14
10
Pàgina 12 de 18
10
De fet, l’Anthime s’havia adaptat. D’altra banda, suposant que no s’hagués adaptat, que li hagués costat suportar tot allò i hagués volgut dir-ho, la censura del correu no ajudava gaire a queixar-se. Sí, l’Anthime s’havia acostumat força de pressa als serveis quotidians de neteja, d’excavació, de càrrega i transport de materials, a les estades a les trinxeres, als relleus nocturns i als dies de descans, que d’altra banda només en tenien el nom, perquè consistien en exercicis, instrucció, maniobres, vacunes antitífiques, dutxes si tot anava bé, desfilades, presentació d’armes i cerimònies: condecoració amb una creu de guerra que s’havien inventat feia sis mesos o, per exemple, últimament a la secció, distinció atorgada a un sergent primer per la seva constància al front malgrat els dolors reumàtics. L’Anthime també s’havia acostumat als desplaçaments, als canvis d’uniforme i sobretot als altres.
Els altres eren, bàsicament però no només, pagesos, obrers agrícoles, artesans o peons, una població més aviat proletària en què els qui sabien llegir, escriure i comptar, com l’Anthime Sèze, no eren majoria, i per tant podien servir per redactar el correu dels companys i per llegir-los el que rebien. Les notícies rebudes tot seguit es transmetien a qui volia escoltar-les, cosa que l’Anthime es va abstenir de fer quan va saber la mort d’en Charles, que només va comunicar a en Bossis, l’Arcenel i en Padioleau, que d’altra banda de moment, a pesar dels moviments de tropes, anaven espavilant-se per no ser mai gaire lluny els uns dels altres.
Quant als canvis d’uniforme, va ser a la primavera que van rebre els nous capots blau cel, molt afavoridors sota el sol ressuscitat, mentre que els pantalons vermells, massa vistosos, gairebé havien desaparegut, bé perquè els amagaven sota d’una granota blava, bé perquè els substituïen per uns pantalons de pana. Pel que feia als accessoris defensius, primer havien rebut les cervelleres, uns casquets d’acer per protegir el crani que s’havien de dur sota la badana del quepis, i, unes quantes setmanes més tard, al maig, senyal que es perfilava una innovació tècnica poc entusiasmadora, es van distribuir unes proteccions individuals —mordasses i ulleres de mica— contra els gasos de guerra mentre feien bivac en un prat.
La cervellera, incòmoda i que no parava de relliscar, per no parlar de les migranyes que provocava, no va tenir gaire èxit: de mica en mica van anar deixant de portar-la, i aviat ja només s’utilitzava amb finalitats culinàries, per coure un ou o com a plat de sopa suplementari. Els primers dies de setembre, després de les Ardenes i la Somme, quan la companyia de l’Anthime va anar cap a la Xampanya, va ser quan van substituir aquest casquet per un casc que en principi havia de protegir els homes més seriosament, si no fos que els models inicials estaven pintats d’un blau brillant. Quan se’ls van posar, d’entrada es van divertir molt perquè no es reconeixien, de tan tapats. Quan això ja no va fer riure ningú i es va fer palès que els reflexos del sol convertien aquell blau en una diana molt cridanera, els van empastifar amb fang igual com havien fet amb les carmanyoles. En tot cas, fos del color que fos, van estar molt contents de tenir-lo al cap durant l’ofensiva de la tardor. A final d’octubre, hi va haver un dia especialment difícil en el qual no va ser gens sobrer.
Des de primera hora del matí havia començat un bombardeig brutal: l’enemic primer havia enviat exclusivament obusos de gran calibre, 170 i 245 ben apuntats que llauraven les línies molt fondo i provocaven esllavissades que colgaven els homes vàlids i els ferits, que ràpidament quedaven ofegats per les allaus de terra. Havia anat de poc que l’Anthime no es quedés en un forat que s’ensorrava després de caure una bomba, fugint de centenars de bales a menys d’un metre d’ell i de dotzenes d’obusos en un radi de cinquanta. Saltant sense mètode sota la pedregada, per un moment havia sentit el final quan un artefacte havia caigut encara més a prop seu, en una bretxa de la trinxera tapada amb sacs de terra, un dels quals, esventrat i projectat per l’impacte, quasi l’havia estabornit alhora que per sort el protegia de la metralla. La infanteria contrària havia triat aquell moment, aprofitant el desordre, l’esverament general i el desgavell de la xarxa, per atacar en massa, cosa que havia aterrit de cop tota la tropa, per la qual havia corregut el pànic: tothom havia fugit endarrere cridant que arribaven els
fritzs.
Arrossegant-se de quatre grapes cap al primer refugi, l’Anthime i en Bossis havien pogut dissimular-se en un túnel uns quants metres sota terra, i aleshores a les bales i als obusos s’hi havien afegit els gasos: tota mena de gasos encegadors, vesicants, asfixiants, esternutatoris o lacrimògens, que l’enemic distribuïa molt generosament amb l’ajut de bombones o d’obusos especials, en onades successives i en la direcció del vent. Així que havia sentit l’olor de clor, l’Anthime s’havia posat la banda protectora i amb gestos havia convençut en Bossis que calia deixar el túnel i sortir a l’aire lliure: si bé a fora estaven exposats als projectils, almenys podien fugir d’aquells vapors tan densos, i encara més insidiosament assassins, que s’acumulaven al fons dels forats, les trinxeres i les galeries i s’hi quedaven encara que el núvol ja hagués passat.
Com si amb tot això no n’hi hagués prou, tan bon punt havien sortit de l’amagatall, un caça Nieuport havia hagut d’anar a esclafar-se i a explotar a la trinxera, molt a prop del refugi, i havia provocat un cataclisme de pols i de fum, a través del qual havien pogut veure cremar els dos aviadors morts en el xoc i desfets als seus seients, convertits en esquelets que petarrellejaven aguantats pels cinturons. Entretant queia el dia, però en tot aquell desori no se’l veia caure, i en el moment de completar la caiguda va semblar que una calma relativa es restablia un moment. Això no obstant semblava que algú desitjava concloure’l amb un últim temperi, un final de focs d’artifici, perquè va tornar a començar un canoneig gegantí: l’Anthime i en Bossis es van trobar un cop més coberts de terra per l’explosió d’un nou obús, que havia caigut sobre el túnel que tot just acabaven d’abandonar, la volta del qual, sota els seus ulls, no va resistir l’impacte.
A la nit, el foc va disminuir, la calma hauria estat gairebé total si no hagués estat pel fet que, com que l’avituallament havia quedat desorganitzat per culpa de l’ofensiva, calia anar a les fosques a buscar provisions fins a Perthes a través de cinc quilòmetres de galeries. Quan va haver tornat, l’Anthime, abans d’anar a dormir, va tenir el temps just de trobar i llegir una carta de la Blanche amb notícies de la Juliette —segona dent—, abans d’assabentar-se per un furrier que el 120è havia agafat dues trinxeres a la dreta. A l’esquerra, cap al turó de Souain, els de davant n’havien agafat unes altres dues que, deien, havien estat recuperades de seguida, en resum, que era un no parar.
I l’endemà al matí mateix ja hi van tornar a ser ininterrompudament, en un tro polifònic perpetu sota un invariable fred intens. El retruny del canó com a baix continu, detonacions i explosions d’obusos de tots els calibres, bales que xiulen, peten, sospiren o miolen segons la trajectòria, metralladores, granades i llançaflames, l’amenaça ve de tots costats: de dalt sota els avions i els obusos, de davant amb l’artilleria enemiga, i fins i tot de baix quan, volent aprofitar un moment de calma al fons de la trinxera per intentar dormir, se sent l’enemic cavar sordament sota la mateixa trinxera, sota d’un mateix, fent túnels per col·locar-hi mines per tal d’aniquilar-la, amb un mateix a dins.
L’única opció és aferrar-se al fusell, al ganivet que, amb el metall rovellat, deslluït, enfosquit pels gasos, ja quasi no brilla sota l’esclat fred dels coets il·luminadors, en l’aire empudegat pels cavalls descompostos, la putrefacció dels homes caiguts i, entre els que encara s’aguanten més o menys drets al fang, la pudor de pixat i de merda i de suor, de brutícia i de vomitat, per no parlar dels efluvis de ranci, de florit i de vell, tot i que en principi el front és a l’aire lliure. Però no: fa pudor de tancat fins i tot cadascú, per fora i per dins, darrere els laberints de filferro espinós que aguanten, enganxats, cadàvers en descomposició, desarticulats, que de vegades als sapadors els serveixen per penjar els fils del telèfon, una feina que no és gens fàcil: els sapadors suen de cansament i de por, es treuen el capot per treballar més còmodament, el deixen en un braç que surt del terra regirat i els fa de penja-robes.
Tenint en compte que tot això ja ha estat descrit mil vegades, potser no val la pena entretenir-se més en aquesta òpera sòrdida i pudent. Potser, d’altra banda, tampoc no és gaire útil, ni gaire pertinent, comparar la guerra amb una òpera, i menys si l’òpera no t’agrada gaire, mal que també sigui igual de grandiosa, emfàtica, excessiva, plena de moments llargs i pesats, també faci molt de soroll i sovint, a la llarga, sigui més aviat avorrida.