1984
Primera Part » VIII
Pàgina 13 de 41
V
I
I
I
D’algun lloc al fons d’un passatge, arribava flotant al carrer l’aroma de cafè torrant-se —cafè de debò, no pas cafè Victòria. Winston va afluixar la marxa involuntàriament. Durant un parell de segons aproximadament va tornar enrere, al món mig oblidat de la seva infantesa. Aleshores una porta va tancar-se de cop i va semblar que tallava l’aroma tan abruptament com si s’hagués tractat d’un so.
Havia caminat uns quants quilòmetres per la vorera i l’úlcera varicosa se li havia irritat. Era la segona vegada en tres setmanes que s’havia perdut una de les vetllades del Centre Comunitari: un acte imprudent, ja que podies estar segur que el nombre de les assistències al Centre era rigorosament comprovat. En principi, un membre del Partit no tenia temps lliure, no estava mai sol tret de quan es ficava al llit. S’havia assumit que quan no s’estava treballant, menjant o dormint, es prenia part en una mena o altra de lleure comunitari. Fer alguna cosa que suggerís un cert gust per la solitud, ni que fos sortir a passejar tot sol, era sempre una mica perillós. Hi havia un mot en novaparla per a això: «vidapròpia», es deia. Significava individualisme i excentricitat. Però aquell vespre, mentre sortia del Ministeri, l’agradable aire d’abril el va temptar. El cel era fet del blau més càlid que havia vist en tot l’any i, sobtadament, se li van fer insuportables la llarga i sorollosa vetllada al Centre, els jocs avorrits i esgotadors, les conferències i la companyonia cridanera untada de ginebra. Seguint un impuls, es va girar i es va allunyar de la parada de l’autobús. Va posar-se a vagarejar pel laberint de Londres, primer cap al sud, després cap a l’est, més tard de nou cap al nord… Es va deixar perdre per carrers desconeguts, gairebé sense preocupar-se de la direcció que prenia.
«Si hi ha esperança», havia escrit al seu diari, «és en els proles». Els mots li havien tornat, com l’afirmació d’una veritat mística i d’un absurd palpable. Es trobava en algun punt de la zona vaga, de color terrós, dels barris baixos, al nord-est del que una vegada havia estat l’estació de Sant Pancraç. Va estar caminant per un carrer empedrat, amb casetes de dos pisos i portals atrotinats que donaven de dret a la vorera i que, una mica, suggerien curiosament la forma de caus de rata. Pertot arreu entre les llambordes hi havia tolls d’aigua bruta. Dins i fora dels portals foscos i per sota, pels estrets passatges que comunicaven les dues parts de les cases, hi havia una multitud de gent —noies en plena floració, amb boques cruelment pintades; joves que perseguien les noies; dones inflades caminant com els ànecs, que mostraven allò que serien les noies al cap de deu anys; éssers vells corbats que anaven transitant amb dificultat, i nens esparracats, descalços, que jugaven als tolls d’aigua i tot seguit arrencaven a córrer sota els crits enrabiats de les seves mares. Potser una quarta part de les finestres del carrer estaven trencades i tapades amb taulons. La majoria de la gent no es fixava en Winston; uns quants van observar-lo amb una mena de curiositat cautelosa. Dues dones monstruoses de braços vermellosos quadrats sobre els davantals xerraven fora el portal. Winston, mentre s’hi acostava, va captar uns quants fragments de la seva conversa.
—Sí, jo que li dic, tot això està molt bé, li dic. Però si haguessis estat al meu lloc hauries fet igual que jo. És molt fàcil, criticar, li dic, però no has tingut els mateixos problemes que jo…
—Ah —va dir l’altra—. Molt ben dit. És just el que li havies de dir.
Les veus estridents van aturar-se de cop. Les dones van repassar-lo amb un silenci hostil mentre passava. Però exactament no era hostilitat, era tan sols una mena de respecte, un encarcarament momentani, com quan ens creuem amb un animal desconegut. La granota blava del Partit no devia ser una cosa gaire vista en un carrer com aquell. Evidentment, era força estúpid deixar-se veure per llocs així, si no era que hi tinguessis algun negoci pendent. Et podien aturar les patrulles, si et sorprenien caminant entre els proles. «Puc veure els teus papers, camarada? Què fas per aquí? A quina hora has plegat de treballar? És el teu camí habitual de tornada a casa?». I així anar fent. I no era que hi hagués cap llei que prohibís passejar fins a casa per una ruta inusual. Però n’hi havia prou per cridar l’atenció si la Policia del Pensament en sentia parlar.
De sobte es va commocionar tot el carrer. Se sentien crits d’avís procedents de tots cantons. La gent es tancava dins els portals com conills. Una noia va sortir com una fletxa des d’un dels portals una mica més amunt d’on era Winston, va agafar a coll un nen petitíssim que jugava en un dels tolls, va embolicar-lo amb el davantal i va afanyar-se a tornar, tot en un sol moviment. A l’instant, un home amb una jaqueta negra com d’orquestrina que havia emergit d’un dels carrerons laterals va acostar-se corrents a Winston mentre apuntava nerviosament cap al cel.
—Vapor! —va udolar—. Compte, patró! Li caurà al cap! Ràpid, a terra!
Vapor era el motiu que, per alguna raó, els proles aplicaven a les bombes coet. Winston es va llençar de seguida de cara a terra. Els proles no s’equivocaven gairebé mai quan t’advertien d’aquesta manera. Semblaven posseir una mena d’instint que els avisava uns quants segons abans de la caiguda d’un coet, tot i que els coets, suposadament, viatjaven a una velocitat superior a la del so. Winston va cobrir-se el cap amb els avantbraços. Va sentir-se un rugit que va fer tremolar el paviment; una pluja d’objectes menuts va caure-li a l’esquena. Quan va aixecar-se va adonar-se que estava ple de fragments de vidre de la finestra més pròxima.
Va posar-se a caminar. La bomba havia derruït un grup de cases dos-cents metres enllà, carrer amunt. Un plomall negre de fum surava per l’aire, i a sota, un núvol de polsim envoltava una multitud de gent que es bellugava entre les ruïnes. Hi havia un petit munt de guix a la vorera, davant seu. D’entremig sorgia un fil d’un vermell brillant. Quan va arribar-hi va veure que era una mà humana tallada pel monyo. Tret del tros sangonós, la mà era tan blanca que semblava un motlle de guix.
D’un cop de peu va engegar-la a la claveguera. Després, per estalviar-se la gentada, va trencar per un dels carrerons de mà dreta. En tres o quatre minuts va ser fora de la zona afectada per la bomba. Aquí, la sòrdida vida dels carrers continuava com si res no hagués passat. Eren gairebé les vint del vespre i les botigues de begudes freqüentades pels proles («pubs», en deien) eren atapeïdes de clients. De les brutes portes oscil·lants, que s’obrien i tancaven sense parar, arribava una pudor d’orina, serradures i cervesa amarga. En un racó format gràcies a una façana més avançada, hi havia tres homes drets, molt junts. El del mig aguantava un diari doblegat i els altres dos l’hi llegien per damunt les espatlles. Fins i tot abans de ser prou a prop per observar-los l’expressió de la cara, Winston va poder adonar-se que estaven totalment absorts. Era obvi que els ho havia provocat alguna notícia que acabaven de llegir. Se n’havia allunyat un parell de passes quan el grup es va disgregar i dos dels homes van començar a discutir violentament. Per un moment va semblar-li que arribarien a les mans.
—Vols fer el favor d’escoltar-me? Et dic que en els últims catorze mesos no ha guanyat cap número acabat en set!
—I jo et dic que sí!
—No, senyor! A casa hi tinc apuntats en un tros de paper tots els dels últims dos anys! Me’ls apunto puntual com un rellotge. I t’ho repeteixo, no n’hi ha cap acabat en set!
—Doncs t’equivoques. Sí que ha sortit! I gairebé te’l podria dir, aquest cony de número. Acabava en quatre o en set. Va ser el febrer, la segona setmana de febrer.
—Ni febrer ni la mare que et va parir! Els tinc tots apuntats un darrere l’altre. I t’ho repeteixo, cap número…
—Prou! Vinga… —va fer el tercer home.
Parlaven de la loteria. Winston va mirar enrere quan s’havia allunyat uns trenta metres. Encara estaven discutint amb expressions vitals i apassionades. La loteria, amb els seus enormes premis setmanals, era l’únic esdeveniment públic al qual els proles prestaven atenció. Era probable que hi hagués uns quants milions de proles per als quals la loteria era la principal —si no única— raó per continuar vivint. Era el seu entreteniment, la seva bogeria, el seu calmant, el seu estimulant intel·lectual. En tot el que feia referència a la loteria, fins i tot gent que amb prou feines sabia llegir i escriure semblava capaç d’intricats càlculs i de vertiginoses proeses amb la memòria. Hi havia una tribu sencera d’homes que es guanyaven la vida només venent sistemes, previsions i amulets de la bona sort. Winston no tenia res a veure amb el funcionament de la loteria, la qual estava gestionada pel Ministeri de l’Abundància, però estava assabentat (de fet, tothom al Partit ho estava) que la majoria dels premis eren imaginaris. Només es pagaven petites quantitats; els guanyadors dels grans premis eren persones inexistents. No havent-hi cap mena de contacte entre unes zones d’Oceania i unes altres no era gens difícil d’arranjar.
Però si hi havia esperança, es trobava en els proles. Havies de pujar-hi de peus. Així, dit de paraula, sonava raonable. Però esdevenia un acte de fe quan observaves aquells éssers humans que passaven per la vorera.
El carrer cap a on havia girat feia baixada. Va tenir la sensació que ja havia estat per aquell veïnat. I que hi havia una gran avinguda no gaire lluny. D’algun lloc, més endavant, va arribar-li un enrenou de veus cridaneres. El carrer feia un gir brusc i acabava en unes escales que baixaven fins a un carreró enclotat on hi havia unes quantes paradetes de venda de verdura pansida. En aquell moment, Winston va recordar on era. El carreró duia a l’avinguda principal, i a la primera cantonada, encara no cinc minuts més enllà, hi havia la botiga d’objectes de segona mà on havia comprat el llibre en blanc on ara escrivia el seu diari. I en una petita papereria, no gaire lluny, hi havia comprat la ploma i el tinter.
Va aturar-se un moment al capdamunt de l’escala. A l’altra banda del carreró hi havia un pub petit i atrotinat les finestres del qual semblaven cobertes de glaç. En realitat era una simple capa de pols. Un vell, encorbat però força actiu, amb uns bigotis blancs i refilats, i sortits com les antenes d’un cranc, va empènyer la porta oscil·lant i va entrar. Mentre Winston, dret, s’ho mirava, se li va ocórrer que el vell, que devia tenir com a mínim uns vuitanta anys, era un home de mitjana edat quan va triomfar la Revolució. Ell i uns quants més com ell eren les darreres connexions existents amb el desaparegut món del capitalisme. Dins el mateix Partit, no hi havia gaire gent amb idees formades abans de la Revolució. La generació més gran havia estat eliminada en gran part durant les grans purgues dels cinquanta i dels seixanta. I els pocs que van sobreviure, ja feia temps que vivien terroritzats i abocats a la rendició intel·lectual absoluta. Si encara hi havia algú viu que pogués donar compte de les condicions de vida durant la primera part del segle només podia ser un prole. Sobtadament, va tornar-li a la memòria el passatge del llibre d’història que havia copiat al diari. Va agafar-li un impuls irracional. Entraria al pub, faria coneixença amb aquell vell i li plantejaria tot de preguntes. Li diria: «Expliqui’m la seva vida quan era un noi. A què s’assemblava, en aquella època? Les coses anaven millor o pitjor que ara?».
Precipitadament, per tal d’evitar de repensar-s’ho, va baixar les escales i va travessar el carrer estret. Era una bogeria, és clar. Com d’habitual, no hi havia cap llei concreta que prohibís de parlar amb els proles i de freqüentar els seus pubs, però era de llarg una acció prou estranya per no passar desapercebuda. Si apareixien les patrulles podria justificar-se adduint un moment de feblesa, però no era probable que se’l creguessin. Va empènyer la porta i va entrar. Va colpejar-lo a la cara una repugnant pudor com de formatge provinent de la cervesa amarga. Mentre entrava, la remor de veus va baixar a la meitat de volum. Darrere l’esquena, podia sentir com la gent li mirava la granota blava. Va interrompre’s durant uns trenta segons una partida de dards que s’estava jugant a l’altre costat de la sala. El vell a qui havia seguit era dret a la barra, mantenia una mena de discussió amb el bàrman, un jove amb nas de ganxo, alt i gros, d’enormes avantbraços. Uns quants clients s’estaven al seu voltant contemplant l’escena amb els gots a les mans.
—T’ho he demanat amb educació, no? —deia el vell tot aixecant les espatlles combativament—. M’estàs dient que no teniu una gerra amb la mesura d’una pinta en aquest pub repugnant?
—I quin dimoni de mesura és una pinta? —va dir el bàrman repenjant-se endavant amb la punta dels dits sobre el taulell.
—Sentiu què diu! Es fa dir bàrman i ni tan sols sap què és una pinta! Doncs mira, una pinta és la meitat d’un quart, i hi ha quatre quarts en un galó. Encara t’hauré d’ensenyar les beceroles.
—No ho havia sentit mai —va dir el bàrman breument—. Litre i mig litre, vet aquí les mesures que servim. Hi ha les gerres al prestatge de davant seu.
—A mi m’agradaria una pinta —va insistir el vell—. Me n’hauries pogut posar una sense cap problema. No els teníem pas, aquests refotuts litres, quan era jove.
—Quan vostè era jove, tots vivíem dalt dels arbres, encara —va fer el bàrman fent un cop d’ull als altres clients.
Va haver-hi un esclat de rialles i la tensió causada per l’entrada de Winston va semblar que desapareixia. La cara de rostoll blanquinosa del vell va envermellir. Va girar-se tot remugant entre dents i va topar amb Winston, que va agafar-lo suaument del braç.
—El puc convidar a una ronda? —li va preguntar.
—És molt amable —va dir l’altre mentre arronsava de nou les espatlles; semblava no haver-se adonat de la granota blava de Winston—. Una pinta! —va afegir agressivament al bàrman—. Una pinta de
wallop!
El bàrman va buidar dues ampolles de cervesa negra de mig litre en unes gerres de vidre gruixut que acabava d’esbandir en una palangana, sota el taulell. La cervesa era l’única beguda que es podia aconseguir als pubs. Se suposava que els proles no bevien ginebra, tot i que a la pràctica en podien adquirir amb molta facilitat. La partida de dards estava en plena activitat una altra vegada i el grup de gent de la barra havia començat a parlar sobre els bitllets de loteria. La presència de Winston va passar desapercebuda per un instant. Hi havia una taula de pi sota la finestra. Va pensar que era on ell i el vell podrien parlar sense por de ser escoltats. Era terriblement perillós, però de totes maneres en aquell local no semblava haver-hi cap telepantalla. Era una qüestió de què, tot just entrar, ja s’havia assegurat.
—Me l’hauria pogut servir, aquesta pinta… —rondinava el vell tot seient amb la seva gerra—. Amb mig litre no n’hi ha prou. No em deixa satisfet. I un litre sencer és massa. Em posa la bufeta a funcionar. Això, sense parlar del preu…
—Deu haver vist grans canvis d’ençà que era jove —va fer Winston tot temptejant.
Els ulls blaus i pàl·lids del vell van bellugar-se des del tauló dels dards a la barra, i de la barra a la porta dels vàters, com si fos a la sala d’aquell pub, que esperés de trobar-hi els canvis ocorreguts.
—La cervesa era més bona —va dir finalment—. I més barata! Quan era jove, la cervesa suau (en dèiem «
wallop», nosaltres) valia quatre penics la pinta. Estem parlant d’abans de la guerra, és clar.
—Quina guerra?
—Tot és una guerra —va fer l’home vagament; va aixecar la gerra i les espatlles també se li van alçar—. Li desitjo tota la salut del món!
La nou punxeguda, enmig del seu coll tot magre, va fer un sorprenent i ràpid moviment amunt i avall, i la cervesa va desaparèixer. Winston va acostar-se a la barra i va tornar amb dos mig litres més. Semblava que el vell ja no tenia prejudicis contra el fet de beure un litre sencer.
—És molt més gran que jo —va dir Winston—. Ja devia ser un home fet abans que jo naixés. Pot recordar com eren les coses en els vells temps, abans de la Revolució. La gent de la meva edat, en realitat no sabem res d’aquella època. Només podem llegir-ne coses als llibres, i el que es diu als llibres pot no ser cert. M’agradaria saber la seva opinió sobre això. Els llibres d’història diuen que la vida, abans de la Revolució, era completament diferent a la d’avui en dia. Que hi havia la més terrible de les opressions, injustícies, pobreses, en fi, el pitjor que podríem imaginar. Aquí, a Londres, la major part de la gent no tenia mai res per menjar, d’ençà que naixia fins que es moria. La meitat no arribava a tenir mai un sol parell de botes. Treballaven dotze hores diàries i deixaven l’escola als nou anys. Dormien deu persones en una habitació. I al mateix temps hi havia una minoria de gent, tan sols uns quants milers, els capitalistes en deien, que eren rics i poderosos. Posseïen tot allò que es pogués posseir. Habitaven grans i esplèndides mansions amb trenta criats, circulaven amb automòbil i amb carruatges de quatre cavalls, bevien xampany, portaven copaltes…
De sobte el vell es va il·luminar.
—Copaltes! —va dir—. Em fa gràcia que ho esmenti. Ahir mateix me’n vaig tornar a recordar, no sé pas per què. Només rumiava que no havia vist un copalta en anys. Han desaparegut del tot. L’última vegada que en vaig portar un, de barret d’aquests, va ser en el funeral de la meva cunyada. I això era… Bé, no li podria dir la data exacta, però devia ser fa una cinquantena d’anys. No cal dir que només vaig llogar-lo per a l’ocasió.
—No tenen gaire importància, els copaltes —va dir Winston tot pacient—. La cosa és que aquells capitalistes, ells i uns quants advocats, capellans i molta més gent que vivia com ells, eren els senyors de la terra. Tot existia en benefici d’ells. I la resta, la gent normal, els treballadors, eren els seus esclaus. Podien fer el que volguessin, amb tu. Et podien embarcar cap al Canadà com si fossis bestiar. Si així ho volien, podien ficar-se al llit amb les teves filles. Podien ordenar que us fuetegessin amb una cosa que es deia «gat de nou cues». I havies de treure’t la gorra quan passaves pel seu costat. Tots els capitalistes anaven amb colles de lacais que…
El vell va tornar-se a il·luminar.
—Lacais! —va dir—. És una paraula que feia molt que no sentia. Lacais! Se m’emporta temps enrere, i tant! Recordo, fa anys i panys, que de tant en tant solia anar a Hyde Park el diumenge havent dinat a escoltar tots aquells beneits pronunciant discursos: l’Exèrcit de Salvació, els catòlics romans, jueus, indis, de tota mena, n’hi havia. N’hi havia un en particular, no n’hi podria dir el nom, era un gran orador. No se’n guardava ni una. «Lacais!», cridava. «Lacais de la burgesia! Esclaus de la classe dirigent!». «Paràsits!». No, això era d’un altre… Ah sí, també els tractava de hienes, els ho deia així mateix, hienes. No cal dir que s’estava referint al Partit Laborista, és clar.
Winston tenia la sensació que conversaven però que cadascú anava a la seva.
—El que realment volia saber és això: creu que té més llibertat ara que no pas en aquella època? Troba que el tracten més com un ésser humà? Antigament, la gent rica, la gent que era dalt de tot…
—La Cambra dels Lords —va evocar el vell.
—Molt bé, la Cambra dels Lords. Li pregunto si tota aquesta gent era capaç de tractar-lo com un inferior simplement perquè ells eren rics i vostè pobre. És cert, per exemple, que calia tractar-los de «Sir» i treure’t la gorra quan passaven?
Va semblar que el vell rumiava profundament. Va beure’s una quarta part de la seva gerra abans de respondre.
—Sí —va dir—. Els agradava que ens toquéssim la gorra amb la mà. Demostrava respecte. No hi estava pas d’acord, jo, però vaig fer-ho ben sovint. Calia, tal com vostè diria.
—I era normal, i només estic repetint el que he llegit als llibres d’història, era normal que aquella gent i els seus criats us empentessin fora de la vorera?
—Un d’ells em va empènyer, una vegada —va dir el vell—. Me’n recordo com si fos ahir. Era una regata nocturna, acostumava a haver-hi gent molt grollera, durant aquestes curses nocturnes, i vaig topar a l’avinguda Shaftesbury amb un paio jove. Era un cavaller amb camisa de mudar, copalta, abric negre… Anava fent ziga-zagues per la vorera i jo vaig topar-hi per accident. Em va dir: «Per què no mires per on vas?». Li vaig dir: «Et penses que aquesta merda de vorera és teva?». Em va dir: «Et retorçaré aquesta merda de coll que tens, si continues parlant-me així». Li vaig dir: «Estàs borratxo. Si volgués no em duraries ni mig minut». I no s’ho creurà, però em va posar la mà al pit i em va fotre una bona empenta. Gairebé em va enviar sota les rodes d’un autobús. Bé, jo era jove, aleshores, i no m’hauria costat gens, en cas d’arreplegar-lo tot sol…
Va apoderar-se de Winston un sentiment d’impotència. La memòria d’aquell vell no era més que una barreja inservible de detalls. Podria estar-li preguntant coses un dia sencer sense aconseguir una informació real. La història del Partit podia ser certa. Segons com, podia ser completament veritat. Va fer un darrer intent:
—Potser no he estat gaire clar —va dir—. El que vull dir-li és el següent: vostè ha viscut molt de temps, ha viscut la meitat de la seva vida abans de la Revolució. El 1925 ja era adult. Podria dir-me, pel que recorda, si el 1925 la vida era millor o pitjor que la d’ara? Si pogués triar, en quina època s’estimaria més viure, en aquella o en l’actual?
El vell va contemplar tot meditatiu el blanc dels dards. Va acabar-se la cervesa més lentament que l’anterior. Quan va parlar, va fer-ho amb un aire tolerant i filosòfic, com si la cervesa l’hagués estovat.
—Sé què espera de mi —va dir—. Espera de mi que digui que voldria ser jove una altra vegada. La majoria de gent li diria que li agradaria tornar a ser jove, si els ho demana. Ets ple de salut i força, quan ets jove. Quan arribes a la meva edat no et trobes mai bé. Pateixo molt dels peus i la bufeta em fa passar moments terribles. Haig d’aixecar-me del llit sis i set cops per nit. D’altra banda, ser vell té molts avantatges. No es tenen les mateixes preocupacions. S’acaba el tracte amb les dones i això és una cosa molt gran. Encara que no s’ho cregui, fa prop de trenta anys que no he anat amb cap dona. Encara més, ni tan sols no en tinc ganes.
Winston seia repenjat contra l’ampit de la finestra. No serviria de res continuar. Estava a punt de demanar més cervesa quan el vell es va aixecar tot d’una i va esmunyir-se en direcció als urinaris de l’altra banda de la sala. El mig litre de cervesa extra ja li estava fent efecte. Winston va continuar assegut un minut o dos observant la seva gerra buida, i amb prou feines va adonar-se que els peus se l’havien endut enfora, al carrer, una altra vegada. Al cap de, com a màxim, vint anys, va reflexionar, d’una vegada i per sempre, ja no hi hauria ningú per respondre la pregunta més grandiosa i alhora més simple: «Era millor, sí o no, la vida d’abans de la Revolució?». Però, de fet, era incontestable ja ara mateix, des del moment que els escassos supervivents del món antic eren incapaços de comparar una època amb l’altra. Recordaven un milió de coses inútils, una baralla amb un company de feina, la recerca d’una manxa perduda de bicicleta, l’expressió en el rostre d’una germana morta molts anys enrere: però tots els fets rellevants s’escapaven del seu radi d’atenció. Eren com formigues, que poden veure els objectes petits però no pas els grossos. I quan la memòria trontollava i els records escrits es falsificaven, quan passava això, la proclama del Partit d’haver millorat les condicions de la vida de les persones havia de ser acceptada. Perquè no existia ni tornaria a existir mai un nivell de vida amb el qual poguessin ser comparades.
En aquest moment, el fil dels seus pensaments es va aturar abruptament. Va aturar-se i va mirar enlaire. Era en un carrer estret, amb unes quantes botiguetes fosques esquitxades entre cases de veïns. Exactament damunt del cap hi tenia penjant tres boles descolorides que en un altre temps semblava que havien estat daurades. Li va semblar que reconeixia el lloc. I tant! Era davant la botiga d’objectes d’ocasió on havia comprat el diari.
Va tenir un recargolament de por. Ja havia estat un acte prou inconscient, de comprar-hi aleshores el diari. S’havia jurat que mai més no s’hi acostaria. I just a l’instant en què havia deixat vagarejar els pensaments, els peus, pel seu propi compte, ja l’hi havien dut una altra vegada. Començant el diari, tenia l’esperança de poder protegir-se d’aquests impulsos suïcides. Alhora va adonar-se que tot i que eren prop de les vint-i-una, la botiga encara era oberta. Amb la intuïció que dintre cridaria menys l’atenció que fora, parat a la vorera, va travessar la porta. Si li preguntaven què hi feia, sempre podria respondre plausiblement que mirava de comprar fulles d’afaitar.
L’amo acabava d’encendre un llum penjant d’oli. Difonia una olor bruta però tranquil·litzadora. Era un home d’uns seixanta anys, fràgil i encorbat, amb un nas llarg i benèvol, i ulls suaus distorsionats per ulleres molt gruixudes. Tenia els cabells gairebé blancs, però les celles les conservava encara negres i molt espesses. Les ulleres, els seus moviments agradables i nerviosos i el fet que vestís una jaqueta vella de pana negra li donava un cert aire d’intel·lectual, com si hagués estat una mena de literat, o potser un músic. Tenia una veu suau, una mica apagada, i el seu accent era menys col·loquial que el de la majoria dels proles.
—L’he reconegut, quan s’ha quedat parat a fora —li va dir immediatament—. Vostè és el senyor que em va comprar l’àlbum de records per a senyoreta. Era un paper ben bonic. «Paper nata», en dèiem abans. No s’ha fet un paper com aquest des de fa, almenys, cinquanta anys. —Va mirar-se Winston per damunt de les ulleres—. Hi ha res que pugui fer per vostè? O només volia fer un cop d’ull?
—Passava per aquí —va dir Winston vagament—. Miraré una mica. No vull res en particular.
—Tant se val —va fer l’home—. Perquè crec que no hauria pogut satisfer-lo, tampoc. —Va fer un gest de disculpa amb la seva mà de palmell tou—. Ja veu com està, la botiga, buida. Entre vostè i jo, li diré que el negoci d’antiguitats es troba gairebé esgotat. Ja no hi ha clientela ni material al magatzem. Els mobles, els objectes de porcellana i de cristall, han anat desapareixent a poc a poc. Per descomptat, s’han fos la majoria dels objectes de metall. Fa anys que no veig un canelobre de bronze…