1984
Segona Part » III
Pàgina 18 de 41
I
I
I
—Podem tornar-hi una altra vegada —va dir Júlia—. En general, fer servir un amagatall un parell de vegades és segur. Sempre que esperem un mes o dos, és clar.
Tan bon punt es va despertar, va canviar de comportament. Va tornar-se previnguda i vigilant. Va posar-se la roba, va nuar-se el cordó morat a la cintura i va començar a arranjar els detalls de la tornada a casa. Semblava natural que ho fes ella. Era obvi que tenia un sentit pràctic que a Winston li mancava. I a més semblava tenir un coneixement exhaustiu de la zona rural dels voltants de Londres, adquirit a base d’innombrables excursions comunitàries. La ruta que li va confeccionar per tornar era completament diferent de la usada per arribar. Va dur-lo a una altra estació de tren.
—Mai no tornis a casa pel mateix camí de sortida —va dir-li, com si enunciés un principi bàsic i general. Ella se n’aniria primer. Winston hauria d’esperar mitja hora abans d’emprendre la marxa.
Li havia indicat un lloc on podrien trobar-se després de la feina, quatre vespres més tard. Era un carrer dels barris pobres on hi havia un mercat que, normalment, era ple de gent i de soroll. S’estaria vagarejant entre les parades com si busqués cordons de sabates o fil de cosir. Si ella trobava que no hi havia moros a la costa, quan Winston s’hi acostés es mocaria. Si no era així, hauria de passar pel seu costat sense fer cap signe de reconèixer-la. Però amb sort, enmig de la gentada, podrien parlar un quart d’hora sense perill i posar-se d’acord per a una altra trobada.
—I ara me n’haig d’anar —va dir tan aviat com va acabar de donar-li les instruccions—. Haig de ser de tornada a les dinou trenta. Haig de dedicar dues hores a la Lliga Juvenil Antisexe. S’han de repartir fulletons o una cosa així. Oi que és una merda? Fes-me una raspallada, si no et fa res. M’han quedat branquillons als cabells? Segur? Aleshores adéu, amor meu, adéu!
Se li va llançar als braços i el va besar gairebé amb violència. I un instant després ja s’obria camí entre els arbres joves fins que va desaparèixer silenciosament pel bosc. Encara ara no havia aconseguit de saber-ne el cognom o l’adreça. De tota manera, tant se valia perquè era inconcebible que mai poguessin arribar a trobar-se a l’interior d’una casa o enviar-se una carta.
De fet, mai no van tornar a la clariana del bosc. Durant el mes de maig va haver-hi només una ocasió en què van poder tornar a fer l’amor. Va ser en un altre lloc amagat conegut per Júlia, el campanar d’una església en ruïnes en una zona gairebé despoblada on havia caigut una bomba atòmica trenta anys abans. Era un bon amagatall un cop s’hi arribava, el perill es trobava en el camí per arribar-hi. A part d’això, només van poder trobar-se pel carrer, en un lloc diferent cada vespre i mai més de mitja hora cada vegada. Normalment, un cop t’hi acostumaves, al carrer es podia parlar. Costat per costat per les voreres atapeïdes, però sense tocar-se ni mirar-se, mantenien una conversa curiosa i intermitent que s’engegava i s’apagava com el raig de llum d’un far: callaven sobtadament quan veien acostar-se un uniforme del Partit o s’aproximaven a una telepantalla. Llavors la reprenien uns quants minuts més tard allà on l’havien deixada, encara que fos enmig d’una frase. La tornaven a tallar en sec quan arribaven al lloc de separació convingut i, al següent dia, continuaven gairebé sense introducció. Semblava que Júlia estava ben habituada a conversar d’aquesta manera, que denominava
xerrar a terminis. També era sorprenentment experta a l’hora de parlar sense bellugar els llavis. Només un cop en gairebé un mes de trobades al vespre van aconseguir de fer-se un petó. Estaven baixant en silenci per un carrer transversal (Júlia no parlava mai si es trobaven lluny dels carrers principals) quan es va sentir un gran terrabastall, el terra va aixecar-se i l’aire es va enfosquir. Winston va trobar-se jaient de costat, masegat i ple de pànic. Una bomba coet devia haver caigut prou a prop. De sobte va adonar-se que la cara de Júlia era a pocs centímetres de la seva, amb una blancor de mort, blanca com el guix. Fins i tot tenia els llavis blancs. Era morta! Va abraçar-la fort i va trobar que li estava fent petons a una cara viva, amb escalfor. Se’ls havien quedat els rostres plens del polsim generat per l’explosió. Duien a la cara una capa gruixuda de guix.
Hi havia vespres que quan arribaven als llocs de la seva cita havien de passar de llarg sense adreçar-se ni un senyal perquè una patrulla acabava de tombar la cantonada o un helicòpter s’havia immobilitzat damunt seu. Fins i tot en el casos menys perillosos, hi havia la dificultat afegida del temps de què disposaven per trobar-se. La setmana laboral de Winston era de seixanta hores i la de Júlia fins i tot més llarga. I els seus dies lliures estaven condicionats a les necessitats de la feina i sovint no coincidien. I en tots els casos, Júlia no disposava gairebé mai d’un vespre totalment lliure. Dedicava un nombre d’hores sorprenent a assistir a conferències i manifestacions, distribuir literatura per a la Lliga Juvenil Antisexe, preparar pancartes per a la Setmana de l’Odi, fer recol·lectes per a les campanyes de l’estalvi i tot d’activitats així. Pagava la pena, era una qüestió de camuflatge. Si complies regles petites, podries trencar les grans. La noia fins i tot va induir Winston a hipotecar un vespre més fent que s’apuntés a una feina complementària de fabricació de municions feta voluntàriament pels membres més entusiastes del Partit. De manera que un vespre a la setmana, Winston dedicava quatre hores d’avorriment insuportable a collar petites peces de metall que probablement formaven part dels detonadors d’una bomba, en un taller obert de bat a bat on el ressò dels martells picant es barrejava sinistrament amb la música de la telepantalla.
Quan van trobar-se a la torre de l’església, van ajuntar tots els trossos de les seves converses fragmentàries. Va ser una tarda sufocant. L’aire en la petita habitació quadrada damunt les campanes era calent i xafogós i a més pudia a colomassa de manera asfixiant. Van seure a parlar. S’hi van estar hores, sobre el terra polsegós i ple de branquillons. Un o altre s’aixecava de tant en tant a fer un cop d’ull per les espitlleres per assegurar-se que no s’acostava ningú.
Júlia tenia vint-i-sis anys. Vivia en un alberg amb trenta noies més. («Sempre enmig de ferum femenina! Detesto les dones!», va dir com si fos entre parèntesis). Treballava, tal com Winston ja s’havia imaginat, en les màquines redactanovel·les del Departament de Ficció. Li agradava la feina, que consistia bàsicament a fer funcionar i tenir cura d’un motor elèctric molt potent, però alhora delicat. No era una noia gaire llesta però sentia una forta atracció per les feines manuals i entre maquinària se sentia com a casa. Podia descriure el procés sencer de composició d’una novel·la, des de les directrius generals emanades del Comitè Planificador fins als tocs finals fets per la Brigada de Repàs. Tanmateix, no li interessava el producte final ja que no li importava gaire el fet de llegir. Els llibres eren tot just una mercaderia que s’havia de produir, com la melmelada o els cordons de sabates.
No tenia cap record anterior al començament dels anys seixanta. L’única persona que havia conegut que parlés sovint dels dies anteriors a la Revolució era un avi que havia desaparegut quan ella tenia vuit anys. A l’escola havia estat capitana de l’equip d’hoquei i havia guanyat dos anys seguits els trofeus de gimnàstica. Havia estat cap de patrulla dels Espies i secretària adjunta a la Lliga de la Joventut abans d’entrar a la Lliga Juvenil Antisexe. Sempre havia tingut molt bona fama. Fins i tot l’havien triada per treballar a la Secporn (mostra infal·lible de bona reputació), la subsecció del Departament de Ficció que fabricava pornografia barata per distribuir entre els proles. La gent que hi treballava en deia el Femer, va explicar-li. Va estar-s’hi un any ajudant a produir llibrots ficats en paquets precintats que duien títols com ara
Històries de surres al cul o
Una nit en un col·legi de noietes. Els compraven furtivament els proles joves creient-se que es tractava d’alguna cosa il·legal.
—Com són aquests llibres?
—Doncs una porqueria dolentíssima. Són ben avorrits. Només hi ha sis arguments i van fent permutes de possibilitats. De tota manera, jo treballava només als calidoscopis. No vaig pertànyer mai a la Brigada de Repàs. No sóc cap lletraferida, amor meu, no tant per fer això.
Winston va assabentar-se, meravellat, que tots els treballadors de Secporn, tret del cap del Departament, eren noies. La teoria era que els homes, els instints sexuals dels quals eren menys controlables que els de les dones, corrien un gran perill de ser corromputs per la merda que remenaven.
—Ni tan sols els agrada tenir-hi dones casades —va afegir—. Se suposa que les noies sempre són pures. De tota manera, aquí en tens una que no ho és.
Va tenir el seu primer afer sexual als setze anys, amb un membre del Partit de seixanta o més que després va cometre suïcidi per evitar l’arrest.
—I ben fet que va fer —va dir Júlia—, perquè si no haurien obtingut el meu nom durant la confessió.
Des d’aleshores n’hi havia hagut uns quants més. La vida, tal com la veia ella, era ben senzilla: volies passar-t’ho bé i «ells», és a dir el Partit, volien impedir-ho. Per tant, calia saltar-se les lleis de la millor manera possible. La noia semblava pensar que era tan natural que «ells» volguessin sufocar-te el plaer com que tu volguessis evitar que t’atrapessin. Odiava el Partit i ho expressava amb els mots més crus però no era capaç de fer-ne una crítica general. Tret de les coses que l’afectaven personalment, no estava interessada per la doctrina del Partit. Winston va adonar-se que la noia no usava mai paraules de novaparla tret de les que ja havien passat a l’ús habitual. No havia sentit parlar mai de la Fraternitat i es negava a creure en la seva existència. I qualificava d’estúpida qualsevol mena de revolta organitzada contra el Partit, que forçosament havia de ser un fracàs. Li semblava que el més intel·ligent era burlar les normes i alhora continuar viu. Winston es preguntava vagament quantes noies més com ella podien trobar-se en la generació més jove: gent que s’havia criat en el món de la Revolució i no sabia res més, que acceptava el Partit com una cosa inalterable, com el cel, que no es rebel·lava contra la seva autoritat sinó que, simplement, l’eludia, com un conill despista un gos.
No van discutir la possibilitat de casar-se. Era tan remota que no valia la pena pensar-hi. Era inimaginable que cap comitè sancionés positivament un casament així fins i tot en cas que, d’una manera o altra, Winston hagués pogut desfer-se de Katharine, la seva dona. Hi tenien tan poca esperança que era com somiar desperts.
—Com era la teva dona? —va preguntar Júlia.
—Era… Coneixes el mot de novaparla «benpensarplè»? Significa, no cal dir-ho, «ortodox», «incapaç de tenir un mal pensament».
—No, no el coneixia, però sé quina mena de persona vol dir, i tant…
Winston va començar a explicar-li la història de la seva vida matrimonial però curiosament semblava que la noia ja en coneixia les parts essencials. Va descriure-li, gairebé com si ho hagués vist o sentit, l’encarcarament del cos de Katharine tan bon punt ell la tocava, la manera en què ella semblava empènyer-lo fora amb tota la seva força, fins i tot quan els seus braços la tenien fortament agafada. Winston sentia que amb Júlia no tenia cap problema per parlar d’aquestes coses. I en qualsevol cas, ja feia temps que Katharine havia deixat de ser un record dolorós i havia esdevingut simplement un record molest.
—Ho hauria suportat de no haver estat per una cosa —va afegir, i va explicar-li la frígida cerimonieta que Katharine el forçava a celebrar cada setmana, el mateix dia—. Ho detestava, però res no l’hauria aturada a l’hora de fer-ho. Solia dir-ne, no ho endevinaries mai…
—El nostre deure amb el partit —va fer Júlia ràpidament.
—Com ho sabies?
—També he anat a l’escola, estimat. Una xerrada mensual sobre sexe per als majors de setze anys. I al Moviment de la Joventut, també. T’ho entatxonen coll avall durant anys. I diria que en molts casos dóna resultat. Però és clar, no es pot dir, la gent és molt hipòcrita.
Va començar a estendre’s sobre la qüestió. Amb Júlia tot acabava referit a la pròpia sexualitat. Tan aviat com es tocava el tema, fos de la manera que fos, era capaç de demostrar una gran agudesa. Al contrari que Winston, havia copsat el significat més íntim del puritanisme sexual del Partit. No era tan sols que l’instint sexual creava un món propi que escapava al control del Partit i que, per tant, havia de ser destruït si es podia. El més important era que la privació sexual provocava histèria, força desitjable ja que podia transformar-se en febre de guerra i adoració al líder. Va exposar-ho de la manera següent:
—Quan fas l’amor gastes energia; després et sents feliç i tot se te’n fot. No poden suportar que tinguis un sentiment així. Et voldrien sempre rebentant d’energia. Tot aquest desfilar amunt i avall i el victorejar i el fer flamejar banderes és simplement sexe que s’ha tornat agre. Si ets feliç per dintre, per què t’hauries d’excitar amb el Gran Germà, els Dos Minuts d’Odi i tota la resta de la seva refotuda porqueria?
Era ben cert, va pensar Winston. Hi havia una connexió directa i íntima entre castedat i ortodòxia política. Perquè, com podien ser conservats a un bon nivell la por, l’odi i la credulitat babaua que el Partit necessitava dels seus membres si no era mantenint en conserva un instint tan poderós i fent-lo servir com a força per avançar? L’impuls sexual era perillós per al Partit, i el Partit se n’havia aprofitat. Havien fet una jugada semblant amb l’instint de paternitat. En realitat, la família no es podia abolir, i de fet s’encoratjava la gent a estimar-se els fills gairebé a la manera antiga. D’altra banda, els nens eren ensenyats sistemàticament a anar contra els pares i a espiar-los i denunciar-ne les desviacions. La família s’havia convertit d’una manera efectiva en una prolongació de la Policia del Pensament. Era un mitjà per efecte del qual tothom es trobava assetjat de dia i de nit per informadors que el coneixien íntimament.
De sobte, va tornar-li el record de Katharine. Era inqüestionable que l’hauria denunciat a la Policia del Pensament si no s’hagués adonat que era massa estúpida per detectar l’heterodòxia de les seves opinions. Però allò que realment va fer-li recordar la seva dona en aquells moments va ser la calor sufocant de la tarda, que li havia omplert el front de suor. Va començar a explicar-li a Júlia una cosa que li havia passat, o més aviat, que no havia arribat a passar, una altra tarda xafogosa, onze anys enrere.
Va ser tres o quatre mesos després de casar-se. Es van extraviar durant una excursió comunitària per alguna part de Kent. S’havien endarrerit només un parell de minuts respecte als altres però s’havien equivocat de camí i en aquell moment es trobaven al caire d’un precipici format per una antiga pedrera d’extracció de guix. Queia a plom ben bé deu o vint metres, amb tot de roques al fons. No hi havia ningú a qui demanar que els orientés. Tan bon punt Katharine va adonar-se que s’havien perdut, va posar-se molt nerviosa. Allunyar-se tan sols un moment de la cridanera colla d’excursionistes li provocava sensació de culpabilitat. Volia afanyar-se a tornar enrere pel camí per on havien vingut i començar a buscar en una altra direcció. Però en aquell moment Winston va descobrir unes mates de lisimàquia que creixien entre les esquerdes del precipici, sota d’ells. Una de les mates era de dos colors, magenta i vermelló, i aparentment, creixia de la mateixa arrel. No havia vist mai una cosa semblant i va cridar Katharine perquè vingués a veure-ho.
—Mira, Katharine! Mira aquestes flors! Aquell matoll d’allà baix, prop del fons. No ho veus, que són de colors diferents?
Ella ja s’havia girat per marxar, però va tornar un moment una mica a desgrat. Fins i tot es va abocar lleugerament cap al precipici per tal de veure on ell assenyalava. Estava dret darrere d’ella i va posar-li la mà a la cintura per aguantar-la. En aquell instant va adonar-se de sobte que estaven completament sols. No hi havia enlloc cap ésser humà, no es bellugava ni una fulla, ni tan sols un ocell despert. En un lloc així, el perill que hi hagués un micròfon amagat era molt petit, i encara que n’hi hagués un, tan sols podria captar sons. Era l’hora més calorosa i dormilega de la tarda. El sol els enlluernava, la suor li perlejava la cara. Llavors se li va acudir aquell pensament…
—Per què no vas donar-li una bona empenta? —va dir Júlia—. Jo ho hauria fet.
—Sí, amor meu, ho hauries fet. I jo també, si hagués estat aleshores la persona que sóc ara. O potser hauria… No ho sé pas…
—Et sap greu no haver-ho fet?
—Sí. Considerat tot plegat, em sap greu.
Seien un al costat de l’altre damunt del terra polsegós. La va estrènyer contra ell. El cap d’ella li reposava damunt l’espatlla, l’olor plaent dels seus cabells ofegava la pudor de colomassa. Era una noia molt jove, pensava Winston, i esperava coses de la vida. No entenia que empènyer daltabaix d’un precipici una persona inconvenient no resolia res.
—En realitat, no hauria provocat cap canvi —va dir ell.
—Aleshores, per què estàs trist de no haver-ho fet?
—Només perquè prefereixo el positiu al negatiu. En aquest joc que estem jugant, no podem guanyar. Hi ha unes maneres de perdre millors que unes altres, no és més que això.
Va notar que les espatlles de la noia feien un gest de disconformitat. Júlia sempre hi estava en desacord, quan deia coses d’aquesta mena. No volia acceptar com a llei natural que l’individu, tot sol, sempre seria derrotat. Per una banda, la noia s’adonava que ella mateixa estava condemnada, que més tard o més d’hora, la Policia del Pensament l’atraparia i la mataria, però per l’altra, la seva consciència creia que, d’alguna manera, era possible construir un món secret on poder viure com volguessis. Tot el que calia era una mica de sort, audàcia i astúcia. No comprenia que no hi havia res semblant a la felicitat i que l’única victòria es trobava en un futur llunyà, molt després de la pròpia mort, que des del moment que declaraves la guerra al Partit, el millor era pensar en un mateix com un cadàver.
—Els morts som nosaltres —va dir Winston.
—Encara no som morts! —va fer Júlia prosaicament.
—No pas físicament. Sis mesos, un any, imaginem que arribem a cinc anys. Tinc por de morir. I tu ets jove, per tant, és probable que encara en tinguis més que jo. Òbviament, mentre puguem, intentarem fer-la fora, la por. Però hi ha una petita diferència. Mentre els éssers humans continuïn sent humans, la mort i la vida són el mateix.
—Merda! Amb qui t’estimaries més de ficar-te al llit, amb un esquelet o amb mi? No estàs content de viure? No t’agrada la sensació de dir: això sóc jo, això la meva mà, això la meva cama. Sóc real, sóc sòlid, sóc viu! No t’agrada, això?
Va girar-se i va arraulir-se amb força contra el seu pit. Winston podia sentir-ne els pits, madurs, encara ferms, a través de la granota. El cos de Júlia semblava vessar damunt d’ell una mica de la seva joventut i del seu vigor.
—Sí, m’agrada —va dir.
—Aleshores para de parlar de morir-se. I ara escolta’m, que hem de fixar la nostra pròxima trobada. Podríem tornar en aquell lloc del bosc. Ja li hem donat un descans ben i ben llarg. Però has d’arribar-hi per un altre camí, aquesta vegada. Ja ho tinc planejat. Agafes el tren i… Mira, t’ho dibuixaré.
I a la seva manera, tan pràctica, alhora va gratar a terra un quadradet de polsim i amb un branquilló del colomar va començar a dibuixar-hi un mapa.