14
9
Pàgina 11 de 18
9
A final de gener, tal com estava previst, la Blanche va dur al món una criatura, de sexe femení, 3,620 quilos, de nom Juliette. A falta de pare legal —una falta encara més irresolta pel fet que aquest pare biològic, presumit per tothom, s’havia esclafat sis mesos abans a la perifèria de Jonchery-sur-Vesle—, li van posar el cognom de la seva mare. Juliette Borne, per tant.
Que la mare hagués portat la criatura fora del matrimoni no va provocar cap gran escàndol ni tampoc gaires rumors. A casa dels Borne eren força liberals: la Blanche es va limitar a deixar-se veure poc per la ciutat durant sis mesos i, després del naixement, van presentar la guerra com la responsable del retard de la cerimònia, van fer creure en un prometatge que no havia existit, van intentar dissimular la il·legitimitat del fenomen darrere la figura ràpidament heroïcitzada del pare suposat, aureolat d’ardidesa i, gràcies a les gestions amatents d’en Monteil, decorat amb una medalla pòstuma. Encara que al pare de la Blanche, pensant a llarg terme, tot i guardar-se de dir-ho li havia sabut greu que, sense un hereu mascle, el futur de la fàbrica no quedés assegurat, el naixement de la Juliette no va impedir que la nena, òrfena de pare des d’abans de néixer, de seguida es convertís en l’objecte de totes les atencions.
«No m’ho perdono», va sospirar en Monteil, «no m’ho perdonaré mai». Gràcies a les relacions del metge, efectivament havien esperat que, si en Charles s’estalviava el front, a l’aire estaria més a cobert del foc enemic que a terra. No hi havia dubte que les relacions s’havien mogut bé, les coses havien rutllat, havien pogut eximir-lo dels combats terrestres i transferir-lo a l’aviació naixent —que els civils encara no podien preveure que tindria un paper tan actiu en els combats—, com si fos una moma. Però al capdavall havia resultat un mal càlcul i el pare putatiu de la Juliette havia desaparegut al cel més de pressa que potser no ho hauria fet al fang. «M’ho retrauré sempre», va insistir en Monteil. Potser se n’hauria sortit millor a la infanteria, qui sap. No es podia saber. La Blanche va respondre breument que les recances no servien de res, que no era qüestió d’eternitzar-s’hi, que no estaria malament que donés una ullada a la nena, més aviat.
Que ja tenia tres mesos, era el principi de la primavera, la Blanche ara veia borrons d’alguna cosa als arbres, tot i que encara sense ni un ocell, per la finestra sota la qual havia aparcat el cotxet.
—Perdoni’m —va dir en Monteil, que es va alçar feixugament de la butaca, va extreure la nena dels llençols, la va examinar (respiració, temperatura, reflexos) i va declarar que tot semblava perfecte.
—Molt bé —va agrair la Blanche mentre recuperava la menuda.
—I els seus pares —va voler saber en Monteil.
—Van fent —va dir la Blanche—, va ser difícil després de la mort d’en Charles, però la nena els distreu.
—Sí —va tornar a repetir-se en Monteil—, sempre em retrauré el que vaig fer, però tots plegats volíem el seu bé, no?
—Això mateix —va concloure la Blanche.
—I el seu germà, com està —va preguntar en Monteil.
—Perdoni —va dir la Blanche—, el germà de qui?
—El germà d’en Charles —va precisar en Monteil—, en té notícies?
—Postals —va respondre la Blanche—, n’envia regularment. I fins i tot alguna carta, de tant en tant. Ara em sembla que són a la Somme, no es queixa pas.
—Millor —va opinar en Monteil.
—De totes maneres —va recordar la Blanche—, no és un noi que s’hagi queixat mai gaire, l’Anthime. Vostè ja el coneix, sempre s’adapta.