14
4
Pàgina 6 de 18
4
El tren tampoc no havia estat malament del tot, a part de la comoditat. Asseguts per terra havien devorat les provisions, havien cantat totes les cançons possibles, havien criticat Guillem i havien continuat bevent força. A la vintena d’estacions on el comboi s’havia aturat no havien tingut permís per baixar a ventar una ullada a les ciutats però, almenys, per les finestres amb els vidres oberts, que deixaven entrar un aire massa calent, gairebé sòlid i plagat de guspires —una calor que ja no se sabia si era la del mes d’agost o la de la màquina de tren, sens dubte totes dues, l’una superposada a l’altra—, havien vist uns quants avions. Alguns volant, travessant el cel absolutament clar a altures diverses, seguint-se o creuant-se sense que es pogués suposar amb quin objectiu, d’altres posats en desordre, rodejats d’homes amb gorres de cuir, enmig dels camps requisats pel costat dels quals passaven.
N’havien sentit a parlar, havien mirat les fotos del diari, però encara no n’havien vist mai de debò, d’aquells avions d’aparença fràgil, excepte sens dubte en Charles, que sempre estava al corrent de tot, que fins i tot hi havia pujat més d’un cop —pujat, no entrat, perquè encara no tenien cabina—, i al qual l’Anthime havia buscat amb els ulls pel vagó, sense trobar-lo. Com que després el paisatge oferia pocs atractius, va deixar córrer l’espectacle i va buscar una manera de matar el temps: les cartes, per tant, semblaven molt indicades; en companyia d’en Bossis i d’en Padioleau —a l’Arcenel encara el turmentava massa el darrere per afegir-s’hi—, l’Anthime va poder habilitar un racó per començar una manilla sota les cantimplores, que no trigarien a estar buides i que ballaven, penjant de les corretges.
Després, com que la manilla amb tres no acabava de rutllar, en Padioleau s’adormia i en Bossis també pesava figues, l’Anthime va guardar les cartes i va decidir-se a anar a explorar els altres vagons, amb la vaga intenció de buscar en Charles però sense tenir realment ganes de veure’l: se l’imaginava tot sol en un racó, tan desdenyós com sempre però tanmateix per força entremig dels seus semblants. Però no: ben instal·lat en un vagó amb seients, va acabar veient-lo assegut al costat d’una finestra, fotografiant el paisatge, en companyia d’un grup de sotsoficials que també retratava, i dels quals a continuació apuntava l’adreça per fer-los arribar posteriorment la foto. L’Anthime va passar de llarg.
A les Ardenes, tan bon punt van baixar del tren, quan amb prou feines havien tingut temps de familiaritzar-se amb el nou paisatge —sense ni saber el nom del poble on es trobava aquest primer campament, ni quants dies hi passarien—, uns sergents van fer formar els homes i aleshores el capità va fer un discurs al peu de la creu, a la plaça. Tots estaven una mica cansats, ja no tenien gaires ganes de fer broma en veu baixa però igualment el van escoltar en posició de ferms, el discurs, mirant els arbres d’una espècie que abans no havien vist mai, plens d’ocells que començaven a acordar-se i es disposaven a musicar la caiguda del sol.
Aquell capità, que es deia Vayssière, era un home jove i escarransit amb monocle, curiosament vermell i dotat d’una veu tova, que l’Anthime no havia vist mai i la morfologia del qual no deixava distingir fàcilment com o d’on li podia haver sortit, i se li havia desenvolupat, una vocació combativa.
—Tots tornareu a casa —va prometre sobretot el capità Vayssière inflant la veu amb totes les seves forces—. Sí, tots tornarem a la Vendée. Un punt essencial, però. Si hi ha homes que moren a la guerra, és per falta d’higiene. Perquè no són les bales que maten, és la brutícia, que és fatal i que cal combatre en primer lloc. O sigui que renteu-vos, afaiteu-vos, pentineu-vos i no heu de témer res.
Després d’aquesta arenga, mentre trencaven files, l’Anthime, en el moviment d’homes, es va trobar per casualitat al costat d’en Charles, a prop de les cuines de campanya que començaven a muntar. En Charles no feia cara de tenir més ganes de parlar que al tren ni que de costum, ni de la guerra ni de la fàbrica, però allà, no tenia manera d’escapolir-se per un dels seus passadissos amb l’excusa d’una carta urgent sota el braç tal com sempre havia sabut fer, i per força va haver de respondre a les preocupacions de l’Anthime. A més ara anaven vestits igual, cosa que sempre facilita la conversa.
—I amb la fàbrica —es neguitejava l’Anthime—, què passarà?
—Tinc la senyora Prochasson que es cuida de tot —va explicar en Charles—, ho té tot per la mà. I tu igual, tens la Françoise a la comptabilitat, quan tornis ho trobaràs tot en ordre.
—Vés a saber quan —es va preguntar l’Anthime.
—Serà un tancar i obrir d’ulls —va afirmar encara en Charles—, quan vinguin les comandes del setembre ja haurem tornat.
—Això ja ho veurem —li va dir l’Anthime.
Van rondar una mica per l’acantonament, prou per informar-se sobre els recursos del lloc. N’hi havia que ja es queixaven que era impossible trobar-hi res per menjar, i ni cervesa ni mistos, i que el vi que venia la gent d’aquell indret, que de seguida havia vist el benefici que podien treure dels esdeveniments, tenia un preu desorbitat. De lluny se sentien trens que passaven. I, pel que feia a les cuines, no se’n podia esperar res mentre no estiguessin acabades d’instal·lar. Com que de les provisions del viatge no en quedava ni rastre, es van repartir una carn freda de llauna acompanyada amb aigua tèrbola i se’n van anar a dormir.