14
5
Pàgina 7 de 18
5
La Blanche va deixar les perspectives d’edificis enganxats, les places de cases velles atapeïdes, i es va allunyar del centre. Va començar a recórrer artèries més quietes, airejades, d’arquitectura més aproximativa i gairebé heteròclita, en tot cas menys ordenada: les cases d’una varietat més gran d’estils, o absolutament sense, respiraven millor, enretirades de la línia del carrer i poc o molt envoltades de jardins. Seguint el seu camí, la Blanche va passar per davant de la casa d’en Charles, després per davant de la de l’Anthime, actualment buides del seu ocupant tan l’una com l’altra.
El domicili d’en Charles: a l’altra banda d’una reixa treballada que dissimulava un jardí que s’endevinava pròsper i cuidat, amb flors i gespa impecables, un caminal duia a una terrassa pavimentada delimitada per uns balustres a banda i banda de la doble porta de vidres de colors a la qual es podia accedir després de pujar tres graons. Des del carrer, es distingia de lluny la façana de granit groc i blau, estreta, alta, fermament tancada igual que el seu propietari, tres pisos amb un balcó al primer.
El de l’Anthime, més baix i revingut —com si una casa, igual que un gos, per força hagués de ser homotètica amb l’amo—, només tenia un pis i el frontispici arrebossat es veia de més a prop. Estava menys ben dissimulat per un portal entreobert de taulons més o menys ajustats, pintats d’un blanc escrostonat, que donava a una zona reduïda i mal delimitada per les males herbes, vorejada d’intents hortícoles. Després, per entrar a la casa calia passar per una llosa de ciment esquerdada, adornada tan sols per l’empremta clara de les petjades d’un gos —animal, sens dubte, doncs, també baix i revingut—, gravades al morter fresc el dia llunyà que l’havien lliscat. Com a únic record de l’animal difunt quedaven aquestes empremtes digitals al fons de les quals s’havia acumulat una pols terrosa, pòsit orgànic en què s’esforçaven a créixer unes altres herbes salvatges de format més petit.
Aquestes dues cases només van merèixer unes ràpides mirades de la Blanche, que continuava el seu camí cap a la fàbrica, una massa continental de totxos foscos assentada com una fortalesa, separada del barri per uns carrerons temorencs que la cenyien: fossats al voltant del castell. L’enorme entrada principal, normalment oberta de bat a bat, boca que a hores fixes absorbia les masses treballadores fresques i les regurgitava que no podien dir ni fava, aquest diumenge estava tan tancada com una caixa forta. A sobre hi tenia un frontó circular dins del qual giraven les busques d’un gran rellotge que al voltant tenia gravats els noms BORNE-SÈZE en relleu. Més avall, al mateix portal, hi havia penjada una pancarta en què es llegien les paraules: «Es contracta gent». En aquesta fàbrica s’hi feien sabates.
Tota mena de calçat: sabates per a homes, dones i nens, botes, botines i polacres, blútxers i òxfords, sandàlies i mocassins, sabatilles, plantofes, xancletes, models ortopèdics i de protecció, fins a les recentment inventades botes de neu, sense oblidar els botots militars Godillot, que reben el nom del seu creador, descobridor entre altres meravelles de la diferència entre el peu esquerre i el dret. Tot per a les extremitats, a la fàbrica Borne-Sèze: de la galotxa a l’escarpí, dels borseguins als talons agulla.
La Blanche va pivotar sobre els seus per girar i dirigir-se cap a un pavelló fet dels mateixos totxos i que semblava formar part de les dependències de l’empresa. Una placa de coure amb un picaporta al damunt indicava: «Doctor Monteil»; així que va trucar, va aparèixer el facultatiu, força alt, encorbat, amb la cara plena de venetes vermelles, vestit de gris, d’uns cinquanta anys prou evidents —just per sobre del límit d’edat fixat per als territorials— per haver-se salvat per poc de la mobilització. En Monteil, que era el metge dels Borne des de feia temps, havia reduït la seva clientela privada quan l’Eugène li havia proposat encarregar-se de la fàbrica —selecció i orientació dels empleats en el moment de la contractació, cures d’urgència i consultes, ocasionalment consells d’higiene industrial—, però no obstant això havia continuat com a metge de capçalera dels Borne i de tres dinasties locals, a part d’ocupar el càrrec de conseller municipal i de conèixer força gent: moltes relacions, a París i tot. Per a la Blanche era com de la família des de les malalties infantils, hi tenia prou intimitat perquè el vingués a veure com a generalista i com a home públic alhora.
A l’home públic li va parlar d’en Charles, que havia marxat amb els altres cap a la frontera, no se sabia exactament on. Li va suggerir una intervenció, li va plantejar l’esperança d’un altre destí que no fos la infanteria, en Monteil li va demanar que n’hi parlés una mica més.
—Doncs bé —va recordar la Blanche—, a part de la fàbrica, que l’ocupava totalment, en Charles s’interessa molt per l’aviació i la fotografia.
—Per aquesta banda —va dir en Monteil—, potser es pot buscar alguna cosa. Les tropes d’aerostació, em sembla que ara en diuen així. Hi pensaré, penso en algú del ministeri, la tindré al corrent.
Després, al generalista, li va presentar el seu cas, li va ensenyar el seu cos sota el vestit i l’examen va anar de pressa. Palpació, dues preguntes, diagnòstic:
—Sense cap mena de dubte —va declarar en Monteil—, ho està.
—I per quan hauria de ser —va preguntar la Blanche.
—Cap a principi d’any —va estimar en Monteil—, a primera vista diria cap a final de gener.
La Blanche no va dir res, va mirar per la finestra —dins del marc de la qual no va passar res, ni l’ocell més petit, res—, després es va mirar les mans i se les va posar al ventre.
—I compta conservar-lo, és clar —va suposar en Monteil per abreujar el silenci.
—Encara no ho sé —va dir la Blanche.
—Si no —la veu del facultatiu es va fer més baixa—, sempre hi ha maneres.
—Ja ho sé —va dir la Blanche—, hi ha en Ruffier.
—Sí —va dir en Monteil—, en fi, no des de l’altre dia, se n’ha anat com tothom però és cosa d’un parell de setmanes, no trigarà a estar solucionat. Si no encara hi ha la seva dona, que també se’n pot cuidar.
Un altre silenci i al final:
—No —va dir la Blanche—, em sembla que el vull.