1984

1984


Segona Part » IV

Pàgina 19 de 41

I

V

Winston va examinar aquella rònega habitacioneta del damunt de la botiga del senyor Charrington. Al costat de la finestra hi havia mantes atrotinades i coixins sense coixinera. L’antiquat rellotge amb les dotze hores a l’esfera anava bategant damunt el repeu de la llar. Al racó, a la taula amb ales plegades, el pitjapapers de vidre que havia comprat en la seva última visita brillava suaument en la mitja foscor.

Dins la llar apagada, a la graella metàl·lica de protecció, hi havia un fogó de petroli de llauna abonyegat, una paella i dues tasses, tot proporcionat pel senyor Charrington. Winston va encendre la metxa i va posar a bullir una mica d’aigua. Havia portat una paperina plena de cafè Victòria i unes quantes preses de sacarina. Les agulles del rellotge marcaven les set i vint. En realitat eren les dinou vint. Ella arribaria a les dinou i trenta.

Bogeria, bogeria, el cor no deixava de dir-l’hi: una bogeria conscient, gratuïta i suïcida. De tots els delictes que un membre del Partit podia cometre, aquest era el més impossible d’amagar. En realitat, la idea se li havia ficat al cap per primer cop en forma de visió del pitjapapers de vidre reflectit per la superfície de la tauleta amb ales. Tal com havia previst, el senyor Charrington no havia posat cap dificultat a l’hora de llogar-li l’habitació. No cal dir que estava molt content amb aquells pocs dòlars que li proporcionaria. Tampoc no va semblar sorprès ni ofès quan va veure clar que Winston volia la cambra a causa d’un assumpte amorós. En comptes d’això es mantenia a una distància prudent i parlava de generalitats, amb un aire prou delicat, per donar la impressió d’haver-se tornat parcialment invisible. La intimitat, deia, era una cosa molt saludable. Tothom desitjava un lloc on poder estar sol de tant en tant. I quan s’aconseguia un lloc així, era un deure de cortesia en qualsevol que ho conegués guardar aquest coneixement per a un mateix. Fins i tot va afegir, i en dir-ho gairebé semblava fondre’s espiritualment, que hi havia dues entrades a la casa, una de les quals travessava el pati posterior, que donava a un carreró.

Algú estava cantant sota la finestra. Winston va fer-hi un cop d’ull, segur darrere la protecció de la cortina de mussolina. El sol de juny encara era ben alt, al cel. I en el pati assolellat de sota, una dona monstruosa, sòlida com una columna, amb avantbraços de color torrat vermellós i un davantal de sac lligat a la cintura, anava i venia ranquejant entre un cubell i un fil d’estendre roba. Hi penjava tot de peces blanques quadrades que Winston va reconèixer com a bolquers de criatura. Quan la boca de la dona no era plena d’agulles d’estendre, cantava amb una veu potent de contralt:

Era només una il·lusió sense esperança,

va passar com un dia d’abril,

però una mirada, una paraula i els somnis

que em van emocionar,

em van robar el cor!

Aquesta tonada s’havia fet molt popular a Londres des de feia unes setmanes. Era una de les incomptables cançons, totes semblants, que una subsecció del Departament de Música havia produït en benefici dels proles. La lletra d’aquestes cançons es componia sense la menor intervenció humana amb un instrument conegut com a versificador. Però la dona la cantava tan afinada que era capaç de convertir aquella escombraria abominable en una tonada gairebé plaent. Winston podia sentir la dona cantant i el fregadís de les seves sabates a les llambordes, i els crits de les criatures al carrer, i en algun lloc, en la distància, la remor apagada del trànsit. I tot i amb això, la cambra semblava curiosament silenciosa gràcies a l’absència de telepantalla.

Bogeria, bogeria, bogeria!, va tornar a pensar. Era impensable que poguessin freqüentar aquest lloc durant gaire més d’unes quantes setmanes sense ser descoberts. Però la temptació de posseir un amagatall que fos seu de debò, sota teulada i ben a prop, havia estat massa forta per a tots dos. Durant un quant temps després de la visita al campanar de l’església, havia estat impossible de concertar cap trobada. Les hores de feina s’havien incrementat dràsticament en una anticipació de la Setmana de l’Odi. Encara faltava més d’un mes, però els enormes i complexos preparatius que comportava carregaven sobre tothom molta feina extra. A la fi van aconseguir d’assegurar-se, el mateix dia, un vespre lliure. Havien acordat de tornar a la clariana del bosc. La nit abans van trobar-se breument al carrer. Com era habitual, mentre s’anaven acostant l’un cap a l’altre enmig de la multitud, Winston gairebé no va mirar Júlia. Però, amb aquella curta mirada de reüll, va semblar-li que estava més pàl·lida que de costum.

—Impossible —va murmurar-li la noia tan bon punt va jutjar que es podia parlar amb seguretat—. Em refereixo a demà…

—Què?

—Demà a la tarda, no puc venir.

—Per què?

—Per la raó de sempre. Aquesta vegada han començat més aviat, per això…

Per un moment, va sentir una fúria molt violenta. Durant el mes que feia que la coneixia, la naturalesa del seu desig per ella havia canviat. Al principi hi havia hagut ben poca sensualitat, en el desig. La primera vegada que van fer l’amor s’havia tractat tan sols d’un acte d’afirmació de voluntat. Però a partir de la segona ja havia estat diferent. L’olor dels seus cabells, el gust de la seva boca, la sensació de la seva pell, semblaven haver-li penetrat a dins, o dins de l’aire del seu entorn. La noia s’havia convertit en una necessitat física, una cosa que Winston no solament desitjava sinó que sentia que hi tenia dret. Quan li va dir que no podria venir, Winston va tenir la sensació que Júlia l’enganyava. Però just en aquell moment la gentada els va estrènyer encara més junts i van tocar-se les mans accidentalment. Ella va donar-li la punta dels dits, un toc ràpid que invitava a l’afecte més que no pas al desig. Se li va acudir que quan algú viu amb una dona, aquest particular desengany deu ser normal, fins i tot repetitiu. I, tot d’una, una profunda tendresa com mai no l’havia sentida abans va apoderar-se d’ell. Hauria desitjat que fossin una parella casada amb deu anys de relació. Hauria desitjat poder passejar pel carrer amb ella tal com estaven fent ara, però obertament, sense por, parlant de trivialitats i comprant foteses per a la casa. Per damunt de tot, hauria desitjat posseir algun lloc on poder estar junts tots sols, sense sentir-se en l’obligació de fer l’amor cada vegada que es trobessin. En realitat, no va ser en aquell moment, sinó l’endemà, que se li va acudir la idea de llogar l’habitació al senyor Charrington. Quan l’hi va suggerir a Júlia, la noia va estar-hi d’acord amb una rapidesa inesperada. Tots dos sabien que allò era una bogeria. Era com fer voluntàriament una passa endavant cap a la tomba. Mentre esperava assegut a la vora del llit, va tornar a pensar en els soterranis del Ministeri de l’Amor. Era curiós com aquell terror predestinat entrava i sortia de la seva consciència. Hi era, clavat al futur, precedint la mort d’una manera tan segura com el número noranta-nou precedeix el cent. No es podia evitar però potser sí que es podia endarrerir. O al contrari, en comptes d’això, amb un acte conscient i voluntari, es triava una i mil vegades d’escurçar l’interval abans del final.

En aquest moment va haver-hi remor de passes pujant per l’escala. Júlia va irrompre a l’habitació. Duia una bossa de la feina. Era de lona fosca i basta com la que alguna vegada li havia vist anant al Ministeri o tornant-ne. Havia començat a abraçar-la quan ella se’n va desfer més aviat neguitosa, en part perquè encara duia a les mans aquella bossa.

—Un segon —va dir—. Deixa’m ensenyar-te què porto. N’has portat una mica, oi, d’aquesta porqueria de cafè Victòria? He pensat que ho faries. Doncs ja te’l pots tornar a endur perquè no ens caldrà. Mira.

Va agenollar-se, va obrir la bossa i en va fer caure tot de claus angleses i tornavisos que omplien la part de dalt. De sota van aparèixer uns quants paquets embolicats amb un paper tot polit. El primer que va donar a Winston va provocar-li una sensació estranya però vagament familiar. Era ple d’una substància pesant, com sorra, que s’aixafava quan la tocaves.

—És sucre? —va dir.

—Sucre de veritat. No pas sacarina, sucre. I aquí hi ha un pa, pa blanc del bo, no la nostra porqueria, i un potet de melmelada. I també tinc un pot de llet. Ah, i mira això, és del que n’estic més orgullosa. He hagut d’embolicar-ho amb tela de sac perquè…

Però no calia que li expliqués per què havia hagut d’embolicar-ho. L’olor estava omplint tota l’habitació, una olor forta i bona que semblava una emanació de la seva infantesa més llunyana, però que ara només es trobava ocasionalment, passant per un carreró abans que una porta es tanqués, o difonent-se misteriosament per un carrer ple de gom a gom, ensumada per un instant i després perduda de nou.

—És cafè —va murmurar—. Cafè de debò.

—Cafè del Partit Interior. N’hi ha un quilo sencer —va dir Júlia.

—Com t’ho has fet, per arreplegar tot això?

—Són provisions del Partit Interior. No hi ha res que aquells porcs no tinguin. Res. Però és clar, els cambrers i les cambreres i tota la gent del seu voltant també agafen coses. Mira, he aconseguit un paquetet de te, també.

Winston s’havia ajupit al seu costat. Va trencar un dels cantonets del paquet i el va obrir.

—És te de veritat, no pas fulles d’esbarzer.

—Darrerament ha arribat moltíssim te. Han conquerit l’Índia, o una cosa així —va dir vagament—. Però ara escolta’m, estimat. Vull que et giris d’esquena durant tres minuts. Vés a seure a l’altra banda del llit. No t’acostis a la finestra. I no et tornis a girar fins que no t’ho digui.

Winston va observar distretament a través de la cortina de mussolina. A baix, al pati, la dona dels braços vermellosos encara anava i venia entre el cubell i el fil d’estendre. Va agafar-se dues agulles de la boca i va cantar amb un sentiment profund:

Diuen que el temps tot ho cura,

diuen que no es pot oblidar mai,

però els somriures i les llàgrimes

a través dels anys

encara em regiren les fibres del cor!

Semblava que la dona se sabia de memòria aquella cançó idiota tota sencera. La veu li surava amunt amb l’aire dolç d’estiu, molt afinada, carregada amb una mena de malenconia feliç. Es tenia la sensació que la dona ja hauria estat feliç del tot si, a més, aquella tarda de juny no s’hagués acabat mai, si el subministrament de roba no s’hagués exhaurit. I així, poder-se estar allà durant mil anys estenent bolquers i cantant poca-soltades. Va xocar-li com a fet curiós que mai no havia sentit cantar tot sol i espontàniament cap membre del Partit. Potser hauria semblat lleugerament heterodox, una excentricitat perillosa, com parlar tot sol. Potser era que la gent cantava només quan començava a mostrar els primers símptomes de desnutrició.

—Ja et pots girar —va dir Júlia.

Winston ho va fer. Per un segon gairebé va estar a punt de no reconèixer-la. De fet, el que ell havia esperat era veure-la despullada. Però Júlia no s’havia despullat. La transformació que hi havia hagut era una sorpresa molt més gran. S’havia maquillat la cara.

Es devia haver ficat en alguna botiga dels barris proletaris i s’havia comprat un lot complet de productes de maquillatge. Lluïa uns llavis d’un vermell rabiós, unes galtes amb coloret, el nas empolvorat; hi havia fins i tot un toc d’alguna cosa sota els ulls que els feia brillar més. No s’havia maquillat de la millor manera però els coneixements de Winston en qüestions d’aquestes no eren gaire alts. Fins ara no havia vist ni imaginat mai una dona del Partit amb cosmètics a la cara. La millora del seu aspecte era sorprenent. Amb tot just uns tocs de color en els llocs adequats s’havia tornat no sols més bonica, sinó, per damunt de tot, molt més femenina. Els seus cabells curts i la granota de noi simplement n’augmentaven l’efecte. Mentre la prenia entre els seus braços, una onada de perfum sintètic de violeta va inundar-li els narius. Va recordar la mitja foscor d’una cuina subterrània i una boca cavernosa de dona. Era ben bé la mateixa flaire, però en aquell moment no va semblar que li importés.

—I també perfum! —va dir.

—Sí, amor meu, perfum també. I saps què penso fer, la pròxima vegada? Aconseguiré d’on sigui un vestit de dona dels de veritat i me’l posaré en comptes d’aquests pantalons de merda. Em posaré mitges de seda i sabates de taló alt! En aquesta habitació seré una dona, no pas una camarada del Partit.

Es van treure la roba i van ficar-se en aquell llit de caoba tan gran. Era el primer cop que es mostrava totalment despullat en la seva presència. Fins ara s’havia avergonyit molt del seu cos magre i pàl·lid, amb les úlceres varicoses sortint-li del tou de la cama i aquella taca fosca damunt del turmell. No hi havia llençols, però la manta on jeien era desgastada i suau. Els va sorprendre que un llit tan gran fos tan tou.

—Segur que deu ser ple de xinxes, però m’és ben igual —va dir Júlia.

Avui en dia no es veien enlloc llits de matrimoni tret de les cases dels proles. Winston hi havia dormit alguna vegada en la seva joventut. Júlia, no. Almenys, pel que ella podia recordar.

Es van quedar adormits una estona. Quan Winston va despertar-se, les agulles del rellotge ja havien avançat gairebé fins a les nou. No va bellugar-se perquè Júlia encara estava dormint amb el cap repenjat a la corba del seu braç. La major part del maquillatge li havia traspassat a ell, a la seva cara o damunt el coixí, però encara li quedava una mica de coloret, que li remarcava la bellesa dels pòmuls. Un raig grogós procedent del sol ponent-se queia damunt els peus del llit i il·luminava la llar de foc, on hi havia un pot d’aigua bullint fort. Al pati de baix, la dona havia parat de cantar, però els crits esvaïts de les criatures arribaven flotant des del carrer. Va demanar-se vagament si en aquell passat abolit havia estat una experiència normal allò de jeure al llit d’aquella manera, a la fresca d’un capvespre d’estiu, un home i una dona sense roba, fent l’amor quan els venia de gust, parlant del que els venia de gust, sense gens d’angoixa per aixecar-se, simplement jaient i escoltant la remor pacífica de l’exterior. Podia haver existit mai una època en què allò semblés normal? Júlia es va despertar, es va fregar els ulls i es va incorporar amb l’ajuda del colze per mirar cap al fogó de petroli.

—S’ha evaporat la meitat de l’aigua que bullia —va dir—. M’aixeco i faig una mica de cafè en un moment. Ens hi hem estat una hora. Quan tanquen els llums, al vostre bloc?

—A les vint-i-tres trenta.

—Al nostre alberg, a les vint-i-tres. Però has d’entrar-hi més aviat perquè… Ai! Fot el camp, bèstia fastigosa!

Va revinclar-se sobre el llit, va agafar una sabata de terra i, amb tota la força juvenil del seu braç, va llançar-la cap al racó amb un bon crit. Exactament tal com Winston l’havia vista llançar el diccionari a Goldstein durant els Dos Minuts d’Odi.

—Què era? —va preguntar-li tot sorprès.

—Una rata. He vist que treia el seu morro fastigós pel sòcol de fusta. Hi ha un forat, allà baix. De tota manera li he clavat un bon ensurt!

—Rates! —va murmurar Winston—. En aquesta habitació!

—N’hi ha pertot arreu —va dir Júlia tota indiferent mentre tornava a estirar-se—. N’hem trobat fins i tot a la cuina de l’alberg. Hi ha parts de Londres que n’estan farcides. Sabies que ataquen les criatures? I tant, que ho fan. Pels carrers d’aquells barris, les dones no gosen deixar un nen tot sol ni dos minuts. Les que ataquen són les grosses i fosques, aquelles tan enormes. I la llàstima és que aquestes bèsties fastigoses sempre…

—Prou! —va fer Winston amb els ulls tancats ben fort.

—Amor meu, t’has posat molt pàl·lid. Què et passa? Que potser et fan fàstic?

—El que més em repugna del món: una rata!

Júlia va arraulir-se contra ell i el va estrènyer entre els seus braços, com si volgués tranquil·litzar-lo amb l’escalfor del seu cos. Winston no va tornar a obrir els ulls immediatament. Durant uns quants segons havia viscut la sensació de tornar enrere i caure en un malson que tenia de tant en tant des de feia molts anys. Gairebé sempre era el mateix: estava dret davant un mur de foscor, i a l’altra banda hi havia una cosa insuportable, alguna cosa massa horrorosa per plantar-li cara. En el somni, la sensació més forta que tenia era sempre la de sentir-se decebut, ja que li semblava conèixer què hi havia darrere el mur de foscor. Amb un esforç mortal, com si s’arrenqués un trosset de cervell, hauria pogut fer l’esforç de concentrar-se i treure-ho fora. Però sempre es despertava sense comprovar què era. Ara, d’alguna manera, intuïa que estava relacionat amb el que Júlia li estava dient quan ell l’havia interromput.

—Em sap greu —va dir Winston—. No és res. No m’agraden les rates, no és més que això.

—No t’amoïnis, amor, que no en tornarem a tenir, d’aquestes bèsties fastigoses. Abans de marxar, entatxonaré al forat un bon pedaç de roba de sac. I la pròxima vegada que vinguem portaré una mica de guix i acabarem de tapar-lo com cal.

Winston va mig oblidar aquell instant negre de pànic. Se sentia lleugerament avergonyit d’ell mateix. Va seure amb l’esquena repenjada a la capçalera. Júlia va sortir del llit, es va posar la granota i va fer una mica de cafè. L’aroma que es desprenia del pot era tan forta i penetrant que van tancar la finestra perquè ningú de fora la sentís i comencés a fer preguntes. Encara millor que el gust del cafè era la textura sedosa que hi donava el sucre, una cosa que Winston gairebé havia oblidat després d’anys de sacarina. Amb una mà a la butxaca i un tros de pa amb melmelada a l’altra, Júlia vagarejava per l’habitació. Ara observava tota indiferent els prestatges, ara assenyalava la millor manera d’arreglar la taula amb ales, ara es deixava caure en la poltrona atrotinada per veure si era còmoda, ara repassava l’absurd rellotge amb les dotze hores amb una mena de diversió tolerant… Va portar el pitjapapers de vidre al llit per poder fer-li un cop d’ull amb una claror més bona. Va deixar-lo caure de la mà, fascinada, com sempre, per la delicada i líquida aparença del vidre.

—Què creus que deu ser, això?

—No penso pas que sigui res, em sembla. Vull dir que no crec que mai hagi servit per a res. Això és el que me n’agrada. És un petit fragment d’història que s’han descuidat d’alterar. És un missatge procedent de fa cent anys. Si sabéssim llegir-lo…

—I aquell quadre d’allà dalt? —assenyalava el gravat de la paret del davant—. També deu tenir cent anys?

—Més. Dos-cents, gosaria dir. No es pot saber. Avui en dia és impossible de descobrir l’edat de res.

Júlia va anar a mirar-s’ho.

—Aquí és per on ha tret el nas la rata —va dir tot picant el sòcol que hi havia just sota la pintura—. On és aquest lloc? L’he vist en alguna part…

—És una església, o almenys ho era. Es deia Sant Climent el Danès. —Va recordar els versos incomplets que el senyor Charrington li havia ensenyat, i va afegir-hi mig nostàlgicament—: «Taronges i llimones, diuen les campanes de Sant Climent!».

Per a sorpresa seva, Júlia va acabar el vers:

Em deus tres

farthings, diuen les campanes de Sant Martí.

Quan me’ls pagaràs?, diuen les campanes del vell Bailey…

—No recordo com continua a partir d’aquí. Però de totes maneres, sí que en recordo el final: «Aquí tens una espelma per fer-te llum fins al llit, aquí tens un ganivet per tallar-te el cap!».

Era com les dues meitats d’una contrasenya. Però bé devia haver-hi un altre vers, després de «les campanes del vell Bailey». Potser l’hi podrien extreure de la memòria al senyor Charrington, si hi estava disposat.

—Qui t’ho va ensenyar? —va preguntar-li Winston.

—El meu avi. Solia recitar-m’ho quan era una nena. El van vaporitzar quan tenia vuit anys… Fos com fos, va desaparèixer. Em pregunto com devia ser una llimona —va afegir incoherentment—. De taronges, sí que n’he vistes. Són una mena de fruita rodona i grogosa amb una pell gruixuda.

—Doncs jo sí que me’n recordo, de les llimones —va fer Winston—. Eren molt normals en els cinquanta. Eren tan àcides que t’esmussaven les dents només d’olorar-les.

—Què t’hi jugues que aquest quadre té xinxes al darrere —va dir Júlia—. Un dia d’aquests el despenjaré i el netejaré ben net. Em sembla que ja deu ser gairebé l’hora de marxar. Hauria de començar a desmaquillar-me. Quin avorriment! Després et netejaré les marques de pintallavis de la cara.

Winston encara va trigar uns quants minuts més a aixecar-se. L’habitació s’enfosquia. Va girar-se cap a la claror i va estirar-se a observar el pitjapapers. El que no deixava mai d’interessar-li, més que el fragment de corall, era l’interior mateix del vidre. Hi havia tanta profunditat, i a més era gairebé tan transparent com l’aire. Era com si la superfície del vidre fos la volta del cel i dins contingués un món menut amb tota la seva atmosfera. Winston tenia la sensació que fins i tot podria entrar-hi, i que de fet, ja hi era, juntament amb el llit de caoba i la taula amb ales, i el rellotge, i el gravat a l’acer i el mateix pitjapapers. El pitjapapers era l’espai on Winston es trobava i el corall era la vida de Júlia i la seva, fixades totes dues al cor del cristall en una mena d’eternitat.

Anar a la pàgina següent

Report Page