14
13
Pàgina 15 de 18
13
Una tercera via va ser la que va trobar l’Arcenel, sense que d’altra banda l’hagués realment triat, sense premeditació sinó com a conseqüència d’un rampell: simplement un estat d’ànim, que en cadena va produir un canvi d’humor i tot seguit una acció. L’origen d’aquesta cadena és que cap al final del mes de desembre, amb en Bossis mort i l’Anthime evacuat, l’Arcenel tampoc no va trobar en Padioleau. El va buscar pels voltants, es va informar tant com va poder, fins i tot va intentar assabentar-se d’alguna cosa més amb els oficials, secs, desdenyosos, secrets: en va. L’Arcenel es va resignar. En Padioleau potser havia trobat la mort el mateix dia que en Bossis, anònimament colgat pel fang sense que, en la confusió, ningú no se’n preocupés. Potser l’havien ferit com a l’Anthime i també l’havien tornat a casa sense molestar-se a avisar els companys; o també podia ser, qui sap, que l’haguessin traslladat a una altra companyia.
Fos com fos, ni rastre d’en Padioleau: privat dels seus tres amics, l’Arcenel va començar a trobar-la infernal, la guerra. Certament no feia cap gràcia, però en la seva companyia més o menys encara es podia aguantar, almenys podien reunir-se i parlar una mica entre ells, comentar els punts de vista, barallar-se per reconciliar-se. Això era un nucli reconfortant que, malgrat el perill cada cop més evident, no volien ni imaginar-se que es pogués interrompre. Tot i pensar-hi vagament sempre, s’havien preparat poc per a un trencament real i per al fet de trobar-se dispersats: no havien pres cap mena de precaució social, no havien considerat mai la possibilitat de fer-se amistats de recanvi.
De manera que l’Arcenel es va trobar ben sol. Durant les setmanes i els mesos següents és veritat que va intentar fer relacions amb altres soldats de la tropa, però sempre era una mica artificial, i encara menys fàcil pel fet que tothom s’havia fixat que els quatre homes tenien tendència a anar pel seu compte i ara una mica li feien pagar aquesta actitud ignorant-lo, tot i que, fins al final de l’hivern, tenint en compte la duresa de les circumstàncies, la solidaritat encara regnava a la companyia. Però amb la primavera, quan el bon temps anava tornant arrossegant els peus, i a més els combats no afluixaven, els grups es van reconstituir i l’Arcenel no hi va trobar lloc. Així va ser com un matí que tenia l’ànima als peus, mentre descansaven a prop del poble de Somme-Suippe i reprenien forces per tornar a primera línia, se’n va anar a fer una volta.
Simplement una volta, una estoneta, aprofitant els tractaments antitífics. Quan cridaven per a la vacuna, com que l’Arcenel havia estat dels primers a rebre la injecció, gràcies a la prioritat alfabètica que li donava el cognom, mentre tothom feia cua per exposar discretament el cul a la xeringa amb una esgarrifança, ell va apartar-se igual de discretament sense tenir res previst, sense cap pla especial. Va sortir del campament amb un signe evasiu al sentinella, com si només anés a pixar al peu d’un arbre, cosa que tant per tant també va fer, però després va continuar. Aleshores se li va presentar un camí, que va seguir per curiositat, abans de trencar per un altre i després un altre sense cap idea precisa, avançant maquinalment sense cap intenció real d’allunyar-se.
Més aviat deixant-se dur per l’observació dels indicis de la primavera —sempre és commovedora d’observar, la primavera, encara que es comenci a conèixer el sistema, és una bona manera d’esbargir-se—, l’Arcenel també va fer atenció al silenci, un silenci amb prou feines alterat pels retrunys del front mai tan lluny, i que a més aquell matí tendien a atenuar-se. Un silenci certament imperfecte, no del tot retrobat però gairebé, i quasi millor que si hagués estat perfecte perquè l’esgarrapaven els crits dels ocells que es podia dir que l’amplificaven i que, donant una forma al fons, l’exaltaven: igual que una esmena menor dóna més força a una llei, un punt d’un color oposat multiplica un monocrom, un estellicó ínfim confirma un allisat impecable, una dissonància imperceptible consagra un acord major perfecte, però no ens engresquem, tornem a l’Arcenel.
Van aparèixer més animals, que semblava que volien representar el seu sindicat: un rapinyaire allà dalt al cel, un borinot sobre una soca, un conill furtiu, que va sortir d’una mata i va mirar fixament l’Arcenel un segon abans de fugir rabent, com per l’acció d’una molla, sense que l’home tingués el reflex d’engaltar el fusell, que de totes maneres no havia agafat, com tampoc no s’havia endut ni la cantimplora, cosa que demostra que no havia premeditat gens d’abandonar la zona militar, dut per la idea de passejar-se una mica, de sortir un moment d’aquell merder horrorós, sense esperar —perquè no hi havia ni pensat— que la passejada passaria desapercebuda, oblidant que recomptaven els homes cada dos per tres, que no paraven de passar llista.
Després d’un colze, el quart camí s’obria en una clariana herbada, entapissada per la llum fresca que les fulles mig obertes filtraven: un quadre delicat. Però en un racó d’aquesta catifa hi havia tres homes a cavall, en uniforme cenyit blau clar, tors tibat, mirada severa, bigoti raspallat, amb tres exemplars de la pistola de vuit mil·límetres model 1892 apuntant a l’Arcenel mentre el comminaven a presentar la cartilla militar, que tampoc no s’havia endut. Li van preguntar el número de matrícula i l’adscripció, que ell va recitar de memòria, secció, companyia, batalló, regiment, brigada, preferint dirigir-se a la mirada atenta, dolça i profunda dels cavalls que no a la dels gendarmes. No li van ni preguntar què hi feia, allà: li van lligar les mans a l’esquena i el van intimar a seguir, a peu, la brigada eqüestre.
En els gendarmes, l’Arcenel hi hauria hagut de pensar, de tant que els detestaven als campaments, gairebé els odiaven tant o més que als paios de l’altra banda. Al començament tenien encomanada una missió molt senzilla —evitar que el soldat toqués el dos, vigilar que realment anés a fer-se matar com Déu mana—, durant els combats, darrere les tropes, formaven barreres per estroncar les reaccions de pànic i detenir els replegaments espontanis. Aviat ho havien controlat tot, intervenien on els donava la gana, mantenien l’ordre al llarg de les vies en la confusió que causava el tràfec d’homes, garantien la disciplina a tota l’amplada de la zona dels exèrcits, tant a primera línia com a les etapes.
Els gendarmes, que eren els encarregats de comprovar els papers dels soldats de permís i de controlar tot allò que intentés passar els límits marcats a cada unitat —principalment les dones, legals o de lloguer, que, per raons diverses, miraven d’arribar als homes, però també més indulgentment els comerciants de tota mena que, per vendre el que fos a preu d’or, proliferaven amb més i més avidesa com uns altres paràsits al voltant del soldat—, també empaitaven els endarrerits, els esvalotadors i els borratxos, els espies i els desertors, categoria en la qual l’Arcenel, sense saber-ho ni voler-ho, acabava d’inscriure’s. I així va ser com, de tornada al campament, va passar la resta del dia i a continuació la nit al cobert municipal de Somme-Suippe, tancat amb pany i forrellat, sense aigua ni pa, i l’endemà al matí va comparèixer davant el consell de guerra.
Més que no acompanyar-lo fins a l’escola del poble, l’hi van empènyer; el tribunal improvisat estava constituït a la classe més gran: una taula i tres cadires, al davant, un tamboret per a l’acusat. Una bandera nacional arrugada darrere les cadires, un codi de dret militar sobre la taula amb uns formularis en blanc. Les cadires estaven ocupades pels tres homes que feien de jutges, el comandant del regiment, al mig, i, a banda i banda, un sotstinent i un ajudant en cap, que van mirar l’entrada de l’Arcenel sense dir res. Aquests homes, amb el bigoti, el posat i la mirada igual de gèlids, li van semblar idèntics als del dia abans, dalt del cavall a la clariana: en una hora tan greu i amb una manca d’efectius preocupant, potser havien hagut de reclutar els tres mateixos actors per fer aquesta escena i els havien deixat el temps just per canviar-se d’uniforme.
Fos com fos, tot va anar molt de pressa. Després d’una exposició sumària dels fets, una ullada purament formal al codi, una mirada entre ells, els oficials van votar a mà alçada i van condemnar l’Arcenel a mort per deserció. La sentència era aplicable al cap de vint-i-quatre hores i el consell es reservava el dret de denegar la demanda de gràcia, una idea que no va ni passar pel cap de l’Arcenel, abans que el tornessin a conduir al cobert.
L’execució va tenir lloc l’endemà a poca distància del gran mas de Suippe, al camp de tir, sota els ulls de tot el regiment reunit. El van fer agenollar davant de sis homes en línia en posició de ferms i amb l’arma a terra entre els quals, a quatre o cinc metres d’on era ell, va identificar dos coneguts que amb més o menys èxit intentaven mirar cap a una altra banda, amb un capellà divisionari en segon pla. Entre els uns i els altres, de perfil, un ajudant que comandava l’escamot manejava un sabre. Un cop el capellà va haver fet la seva feineta i a ell li van haver embenat els ulls, no va poder veure els seus coneguts engaltar el fusell mentre avançaven el peu esquerre, ni veure com l’ajudant alçava el sabre; només va sentir els crits de quatre ordres breus, la quarta de les quals era foc. A continuació, després del tret de gràcia, al final de la cerimònia, es va donar l’ordre de desfilar per davant del seu cos per tal que aquell veredicte fes meditar la tropa.