14
14
Pàgina 16 de 18
14
Quan l’Anthime havia tornat, durant la convalescència l’havien vigilat de prop, l’havien curat, tractat, rentat, alimentat, i havien mirat que dormís. Havien, és a dir, essencialment la Blanche, que d’entrada li va retreure afablement que s’hagués aprimat tant durant aquells cinc-cents dies de front, sense que, quant al pes, se li acudís descomptar els tres quilos i mig que representa aproximadament un braç de menys. Després, un cop va semblar que s’havia recuperat, i alguna vegada fins i tot havia retrobat breument el somriure —encara que només a la comissura esquerra, com si la dreta s’aliés amb el membre superior—, quan va poder tornar a fer una vida autònoma a casa seva, la Blanche i els seus pares es van preguntar què n’haurien d’acabar fent.
És clar que l’exèrcit li pagaria una pensió però no el veien sense fer res, convenia trobar-li una ocupació. Suposant que la mutilació ja no li permetria d’exercir la seva funció amb la mateixa eficàcia, l’Eugène Borne va trobar una idea per distreure’l. Mentre esperava que l’Eugène li cedís la plaça, en Charles havia fet de sotsdirector de la fàbrica, abans dels esdeveniments, i aleshores la seva mort brusca havia deixat penjat el tema de la successió. L’Eugène, diferint el moment de resoldre’l, havia establert una mena de govern d’empresa, un comitè directiu presidit per ell i que li evitava d’haver de prendre tot sol les iniciatives i sobretot les responsabilitats. A les reunions setmanals d’aquesta direcció col·legiada, de la qual ja formaven part en Monteil, la Blanche i la senyora Prochasson, l’Eugène va decidir d’associar-hi l’Anthime en honor al seu germà heroic i pels serveis prestats a la firma, i acompanyava aquesta participació amb engrunes de presència. Això ritmava la vida de l’Anthime sense exigències, no era gaire res però ja era alguna cosa: assistir a les reunions, donar l’opinió —sense cap obligació de tenir-ne ni els altres d’escoltar-la—, votar i firmar papers que no per força havia llegit, una tasca que ràpidament va aprendre a fer amb la mà esquerra. Sobre això feia l’efecte que els altres s’amoïnaven més per la seva condició d’invàlid que no semblava que se’n preocupés ell, que no evocava mai l’absència del braç.
Si no en va parlar va ser en primer lloc perquè molt de pressa va aconseguir treure-se’l del cap (a part de cada matí quan, en despertar-se, el buscava, però no més d’un segon). Convertit en esquerrà per força, s’hi va adaptar sense recança: de la mateixa manera que es va obligar amb èxit a escriure amb la mà que li quedava —i tant per tant també a dibuixar, i cada cop més, cosa que amb la dreta no havia fet mai—, en canvi va renunciar sense que li sabés gens de greu a determinades pràctiques que s’havien tornat inaccessibles, com ara pelar un plàtan o cordar-se les sabates. Pel que fa als plàtans, com que no s’havia delit mai per aquesta fruita, que d’altra banda era recent al mercat, l’Anthime no va tenir cap dificultat a substituir-la per moltes d’altres de pell comestible. Quant als cordons, no li va costar gens dissenyar i després fer fabricar un prototip de sabates destinades exclusivament al seu ús, per tant primer en model únic, que després, quan tornaria la pau i els homes caminarien de nou amb lleugeresa, es produirien en sèrie i arribarien a tenir un gran èxit comercial amb el nom de mocassins Pertinax.
L’Anthime també va haver de renunciar, quan havia de rumiar, esperar, agafar un cert aire o mostrar-se preocupat, a les postures clàssiques que consisteixen a creuar els braços o agafar-se les mans a l’esquena. Això no obstant va continuar insinuant aquests gestos instintivament, d’entrada perquè no recordava fins a l’últim moment que la intendència no respondria. Però un cop ben assumit el paper de manc, això no el va fer capitular, sinó que fent servir la màniga dreta buida com un braç imaginari, se la cargolava al voltant del braç esquerre davant del pit o se l’agafava pel canell a l’esquena i s’hi aguantava. Per més que ho tingués assumit, quan en despertar-se s’estirava de manera mecànica, mentalment també estirava l’extremitat absent, cosa que es notava per un discret moviment de l’espatlla dreta. A continuació, un cop havia obert els ulls, quan havia considerat que tenia poques coses a fer en tot el dia, no era estrany que es tornés a adormir després d’haver-se, eventualment, masturbat, acció que ràpidament havia après a fer amb la mà esquerra.
Una ociositat freqüent, doncs, i per ocupar-la fins on fos possible l’Anthime es va entrenar a fullejar amb una sola mà el diari i fins i tot a remenar una baralla de cartes abans de començar un solitari. Quan finalment va aconseguir retenir els trumfos amb la barbeta, li va caldre un quant temps més per atrevir-se a jugar a la manilla en silenci al Cercle republicà amb altres mutilats de tornada del front igual que ell (tots d’acord que preferien no evocar mai el que hi havien vist). No cal dir que l’Anthime jugava més a poc a poc que els que havien perdut una cama o totes dues, però també menys que els gasats, que no disposaven de cartes en braille. Al final, com que sempre li proposaven ajuda, i ho aprofitaven per mirar-li el joc, va acabar per atipar-se’n i va deixar córrer les trobades al Cercle.
L’avorriment d’aquelles setmanes, aleshores, i la solitud, l’Anthime un dia, davant de la catedral, de cop va tenir la sensació que podrien atenuar-se quan la mirada, surant per sobre els vianants i la calçada, distretament li va pujar per un bastó que anava a les palpentes a la vorera del davant i va arribar fins a unes ulleres. Aquells bastons encara no eren blancs, no els van pintar d’aquest color fins passada la guerra, i les ulleres tampoc no eren ben negres, i tampoc no eren prou fumades per impedir que l’Anthime hi reconegués la cara d’en Padioleau al darrere. Guiat per la seva mare, que l’agafava pel braç, encegat per un gas amb olor de gerani, havia tornat del front més o menys al mateix moment que l’Anthime i de seguida li va reconèixer la veu.
Però l’alegria de trobar-se va durar ben poc. L’Anthime no va trigar a adonar-se que, sense la vista, en Padioleau ja no tenia ganes de gaire res. Privat del conreu del seu ofici i incapaç d’imaginar cap alternativa a l’art, la ciència i la manera d’especejar la carn, l’absència de possibilitats de reconversió el reduïa a zero, el desesperava, sense poder planejar res ni consolar-se amb la idea que n’hi ha que superen la invalidesa, i això en molts camps, incloses les professions més sofisticades, en què alguna vegada poden arribar fins i tot a la genialitat (però també és veritat que entre els cecs s’hi troben menys sovint carnissers que pianistes).
Un cop els dos homes es van haver trobat, van haver de mirar com podien passar les hores. Com que per a en Padioleau les cartes quedaven excloses i la lectura en veu alta del diari acabava cansant l’Anthime, van tornar a avorrir-se força. Per intentar contrariar aquest avorriment, sovint van evocar el que sentien al front, que, circumdat de terror, no hi havia dubte que era molt pitjor. Es van distreure recordant com justament havien pogut distreure-s’hi, evocant els passatemps que s’hi inventaven. Te’n recordes? Te’n recordes?
L’Arcenel, aleshores, es dedicava a esculpir baixos relleus a les venes de pedra blanca que de tant en tant afloraven entre la terra argilosa de les trinxeres. En Bossis s’havia interessat per la fabricació d’anells, penjolls, oueres amb l’alumini que recuperava dels obusos tirats pels enemics, el coure i el llautó de les cartutxeres, el ferro colat de les granades ou i de les granades llimona. Aprofitant la seva experiència civil en el camp de la sabata, l’Anthime havia començat a fer cordons a partir de les corretges abandonades. Més tard havia tingut la idea de fer servir aquestes mateixes corretges de braçalets, que, trenats i equipats amb una tanca, permetien fixar al canell els rellotges de butxaca després d’haver-hi soldat unes anses a les dotze i les sis, i així s’havia pensat que inventava el rellotge de polsera. Després acariciava el magnífic projecte de fer patentar aquest invent quan tornés (abans d’assabentar-se que aquesta idea ja l’havia concebut feia deu anys Louis Cartier per ajudar el seu amic Santos-Dumont, perquè l’aviador s’havia lamentat que mentre pilotava no podia treure’s el rellotge de la butxaca).
Sí, malgrat tot eren bons moments. Encara que espollar-se era menys divertit, entre les alertes també era un entreteniment buscar els polls per desincrustar-los de la pell, dels plecs de l’uniforme i de la roba interior, una distracció infinita però provisional i vana, perquè d’aquest artròpode sempre en subsistien els ous, innombrables i constantment renovats, que només hauria pogut rebentar un bon cop ben calent de planxa, accessori que a les trinxeres no havia estat previst. Entre els records més bons hi figurava, per exemple, a part de l’aprenentatge de les armes convencionals, un altre de molt més empíric: el de la fona, que aplicaven per llançar per sobre dels filferros llaunes plenes d’orins dirigides als paios del davant. Igual que havien estat bé, en un altre registre, els concerts oferts per la banda del regiment, o l’acordió que el capità havia fet anar a comprar a Amiens, i que cada nit feia tocar, i aleshores els ordenances i els oficials d’enllaç ballaven. I també havien estat memorables, els dies que era possible, les distribucions de correspondència: perquè n’havien escrit molta, n’havien rebut molta, una gran quantitat de postals però també de cartes, entre les quals la nota breu que comunicava a l’Anthime la mort d’en Charles, que ara ja era massa tard perquè pogués aprofitar l’anunci que havien publicat després de dos mesos de conflicte mundial: «
Le Miroir paga al preu que sigui els documents fotogràfics relatius a la guerra que presentin un interès particular».