14

14


11

Pàgina 13 de 18

11

Un matí d’aquells, força semblant als altres, la neu va prendre la decisió de caure al mateix temps que els obusos —naturalment no al mateix ritme: aquell matí eren una mica menys nombrosos, fins aleshores només tres—, mentre en Padioleau prenia la de queixar-se.

—Tinc gana —gemegava doncs en Padioleau—, tinc fred, tinc set i a més estic cansat.

—Sí, és clar —va dir l’Arcenel—, com tots.

—I a més em sento oprimit —va continuar en Padioleau—, a part que tinc mal de panxa.

—Ja et passarà, el mal de panxa —va pronosticar l’Anthime—, poc o molt en tenim tots.

—Sí, però el que m’empipa més —va insistir en Padioleau—, és que no acabo de saber si em sento oprimit perquè tinc mal de panxa —«Comences a tocar els pebrots», va fer-li veure en Bossis— o si tinc mal de panxa perquè em sento oprimit, no sé si enteneu què vull dir.

—No emprenyis més —va concloure l’Arcenel.

Va ser en aquell moment que, després dels tres primers obusos, que havien caigut massa lluny i havien esclatat inútilment més enllà de les línies, un quart artefacte de 105 més ben dirigit va produir més bons resultats a la trinxera: després de partir l’ordenança del capità en sis trossos, la metralla va decapitar un oficial d’enllaç, va clavar en Bossis pel plexe a un puntal de galeria, va destrossar uns quants soldats de diverses maneres i va seccionar longitudinalment el cos d’un caçador explorador. L’Anthime, que no era gaire lluny, va poder distingir un instant, del cervell al ventre, tots els òrgans del caçador explorador tallats pel mig com en una làmina d’anatomia, abans d’ajupir-se espontàniament havent perdut l’equilibri per intentar protegir-se, eixordat pel gran terrabastall, encegat pels torrents de pedres, de terra, els núvols de pols i de fum, mentre vomitava de por i de fàstic sobre les seves cames i al voltant, amb les sabates enfonsades fins als turmells al fang.

A continuació tot va semblar a punt d’acabar-se: a la trinxera l’opacitat s’anava esvaint de mica en mica i hi tornava una certa calma, tot i que al voltant encara se sentien altres detonacions enormes, solemnes, però a distància, com un eco. Els sans i estalvis es van aixecar més o menys constel·lats de fragments de carn militar, pelleringues terroses que ja els arrencaven i es disputaven els rats, entre les restes de cossos per totes bandes —un cap sense mandíbula inferior, una mà que portava un anell, un peu tot sol amb la bota, un ull.

Quan semblava, doncs, que el silenci volia tornar, va sorgir un tros de metralla endarrerit, procedent de no se sabia on i vés a saber com, curt com una postdata. Era un tros de metralla de ferro en forma de destral neolítica polida, roent, fumejant, de la mida d’una mà, no menys esmolada que un gran tros de vidre. Com si es tractés de resoldre un problema personal, sense fer ni cas dels altres, va tallar l’aire directament cap a l’Anthime, que s’estava redreçant, i, sense discutir, li va seccionar amb precisió el braç dret, just per sota l’espatlla.

Cinc hores després, a la infermeria de camp, tothom va felicitar l’Anthime. Tots van expressar l’enveja que sentien per aquella bona ferida, una de les millors que es poguessin imaginar: greu, i tant, invalidant, però en el fons no pas més que moltes d’altres, desitjada per tots perquè era una de les que garantien estar lluny del front per sempre més. L’entusiasme dels companys recolzats a les lliteres, agitant el quepis —almenys els qui, no massa espatllats, encara podien—, era tan evident que l’Anthime quasi no va gosar queixar-se ni cridar de dolor ni lamentar-se pel braç, que d’altra banda no tenia plena consciència d’haver perdut. Tampoc no era plenament conscient del dolor ni de l’estat del món en general, de la mateixa manera que, veient els altres sense veure’ls, tampoc no es va plantejar que ell, a partir d’aleshores, només es podria recolzar d’una banda. Un cop va haver sortit del coma i, després, de la tenda que feia de sala d’operacions, amb els ulls oberts però que no miraven enlloc, simplement li va semblar sense saber ben bé per què, vist que tots reien, que devia haver-hi motiu per alegrar-se. Prou motiu per sentir-se gairebé avergonyit del seu estat, sense que acabés tampoc de saber per què: com si reaccionés mecànicament a les ovacions de la infermeria, per sintonitzar-hi va emetre una rialla en forma de llarg espasme que va sonar com un renill i va fer callar tothom a l’acte, abans que una sòlida injecció de morfina el tornés a l’absència de tot.

I sis mesos més tard, amb la màniga de l’americana plegada i fixada al costat dret amb una agulla imperdible, i una altra agulla amb una creu de guerra ben nova a l’altre costat del pit, l’Anthime es passejava per un moll del Loira. Tornava a ser diumenge i havia passat el braç que li quedava per sota el braç dret de la Blanche que, amb la mà esquerra, empenyia el cotxet amb la Juliette adormida. L’Anthime anava vestit de negre, la Blanche també duia dol, i al voltant seu tot més aviat harmonitzava amb aquest color gràcies a les pinzellades de gris, de marró, de verd fosc, a part dels daurats esmorteïts que lluïen vagament sota el sol de juny. L’Anthime i la Blanche conversaven poc, a part de per evocar breument les notícies que sortien a la premsa: almenys t’hauràs estalviat Verdun, acabava de dir-li ella, sense que ell considerés oportú respondre res.

Després d’aproximadament dos anys de combats, atès que el reclutament accelerat puncionava el país sense parar, encara es veia menys gent pels carrers, tant si era diumenge com si no. Tampoc no hi havia gaires dones ni criatures, perquè la vida era cara i costava comprar res: les dones, que en el millor dels casos cobraven un subsidi de guerra, en absència dels marits i dels germans, havien hagut de trobar feina: cartells a penjar, correu a repartir, bitllets a revisar o màquines de tren a conduir, quan no es trobaven en fàbriques, sobretot d’armament. I les criatures, que ja no anaven a escola, també tenien una bona feinada: molt buscats així que tenien onze anys, substituïen els més grans a les empreses i, a fora de la ciutat, als camps —dur els cavalls, batre els cereals o guardar el bestiar. Bàsicament quedaven els vells, els indeterminables, uns quants invàlids com l’Anthime i algun gos amb cadena o sense.

Va resultar que un d’aquests gossos sense lligar, sexualment provocat per un semblant de l’altra banda del moll de la Fosse, encegat pel zel, amb molt poca traça va anar a topar amb una roda del cotxet, que va estar a punt de desequilibrar-se per culpa de l’empenta de l’animal, ràpidament dissuadit per una viva puntada de la sabateta de la Blanche, que el va fer fugir xericant. Després d’estar segur que la jove tenia la situació dominada, i de comprovar que la seva neboda no s’havia despertat, l’Anthime va seguir amb els ulls l’animal consternat, que ara feia bordades cap a dreta i esquerra i conservava l’erecció però en va, perquè l’objecte del seu desig s’havia evaporat durant l’incident, i va acabar desapareixent darrere la cantonada del carrer de la Verrerie.

Anar a la pàgina següent

Report Page