1984
Primera Part » VI
Pàgina 11 de 41
V
I
Winston estava escrivint en el seu diari:
Va ser fa tres anys. Era un vespre fosc en un carreró lateral estret prop d’una de les estacions de tren principals. La noia s’estava dreta al costat d’una de les portes, contra la paret, sota un fanal del carrer que gairebé no feia llum. Tenia un rostre juvenil, amb una capa gruixuda de maquillatge. Va ser que anés tan pintada, el que em va cridar l’atenció, aquella blancor, com una màscara, i els llavis vermells i lluents. Les dones del Partit mai no es maquillaven la cara. No hi havia ningú més al carrer, i tampoc telepantalles. Va dir: dos dòlars. Jo…
En aquell moment, se li va fer massa difícil de continuar. Va tancar els ulls i se’ls va prémer amb els dits, intentant de fer fora aquella visió recurrent. Tenia la temptació gairebé insuperable de posar-se a cridar una tirallonga de porcades tan fort com pogués. O picar amb el cap contra la paret, o clavar cops de peu a la taula i llençar amb força el tinter per la finestra. Volia fer alguna cosa violenta, sorollosa, o dolorosa que pogués ocultar aquell record que l’estava turmentant.
El pitjor enemic, rumiava, és el propi sistema nerviós. És de témer que, en un moment donat, la pròpia tensió interna es faci visible per mitjà d’algun símptoma. Va recordar-se d’un home amb qui havia coincidit al carrer unes quantes setmanes enrere: un individu amb un aspecte absolutament normal, un membre del Partit, de trenta-cinc o quaranta anys, alt i prim, amb una cartera a la mà. Estaven a pocs metres de distància quan, sobtadament, la banda esquerra de la cara de l’home va contreure’s amb una mena d’espasme. Va tornar a passar just quan es van creuar: va ser només un tic, un estremiment, ràpid com el clic del disparador d’una màquina de retratar, però també, era obvi, habitual. Recordava que en aquell moment va pensar: aquest pobre desgraciat està perdut. I el més espantós era que, probablement, aquelles accions es produïen de manera inconscient. El més gran dels perills era, tanmateix, parlar adormit. No hi havia manera de prevenir-se davant d’allò, almenys que ell sabés.
Va contenir la respiració i va continuar escrivint:
Vaig anar-me’n amb ella, vam passar per la porta i vam travessar un pati fins a una cuina situada en un soterrani. Hi havia un llit contra la paret i un llum a la taula que feia molt poca claror. Ella…
Les dents li grinyolaven. Li hauria agradat d’escopir. Alhora que pensava en la dona de la cuina al soterrani, va pensar en Katharine, amb qui estava casat. O potser hi havia estat. No, probablement encara hi estava perquè, pel que sabia, no era pas morta. Va semblar-li ensumar de nou la pudor calenta i de resclosit que feia la cuina del soterrani, una pudor composta de ferum d’insectes, roba bruta i perfum barat i ordinari, però tot i amb això, molt atractiu, perquè les dones del Partit ni es perfumaven ni es podia imaginar que mai ho arribessin a fer. Només els proles es perfumaven. En la seva ment, l’olor del perfum estava inextricablement barrejada amb la fornicació.
Anar-se’n amb aquella dona va significar la primera falta en dos anys aproximadament. El tracte amb prostitutes estava prohibit, és clar, però era una d’aquelles regles que un podia gosar, ocasionalment, saltar-se. Era perillós, però tampoc una qüestió de vida o mort. Si t’atrapaven amb una prostituta, significava cinc anys de treballs forçats, no més, si no havies comès cap altre delicte. I era prou fàcil d’evitar si aconseguies que no t’enxampessin en ple acte. Els barris més pobres eren plens de dones a punt, disposades a vendre’s. N’hi havia que podies aconseguir-les a canvi d’una ampolla de ginebra, que se suposava que els proles no bevien. Tàcitament, el Partit fins i tot tendia a encoratjar la prostitució, com a sortida d’uns instints que, igualment, era impossible de suprimir. La mera disbauxa no era gaire important, ja que era furtiva i trista i només implicava dones de classe submergida i menyspreada. El que era un delicte imperdonable era la promiscuïtat entre membres del Partit. Però, tot i que aquest era un dels delictes que confessaven invariablement els acusats en les grans purgues, era difícil d’imaginar que una cosa així succeís actualment.
L’objectiu del Partit no era simplement de prevenir-se davant lleialtats mútues d’homes i dones que després no pogués controlar. El seu propòsit real i no declarat era eliminar tota mena de plaer de l’acte sexual. L’enemic no era tant l’amor com l’erotisme, dins del matrimoni i fora. Tots els casaments entre membres del Partit havien de ser aprovats per un comitè format amb aquesta finalitat i —tot i que aquest principi no va ser mai establert clarament— el permís sempre era denegat si la parella implicada feia la impressió de sentir mútuament una atracció física. L’únic propòsit admès dels casaments era el d’engendrar fills per al servei del Partit. L’intercanvi sexual s’havia considerat com una mena d’operació menor, poc molesta, com si t’administressin un edema. Això tampoc no s’havia dit mai clarament, és clar. Però indirectament s’inculcava a tots els membres del Partit a partir de la infantesa. Fins i tot hi havia organitzacions com ara la Lliga Juvenil Antisexe que advocava pel celibat total per a tots dos sexes. Tots els nens havien de ser engendrats per inseminació artificial («insart», es deia en novaparla) i criats en institucions públiques. Winston s’adonava que això, tot plegat, no es pensava seriosament. Però d’una manera o altra, encaixava amb la ideologia general del Partit. El Partit estava intentant d’eliminar l’instint sexual i, si no li era possible de matar-lo, almenys el deformava i l’embrutia. Winston no sabia per què era així, però semblava del tot natural que ho fos. I almenys pel que feia a les dones, els esforços del Partit tenien un èxit total.
Va tornar a pensar en Katharine. Feia nou, deu, prop d’onze anys que s’havien separat. Era curiós que poc que hi pensava. Era capaç de passar dies sencers sense recordar que havia estat casat. Només havien estat junts uns quinze mesos. El Partit no permetia el divorci, però encoratjava la separació en els casos en què no hi havia criatures.
La Katharine era una noia alta, rossa, molt tibada, d’esplèndids moviments. Tenia un rostre provocador, aquilí, un rostre que s’hauria qualificat de noble fins al moment de descobrir que no hi havia res darrere. Ben al principi de la seva vida conjugal, Winston ja havia decidit —encara que només fos perquè la coneixia més íntimament que qualsevol altra persona— que la noia era, sense excepció, la persona amb el cervell més buit, vulgar i estúpid que mai s’hagués trobat. No hi tenia ni un pensament que no fos un eslògan, al cap. I no hi havia cap bestiesa, absolutament cap, que no fos capaç d’empassar-se si el Partit s’ho manegava bé. Winston, interiorment, la denominava «la banda sonora humana». Tanmateix, hauria aguantat de viure amb ella si no hagués estat per una cosa, el sexe.
Tan aviat com la tocava semblava endurir-se i apartar-se com una molla. Abraçar-la era com abraçar una talla de fusta articulada. I el més estrany era que fins i tot quan ella l’estrenyia, Winston tenia la sensació que, al mateix temps, el rebutjava amb tota la seva força. La rigidesa dels seus músculs ajudava a fer aquesta impressió. Jeia amb els ulls tancats, ni resistint-s’hi ni cooperant-hi, més aviat resignant-s’hi. Era d’allò més violent i, després d’una estona, horrible. Però fins i tot així hauria pogut viure amb ella si haguessin arribat a l’acord de no fer l’acte sexual. Però va ser prou curiós: la mateixa Katharine s’hi va oposar. Calia, deia, produir una criatura, si els era possible. Així doncs, va continuar tenint lloc l’actuació, un cop per setmana, regularment, sempre que no fos impossible. Fins i tot acostumaven a recordar-s’ho al matí, per no descuidar-se’n, com si fos una gestió que calia fer al vespre. La noia ho deia de dues maneres: una era «fer un nen» i l’altra, «complir el nostre deure amb el Partit». (Sí, en realitat també havia utilitzat aquesta frase). Ben aviat va començar-li a créixer un sentiment de por quan arribava el dia assenyalat. Però sortosament, el nen no va comparèixer i a la fi ella va estar d’acord a deixar córrer els intents. Poc després es van separar.
Winston va sospirar inaudiblement. Va agafar la ploma de nou i va escriure:
La dona va llançar-se sobre el llit i al moment, sense cap mena de preliminars, de la manera més grollera i horrible que es pugui imaginar, va estirar-se la faldilla amunt. Jo…
Va veure’s, dret, enmig d’aquella mitja claror, amb la ferum de xinxes i de perfum barat al nas, i un sentiment de desfeta i de ressentiment al cor que, fins i tot en aquell moment, se li barrejava amb el record del cos blanc de Katharine, glaçat per sempre més pel poder hipnòtic del Partit. Per què sempre havia de ser així? Per què no podia tenir una dona pròpia en comptes d’aquelles arrossegades llefiscoses un cop a l’any?
Però una relació amorosa de debò era un fet gairebé impensable. Les dones del Partit eren totes iguals. Els havien arrelat la castedat tan profundament com la lleialtat al Partit. Condicionades, ja molt aviat, pels jocs i l’aigua freda, per totes les ximpleries que els ensenyaven a l’escola i als Espies i a la Lliga Juvenil, per les lectures, manifestacions, cançons, lemes i músiques marcials, els sentiments naturals els havien estat arrencats. La raó li deia que havia d’haver-hi excepcions, però el cor no s’ho creia. Totes eren inexpugnables, tal com desitjava el Partit que fossin. El que ell volia, més i tot que ser estimat, era fer caure a terra aquell mur de virtut, encara que només fos una vegada a la vida. L’acte sexual, realitzat amb èxit, era tota una rebel·lió. El desig era delicte de crimpensar. Suposant que se n’hagués sortit, fins i tot el fet d’haver espavilat Katharine s’hauria considerat una seducció, tot i ser la seva dona.
Però calia acabar d’escriure la història. Va escriure:
Vaig encendre el llum. Quan vaig veure-la a la claror de…
Després de la foscor, la feble il·luminació del llum de parafina li havia semblat molt brillant. Per primer cop, podia veure bé la dona. Va fer una passa cap a ella i es va aturar, ple de cobdícia i de terror. Era dolorosament conscient del risc que havia corregut anant fins allí. Era perfectament possible que les patrulles l’atrapessin a la sortida: de fet, potser eren fora, a la porta, esperant, en aquell moment. Si se n’anava sense ni tan sols haver fet el que havia anat a fer…
Calia escriure tot allò, calia confessar-ho. De sobte, va veure a la claror de la bombeta que la dona era
vella. La pintura que li empastifava la cara era tan gruixuda que semblava com si anés a esquerdar-se com una carota de cartró. Ja tenia força cabells blancs, però el detall veritablement més horrorós era que la boca li havia quedat mig oberta i no revelava res tret d’una foscor cavernosa. No tenia ni una dent.
Va afanyar-se a escriure, fent gairebé gargots:
Quan vaig veure-la a plena llum vaig adonar-me que era una vella de debò, com a mínim tenia cinquanta anys. Però vaig continuar endavant i vaig fer-ho igualment.
Va aixafar-se les parpelles amb els dits una altra vegada. A la fi, ho havia escrit, però no servia de res. La teràpia no havia funcionat. Les ganes de cridar renecs amb tota la potència de la seva veu eren tan fortes com sempre.