14
6
Pàgina 8 de 18
6
Cosa de quinze dies, doncs, havia estimat en Charles feia tres mesos sota el sol d’agost. Igual que havia dit en Monteil més tard, igual com aleshores eren molts que ho creien. Però al cap de quinze dies, trenta dies després, quan ja n’haguessin passat uns quants més i també unes quantes setmanes, un cop s’hagués posat a ploure i els dies s’haguessin fet més freds i curts, les coses no haurien anat com estava previst.
És veritat que, l’endemà del dia que havien arribat a les Ardenes, tot plegat no s’havia presentat tan malament. No es podien queixar que fes una mica més de fresca que a la Vendée, l’aire era més pur i viu, no se sentien pas a disgust. Al matí sí que havien tingut dret a una revista d’armes, motxilles i efectes, però quan s’és militar és força normal, gairebé s’hi podria jugar, així. Tot i que en Charles continuava mantenint una certa distància amb l’Anthime —i viceversa cada cop més— igualment havien somrigut junts a les bromes d’en Bossis i després havien rigut sense pietat quan un lloctinent cruel, durant la revista, s’havia burlat de l’estil d’en Padioleau per presentar armes. A continuació tothom havia escrit, excepte els que no en sabien, alguna postal amanida amb un aperitiu miraculosament trobat —un Byrrh llimona amb aigua natural a falta de sifó—, després el dinar no havia estat dolent i l’havien pogut acabar amb una migdiada curta abans d’anar a comprar prunes en un jardí a última hora de la tarda.
A partir de l’endemà passat les coses es van anar definint més: tres setmanes durant les quals pràcticament les marxes van ser contínues. Quasi cada matí sortien a les quatre, en la pols de seguida seca dels camins, de vegades tallant camp a través, sense poder fer ni una mica de parada. Al cap de quatre o cinc dies, com que havia tornat una calor sorda, els feien fer un petit descans cada mitja hora a partir de mig camí, però ràpidament va començar a haver-hi homes que queien tota l’estona, sobretot entre els reservistes, i en Padioleau queia més sovint que no li tocava. Després, quan arribaven a lloc, ningú no podia més i no hi havia qui volgués encarregar-se de cuinar, i aleshores sempre obrien llaunes de carn sense gaire res per regar-les.
En efecte, de seguida es va veure que a la zona no hi havia manera d’aconseguir vi, ni cap altra beguda que no fos alcohol brut, a tot estirar, i encara venut cinc vegades més car del compte pels destil·ladors dels pobles per on passaven: aquella gent aprofitava amb avidesa el negoci rodó que oferia una tropa morta de set. Això no havia de durar, perquè l’estat major no va trigar a discernir l’avantatge que oferien uns homes correctament abeurats, amb l’embriaguesa que tapava la por, però aquí encara no s’hi havia arribat. Entretant es veien cada cop més sovint avions que passaven pel cel, era una distracció, i després va començar a fer menys calor.
Als pobles, amb tot, a part dels traficants —que també proposaven tabac, embotits i confitures—, al llarg del camí, assegudes als marges dels camps, també trobaven petites colles rurals que aclamaven els soldats. No era estrany que amb naturalitat els oferissin flors, fruita, pa o vi que havien guardat els habitants dels llogarrets que de vegades havien vist aparèixer l’enemic; de vegades li havien hagut de donar molts diners per obtenir el dret que no els bombardegessin. Sense parar de caminar els homes observaven les dones aplegades a la vora de la carretera i algun cop en veien de joves i guapes. Una, un dia, cap a Écordal, que no era ni tan guapa ni tan jove, els va llançar medalles religioses.
També es van trobar cada cop més passant per pobles abandonats per la població, de vegades fins i tot ensorrats, arrasats o cremats, potser perquè no havien pagat el tribut. Els cellers de les cases buides sovint havien estat desvalisats, a tot estirar hi trobaven ampolles d’aigua mineral. Els carrers deserts estaven sembrats de coses diverses i fetes malbé: s’hi podien trobar, per terra i que no recollien gairebé mai, cartutxos no disparats deixats per una companyia de pas, roba escampada, ansats sense mànec, garrafes buides, un certificat de naixement, un gos malalt, un deu de trèvols, una pala esquerdada.
Va semblar, igualment, que les coses potser es concretaven una mica més quan corrien rumors, sobretot relatius a l’espionatge: un mestre traïdor hauria estat sorprès en tal o tal sector quan es disposava a fer saltar un pont. D’aquests espies, podia haver corregut el rumor que cap a Saint-Quentin n’haguessin distingit dos lligats a un arbre, culpables d’haver comunicat tota la nit a l’enemic informacions amb una llanterna, i aleshores, quan s’hi acostaven, van veure que el coronel els matava a boca de canó amb la seva pistola. Una nit, després de quinze dies de caminar, els van donar l’ordre d’ennegrir les carmanyoles per fer-les menys visibles. Com que l’Anthime no sabia com posar-s’hi, va mirar com s’ho feien els altres, cadascú al seu estil, i després se’n va sortir amb una petita barreja de terra i betum. Sí, sens dubte tot es concretava.
Dues setmanes després d’haver començat l’expedició, arribaria el moment en què l’Anthime va constatar que ja no veia mai en Charles. Amb el perill que l’escridassessin, durant la marxa va anar dos dies amunt i avall per la corrua de la companyia amb la idea almenys de distingir-lo, sense cap resultat a part del cansament afegit. Aleshores es va aventurar a demanar-ne notícies i va topar, primer, amb superiors mútics i prepotents, abans que un sergent més tolerant li fes saber, un vespre, que a en Charles l’havien traslladat, no sabia on, secret militar, l’Anthime amb prou feines va reaccionar de tanta son que tenia.
A les nits, d’altra banda, sovint seria tota una història anar a dormir quan s’aturaven. Per falta de lloc als pobles, la meitat de la companyia generalment es veuria obligada a intentar dormir a fora; en cas de poble buit, els més afortunats trobarien refugi a les cases d’on havien fugit els habitants: encara podia haver-hi algun moble i de vegades fins i tot llits, però sense matalàs. Però més sovint s’inventarien un jaç als camps de civada o de naps, als horts o als boscos, sota aixoplucs fets de branques ajuntades, un paller providencial, una vegada en una fàbrica de sucre abandonada. Fos on fos que caiguessin, no trobarien cap comoditat mai però s’adormirien de seguida.
Abans que caigués la nit, malgrat el cansament, es dedicaven a activitats de rutina: servei de bugada, revista de sabates i de peus. N’hi havia que, per relaxar-se i fer-se passar les cabòries, jugaven a cartes, a dòmino, a dames, a saltar el poltre, o fins i tot organitzaven concursos de salt d’altura o curses de sacs. L’Arcenel, amb més tranquil·litat, s’entretenia a gravar el seu nom, l’Anthime, només les inicials acompanyades de la data del dia amb el ganivet, en un arbre o una creu. A continuació sopaven, dormien, tornaven a posar-se en marxa a toc de corneta, després d’haver-se equipat amb el fusell, el sarró i la cantimplora de llauna en bandolera, amb les cartutxeres al cinturó després d’haver-se col·locat un altre cop la motxilla, model as de diamants del 1893, l’estructura de la qual era un quadre de fusta folrat amb una lona gruixuda, que podia anar del verd carruatge al marró cautxú. Es fixava a l’esquena amb dues corretges de cuir, articulades pel mig mitjançant una peça de llautó.
La motxilla, d’entrada, buida, no pesava més de sis-cents grams. Però de seguida la llastaven un primer lot de provisions reglamentàries, escrupolosament repartides i que consistien en material d’alimentació —ampolles d’alcohol de menta i succedani de cafè, paquets de sucre i de xocolata, cantimplores i coberts de ferro estanyat, cassó de ferro embotit, obrellaunes i navalla—, roba —calçotets curts i llargs, mocadors de cotó, camises de franel·la, elàstics i lligacames—, productes de manteniment i neteja —raspalls per a la roba, per a les sabates i per a les armes, llaunes de greix, de llustre, botons i cordons de recanvi, necesser de costura i tisores de punta rodona—, articles d’higiene i de salut —paquet individual de cures amb benes i cotó fluix, drap-tovallola, mirall, sabó, raor amb corretja per esmolar-lo, brotxa, raspall de dents i pinta—, a més dels objectes personals —tabac i paper de fumar, mistos i encenedor, llanterna, braçalet d’identitat amb plaques d’alpaca i alumini, petit devocionari del soldat i cartilla militar.
Amb tot això ja Déu n’hi do, per a una sola motxilla, però no era impediment perquè a continuació s’hi acastellessin, amb l’ajut de corretges, diversos accessoris apilonats. A dalt de tot, en primer lloc, sobre una manta cargolada per damunt de la lona d’una tenda amb pals, piquetes i vents incorporats, dominaria el conjunt una carmanyola individual —tirada enrere per evitar els cops amb el cap—; al darrere, un petit feix de llenya seca per fer la sopa al vespre quedaria falcat sobre una cassola fixada per mitjà d’una corretja que pujava fins a la carmanyola i, lateralment, penjarien una o dues eines de camp sota la seva funda de cuir —destral o cisalla, podall, serra, pala, pic o pala-pic, segons—, així com un recipient de roba per a l’aigua i una llanterna amb el seu estoig de transport. El conjunt d’aquest edifici s’acostaria, aleshores, almenys a trenta-cinc quilos en temps sec. És a dir, abans que es posés a ploure.