de les mans. Tot seguit van arrossegar-lo fins als peus de l’oficial.

—Habitació 101 —va dir.

Van emportar-se l’home, que caminava amb pas insegur, amb el cap enfonsat, agafant-se la mà trencada, perdut tot l’impuls de lluita.

Ir a la siguiente página