14
12
Pàgina 14 de 18
12
L’Anthime n’hauria vist molts, d’animals, de tota mena, durant aquells cinc-cents dies. Perquè si bé la guerra castiga electivament les ciutats que assetja, envaeix, bombardeja, incendia, també cau sovint al camp, on tothom sap que de bèsties no en falten.
En primer lloc els animals utilitaris: els que serveixen per treballar o per menjar o totes dues coses, que s’havien quedat a la bona de déu quan els pagesos havien fugit de les seves explotacions convertides en zones de combats, abandonant masos en flames i camps plens de cràters, i deixant enrere bestiar i aviram. En principi els corresponia a les companyies territorials, fer-se càrrec de tota aquesta població i centralitzar-la, però no era una feina gens fàcil, amb els bòvids sense amo, que ràpidament cobejaven el retorn a l’estat salvatge, especialment els toros, vindicatius i per tant impossibles d’agafar. No era un assumpte banal, per als territorials, ni tan sols per als d’extracció rústica, això d’aplegar les ovelles que se n’havien anat a vagarejar pel que quedava de les carreteres, els porcs a la deriva, els ànecs, les gallines, els pollets i els galls en procés de marginalització, els conills sense domicili fix.
Aquestes espècies que s’havien tornat errants almenys podien servir, en ocasions puntuals, de complement al ranxo poc variat de la tropa. El fet de topar un bon dia, per casualitat, amb una oca desorientada, permetia variar una mica el menú de sopa freda, carn de llauna i pa del dia abans (el vi ja no representava cap problema perquè ara la intendència en distribuïa a dojo igual que l’aiguardent, amb la idea, que l’estat major cada dia donava més per bona, que embriagar el soldat ajuda a amplificar-ne el valor i, sobretot, disminueix la consciència de la seva condició). Així, tot animal recuperat es convertia, en potència, en un festí. Empesos per la gana i tècnicament assistits per en Padioleau, que recuperava el gust per la seva vocació carnissera, fins i tot van arribar, l’Arcenel i en Bossis, a tallar alguna costella directament d’un bou viu, que després van deixar que s’espavilés tot sol. També van arribar a abatre i devorar sense recança cavalls desocupats, desemparats, que de totes maneres ja havien perdut el seu objectiu vital, afligits perquè ja no tenien xalanes per sirgar pel canal del Mosa.
Tanmateix els animal útils i comestibles no eren els únics que es trobaven. De tant en tant també en veien d’altres de més familiars, domèstics o decoratius, i més acostumats a les comoditats: gossos i gats que després de l’èxode civil havien perdut els amos, sense collarets ni cap plat de vianda garantit cada dia, en procés d’oblidar fins i tot els noms que els havien posat. També hi havia els ocells engabiats, les aus de plaer, com ara les tórtores, i les purament ornamentals, tals com els paons, per exemple, que normalment ningú no menja i que de totes maneres, vist el mal caràcter que tenen i el seu refotut narcisisme, no tindrien cap possibilitat de sortir-se’n tots sols. De tota aquesta mena de bèsties, en general, al militar, espontàniament, no se li acudia menjar-ne, almenys al principi. Això no obstant podia ser que algú en desitgés la companyia —de vegades només uns quants dies— i que adoptés, com a mascota, un gat que errava sense meta per una galeria.
En canvi, al voltant del pla fix, immòbil, estancat de la trinxera, també hi havia, saltironant o encauant-se, animals independents, i això ja era una altra cosa. Als camps i als boscos, abans que quedessin arrasats, devastats pels tirs de l’artilleria —camps transformats en perspectives marcianes, boscos convertits en una mena de raspalls desdentats—, durant un quant temps encara hi vivien aquests franctiradors, mai asservits pels homes (ni quan feien la guerra ni quan no), lliures de viure al seu aire, no sotmesos a cap codi laboral. Entre aquests encara hi havia força cossos comestibles, llebres, cabirols o senglars que, ràpidament sacrificats a trets, malgrat que en temps de guerra la caça estava estrictament prohibida, rematats amb la baioneta, tallats a cops de destral o amb el ganivet de trinxera, més d’una vegada oferirien a la tropa uns complements alimentaris providencials.
Passaria el mateix amb les granotes o els ocells que es podien empaitar i abatre durant les hores de descans, igual que amb tota mena de truites, carpes, tenques o lluços que es podien pescar amb granades quan acampaven a prop d’algun riu, o amb les abelles si per miracle topaven amb un rusc no totalment desafectat. I encara quedaven els marginals, que no se sap ben bé quin interdicte havia declarat immenjables, com ara la guineu, el corb, la mostela o el talp: pel que fa als d’aquesta categoria, tot i que per obscurs motius no es consideraven adequats per al consum, es va anar veient com les manies disminuïen i, alguna vegada, ben guisadet, l’eriçó havia quedat rehabilitat. Tanmateix, igual que els altres, aviat es començarien a veure molt poc sovint, després de la invenció i la subsegüent aplicació generalitzada dels gasos a tot el teatre d’operacions.
Però a la vida no tot és menjar. Perquè en l’ordre animal, en cas de conflicte armat, també hi havia elements no comestibles pel fet de ser potencialment guerrers, reclutats per força per l’home, que els considerava útils per al servei —per exemple altres cavalls, gossos o colúmbids militaritzats, els uns muntats per oficials o junyits a furgons, els altres afectats a l’atac o a la tracció de metralladores i, quant a les aus, estols de coloms rodamons ascendits al rang de missatgers.
D’animals, finalment, per mala sort també n’hi havia, sobretot, de mida més petita i de natura més temible: tota mena de paràsits irreductibles i que, no satisfets de no oferir cap suplement nutritiu, eren ells, al contrari, els qui s’alimentaven amb voracitat a costa de la tropa. En primer lloc els insectes, puces i xinxes, paparres i mosquits, mosquetes i moscasses que s’instal·laven formant núvols als ulls —les peces més buscades— dels cadàvers. A tots aquests encara hauria estat possible adaptar-s’hi, però un dels adversaris principals, molt de pressa, va passar a ser indiscutiblement el poll. Aquest poll, principal i prolífic, i els seus milions de germans ràpidament els van cobrir del tot. De seguida es va convertir en l’adversari perpetu, mentre que l’altre enemic capital era el rat, no menys voraç i igual d’estès, que també es multiplicava sense descans, cada cop més gros i disposat a tot per devorar-te les provisions —encara que estiguessin preventivament penjades d’un clau—, rosegar-te les corretges, clavar-te les dents a les sabates o fins i tot directament al cos quan estava adormit, i per disputar a les mosques els globus oculars del teu cos quan estaves mort.
N’hi hauria hagut prou amb aquests dos, el poll i el rat, tossuts i precisos, organitzats, centrats en un sol pla com monosíl·labs, tant l’un com l’altre amb la intenció exclusiva de mossegar-te o xuclar-te la sang, d’exterminar-te cadascun a la seva manera —per no parlar de l’enemic del davant, guiat d’una altra manera per la mateixa intenció—, per fer-te venir sovint ganes de fotre el camp.
Però aquesta guerra no es deixa així com així. La situació és senzilla, no hi ha escapatòria: els enemics, al davant, els rats i els polls, a sobre, i, al darrere, els gendarmes. Atès que l’única solució és deixar de ser útil, evidentment tothom espera una bona ferida a falta de res millor, una ferida que s’acaba desitjant, una que (com en el cas de l’Anthime) garanteixi el retorn a casa, però el problema és que no depèn d’un mateix. Aquesta ferida salvadora, n’hi va haver que van intentar administrar-se-la tots sols sense que es notés gaire, disparant-se una bala a la mà, per exemple, però en general no van sortir-se’n: els van acorralar, jutjar i finalment afusellar per traïció. Afusellat pels teus en comptes d’asfixiat, carbonitzat, destrossat pels gasos, els llançaflames o els obusos dels altres, podia ser una opció. Però també n’hi havia que s’afusellaven tots sols, dit gros del peu al gallet i canó a la boca, una manera com una altra d’anar-se’n, podia ser una segona opció.