14
7
Pàgina 9 de 18
7
Aquest mosquit, a la una del migdia, apareix a l’aire normalment blau de final d’estiu, al departament del Marne.
Propulsem-nos cap a l’insecte: a mesura que ens hi acostem, de mica en mica es fa gran fins a transformar-se en un petit avió, biplà biplaça del model Farman F 37 dut per dos homes, un pilot i un observador asseguts l’un darrere l’altre en dos seients simples, amb prou feines protegits per dos parabrises rudimentaris. Bufetejats pel vent del vol, sense la protecció d’una cabina tancada com n’hi haurà més tard, semblen instal·lats en una estreta terrassa panoràmica des d’on es pot admirar el paisatge d’un conflicte incipient: columnes de camions i de soldats en marxa, terrenys de maniobres i campaments.
Arran de terra, on tot això repta i gruny, on transpiren les tropes sobrevolades, fa moltíssima calor —una de les últimes calorades fortes d’aquest mig agost, abans que comenci el tomb cap a la tardor. Però a dalt del cel, com que pot fer més fresca, van abrigats.
Sota el casc i les ulleres de protecció, vestits exactament igual amb granotes de roba negra cautxutades, folrades de conill i amb reforços de cabra, caçadores i pantalons de cuir, guants i botes de pell, els dos homes s’assemblen sobretot perquè no se’ls veu res del cos a part de les galtes, les mandíbules i la boca, amb la qual intenten comunicar-se —però sense poder passar de fer exclamacions que articulen malament i que gairebé no senten, eixordats pels vuitanta cavalls del motor i amb les paraules tallades per l’aire viu. Semblen fets amb el mateix motlle, figuretes amb la línia de soldadura a penes visible, soldats de plom idèntics amb l’excepció d’una bufanda marró al coll de l’observador, de nom Charles Sèze, mentre que el nom del pilot és Alfred Noblès.
No van armats, almenys encara no van carregats amb els seixanta quilos de bombes que el biplà pot dur, i la petita metralladora de bord no és operativa. Mal que estigui fixada al fuselatge, la seva configuració encara no ha donat resultats satisfactoris: perquè és difícil apuntar i recarregar tot pilotant, i sobretot perquè el sistema de sincronització del tir a través de l’hèlice no acaba d’anar a l’hora.
De totes maneres no tenen por, ja que només els han encarregat una missió de reconeixement, i això malgrat la novetat de la comesa per a la qual amb prou feines estan formats. En Noblès pilota la màquina, venta ullades breus a l’altímetre, la brúixola, els indicadors de velocitat i d’inclinació, en Charles Sèze manté a la falda un mapa d’estat major, amb la bufanda marró entortolligada amb les corretges dels binocles i de l’aparell aerofotogràfic que li pengen del coll. Volen mirant el paisatge, sense cap més consigna que no sigui observar.
Més tard vindran la caça i els bombardeigs, la prohibició a l’adversari de sobrevolar certes zones, l’atac als globus dirigibles i captius quan les coses, molt aviat, arribin a agreujar-se sense mesura. Ara mateix no és qüestió sinó d’examinar: fer fotos, indicar moviments de tropes, regular futurs tirs, localitzar les línies, habilitar aeròdroms i hangars per a zepelins, així com tots els annexos: coberts, garatges, barraques de comandament, dormitoris, menjadors.
Per tant volen amb els ulls ben oberts, en el moment que apareix un altre mosquit, lluny per darrere i a l’esquerra del Farman, un altre insecte ben poc perceptible que d’entrada ni en Sèze ni en Noblès no veuen i que es va engrandint i precisant. Amb l’estructura de fusta revestida de tela i una creu de Malta pintada a les ales, la cua i les llantes del tren d’aterratge, i el buc de duralumini, és un biplaça Aviatik amb una trajectòria cap al Farman que no deixa cap dubte pel que fa a les intencions que porta, sobretot perquè, quan s’acosta més, en Charles Sèze hi distingeix un fusell d’infanteria que sobresurt i els apunta inequívocament; de seguida avisa en Noblès.
Són les primeres setmanes de guerra i l’avió és un medi de transport nou, mai utilitzat amb finalitats militars. És veritat que el Farman duu una metralladora Hotchkiss, però hi ha estat muntada a títol experimental i sense municions, o sigui que no funciona: les autoritats encara no han autoritzat l’ús de les armes de repetició als avions, no tant a causa del seu pes i del seu funcionament precari, com per por d’inspirar l’enemic i que també s’armi. Mentre això no canvia i per precaució, sense fer-ne gaire publicitat davant de la jerarquia, les tripulacions s’enduen igualment fusells o armes de mà. A la vista d’aquell fusell d’infanteria, mentre en Noblès comença a maniobrar el Farman fent ziga-zagues per mantenir-se fora de la línia de tir contrària, en Charles remena la butxaca de la granota per treure’n una pistola Savage especialment modificada per a l’aviació, envoltada amb una reixeta recuperadora per evitar que el casquet vagi a parar a l’hèlice.
Durant els minuts següents, l’Aviatik i el Farman volen l’un per damunt de l’altre, es creuen, s’eviten, es tornen a trobar fins a gairebé tocar-se sense perdre’s de vista, esbossant les figures que arribaran a ser les principals de l’acrobàcia aèria —bucle, tirabuixó, barrina, humpty-bump, immelmann—, perquè tots dos busquen la finta i alhora el millor angle d’atac per aconseguir un avantatge balístic. En Charles està encongit al seu seient amb la pistola agafada amb totes dues mans per assegurar-ne la fixesa, mentre l’observador enemic en canvi orienta contínuament el canó del seu fusell. Quan en Noblès de cop fa enfilar el seu avió cel amunt, l’Aviatik l’estalona, se li posa a sota, remunta bruscament i vira, i així deixa el Farman exposat i en Charles, alhora, es troba tapat pel seu pilot, per tant sense possibilitat d’actuar. Aleshores el fusell d’artilleria dispara un sol tret: una bala travessa dotze metres d’aire a set-cents d’altitud i mil per segon per anar a introduir-se a l’ull esquerre d’en Noblès i sortir per sobre del clatell, darrere de la seva orella dreta i a partir d’aquest moment el Farman, sense control, continua uns quants segons l’embranzida abans d’anar-se inclinant més i més fins a la vertical i en Charles, bocabadat, per sobre l’espatlla aclofada de l’Alfred veu com s’acosta el terra on s’esclafarà, a tot drap i sense altra alternativa que la seva mort immediata, irreversible, sense cap esperança: un terra que presentment està ocupat per l’aglomeració de Jonchery-sur-Vesle, un bonic poble de la regió de Xampanya-Ardenes, els habitants del qual es diuen joncavidulians.