1984

1984


Primera Part » III

Pàgina 7 de 41

I

I

I

Winston estava somiant en la seva mare. Quan va desaparèixer, pensava, devia tenir uns deu o onze anys. Era una dona alta, escultural i més aviat silenciosa, de moviments lents i magnífics cabells rossos. El seu pare, el recordava més vagament, moreno i prim, sempre amb vestits foscos impecables (Winston recordava sobretot les soles finíssimes de les seves sabates) i ulleres. Tots dos, era evident, els devia haver engolit una de les primeres grans purgues dels anys cinquanta.

En aquest moment la seva mare seia en un lloc profund, per sota d’ell i amb la seva germaneta als braços. D’aquesta germana, Winston només recordava que era una criatura feble i molt menuda, sempre callada i amb ulls grossos i vigilants. Totes dues miraven amunt, cap a ell. Es trobaven totes dues en un lloc subterrani —per exemple, al fons d’un pou o en una cova molt fonda—, però era un lloc que, tot i ser molt a sota seu, continuava enfonsant-se sense parar. Eren al saló d’un vaixell que s’enfonsava, mirant amunt cap a ell a través de l’aigua fosca. Encara hi havia aire al saló, encara podien veure’l, i ell a elles, però no paraven d’enfonsar-se, d’anar caient en l’aigua verdosa, que d’un moment a l’altre les hi apartaria de la vista per sempre. Ell era fora, a l’aire lliure i a plena llum, mentre que elles eren xuclades avall, cap a la mort. I s’enfonsaven perquè ell era allà dalt. Winston ho sabia i elles també. I reconeixia en les cares d’elles aquest coneixement. En les seves cares no hi havia retrets, ni tampoc en el seu cor. Simplement tenien la convicció que havien de morir perquè ell pogués continuar vivint, i que això formava part de l’ordre inevitable de les coses.

No podia recordar què havia passat, però en el seu somni sabia que les vides de la seva mare i de la seva germana, d’alguna manera, havien estat sacrificades per ell. Era un d’aquells somnis que, tot i utilitzar l’ambientació onírica habitual, són una continuació de la nostra vida intel·lectual i en els quals ens adonem de fets i d’idees que encara continuen tenint valor després de despertar. El que de sobte va sacsejar Winston era que la mort de la seva mare, esdevinguda uns trenta anys enrere, havia estat tràgica i dolorosa, tant, que era impossible que es tornés a produir igual. Percebia que les tragèdies pertanyien als vells temps, a uns temps en què encara hi havia intimitat, amor, amistat, i en què els membres d’una família s’estaven junts sense cap raó especial. El record de la seva mare va encongir-li el cor perquè havia mort estimant-lo, quan ell era massa jove i egoista per tornar-li aquell amor i perquè d’alguna manera, no recordava com, la dona havia sacrificat un concepte de la lleialtat que era privat i inalterable. Winston veia que aquestes coses no podien succeir en el present. Avui en dia hi havia por, odi i dolor, però no pas emocions dignes ni penes profundes o complexes. Tot això li havia semblat veure-ho en els ullarros de la seva mare i de la seva germana, mirant-lo, amunt, a través de l’aigua verdosa, enfonsant-se centenars de braces avall.

De sobte era dret en un tou de gespa arranada, en un capvespre d’estiu en què els raigs de biaix del sol dauraven l’herba. El paisatge que ara contemplava se li presentava tan sovint en somnis que mai no estava segur del tot de si l’havia vist a la vida real. Quan hi pensava, despert, en deia el País Daurat. Era cobert per pastures rosegades pels conills amb un senderol que el travessava serpentejant i, una mica pertot, uns turonets. Al fons, a l’altre costat del camp, es veien les branques d’uns oms gronxant-se suaument amb la brisa i el seu fullam, agitant-se en masses denses, com una cabellera femenina. En algun lloc, no gaire lluny, però fora de la vista, hi havia un rierol clar de fluir lent, amb gorgs on les bagres nedaven sota els salzes.

La noia dels cabells foscos venia cap a ell a través del camp. Amb el que semblava un sol moviment, s’esquinçava la roba i la llençava despectivament a un costat. Era un cos blanc i suau, però no li despertava desig, de fet, amb prou feines se’l mirava. En aquell moment l’omplia d’entusiasme l’admiració pel gest amb què la jove s’havia desprès de la roba. Amb la gràcia i el descuit d’aquell moviment semblava estar anihilant una cultura sencera, tot un sistema de pensament, com si el Gran Germà, el Partit i la Policia del Pensament poguessin ser escombrats i enviats al No-res amb un únic i esplèndid gest del braç. També aquell gest pertanyia als vells temps. Winston es va despertar amb el mot «Shakespeare» als llavis.

En aquell instant, la telepantalla emetia un xiulet perllongat que foradava l’oïda com un trepant i que no variava d’intensitat durant trenta segons. Eren les zero set quinze, hora de llevar-se per als oficinistes. Winston va empènyer el cos fora del llit —despullat perquè els membres del Partit Exterior només rebien tres mil cupons anuals per a vestimenta i per a un pijama ja en necessitava sis-cents— i va engiponar-se una samarreta de tirants descolorida i uns calçotets que hi havia llençats en una cadira. Al cap de tres minuts començarien els exercicis gimnàstics. Seguidament va tenir un atac de tos. El deixava doblegat, sempre l’atacava un moment després d’aixecar-se. Va buidar tant els pulmons que només va poder tornar a respirar després d’estirar-se d’esquena i fer una sèrie d’inspiracions profundes. Amb l’esforç de la tos se li havien inflat les venes i l’úlcera varicosa li havia començat a coure.

«Grup de trenta a quaranta!», va bordar una penetrant veu femenina. «Grup de trenta a quaranta! Ocupeu els vostres llocs, si us plau».

Winston va col·locar-se davant de la pantalla amb un salt. Ja hi havia aparegut la imatge d’una dona més aviat jove, magra però musculosa, vestida amb una túnica i calçada amb sabatilles d’esport.

«Estireu i flexioneu els braços!», va cridar. «Compteu amb mi:

Una, dues, tres, quatre!

Una, dues, tres, quatre! Som-hi, camarades, poseu-hi una mica de vida!

Una, dues, tres, quatre!

Una, dues, tres, quatre!».

El dolor del seu accés de tos no havia aconseguit d’esvair del tot la impressió que li havia deixat el somni, i els moviments rítmics de la gimnàstica contribuïen d’alguna manera a recuperar la memòria. Mentre estirava i doblegava els braços d’esma —portant a la cara l’expressió de satisfacció obstinada que es considerava apropiada durant els exercicis gimnàstics—, lluitava per recuperar el confús període de la seva primera infantesa. Era extraordinàriament difícil. Més enllà de finals dels anys cinquanta, tot s’esvaïa. Quan no hi havia dades externes que servissin de referència, fins i tot el perfil de la teva pròpia vida perdia nitidesa. Recordaves grans esdeveniments, que molt bé podien no haver passat, recordaves el detall d’incidents, però sense poder tornar a captar-ne l’atmosfera. I hi havia extensos períodes en blanc als quals no podies atribuir absolutament res. Aleshores tot havia estat diferent. Fins i tot els noms dels països i les seves formes als mapes havien estat diferents. La Franja Aèria número 1, per exemple, no es deia així, en aquells dies: l’anomenaven Anglaterra o Gran Bretanya, tot i que de Londres —Winston gairebé n’estava segur— se n’havia dit sempre Londres.

Winston no podia recordar clarament una època en què el seu país no hagués estat en guerra, però era evident que hi havia hagut un interval de pau prou llarg durant la seva infantesa, perquè un dels seus records més antics era el d’un atac aeri que va agafar tothom per sorpresa. Potser va ser quan la bomba atòmica va caure a Colchester. No recordava l’atac aeri pròpiament dit, però sí son pare agafant-lo de la mà mentre baixaven a corre-cuita cap avall, avall, avall per algun lloc subterrani molt profund, fent voltes i voltes per una escala de cargol que li ressonava sota els peus i que finalment li havia cansat tant les cames que va començar a somiquejar i van haver de parar i descansar. La seva mare, amb aquell caminar lent i somiós de sempre, els seguia a força distància. La mare carregava la germaneta de Winston. O potser només era un manyoc de flassades. Winston no estava segur que la seva germana petita ja hagués nascut, aleshores. Per últim, van desembocar en un lloc sorollós i ple de gent a vessar; va adonar-se que era una estació de metro.

Hi havia persones assegudes al terra enrajolat i d’altres, molt atapeïdes, en uns catres metàl·lics, les unes damunt les altres. Winston i els seus pares van trobar un lloc lliure a terra. A prop d’ells, un vell i una vella seien junts en un dels catres. L’ancià portava un vestit bo, fosc, i duia un barret de drap negre sota el qual apareixien uns cabells molt blancs. Tenia la cara morada; els ulls, blaus i llagrimosos. Pudia a ginebra. Semblava supurar-ne pels porus de la pell en comptes de suor. Podria haver-se pensat que les llàgrimes que li brollaven dels ulls eren ginebra pura. Tanmateix, a part d’estar lleugerament borratxo, també semblava patir una aflicció autèntica i insuportable. A la seva manera infantil, Winston va comprendre que alguna cosa terrible, impossible de perdonar i sense remei, li acabava d’ocórrer. També va creure saber de què es tractava. Algú que l’ancià s’estimava, potser una néta petita, havia mort durant el bombardeig. Cada pocs minuts, el vell repetia:

—No ens n’hauríem hagut de refiar. No t’ho deia, iaia? Ens ha passat per refiar-nos-en. Sempre ho he dit. Mai no hauríem hagut de refiar-nos d’aquells dats pel sac.

Winston, però, no podia recordar qui eren aquells dats pel sac de qui no s’haurien hagut de refiar.

Més o menys des d’aleshores ençà, la guerra no s’havia aturat, tot i que, parlant amb exactitud, no sempre s’havia tractat de la mateixa guerra. Durant uns quants mesos de la seva infantesa hi havia hagut confuses baralles als carrers del mateix Londres, en recordava vívidament unes quantes. Però reconstruir la història de tot aquell període, dir qui lluitava contra qui en un moment donat, hauria estat completament impossible, ja que no en quedaven documents escrits o parlats, cap esment sobre una disposició d’aliances diferent de l’actual. Per exemple, ara mateix, el 1984 (si és que érem al 1984), Oceania es trobava en guerra amb Euràsia i era aliada d’Orientàsia. En cap declaració pública o privada no s’admetia que les tres potències haguessin estat mai agrupades en aliances diferents. En realitat, Winston sabia molt bé que feia tan sols quatre anys, Oceania havia fet la guerra a Orientàsia i s’havia aliat amb Euràsia. Però allò era tan sols una peça de coneixement furtiu que ell posseïa perquè encara no tenien la memòria controlada de manera prou satisfactòria. Oficialment mai no hi havia hagut un canvi d’aliances. Oceania feia la guerra a Euràsia, per tant, sempre havia estat en guerra amb Euràsia. L’enemic del moment sempre representava el mal absolut; com a conseqüència, era del tot impossible l’existència de qualsevol pacte amb ell en el passat o de preveure’n algun en el futur.

L’espantós, va reflexionar per deu milè cop mentre es forçava les espatlles dolorosament enrere (amb les mans als malucs, giravoltaven el cos per la cintura, un exercici que se suposava bo per als músculs de l’espatlla), l’espantós era que tot allò podia ser veritat. Si el Partit podia allargar la mà cap al passat i dir que aquest o aquell esdeveniment

mai no ha passat, no era més terrible això, sense cap dubte, que la simple tortura i mort?

El Partit deia que Oceania no havia estat mai aliada d’Euràsia. Ell, Winston Smith, sabia que Oceania havia estat aliada amb Euràsia com a mínim quatre anys abans. Però on constava aquell coneixement? Només en la seva pròpia consciència, la qual, en qualsevol cas, ben aviat seria anihilada. I si tothom acceptava la mentida imposada pel Partit, si tots els arxius explicaven el mateix conte, aleshores la mentida passava a la història i esdevenia veritat. «Qui controla el passat», deia l’eslògan del Partit, «controla el futur: qui controla el present, controla el passat». I tanmateix, el passat, tot i la seva natura alterable, mai no havia estat alterat. El que ara era veritat, fos el que fos, era veritat des del fons dels segles i ho seria pels segles dels segles. Era ben senzill. L’únic que calia era una inacabable sèrie de victòries sobre la pròpia memòria. «Control de la realitat», en deien. En novaparla, «pensardoble».

«Descans!», va bordar la instructora, ara menys malhumorada.

Winston va deixar caure els braços als costats i va tornar a omplir els pulmons d’aire. La ment va lliscar-li pel món laberíntic del pensardoble. Saber i no saber, ser conscient d’allò que és realment veritat mentre es diuen mentides curosament construïdes, sostenir simultàniament dues opinions sabent que són contradictòries i, tanmateix, creure en totes dues; fer servir la lògica contra la lògica, rebutjar la moralitat tot apel·lant-hi, creure que la democràcia és impossible i alhora que el Partit és el guardià de la democràcia; oblidar el que calgui oblidar i, no obstant això, tornar-ho a la memòria tan bon punt sigui necessari per, tot seguit, tornar-ho a oblidar. I, per damunt de tot, aplicar el propi procediment al procediment mateix. Aquesta era la subtilesa: induir conscientment a la inconsciència i, per tant, esdevenir inconscient de l’acte d’autohipnosi que t’acabes d’aplicar. Fins i tot comprendre la paraula «pensardoble» implicava l’ús del pensardoble.

La instructora havia tornat a demanar-los l’atenció.

«I ara, a veure quants de nosaltres podem tocar-nos els dits dels peus!», va cridar amb entusiasme. «Som-hi, camarades! Un, dos! Un, dos!».

Aquest exercici fastiguejava Winston. Li enviava fiblades de dolor des dels talons a les anques i sovint acabava per provocar-li més accessos de tos. Ja no gaudia amb les seves meditacions. El passat, va pensar Winston, no sols havia estat alterat, sinó que en realitat l’havien destruït. Perquè, com podríem establir el fet més obvi si no n’existia més registre que el record de la pròpia memòria? Va intentar de recordar quan va sentir parlar per primer cop del Gran Germà. Creia que devia ser cap a l’any seixanta i tants, però era impossible d’estar-ne segur. Per descomptat, en les històries del Partit, el Gran Germà figurava com a cap i guardià de la Revolució des dels primers dies. Les seves gestes havien anat retrocedint gradualment en el temps i ara ja arribaven al món fabulós dels anys trenta i quaranta, quan els capitalistes, amb els seus estranys barrets cilíndrics, encara travessaven els carrers de Londres dins de lluents automòbils o en cotxes de cavalls amb els laterals de vidre. S’ignorava quina part d’aquesta llegenda era certa i quina part inventada. Winston no podia recordar ni tan sols la data en què el Partit havia començat a existir. No li semblava haver sentit la paraula «Socang» abans de 1960. Però era possible que fos corrent abans en la seva forma de vellaparla —és a dir, «socialisme anglès». Tot s’havia esvaït en la boira. Tanmateix, de vegades es podia assenyalar una mentida concreta. Per exemple, no era veritat, tal com pretenien els llibres d’història del Partit, que hagués inventat els aeroplans. Winston recordava els aeroplans des de la seva més llunyana infantesa. Però no podia demostrar-ho. Mai no es podia demostrar res. Només una vegada en tota la vida havia tingut a les seves mans la prova documental inequívoca de la falsificació d’un fet històric. I en aquella ocasió…

«Smith!», va cridar la veu de la pantalla. «6079 Smith W! Sí, tu! T’has d’ajupir més avall, si us plau! Pots fer-ho millor, no t’hi esforces; més avall, si us plau! Ara està molt millor, camarada. A veure, tota la colla, descans! Fixeu-vos en mi».

Una suor sobtada va començar a rajar-li per tot el cos, però la cara se li mantenia completament inescrutable. Mai no us manifesteu desanimats! Mai no us mostreu ressentits! Un lleu moviment d’ulls us podia trair. Winston mirava la instructora mentre aquesta aixecava els braços per damunt del cap i, no es podia dir que amb gràcia, però sí amb prou precisió i eficàcia, va doblegar-se i va tocar-se els dits dels peus sense moure els genolls.

«Ja ho veieu, camarades; això és el que us vull veure fer! Mireu-me una altra vegada. Tinc trenta-nou anys i quatre fills. Mireu», va tornar a doblegar-se. «Ja em veieu els genolls, ben drets. Tots vosaltres podeu fer-ho si voleu», va afegir mentre es posava dreta. «Qualsevol persona menor de quaranta-cinc anys és perfectament capaç de tocar-se així la punta dels peus. No tothom té el privilegi de lluitar al front, però almenys ens podem mantenir en forma. Recordeu els nostres nois del front malabar! I els mariners a la fortalesa flotant! Penseu el que han de suportar. Ara intentem-ho de nou. Això està molt millor, camarada, molt millor», va afegir en to estimulant adreçant-se a Winston, el qual, amb un esforç violent, havia aconseguit de tocar-se els dits dels peus sense doblegar els genolls per primer cop en uns quants anys.

Anar a la pàgina següent

Report Page