14
8
Pàgina 10 de 18
8
Quan es va posar a ploure, la motxilla pràcticament va doblar de pes i el vent es va aixecar autoritari en massa, tan pesadament gelat que sorprenia que fos mòbil: quan van arribar a la frontera belga, on els duaners, el dia de la mobilització, havien encès un gran foc que des d’aleshores no havien deixat apagar, feia un fred de mil dimonis i van mirar de dormir-hi al màxim de prop, arraulint-se ben junts. L’Anthime va envejar els duaners, la seva vida, que va suposar tranquil·la, la seva feina, que va imaginar segura, i els seus sacs de dormir de pell de xai. Encara els va envejar més després d’haver-los deixat, quan dos dies de marxa més tard va començar a sentir el canó, cada cop més pròxim, un baix continu acompanyat de trets dispersos que devien testimoniar escaramusses entre patrulles.
Poc després d’haver fet coneixença amb aquest retruny del tiroteig va ser quan bruscament van entrar en plena línia de foc, en un fondal una mica més enllà de Maissin. A partir d’aquest moment no va quedar altre remei que ficar-s’hi: va ser aleshores que realment van entendre que calia lluitar, entrar en acció per primera vegada però, fins al primer impacte de projectil a prop seu, l’Anthime no hi va creure del tot. Quan va haver de creure-hi per força, tot el que portava a sobre va començar a pesar molt: la motxilla, les armes i fins i tot l’anell del dit petit, que feia una tona però no impedia que encara se li despertés, i més viu que mai, el mal del canell.
Tot seguit els van cridar que avancessin i, més o menys empès pels altres, es va trobar sense saber gaire què fer enmig d’un camp de batalla real a més no poder. Primer amb en Bossis es van mirar, l’Arcenel darrere seu s’ajustava una corretja i en Padioleau es mocava amb un tros de roba menys blanc que ell. A continuació no va quedar altre remei que llançar-se endavant a pas de càrrega mentre, a la seva esquena, hi apareixia un grup d’una vintena d’homes que, amb tota la calma del món, es van instal·lar en semicercle sense que semblessin preocupats pels projectils. Eren els músics del regiment i el seu director amb la batuta blanca alçada, que abaixant-la va fer que s’alcessin les notes de
La marsellesa, ja que la intenció de l’orquestra era acompanyar valerosament l’assalt. Ben disposats defensivament en un bosc que els dissimulava, els enemics, d’entrada, van impedir que la tropa avancés, però, amb l’artilleria ajudant per darrere per mirar d’afeblir-los, van iniciar l’atac, corrent encorbats, desmanyotadament sota el pes del material, tots precedits per la baioneta, que punxava l’aire gelat que tenien al davant.
El cas és que havien carregat massa de pressa i a més havien comès l’error de desplaçar-se en massa fins a la carretera que travessava el teatre del combat. Aquesta carretera, al descobert i ben localitzada per l’artilleria contrària situada darrere dels arbres, constituïa, en efecte, un blanc sense cap mena de protecció: de seguida, no gaire lluny d’Anthime, van començar a caure homes, a ell li va semblar que veia brollar dos o tres raigs de sang però se’ls va treure del cap amb decisió (de totes maneres tampoc no n’estava segur, perquè no havia tingut temps ni d’estar segur que allò fos sang a pressió, ni tampoc d’haver-ne vist mai fins aleshores, almenys no d’aquella manera ni sota aquella forma). D’altra banda no estava per pensar, tot just per mirar de disparar sobre tot el que semblés hostil i, sobretot, per buscar un possible recer allà on fos. Per sort, tot i que va ser ràpidament escombrada en regla pel foc enemic, la carretera presentava uns quants trams una mica enfonsats on d’entrada es van poder cobrir una mica.
Però no gaire: sota el bram de les ordres, les primeres files de la infanteria van haver d’abandonar aquesta via i aventurar-se obertament pel camp de civada que la flanquejava i aleshores, com que no en tenien prou amb els trets procedents de l’enemic, també van començar a rebre per l’esquena les bales imprudentment disparades per les seves mateixes forces, amb la qual cosa a les files ràpidament es va instal·lar el desordre. És que no tenien experiència, els xocs tot just començaven: no seria fins més endavant, per pal·liar aquestes espifiades i perquè els oficials observadors els distingissin millor, que rebrien l’ordre de cosir un rectangle blanc a l’esquena del capot. De moment, mentre l’orquestra aportava la seva contribució al combat, el braç del bombardí va resultar travessat per una bala i el trombó va caure, molt mal ferit: el semicercle es va estrènyer més i, encara que fos en formació reduïda, els músics van continuar tocant sense desafinar gens. Aleshores, quan tornaven a atacar el compàs en què s’alça l’estendard sagnant, el flauta i el cornetí van caure morts.
Com que l’artilleria n’havia secundat massa tard l’avançada, la companyia no va poder aconseguir la superioritat en tot el dia i no va parar d’anar endavant i de seguida endarrere. Al final, cap al tard, en un últim esforç va poder fer recular l’enemic fins a fora del bosc amb una càrrega a la baioneta: l’Anthime va veure, un cop més li va semblar que veia homes que n’enastaven d’altres ben bé davant dels seus ulls, i tot seguit disparaven per alliberar la fulla de la carn gràcies al retrocés de l’arma. Ell mateix, arrapat al seu fusell, ara se sentia apte a foradar, enforcar, traspassar qualsevol obstacle, cossos d’homes, d’animals, de troncs d’arbre o el que es presentés —una disposició fugaç però absoluta, cega, que n’excloïa qualsevol altra—, de totes maneres no se li va presentar l’ocasió. Va continuar avançant com tothom, persistentment, sense entretenir-se en detalls, però el terreny que havien guanyat no el van conservar gaire: la companyia es va veure obligada a batre’s en retirada immediatament després perquè era impossible mantenir la posició sense uns reforços que no arribaven. Tot això l’Anthime no ho va reconstruir fins més tard, quan l’hi van haver explicat, en aquell moment no va entendre res, tal com sol passar.
Per a ell i per als altres, doncs, va ser el primer combat, a l’acabament del qual, entre unes quantes desenes, el capità Vayssière, un ajudant i dos furriers van ser trobats morts, per no parlar dels ferits que els sanitaris es van esforçar a evacuar fins i tot quan ja era fosc. De l’orquestra, un dels clarinetistes havia caigut, tocat al ventre, el bombo havia anat per terra, ell i instrument, amb la galta perforada, i el segon flautista només tenia la meitat de la mà. Quan l’Anthime es va aixecar, després de l’enfrontament, va observar que les bales li havien foradat la carmanyola i la cassola, així com el quepis. L’explosió d’un obús s’havia endut tot el cul de la motxilla de l’Arcenel, i a més la motxilla també tenia un forat d’un projectil que havia anat a parar a dins després d’haver-li estripat la guerrera. Després del recompte, va resultar que la companyia tenia setanta-sis baixes.
L’endemà a punta de dia ja van reprendre una altra llarga marxa, sovint a través de boscos on estaven menys exposats als binocles enemics, a la mirada a plom dels aviadors i dels tripulants dels balons captius, encara que el relleu sovint accidentat multipliqués l’esforç i el cansament. Van anar trobant més i més cadàvers, armes i efectes abandonats, van haver de tornar a combatre dos o tres cops, però aquestes batalles per sort no van passar de ser escaramusses, més breus i encara més desordenades, en tot cas menys sagnants que el primer enfrontament a Maissin.
El desplaçament va ocupar tota la tardor, i al final de la temporada s’havia tornat una cosa automàtica: gairebé havien acabat oblidant que caminaven. Això, ben mirat, no era cap mal: així estaven ocupats, el cos mecànicament sol·licitat deixava pensar en altres coses o més sovint en res, però es van haver d’aturar per força quan l’hivern va interrompre la guerra. A còpia d’avançar els uns contra els altres, fins a trobar que, ni a una banda ni a l’altra, no podien expandir més les posicions, havia d’arribar el moment que quedessin immobilitzats cara a cara: i van quedar-hi en un fred intens, com si fos la temperatura la que de cop gelés el moviment general de les tropes, al llarg d’una línia que anava de Suïssa fins al mar del Nord. Va ser en algun punt d’aquesta línia que l’Anthime i els altres es van trobar paralitzats, van parar de moure’s i es van envescar en una gran xarxa de trinxeres connectades mitjançant galeries. Tot aquest sistema, en principi, havia estat cavat prèviament pels soldats del cos d’enginyers però també va caldre, sobretot, cavar-se’l personalment: les pales i els pics que duien a l’esquena no eren als laterals de la motxilla només per fer bonic. A continuació, mirant cada dia de matar la màxima quantitat possible dels del davant i de guanyar el mínim requerit de metres a parer del comandament, s’hi van enterrar.